dimecres, 19 de novembre del 2008

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (2)

2. Les Falles

Ens centrarem, tot seguit, en la festa que major projecció social, econòmica i geogràfica presenta, les Falles. Al voltant d’estes s’ha anat constituint una extensa xarxa associativa que s’estén de cap a cap de la Comunitat Valenciana, amb un nombre de comissions que ultrapassa les 800, que aglutina més de 200.000 persones de manera directa, que activa una intensa sociabilitat íntimament lligada a les estructures urbanes i que mobilitza una enorme quantitat de recursos econòmics que acaba incidint en una no menyspreable quantitat de llocs de treball en diversos sectors productius. S’hi ha d’afegir que les Falles, tot i ser hereves de la cultura popular tradicional valenciana, forgen la seua configuració actual en la modernitat.

Atesa la rellevància sociocultural de les Falles, analitzarem amb més profunditat els usos lingüístics que es donen en este àmbit, que es caracteritza per l’existència de tres esferes: els usos rituals, els usos comunicatius i els usos vinculats a activitats culturals de tota mena. Tot i això, estes esferes s’entrecreuen, sense que siga possible separar-les taxativament.

2.1. Els usos rituals

Les Falles despleguen una àmplia activitat ritual al llarg de l’any, que evidentment té la seua màxima concentració i significació durant la Setmana Fallera. Moltes d’estes activitats i rituals tenen la seua expressió en valencià, raó per la qual mereixen una certa atenció. Ja prop de les dates falleres, les comissions Plaça de l’Arbre i Blocs-Platja de València organitzen sengles recreacions costumistes del cant de l’estoreta (on participen fonamentalment xiquets), es munten sessions de cant d’estil o conclou el Concurs de Declamació en Llengua Valenciana, també dirigit als xiquets, que organitza la Junta Central Fallera. Ja quasi en les Falles té lloc la Crida, on les autoritats i les falleres majors de les ciutats anuncien la festa en valencià, com també fan de manera ritual quan donen començament a les mascletades oficials. Uns altres actes, com ara la Gala de la Cultura de la Junta Central Fallera de València o els nombrosos actes socials que tenen lloc en les comissions, també fan del valencià un vehicle preferent per a donar especial significació identitària al ritual faller d’afirmació valenciana. No obstant això, en casos com els actes de selecció de les corts d’honor o els actes d’exaltació de les falleres majors, el valencià queda estrictament reduït a un ús protocol·lari, i els espectacles teatrals o musicals que s’hi representen són majoritàriament en castellà. Igualment, s’ha de dir que en les exaltacions de les falleres majors de València predominen els mantenidors que fan el seu parlament en castellà, atesa l’opció presa per les institucions d’encarregar estes peces oratòries a artistes, professionals o personatges populars de fora de València.

dilluns, 10 de novembre del 2008

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (1)



El dissabte 8 de novembre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar el segon volum del Llibre blanc de l'ús del valencià, un llibre col·lectiu en el qual, des d'una perspectiva plural, 63 especialistes fan una anàlisi qualitativa de la situació sociolingüística valenciana. Un dels blocs del llibre el constituïxen diversos estudis sobre l'ús del valencià en catorze àmbits concrets (administracions públiques, ensenyament, mitjans de comunicació, espectacles, música, economia...), entre els quals hi ha el món festiu. Dos dels col·laboradors d'este bloc, Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín (membres també de l'Associació d'Estudis Fallers), van ser convidats per l'AVL a participar-hi fent un estudi general sobre l'ús del valencià en les festes populars. Al llarg de diverses entregues oferirem ací un ampli resum d'este treball, centrant-nos especialment en la festa de les Falles.


1. La rellevància social de la festa a la Comunitat Valenciana

La festa és ja valorada en les ciències socials contemporànies com una importantíssima talaia des de la qual es pot captar i comprendre l’esdevenir històric, una complexa manifestació sociocultural que tendix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En este sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, perquè en la mesura que estes canvien s’operen transformacions en el món festiu. La festa, per tant, s’erigix en un autèntic encreuament cultural o camp d’acció on interactuen tots els agents socials, expressant conscientment o inconscientment els seus valors i creences. El temps festiu esdevé també un període excepcional que implica la transfiguració de la vida social en vida pública, entenent la dimensió pública com el brillant espectacle que la societat representa davant de si mateixa. D’altra banda, la festa es comporta com un mitjà de comunicació i transmissió, una manera de generar acció catàrtica entre els subjectes celebrants.

Per esta raó, que implica la rellevant dimensió cultural i patrimonial de la festa, s’ha de parar atenció a la variada i complexa xarxa associativa lligada al fet festiu, de caràcter prou estable, que necessàriament ha de ser tinguda en compte a l’hora de prendre el pols de la vitalitat de qualsevol societat civil, i la valenciana, que té en tan gran estima l’activitat festiva, no n’és una excepció. De fet, ben bé es pot afirmar que l’associacionisme festiu, i la sociabilitat festiva que conté, s’inserixen dins de l’acusat creixement i la diversitat associativa inherents a la gran eclosió associativa valenciana de la darrera dècada del segle xx, en correspondència amb una tendència visible en tot el món occidental.

En relació amb això, s’ha de recordar que un dels trets principals de la festa moderna, en un context marcat per la globalització, és la seua contribució a la reactivació de les identitats locals, fenomen que té lloc mitjançant l’articulació del conjunt d’actes rituals i el funcionament d’una complexa xarxa d’associacions festives. Estes es diferencien de la resta d’associacions voluntàries per la conjunció d’una sèrie de trets que els atorguen un caràcter particular: es tracta d’associacions populars i d’origen tradicional, que són alhora llocs de distracció, gaudi i esbargiment, amb un important component històric de masculinitat, orientades cap a la celebració emotiva d’una festa, religiosa o civil. En estes s’arriba a una vivència intensa i sacra de la identitat local, amb un acusat component de rememoració i reactualització simbòlica del passat local.

Coincidint amb l’adveniment de la democràcia i l’estat de les autonomies, les associacions festives adquirixen tots els trets de les associacions modernes i com a tals funcionen, fins al punt que les seues activitats les situen molt prop de les característiques de l’associacionisme cultural en general i es connecten amb tot un moviment de reivindicació i revitalització de les identitats particulars, tan vinculades, en el cas valencià, a la defensa de la llengua pròpia, en la qual, d’altra banda, s’expressen bona part de les festes populars valencianes.

La singularitat de les associacions festives, tan lligades a les transformacions del vell calendari cristià en un calendari secularitzat, les predisposa a convertir-se en instàncies que aglutinen els diversos nivells a través dels quals s’expressen els sentiments locals de pertinença. La celebració de la festa en la majoria dels pobles i ciutats valencianes comporta una vertebració del subjecte social a través d’agrupacions de sociabilitat específicament festiva, l’objectiu preferencial de les quals és participar en la festa mitjançant la pràctica ludicoritual de la convivència, la comensalitat, les deambulacions simbòliques i la donació altruista, entre altres pràctiques. Les associacions festives s’integren, igualment, en l’estructura urbana històrica de les seues respectives localitats, la dimensió patrimonial cultural de les quals acaba sent redimensionada per mitjà de les celebracions rituals de la festa. En este sentit, el conreu, conservació i difusió del valencià com a llengua d’expressió festiva cobra una importància cabdal, que al seu torn s’ha de posar en relació amb les condicions estructurals de predomini social del castellà o amb l’avanç de l’anglés en les noves formes d’expressió comunicativa cibernètica. En suma, per tant, s’ha de prestar una especial atenció a la situació de l’ús del valencià en l’àmbit festiu, tant pel pes que este té en la definició social i personal de les identitats, com pel fet que implica de la vivència d’un temps sacre i especial, de gran importància existencial per als individus.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

La llengua de les Falles


En l’any 1953 la Junta Central Fallera fou una de les primeres institucions modernes en crear un servei de correcció ortogràfica per als documents i escrits redactat en valencià, especialment els llibrets. Aquella iniciativa tenia al darrere a l’antic Lo Rat Penat i coincidia amb tot un moviment, certament minoritari, però engrescador, de dignificació del valencià, després dels foscos anys de la postguerra. Evidentment, tal i com també havia fet la revista degana Pensat i Fet, el valencià reivindicat era aquell escrit segons les Normes de Castelló de 1932. Curiosament, aquella primigènia i pionera normalització del valencià en l’àmbit faller va coincidir amb una intensificació del procés de castellanització de la societat valenciana, i, en conseqüència, de les Falles.

Amb tot, l’episodi més important pel que fa a la normalització de la llengua pròpia de les Falles, reconeguda com a tal en els darrers congressos generals fallers, fou el de la tristement cèlebre “batalla de València”, un enfrontament político-ideològic que va veure’s clarament reflectit en l’àmbit de la llengua. Així, l’estratègia de la dreta postfranquista per a conservar la major part del seu poder i entrebancar l’avanç de les forces progressistes, fou agitar el fantasama del pancatalanisme i d’una suposada invasió i absorció catalana o catalanista de la cultura valenciana. El principal cavall de batalla dels conservadors fou la llengua, estenent la embogida tesi de que el valencià era una llengua totalment diferent del català. Com que el sector conservador tenia ja una gran influència en el món faller, després de 40 anys d’adoctrinament i manipulació, fou fàcil posar-lo en la seua majoria del costat de les seues tesis. Les forces del secessionisme lingüístic, que es va treure de la mànega unes surrealistes “Normes del Puig”, després d’un incessant ball d’accents i regles ortogràfiques, va perpetrar un colp d’estat en la centenària entitat Lo Rat Penat, va fer fora a tots aquells que havien lluitat per la dignitat de la llengua des dels anys cinquanta – per exemple, al gran mestre Enric Soler i Godes i president fundador de l’Associació d’Estudis Fallers, a qui arribaran a agredir físicament - i ocuparen també el món festiu de sant Vicent Ferrer i el Corpus de la ciutat.

Ja dintre del món faller el secessionisme lingüístic anà creixent, propiciant, entre altres creacions, el sorgiment d’un regionalisme polític de dreta, també conegut com blaverisme, al voltant del partit Unió Valenciana, fundat amb prominents fallers. Mentre l’Ajuntament de València estigué governat per l’esquerra la llengua fou utilitzada una i altra vegada pel blaverisme per fer-se un espai polític en les falles i desprestigiar a les forces progressistes. Finalment, quan el blaverisme polític arribà al govern municipal i assolí les regnes de la Junta Central Fallera, practicà una política lingüística secessionista, penalitzant, estigmatitzant i perseguint a tots aquells que defensaren el valencià de les Normes del 32. Paral·lelament, el castellà penetrà cada cop més en les Falles, per la senzilla raó de que en identificar el valencià amb el conflicte, es va optar per emprar el castellà, tot i que en els llibrets predominava ja clarament la normativa secessionista, necessària per a assolir els premis de Lo Rat Penat. En 1993 la Generalitat Valenciana va crear els premis a l’ús del valencià per a les comissions falleres del país, però la indefinició normativa autonòmica, la presència entre els jurats de destacats prohoms del secessionisme lingüístic i la mànega ampla de la Conselleria de Cultura alhora de concedir sucosos premis a llibrets secessionistes, feren que la situació del valencià continuara estancada. Sols l’aprovació de la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en dates recents ha reinstaurat la llum de la raó i del sentit comú en un territori embogit per tants enfrontaments i tensions. Amb tot, l’Ajuntament de València, contradient la norma autonòmica, continua sufragant i subvencionant el concurs secessionista de Lo Rat Penat, encara que sí que ha normalitzat el valencià emprat per Junta Central Fallera.


El problema, en tot cas, és que en el món faller el valencià recula i el castellà avança. D’altra banda, també és cert que l’esquerra progressista i nacionalista valenciana, en haver abandonat a la seua sort a les falles, ha facilitat el camí de la decadència del valencià i de l’ominosa influència del secessionisme lingüístic. També cal dir que els sectors més catalanòfils de la societat valenciana han fet un mal favor al món faller – i jo afegiria que a la societat valenciana en general – en defensar la denominació estricta de català per a la nostra llengua. I ho dic, no per negar la inapel·lable unitat lingüística, sinó per que és ben sabut que en la història moderna valenciana els valencians s’han referit a la seua llengua com a “valencià”, i només la refundació del nacionalisme local de la mà de les tesis lingüístiques i identitàries fusterianes ha suposat una modificació en eixe costum. No ho negarem, igual que l’esquerra ha combregat amb vertaderes rodes de molí ideològiques durant anys – per exemple, acceptar com naturals les dictadures socialistes – també en el pla local han fet de la unitat de la llengua un dogma del català, sense tant sols acceptar la doble denominació de valencià-català, molts més raonable i fidel a la realitat. Estes postures dogmàtiques també han propiciat el discurs contrari anticatalanista, i crec que només amb excessiva tardança s’han començat a alçar veus de trellat. Mentre, l’ús del valencià decau en les falles, més enllà de les efusions rituals o orientades a l’obtenció de la subvenció. Ja no és una qüestió de si valencià o català, perquè en el fons això sempre ha estat tant clar com el fet de que l’emperador no duia vestit, ara el problema greu és si el valencià sobreviurà molt de temps en les actuals condicions. Al capdavall, només hem recollit allò que entre tots hem sembrat.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí


diumenge, 7 de setembre del 2008

Bogeria-Teatre, una petita història fallera


Allò que tot seguit vaig a contar probablement ni tant sols mereixeria una nota a peu de pàgina en la gran història de les Falles, sobretot perquè es tracta d’una història petita i íntima, que va passar totalment inadvertida més enllà dels que la visqueren més a prop, però que precisament per això, perquè cal recuperar la intrahistòria de les Falles, he cregut oportú relatar.

Com es pot haver endevinat pel títol, esta és una història de teatre, de l’anomenat “teatre faller” o teatre fet per les falles, però que també forma part de la història d’una comissió i d’un context tan crucial per a la festa com el de la transició democràtica i la consolidació d’un nou món faller. La meua història, de la qual vaig ser partícep és, doncs, una subjectiva aproximació, tot i que intente ser objectiva, a uns fets teatrals que quedaren reduïts a l’àmbit de barri però que he cregut que seria bo recuperar per vore amb més riquesa de matisos la trajectòria del teatre faller en les darreres dècades.

Tot el que vaig a relatar esdevingué en la Falla Sant Vicent de Paül-Diputada Clara Campoamor, fundada l’any 1981 sota el nom provisional de Sant Vicent de Paül-En Projecte, i ubicada a la barriada d’Orriols, un nucli típicament treballador amb molts habitants provinents de la migració interior que havien trobat allí la seua llar i, en les falles, un agradable lloc d’acolliment i integració. Doncs bé, a eixa falla em vaig apuntar en 1982, un any després de la seua fundació i, com que veia que havia afició a muntar números musicals i obretes de teatre tipus sainet en les presentacions de les falleres majors, aviat em vaig decidir a proposar la fundació d’un grup de teatre en el si de la falla. Un conjunt de persones es va il·lusionar i així, l’octubre de 1985, es muntà el grup La Colla-Teatre. En eixos moments, un servidor tenia ínfules d’autor teatral i estava permanent bocabadat per les obres i apropòsits que el meu volgut mestre Josep Alarte posava magistralment en escena per a la Falla Na Jordana, en la qual jo tenia amics. Un d’ells, Vicent Borrego, treballava aleshores en la coordinació del festival de teatre Vila de Mislata, que en eixe moment començava a caminar, i en vore les obres allí representades, moltes d’estes per comissions falleres, feren que començara a estimar el teatre fins a l’extrem d’atrevir-me jo mateix a redactar alguna obreta.

Així que eixe mateix 1985 vaig escriure la meua primera obra, que fou representada en la presentació de les falleres majors de la meua falla a començaments del 1986, al teatre La Protectora. Portava per títol L’espina al foc i, des d’un primer moment, influït per allò que jo havia vist, vaig intentar que fóra una obra provocadora, que defugira els típics cànons del teatre saineter, que era la pràctica comuna en les comissions falleres. L’obra era ni més ni menys que la representació d’un acte de fe inquisitorial, en el qual el tribunal dels inquisidors representava la Junta Central Fallera, i els reus jutjats i condemnats eren els fallers que intentaven canviar l’esclerotitzat món faller del moment. L’obra era crua i sense concessions amb els de la Junta, i a banda de ser un èxit local, alçà ja alguna polseguera. En tot cas, no deixava de ser una primera representació d’aficionats feta amb molta voluntat. El cas és que en la comissió l’experiència va agradar i començà a moure’s el cuquet del teatre. També és cert que el naixement del grup fou possible gràcies a l’actitud de suport de l’aleshores president, Antonio Garrido, de qui em separaven tantes coses ideològicament (com es deia aleshores, ell era blavero i jo, catalanista), però amb qui m’unia una gran amistat i complicitat.

En abandonar la presidència el meu amic, tot es va aturar i caldria esperar a l’exercici 1987-1988 per a reprendre les coses. Així fou com en 1987, a més d’aparéixer la revista La Colla, del grup de teatre, que sols edità un número, es va poder estrenar la segona obra teatral, anomenada El lloc dels vius, que recreava la vida en un manicomi de dones, també amb escenes força crues i amb un tractament satíric de la bogeria com a tapadora de la repressió pel poder dels diferents i dissidents. Crec que, a distància, fou l’obra en la qual més gaudirem tots i fou tal el seu èxit que des d’aleshores el teatre passà a tindre delegació pròpia i per la referència de l’obra “dels locos” el grup de teatre passà a denominar-se Bogeria-Teatre.

Amb només eixes dos obres de teatre, el nostre grup començà a tindre fama de “raret”, no només per a algunes persones de la comissió sinó en el nostre àmbit d’influència, el de l’Agrupació Sagunt-Nord. Tant és així que, atesos els estrets lligams que aleshores unien la nostra falla amb la veïna de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas, que tenia també un grup de teatre dirigit per l’amic Salvador Barona, es va produir un fet insòlit: ajuntar els dos grups de teatre per a representar una obra conjuntament la Nit de Sant Joan del 1988. I així fou: començàrem els assajos, conjuntàrem els grups i la nit màgica es va posar en escena, en un entaulat davant el nostre casal, l’obra Nou viatge al cor, una mena de tragicomèdia romàntica que versava sobre els amors impossibles. Com que l’experiència va eixir bé, per a la presentació pensàrem en un nou projecte, que era ni més ni menys que el de muntar una paròdia dels sainets tradicionals per tal de subvertir el gènere. L’obra es titulava Tisoretes són!, es va estrenar el desembre de 1988 i parlava d’un exhibicionista que tenia atemorida una contrada de barraques a l’horta valenciana. Novament la gent s’hi va implicar molt i podem dir que amb esta obra es consolidava Bogeria-Teatre, fent honor a les seues propostes un tant estrambòtiques.

Com que ja teníem definida la nostra línia, per al 1989 preparàrem un projecte encara més arriscat, titulat Una presa de pel, que directament entrava en el territori del teatre surrealista o de l’absurd. L’obra l’estrenàrem al casal de la Falla Gayano Luch-Marco Merenciano, la tardor de 1989 i, francament, tot el món es quedà prou atònit. En aquell casal ja ens precedia una certa fama i no els decebérem: l’obra començava amb un acte que tractava un tema banal, l’arribada d’un famós gàngster a una ciutat en un hotel de Chicago, però ens els següents dos actes tornava a repetir-se el mateix argument i els mateixos diàlegs, però amb els actors gratant-se tot el cos, tirant-se per terra, pegant crits, parlant apressa, movent-se com autòmats i ballant en xandall. En els intermedis es posava un noticiari meteorològic i es demanava al públic que desplegara uns paraigües a la sala (ja estaven tan adoctrinats els nostres fallers, que es portaven el paraigua). En fi, un absurd de començament al final, amb una delirant escena d’un membre de la JCF abillat meitat d’uniforme negre, mitat d’escocés, amb falda inclosa, amb la creu gammada impresa al faixí verd. Quan tornàrem a representar l’obra al casal de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas afegirem la recreació d’un accident de tràfic al carrer, i gent que baixava a demanar auxili i la gent eixia al carrer (el casal estava en un soterrani) i allí estava un actor fent de ferit, i després tot el món tornava a dins. La gresca fou monumental i la nostra fama de “rarets” s’acabà de consolidar.

S’ha de dir que tota esta activitat teatral en realitat formava part del projecte que un grup de gent en la comissió portaven d’apostar per unes falles diferents, allunyades dels camins convencionals. Aleshores érem molt joves i créiem que eixa canvi es podria produir ràpidament, però la realitat era la que era, i és ben sabut que enfront dels canvis, en un món tan conservador com el faller, sempre hi ha gent que té temor i intenta evitar-los, tot i que siga per una mena d’instint d’adhesió a allò conegut. El cas és que els projectes fallers i teatrals del nostre grup, tot i que ja ens creaven una certa fama, ja fins i tot havia ja arribat a alguns mitjans de comunicació, despertava recels i tensions en el si de la comissió. Com a anècdota cal afegir que Bogeria-Teatre tenia el seu propi petit estandard al casal seu de la comissió: molt significativament, reproduïa la bandera anarquista en les dues bandes diagonals roja i negra, amb l'escut de la falla cosit al damunt i la legenda "Quadre Artístic Bogeria-Teatre". Així i tot, en 1990 Bogeria-Teatre intentà fer dos passos més endavant: presentar-se al concurs de teatre de la Junta Central Fallera i representar una obra per als xiquets. Així, ens posàrem a la faena i el 19 d’octubre de 1990 es va representar la que va ser la nostra proposta més radical: La Gàbia o “paràbola grotesca articulada en quatre quadres”, que era bàsicament una crítica a la manera de viure capitalista i a la hipocresia de les classes dominants, una crítica que concloïa amb una revolució obrera anarquista que li arrabassava el poder i instaurava una nova societat igualitària. La veritat siga dita, quan sobre l’escenari del Teatre El Micalet, i amb el rerefons musical del Yo te nombro libertad de Nacha Guevara les masses obreres revolucionàries irrompien amb banderes roges i negres en l’escenari mentre els poderosos s’ofegaven, tots els del grup sabérem que havíem fet alguna cosa nova i potent en el concurs de teatre de la JCF que mai no s’havia fet. Potser no érem un prodigi de qualitat tècnica ni de dicció ni d’interpretació, però allò tenia molta força i era diferent de tot allò vist amb anterioritat. En tornar al casal, tot el món, fins i tot els crítics amb les nostres activitats, estaven contents i orgullosos de la representació. Com es podia esperar, no obtinguérem cap premi, però un membre del jurat em comentà després que estiguérem a punt d’obtindre’l, però que l’obra semblà massa forta.

Poc després es va representar La fada hortolana al Teatre Talia, dins el concurs infantil de teatre de la JCF, que va suposar la primera pedra del teatre infantil a la nostra falla. Dissortadament els esdeveniments es precipitaren. Les tensions internes dins la comissió entre el nostre sector més “progressista” i els sectors més conservadors esclataren amb virulència, amb el resultat que fou el nostre grup, jove, sense experiència “política” i poc nombrós, el que va perdre. Jo vaig haver d’acceptar la situació, que no tenia massa eixida, i amb gran dolor vaig optar per abandonar la que havia sigut la meua falla. Això va ocórrer només cremades les falles del 1991. Després d’haver escrit totes aquelles obres de teatre tenia ganes de més, però ja no podria ser, perquè el conflicte en la meua comissió m’havia deixat sense moltes energies. Dissortadament, Bogeria-Teatre es va dissoldre i mai més es va recompondre, com també desaparegueren unes altres iniciatives, com ara la Setmana Cultural, l’edició de la revista All-i-Pebre, els intents per renovat el llibret i els monuments, a més d’uns altres projectes de renovació cultural de la festa des de dins.

Vist a distància, crec que, amb tota la modèstia del món, en Bogeria-Teatre intentàrem apostar per un teatre faller més orientat cap a l’avantguarda, cap a la innovació, cap a la participació còmplice i crítica de l’espectador, pensant textos provocadors i posades en escena arriscades. Probablement ens faltà formació, tècnica i projecció, però teníem allò més important: la il·lusió. Ara, des d’ací, seria arriscat intentar recordar tots els noms i cognoms dels qui férem possible aquell episodi (més de vint persones), per si me n’oblide algun, però només voldria agrair-los tot el seu esforç i compromís, perquè mentre va durar fou molt bonic. Al cap i a la fi les intrahistòries de les comissions falleres estan farcides d’episodis semblants, la major part dels quals sols queden en la memòria personal i rarament passen més enllà. Jo, almenys, he volgut relatar estos fets perquè consten d’alguna manera i, sobretot, per demostrar que, encara que la cosa no isquera finalment bé, el canvi en el món faller és necessari, és possible, i s’ha de fer des de dins, amb sacrifici i generositat altruista.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí



dilluns, 31 de març del 2008

Molt més que una falca


El retorn d’Alfredo Ruiz al món de les falles en 2008, de la ma de la Falla Mossèn Sorell-Corona, ha estat espectacular. Amb el seu cadafal Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig l’artista ha intentat, més que posar la seua falca, acabar probablement amb una feina que es va quedar inacabada. En realitat s’ha llevat una espina (una falca) de damunt, que tenia pendent des d’eixe últim triangle en roig que va plantar per la falla Blanqueria (Redolant la roca) l’any de la seua retirada (2002). En roig també, l’immens i llarguísim rectangle en roig (impagables les imatges de Canal 9 amb el rectangle sent transportant per davant de les portes de l’IVAM) que es va convertir en allò que, potser inconscientment, pretenia Alfredo Ruiz: en la gran provocació de les falles de 2008.

Efectivament, ben be podem dir que la provocació ha estat tal, com provocador era el “ninot” o peça que Alfredo va dur a l’Exposició del Ninot, accentuant més encara el minimalisme dels seus últims ninots presentats a l’exposició de 2002. D’alguna manera, em fa la impressió de que, ara sí, Alfredo Ruiz ha tancat una etapa que li calia tancar. Des de les grans i barroques falles dels anys setanta ha anat descenent en alçada, en volum i en complexitat formal fins la quasi mínima expressió: una barra rectangular monocroma de no més d’un metre d’alçada dipositada enmig d’una plaça. Aquest descens ha estat en realitat una tasca d’espeleologia artística i interior que només podia conduir on ha conduït: a sintetitzar com en una sola gota d’essència, la base mateixa de la falla: un objecte efímer i destinat a ser cremat ritualment enmig d’un espai públic amb un missatge que el públic ha de llegir o interpretar. I així era, perquè la gent s’acostava a l’objecte roig de la mateixa manera que els simis de Kubrick en 2001: una odissea espacial s’acostaven al monolit: primer amb un cert temor, després amb curiositat, fins que tocaven l’objecte, que d’eixa manera consumava la seua potencial sacralitat. Així, d’eixa manera tan primària i quasi animal, els visitants s’aproximaven al rectangle horitzontal fins ha fer-lo seu i posar en ell per a les fotografies personals o familiars. La falla, era, aleshores, sense afegits ni excessos, simple i purament un imant en el carrer per atraure rotgles de gent. Una falla, a més, que havia negat l’ascensionalitat i verticalitat de tota falla ortodoxa, recuperant l’aspecte d’algunes velles falles horitzontals de començaments del segle XX, però que seguia transmetent sorpresa i captivant els visitants.

Però, ben al costat del rectangle, que cadascú interpretava com volia, hi havia una altra falla, la que sota el títol de Motivacions havia plantant, enfront mateix del complex cultural de La Beneficiència, Anna Ruiz Sospedra, filla d’Alfredo Ruiz. D’entrada hauré d’afirmar amb rotunditat que aquesta falla ha sigut, amb molta diferència, la millor que s’ha plantat en 2008. Podria donar diverses raons per justificar aquesta afirmació però amb una crec que bastaria: era una falla màgica, la qual cosa ja és molt tal i com estan les falles. La falla d’Anna Ruiz era un prodigi de sensibilitat i bon gust però sobretot era una font commovedora de gràcia i màgia, que emanaven angelicalment dels seus ninots. Mai a ningú, repetisc, mai a ningú en la història de les falles, se li havia acudit fer uns ninots com aquests, amb tanta vida, amb tanta força, amb tanta vida. Eren uns ninots que representaven a xiquets i xiquetes en diverses pràctiques artístistiques i tant absorts en el que estaven fent que atrapaven a l’espectador amb la seua força. El seu hiperealisme, atesa la peculiar tècnica emprada per l’autora, remetia a un pla superior i més profund, el de les emocions, encara augmentades per la fabulosa composició del núvol de lletres, d’idees, de paraules, de vida en suma. Plenitud, obertura, donació i creació, tot recollit en molt poc d’espai, sense necessitat de grans pressupostos, de costosos contracoronaments i més coronaments, sense dispendi de llums i pirotècnia publicitària, sols art en estat pur. Només espere que Anna Ruiz puga desenvolupar la gran artista que porta dins, com ha mostrat en la seua falleta, amb la pròpia personalitat que trau a la llum i que no es deixa abatre per l’increïble menyspreu de que va ser objecte per part d’un jurat ignorant i contaminat per tota mena de prejudicis estètic, i per un encara major i profundament preocupant: la més elemental manca de sensibilitat humana.

Cal només afegir què la falla Mossèn Sorell-Corona ha tornat a donar en el clau, en apostar per la capacitat de sorprendre als ciutadans, més enllà de les modes o les regles empobridores del sistema. Enmig de la jungla massificadora de les falles contemporànies les seues iniciatives tornen a aportar aire fresc i finestres obertes a la innovació i la revitalització de l’art faller. Perquè, per si de cas havien dubtes, amb els cadafals d’enguany ha tornat a palesar-se que l’art i les falles poden ser la mateixa cosa, més enllà de les fronteres mentals que encara estan tant vives a ambdós costats de la línia divisòria. Fins i tot es podria dir més; és podria dir que el rectangle en roig d’Alfredo Ruiz era la representació mateixa de la "delgada línea roja", de la frontera difusa que separa art i falles, però que com la mateixa falla demostrava, és transitable en una i altra direcció.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 24 de febrer del 2008

La reina fantasma



El món faller s’ha vist convulsionat amb l’afer de les eixides nocturnes de les falleres aspirants a Fallera Major de València, promogudes a instàncies del jurat qualificador nomenat des de Junta Central Fallera. Aquest esperpèntic episodi, del qual Levante-EMV ha donat complida informació, ens hauria de fer reflexionar, no ja tant sobre la desafortunada iniciativa en si, sinó sobre una altra qüestió, al meu entendre molt més important, com és la situació de les dones en la festa fallera, situació de la qual l’escàndol esmentat no és més que un símptoma evident.

I és que mentre tot el món li està pegant moltes al comportament “inadequat” del jurat encarregat de triar la Fallera Major d’entre les tretze aspirants, oblidem el fet principal, que no és altre que els cinc jurats en entredit són homes. És més, des de que en 1980 s’implantara l’elecció democràtica de la Fallera Major de València, ni un sol any el jurat seleccionador ha estat composat majoritàriament per dones. Ben al contrari, de les 29 eleccions transcorregudes, en 15 d’elles el jurat ha estat exclusivament masculí, en 11 hi hagueren quatre homes front a una sola dona, i en 3 ocasions havien dos dones per tres homes. I encara més: quan es forma el jurat que tria prèviament les 13 dones de la Cort d’Honor, en ell participen dones en major quantitat, encara que també en minoria, però quan s’ha de fer la tria definitiva de la Fallera Major el jurat és aclaparadorament masculí.

Totes aquestes dades no fan més que evidenciar allò que podríem anomenar com la paradoxa simbòlica del poder festiu masculí. Aquesta paradoxa consisteix en què, des de l’òptica de la dominació masculina, es produeix un discurs i s’aplica un praxi sobre les dones falleres capaç d’elevar-les a la categoria de reines simbòliques de la festa, però a canvi de apartar-les del control efectiu de la mateixa. Dit d’una altra manera, tal com està concebuda estructuralment la festa fallera contemporània, les falleres regnen però no governen, tot i els assoliments que en matèria de participació política han anat arrancant en els darrers vint anys. Al capdavall, la fallera major no és més que una “reina fantasma”. Estimem, també, que el caràcter fantasmagòric del regnat faller femení deriva del fet que la cosmovisió hegemònica de la dona fallera en la festa és un constructe creat per les projeccions psíquiques d’una ment masculina conformada per una societat encara patriarcal.

Actualment no hi ha més d’un 6 % de dones presidentes de falla al cap-i-casal, alguna que altra dona presidenta d’agrupació, quasi cap directiva en les diverses federacions falleres i molt poques dones, i amb escàs poder, en Junta Central Fallera i el Gremi Artesà d’Artistes Fallers, per no esmentar la seua baixa representació en debats, publicacions, jurats i congressos fallers. Les conquestes en termes de poder dins el món faller per part de les dones es troben limitades per la pròpia concepció masculina dominant de la festa en dos sentits. En primer lloc, les dones es veuen obligades a actuar segons una estratègia que no qüestione les idealitzacions masculines de la dona; per eixa raó, intenten tenir més espais de visibilitat però reafirmant-se com a dones ornamentals (dones florero) i venerades en el seu rol de falleres majors, un rol dissenyat i controlat pels homes. En segon lloc, l’accés de les dones als llocs de direcció o amb responsabilitats executives es troba canalitzat pels papers que la concepció masculina de la festa assigna a les dones, és a dir, delegacions de caire més “femení” com infantils, dansa, festejos, activitats diverses, cort d’honor o relacions públiques, per posar alguns exemples. Per contra, resulta inusual que les dones siguen presidentes o vice-presidentes o se n’ocupen de l’economia d’una falla, agrupació o federació. De forma que, tot i els avanços femenins, torna a reproduir-se una divisió sexual del treball festiu, amb l’afegit de que no poques falleres assumeixen i defensen el model desigualitari en atenció a les seus obligacions familiars o a la “tradició”.

En el cas de les Falles cal insistir en la paradoxa de que la dona regna però no governa: és exaltada simbòlicament a la condició de regina floral, sobirana festiva i icona sacral de la valencianitat fallera (fallera major), però en termes de possessió de poder i participació activa en la direcció executiva de la festa roman en un clar segon pla. Per eixa raó li atribuïm un caràcter fantasmal, perquè el seu poder efectiu és nebulós, quan no resta confinat la intimitat del casal. En tot cas, la sobirania femenina és purament retòrica i fabricada des de les fantasies masculines al voltant de la condició femenina, especialment pel que fa als models dominats de la fallera venerada i homenatjada. Com hem dit, és cert i constatable que en la darrera dècada les dones falleres han incrementat les seues quotes de participació política i social, entre altres raons perquè també han augmentat aquestes quotes en els sectors educatiu, professional, polític i mediàtic de la societat. Així i tot, la interessada recurrència del discurs masculí tradicional sobre la dona fallera, sumada a la inèrcia del ritual i a les reglamentacions festives dissenyades i aprovades quasi exclusivament per homes, retalla sensiblement el marge de maniobra femení, alhora que planteja a les dones falleres un repte per a reivindicar un paper més actiu i decisori en la festa.

Mentrestant, les xiques que opten per promocionar públicament a través del càrrec de Fallera Major de València, es troben sotmeses a una triple situació d’inferioritat que expressa unes relacions de poder ben explícites: són jutjades i valorades – des de l’ideal faller masculí de dona – per un jurat de homes (elles són dones), que són persones d’edat madura (elles són joves) i amb poder en la festa (elles només són aspirants a ser reconegudes). Aquesta situació de violència estructural, articulada simbòlicament per les proves a que se sotmet a les joves, sanciona i legitima, en definitiva, una visió masclista i patriarcal de la festa, que resulta encara predominant dins el món faller. Les extemporànies eixides nocturnes forçades per alguns membres del jurat, encara que cridaneres i escandaloses, resulten en última instància coherents amb un model sexista de festa que caldria que fora revisara a fons, per tal de no perjudicar totes les positives potencialitats que les Falles tenen com a espai ritual d’integració social i igualtat de gèneres.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

divendres, 25 de gener del 2008

L'evolució de les falles contemporànies


A partir del 1991, amb l’arribada dels partits conservadors a l’Ajuntament de València (Partit Popular i Unió Valenciana), les Falles experimentaren una nova instrumentalització política dins el context d’allò que es va anomenar el “pacte del pollastre” entre els dos partits esmentats. Unió Valenciana, amb Vicent González Lizondo com a regidor de Fires i Festes i president de la Junta Central Fallera, intentà monopolitzar la “valenciania fallera” no només amb gestos simbòlics que situaven clarament les Falles dins l’univers del blaverisme, l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic, sinó amb una política festiva que reforçava aquesta orientació. No debades, s’ha de recordar que el moviment blaver, en bona mesura, es va conformar políticament en l’àmbit faller, raó per la qual quan arribà al poder col·locà en els organismes de govern de les Falles (Junta Central Fallera) els seus peons més aplicats, cosa que feu que la festa fallera es “blaveritzara” oficialment fins que, desplaçada Unió Valenciana del govern municipal, l’arribada del Partit Popular a la Regidoria de Festes temperà la ideologització blavera i advocà per un pragmatisme orientat a obtenir l’acceptació fallera a través de les subvencions, però també de cert diàleg i la defensa política del món faller. A partir del 2003, s’aguditzarà aquest perfil centrista i dialogant de la Regidoria de Festes, fins al punt de produir-se una interessant paradoxa: les inèrcies nostàlgiques i el pes dels sectors més blaveritzats de la festa acabarien quedant-se a la dreta del mateix govern de dretes pel que fa a les Falles, com es va poder visualitzar en el VIII Congrés Faller del 2001 o en uns altres esdeveniments posteriors.
En tot cas, i més enllà dels avatars estrictament polítics de la festa, aquesta ha derivat en els darrers quinze anys per una senda que l’ha conduïda clarament cap al gegantisme, el monumentalisme en les seccions més altes, l’agudització del culte a la fallera major i de l’ofrenització de la festa (la consideració de l’Ofrena com a eix ritual central de la festa), a més d’una tendència per part de les Falles a absorbir festejos i actes d’altres celebracions, alhora que els pròpiament fallers s’estenien al llarg de tot l’any amb esdeveniments com el mig any faller, les revetles al carrer, els actes de preseleccions de les falleres majors o la multitud de concursos, certàmens i iniciatives que mantenen les comissions amb una contínua activitat al llarg de tot l’any. Aquests anys han estat també els de l’expansió de l’associacionisme faller, no només amb l’aparició de noves falles, moltes de les quals en els nous espais d’expansió urbana de València (en l’actualitat el cens de comissions falleres de la ciutat comença a acostar-se a les 390 falles), sinó amb l’emergència de agrupacions i sobretot de federacions de falles agrupades per motius econòmics o de promoció corporativa (Federació de Falles de la Secció Especial, Associació de Falles d’Especial, Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, Federació de Falles de Primera A, etcètera). L’expansió quantitativa i qualitativa de la festa també ha fet que haja crescut la cobertura mediàtica, amb l’explosió de les pàgines web de comissions falleres o l’aparició de webs personals, blocs i revistes virtuals, a més del creixement en les publicacions i programes de ràdio i televisió de temàtica fallera.
Pel que fa als cadafals, s’ha produït una progressiva diversificació d’estils, més enllà de l’ortodoxa falla barroca, i han entrat en escena nous artistes, la major part d’ells joves, que han renovat en certa manera l’encotillat món artístic faller. Amb tot, en les grans categories, tant en les falles grans com infantils, continua predominant, especialment a ulls dels jurats qualificadors, la falla clàssica, cada volta més gengantesca, monumental i bigarrada. Tanmateix, també cal destacar un moviment que, nascut al barri de Carme, ha fet que nombroses comissions modestes hagen apostat en la darrera dècada per un model de cadafal de temàtica social i compromesa, acompanyat d’una innovació en el pla estètic, i com ha resultat s’ha conformat una certa ruta de falles d’autor que atrauen un públic delerós de novetats en un món, el de la construcció de falles, massa dominat pel conservadorisme, la inèrcia i la reiteració de formes, estils i motius. Amb tot, s’ha d’apuntar també que moltes comissions menudes han anat trobant dificultats relacionades amb un cens cada volta més esquifit i, per tant, amb greus dificultats econòmiques per a mantenir-se en actiu, fins al punt que algunes comissions veteranes han acabat desapareixent.
Però, per damunt de totes els fenòmens ressenyats, n’hi ha un d’especial importància que marca clarament el caràcter que han anat adoptant les Falles en els darrers anys, un fenomen que té a veure amb el procés de globalització econòmica neoliberal que suporta el món en totes les seues dimensions, i que implica la imposició d’un model econòmic, social, polític i cultural o l’imperi del benefici, la dèria pel guany i la mercantilització de la vida com a normes predominants en el sistema de capitalisme avançat. Aquest context de globalització dirigida pels poderosos acaba influint sempre en els contextos locals, i molt significativament en el món de la cultura i, concretament, en el de la cultura popular. Certament, la globalització és sempre localització, atés que combina la dialèctica entre global i local; doncs bé, si avui en dia l’esfera global està dominada pel consumisme i la mercantilització, l’esfera local també ho està, tot i les resistències que es puguen trobar. Definitivament, la vella cultura popular de les Falles ha estat substituïda per la cultura dels diners, dels winners i del mercat, inseparable dels valors del neoliberalisme capitalista. Uns valors què han acabat remodelant la festa fallera. Fins al punt que ben bé podríem afirmar que avui en dia les Falles estan segrestades pels poders econòmics i empresarials, pels nous rics i els nous valors neoliberals predominants, per les estratègies expansives de la indústria de l’oci i pel mateix èxit popular de la festa, capaç de generar prou riscos en matèria de seguretat, sostenibilitat ambiental i convivència social.
Les Falles com a festa no són alienes al que passa en la societat, de manera que en la darrera dècada, just quan més s’ha intensificat l’ofensiva neoliberal capitalista, l’èmfasi en els seus purs valors de mercat en detriment dels aspectes socials i humans ha anat reconfigurant la nostra quotidianitat, entre la qual la festiva i la fallera. Així, en el llenguatge faller avui en dia es poden trobar nombroses al·lusions a la “competitivitat”, la “superació”, l’assoliment de “reptes” i “objectius”, referències a la “pugna” i la “lluita” pel “triomf”, per ocupar un lloc entre els “millors”; l’obsessió per arribar “més alt, més lluny i més fort”, per gastar-se més diners, per obtindre més “beneficis”, per contactar amb espònsors més “solvents”, per ser “emprenedors”, per desenvolupar campanyes de “màrqueting” i trobar “gerents” que gestionen “amb òptima eficàcia” comissions ja quasi enteses com a “empreses rendibles”.
En un món on tots lluiten cada volta més per tot allò que signifiquen els diners, cada volta s’imposa més la imatge i la imatgeria en detriment de la imaginació. Així, en el món faller, es conrea “allò políticament correcte” per tal d’incentivar i estimular els jurats a atorgar una quantitat creixent de premis, que alhora que actuen com a dissolvents de la potencial crítica social de la festa, ensabonen i engreixen la maquinària meritocràtica de la competitivitat, el gegantisme insostenible i la megalomania insaciable. S’imposen criteris “pragmàtics” i “operatius” que asseguren màxima presència mediàtica, una major “audiència” i possibles projeccions socials personals. O en altres paraules, un triomf en el mercat en tota regla. En els darrers anys s’ha desenvolupat un autèntic culte a l’“empresari model” que, aprofitant-se d’aquesta condició, instrumentalitza una comissió de falla per a assolir millor els seus interessos particulars (urbanístics, majorment), fent-se passar a ulls dels fallers i les falleres com a prohom exemplar, valencià insigne i benefactor desinteressat per la festa.
La mercantilització, la capitalització, el consumisme i els valors neoliberals ho han envaït tot, deixant en un segon terme les consideracions socials, humanes, comunitàries, solidàries, tradicionals, altruistes i crítiques. Açò val també per al món de les Falles, durament colpejades en el millor de la seua cultura tradicional, antigament propera a l’ambient de barri i a un sentit crític amb el poder.
En aquest context tan canviant, que ha virat del tardofranquisme a la transició i d’aquesta a la globalització neoliberal, les Falles es veuen confrontades al seu propi èxit, que d’alguna manera té els peus de fang, si es consideren els conflictes socials que provoca, per no parlar de les creixents desercions de ciutadans que ja no es reconeixen en una ciutat presa pel caos més absolut i per una irresponsabilitat quasi institucionalitzada. Davant aquesta situació, és evident que té sentit preguntar-se per si unes altres Falles són possibles. I la resposta que es podria avançar és que, amb independència dels enormes obstacles que hem esmentat, unes altres Falles haurien de ser possibles, perquè, si no ho són, no volem pensar en allò que passaria amb uns altres problemes molt més transcendentals. En tot cas, sempre restarà el treball continuat, cadascú en el lloc que puga, sense desesperar-se per si de moment no se n’obtenen resultats, perquè a la llarga és molt probable que alguns resultats positius siguen visibles. Al capdavall, tot és qüestió de perseverar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dimarts, 8 de gener del 2008

Alterfallerisme meliorista


En les últimes setmanes, he tingut el bloc una mica abandonat, entre altres raons, perquè el temps que podem dedicar a escriure l'he ocupat escrivint alguns articles per a diversos llibrets de falla i revistes fallers. Sempre és un goig respondre a la invitació que les comissions de falla et fan obrint-te les planes dels seus llibrets perquè pugues compartir amb ells les teues inquietuds i reflexions. Una d'estes falles ha sigut Arrancapins, que el 2008, en l'any del seu centenari, ha volgut aplegar un bon nombre de persones (de dins i fora de les Falles) per a respondre a la pregunta de si unes altres Falles són possibles. Reserveu ja el vostre llibret, perquè hi ha col·laboracions molt interessants. Per a pal·liar l'abandó a la qual he sotmés el bloc en este temps, penge ací la meua col·laboració amb els arrancapiners.

Plantejar-se si unes altres Falles són possibles du implícita una premissa: hi ha un model de festa, considerat dominant, que un sector de la societat (format per fallers i no fallers) considera que té mancances i dèficits a l’hora d’aconseguir que les Falles siguen un espai en què el conjunt de ciutadans puga vore’s reflectit i identificat, i on cada ciutadà puga exercir la seua participació (a diferents nivells, evidentment, des del cas d’un membre d’una comissió fins al d’un simple espectador) d’una manera satisfactòria. Per a intentar definir quin és este model de festa, hauríem de distingir tres grans apartats que, tot i estar íntimament relacionats, presenten unes especificitats que demanen abordar-los per separat. Així, en un primer nivell hi hauria la falla, allò que —almenys, de moment— dóna sentit a la festa i la singularitza; en segon lloc, s’hauria d’abordar el conjunt d’activitats i aspectes organitzatius que es desenvolupen al seu voltant, i en un tercer nivell, hauríem de parlar de les relacions entre la festa i la ciutat, un aspecte que em sembla crucial en l’esdevenidor de les Falles.

En primer lloc, per tant, parlarem del cadafal faller, sotmés a una creixent laminació dels components crítics i presidit per un pervers sistema de premis que ofega qualsevol iniciativa de canvi que s’allunya del cànon que marca l’ortodòxia (una reflexió, d’altra banda, que podria aplicar-se també als llibrets de falla). A pesar d’això, en l’última dècada ha anat configurant-se, no exempt d’alts i baixos, un embrió de circuit o ruta alternativa de falles que, agrupades sota les més variades i simplificadores —si no delirants— etiquetes: alternatives, innovadores, d’autor, modernistes (!)..., han aconseguit guanyar-se un espai en els mitjans de comunicació. És prou això per a concloure que unes altres falles (cadafals fallers) són possibles? Certament, mirat amb perspectiva i tenint en compte totes les singularitats del cas que ens ocupa (entre les quals, sens dubte, el peculiar tipus de relació que s’establix entre l’artista i la comissió que el contracta), potser els cadafals fallers no s’allunyen massa del que passa amb uns altres productes culturals de massa amb què es pot establir una certa analogia. M’explique: de les prop de 370 falles que anualment es planten a la ciutat de València podem destacar-ne una vintena per la seua aportació formal, estètica, temàtica o en el tractament dels continguts. Quantes de les pel·lícules, discos o programes de televisió que es produïxen anualment vehiculen un discurs crític, reflexiu, creatiu, experimental? Si se’m permet la broma: quin és el llindar per davall del qual hem de començar a pensar que ja no hi ha vida intel·ligent en les Falles? I quin és eixe llindar en el cas de la producció cinematogràfica, musical o televisiva anual? El problema és que, a diferència de les falles, estos altres productes culturals tenen unes altres vies de distribució alternatives, més o menys consolidades: hi ha sales d’exhibició i circuits especialitzats, canals temàtics, plataformes de distribució de continguts... I, a més, en estes altres activitats, hi ha un mecanisme que podríem anomenar “de correcció”, que, tot i les benintencionades i voluntarioses iniciatives dels darrers anys, està encara absent en el cas dels cadafals fallers: l’existència d’una crítica que, per damunt de la dictadura del mercat (exercida a colps d’audiències o taquilles milionàries), actua com a element compensatori, perquè constituïx una referència —no sols per al públic especialitzat, sinó per al generalista— que dóna valor a determinats productes.

En un segon nivell, com hem dit adés, trobem tota una sèrie d’elements, activitats o figures que amb el pas dels anys han anat desenvolupant-se al voltant de la falla. És un conjunt heterogeni que també ajuda a definir el model de festa vigent hui en dia, que té com a manifestacions més conegudes el fallermajorisme (eixa variant de l’exaltació compensatòria del paper subordinat de la dona, amb una presència aclaparadora de les falleres majors i el seu entorn, que monopolitzen bona part de l’activitat i informació falleres), l’ofrenització (on sota el pretext de la devoció religiosa té lloc una fusió de parada del dia de l’orgull faller i exhibició de la petulància indumentarística), el balcó de les vanitats municipals (símbol de la instrumentalització de la festa per part del poder polític), el botellot faller (amb una oferta festiva i d’oci que acaba identificant-se amb marxa nocturna acompanyada del consum d’alcohol), un programa de festejos caduc (necessari d’una renovació profunda que permeta arribar a un públic potencialment major), la mercantilització (que legitima les Falles presentant-les com a generadores de riquesa, oblidant la privatització dels guanys i la socialització de les pèrdues) o el gegantisme (on les gran xifres acaben sent un valor en si mateixes, en una fugida en avant). Tot plegat, acaba configurant la imatge oficial de les Falles, la que promou l’establishment faller, la que impulsen les institucions (que veuen en les Falles una prolongació més del seu model basat en els grans esdeveniments), i la que difonen i fomenten els mitjans de comunicació. Tot això, a més, va acompanyat d’una falta d’ambició i d’interés entre la majoria de les comissions de falla (i les federacions) per a abordar la festa amb una visió global i de conjunt, que vaja més enllà de les parets del seu casal. Això ens deixa un panorama poc esperançador, tot i que novament hauríem d’adoptar un cert distanciament i perspectiva que matisarien esta visió apocalíptica. Perquè, si bé és cert que no hi ha cap comissió fallera que plantege una alternativa total a la festa, com fa Arrancapins, també és veritat que la festa actual no és la de fa 30 anys, i que en este temps hi ha hagut iniciatives individuals o col·lectives, de comissions falleres o d’instàncies parafalleres, que s’han plantejat i es plantegen modificar les Falles en alguns dels seus aspectes, amb projectes en positiu i lluny d’actituds resistencialistes. I moltes d’estes iniciatives responen —paradoxalment, o no tant, ja que parlem d’alterfallerisme— a la coneguda màxima del pensar globalment i actuar localment. I això té molt més de mèrit encara en un espai on ni tan sols el govern local, siga a través del regidor de torn o de la Junta Central Fallera, té un model global de festa que vaja més enllà de l’acumulació d’una sèrie d’inèrcies organitzatives, però també —ai las!— ideològiques. De fet, és ben revelador que la majoria dels intents de renovació sorgisquen de propostes fetes al marge de les instàncies oficials i que en els pocs casos on estes col·laboren ho facen d’una manera superficial, sense cap compromís seriós o, en el pitjor dels casos, pervertint-ne la idea original. Ara bé, el problema és que en este punt, a diferència del que passa amb les alternatives en els cadafals fallers, encara estem lluny del moment en què totes estes iniciatives puguen arribar a constituir una massa crítica a partir de la qual es puga bastir un discurs alternatiu sòlid. Sobretot per un problema de manca de visibilitat. Resulta molt difícil i demana un gran esforç ocupar el centre del debat, perquè a diferència del que passa amb els cadafals fallers, en este segon nivell, l’alterfallerisme topa amb el silenci de la majoria dels mitjans de comunicació, especialment dels especialitzats en les Falles, perquè afecta de ple la xarxa d’interessos econòmics i polítics que hi ha al cor de la festa.

Finalment, arribem a l’últim aspecte que necessàriament hem d’abordar a l’hora de plantejar-se si unes altres Falles són possibles. Potser el més important si les Falles volen continuar optant per ser una festa que siga expressió de la celebració d’una comunitat, enlloc de la deriva cap a l’espectacle i parc temàtic per a atracció i gaudi de forasters en què semblen haver-se instal·lat. Convé no oblidar que les Falles són resultat d’un pacte pel qual un grup de ciutadans (veïns, originàriament) ocupen l’espai públic amb l’objectiu d’organitzar una festa oberta al veïnat. El problema sorgix quan una de les dos parts trenca el pacte i comença a exercir una ocupació abusiva de l’espai públic i a fer una festa cada volta més tancada i menys participativa, paradoxalment quan les subvencions públiques són majors que mai. Si fa trenta anys, en el marc de la transició, el distanciament respecte de les Falles per part de certs sectors de la societat responia exclusivament a raons ideològiques, en els últims anys assistim a una preocupant desafecció —per molts que alguns s’entesten a deixar-la en un simple “desencuentro”— de bona part dels ciutadans cap a la festa major del cap i casal motivada pels excessos i les molèsties. I esta desafecció s’estén de manera transversal, com reflectix la premsa any rere any en notícies, articles d’opinió i cartes al director. Tot açò s’agreuja amb la inhibició de les autoritats municipals del cap i casal, que fa temps que han abdicat i s’han inhibit del seu paper moderador dels conflictes, davant els quals l’única opció que prenen és deixar que estos es podrisquen fins que la justícia (o la fatalitat) els obligue a intervindre-hi o a esmenar les seues decisions. Les demandes de les associacions veïnals estan començant a obtindre una molt tímida resposta per part d’algunes associacions falleres, la majoria de les quals, encoratjades per la premsa especialitzada, adopten una actitud victimista que dificulta qualsevol acord. Davant d’açò —i esta recepta ha de servir per a qualsevol de les dimensions que tenen les Falles—, sols recuperant la idea que la festa és patrimoni de tots els ciutadans i que en la solució dels seus problemes s’han d’escoltar totes les veus, impulsant mecanismes permanents de diàleg i de participació que responguen a la pluralitat de la festa i de la societat, podrem plantejar-nos amb garanties de futur que unes altres Falles són possibles.


Josep Lluís Marín