dilluns, 6 de desembre del 2010

Reivindicació del ninot


D’entrada, tot el món estaria d’acord a afirmar la gran importància que el ninot té en els cadafals satírics, ja siguen falles o fogueres. Poca gent imagina què podrien ser uns monuments sense ninots, o on els ninots tingueren un paper menor. I, tanmateix, tot i que ningú no deixa de valorar el ninot, ocorre que en la realitat les altres coses esdevenen molt més importants. De fet, almenys així passa a València amb les falles, on moltes comissions planten un cadafal per pur compromís. Realment no els importa molt una falla que ni tan sols roden per vore de què va. Passen els dies de festa i els ninots que estan als repeus es convertixen en tristos convidats de cartó pedra, abandonats a la seua sort.

Esta constatació, comprovada personalment amb un cert pesar, s’unix a unes altres que fan pensar que a l’hora de la veritat els ninots han anat perdent protagonisme en una festa on haurien de ser l’element fonamental. Perquè, encara que és cert que en el context dels concursos de falles i fogueres experimentals hi ha hagut creadors que han prescindit del ninot per a concebre el monument de manera diferent, açò no constituïx una pràctica majoritària. La raó és que el mateix cadafal ha perdut importància a favor d’elements col•laterals que l’han guanyada, com per exemple les desfilades, les festes en casals i racons, o les presentacions i festivals diversos. Es tracta d’un problema que va més enllà de si s’utilitzen materials “tradicionals” o els més innovadors (suro i polièster bàsicament), que fins i tot va més enllà de si parlem de refregits o de creacions originals. La qüestió vertaderament problemàtica és que es produïx un oblit d’una de les arrels històriques de la festa.

Caldria recordar que les falles arcaiques naixen com la conjunció de les fogueres rituals de la nit de Sant Josep (canvi estacional), la tradició barroca valenciana (altar i art efímer), la tradició satírica local i els anomenats ninots de mitja quaresma, estesos per tota l’àrea cultural indoeuropea, que celebren el pas de la primera fase de la quaresma, enllaçant amb elements clarament carnestoltencs. Caldria fer memòria que les primeres reproduïxen sobre un entaulat una escena —a la manera del teatre— amb la presència de dos o tres figures còmiques. I sense estes, no hi ha falla. Més encara, aporten la mateixa essència de l’escena i de la falla, a la qual els versos dels llibret posen una aguda explicació. Posteriorment, i amb el procés de reconversió estètica de les falles per part de la burgesia, que buscava domesticar-les, es potencia un tipus de falla escultòrica i artística, de caràcter monumental, que dóna preferència a un cos central i un coronament mentre es multipliquen les escenes dels repeus i, en conseqüència, el nombre dels ninots. La consolidació d’este tipus de falla va suposar l’arraconament del paper preponderant que fins aleshores havien tingut els ninots.

A partir d’eixe moment, i en un context on les falles s’expandixen al ritme de la creixent indústria turística, el mateix cadafal s’explica com una gran acumulació d’elements vistosos que han de contemplar-se des de lluny i impressionar des de prop. De manera que els coronaments es convertixen en els nous protagonistes de la falla, no sols pel seu atractiu visual, sinó com a pretext perquè els seus constructors puguen lluir-se apostant pels equilibris arriscats i la reproducció de famoses obres d’art. És justament en esta situació quan a Alacant naixen les fogueres, que prompte obliden la tradició local dels ninots de carrer i copien el model de falla artística, monumental i turística que s’exporta des de València. I ni tan sols el sorgiment en els anys trenta d’un denominat “estil alacantí”, reeditat amb molt més èxit a partir dels anys huitanta, aconseguix retornar el seu antic protagonisme als ninots.

El naixement de les exposicions i cavalcades del ninot a València i Alacant implica, certament, l’intent de compensar una mancança ja llavors evident. S’intenta, doncs, dimensionar la vessant satírica, grotesca i expressiva d’uns elements, els ninots, quasi marginats en el seu propi entorn pels grans i espectaculars coronaments, ja es tracte de figures realistes, com a València, o d’una mena de decorats estilitzats de inspiració déco a Alacant. Una altra manera de compensar la decadència del ninot consistix a donar prioritat als grups sobre els ninots aïllats, però la mateixa proliferació esdevé perjudicial, ja que fa l’efecte que els ninots apareixen com a decoració perifèrica del motiu central, autèntic centre de les atencions dels visitants.

Lamentablement, els ninots continuen passant desapercebuts. Interessen algunes figures que trenquen els motles del refregit, certs constructors que aposten per nou materials o tractament minimalistes, juntament amb uns altres que pretenen reeditar l’element grotesc, amb la intenció de confegir dignitat al ninot, però la mateixa estructura d’allò que actualment es concep com a falla o foguera impossibilita en última instància el reconeixement de la vertadera dimensió del ninot: ser portaveu de la sàtira, que no curiosament cada volta apareix menys en els cadafals a favor de l’apologia fàcil o el retrat costumista. Reivindicar, per tant, el ninot, és reivindicar l’ànima del cadafal satíric. Reivindicar el paper del ninot implica creure en el futur de noves formes estilístiques d’expressió artística. Reivindicar el ninot, en suma, significa que falles i fogueres no poden renunciar a l’originalitat més important que tenen en comú.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí