dimarts, 13 de gener del 2009

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (3)


2.2. Els usos comunicatius

En els últims anys, els diversos òrgans de govern de la festa de les Falles s’han dotat de reglaments de funcionament, en la majoria dels quals és freqüent trobar alguna referència explícita al valencià. Analitzar estes referències resulta interessant, perquè constituïxen un testimoni i reflex de les idees lingüístiques subjacents, i de l’evolució del col·lectiu faller en l’àmbit que ens ocupa.




És en l’època de la transició democràtica quan trobem el primer text on apareixen referències al valencià, el reglament de la Junta Central Fallera de Valencia aprovat en el congrés faller de l’any 1980, on es recollia “Las fallas declaran preferentemente para el ámbito fallero la lengua valenciana y en el desarrollo de sus actividades pondrán especial interés en el uso y propagación de la misma, así como en la defensa de nuestra indiscutible y diferenciada personalidad”. La referència al valencià —paradoxalment, feta en castellà—, més enllà de la consideració com a vehicle de comunicació, subratllava el valor simbòlic de la llengua, equiparant-ne la defensa a la d’altres signes d’identitat (la senyera tricolor, la denominació Regne de València i l’himne regional). És una redacció amb una forta càrrega ideològica en el marc d’una festa, que s’ha d’explicar pel context social i polític (elaboració de l’estatut d’autonomia), i per la instrumentalització de la qual van ser objecte les Falles pel regionalisme conservador en el marc dels conflictes sobre la identitat dels valencians (Mesa 1991). No obstant això, en la pràctica, no va passar d’una simple declaració programàtica que contrastava amb l’ús majoritari del castellà per part de la Junta Central Fallera.




Una dècada després, es convocà un nou congrés que tenia com a objectiu reformar el reglament vigent fins aleshores. En este punt, l’esborrany elaborat per la ponència encarregada proposava una nova redacció menys ideologitzada, que remetia a la legalitat estatutària: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, al igual que hacen suyas las señas de identidad oficiales y símbolos propios recogidos en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, como norma de expresión de la voluntad soberana del pueblo valenciano”. Si bé esta proposta tenia com a element positiu que eliminava la càrrega de simbolisme identitari que caracteritzava el text anterior, l’eliminació de les referències al compromís de les Falles amb l’“uso y propagación” del valencià va ser objecte de polèmica per part d’amplis sectors de les Falles que manifestaren la seua opinió contrària a esta supressió. Finalment, estes demandes es van incorporar al text definitiu, amb una redacció que al pretés liberalisme lingüístic inicial afegia un compromís amb la promoció del valencià: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, utilizando en el desarrollo de sus actividades, de forma preferente, el idioma valenciano, propiciando e impulsando su propagación y la normalización de su uso.”




Ara bé, tot i els tímids avanços que s’han donat en algunes àrees els últims anys (amb un increment del valencià en la publicitat institucional o en la pàgina web), les manifestacions públiques de defensa del valencià continuen constratant amb la pràctica real, on l’ús del valencià encara continua sense ser normal i habitual en molts àmbits de la Junta Central Fallera (administració, política de comunicació o publicacions) per l’absència d’una política clara de promoció del valencià que vaja més enllà d’inèrcies i mesures puntuals. Sobre això, hem de recordar, a més, que la Junta Central Fallera té el caràcter d’òrgan autònom local de l’Ajuntament de València i que, com a tal, és també d’aplicació en les seues activitats el Reglament d’Ús del Valencià de l’Ajuntament de València (aprovat per unanimitat de tots els grups polítics del consistori el 28 de juny de 1996), que establix que “el valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta” (article 2, punt 2). Este document encara es mostra més explícit quan diu: “L’Ajuntament de la Ciutat de València promourà l’ús preferencial del valencià a tots els organismes autònoms i empreses municipals com la EMT, el Palau de la Música, el Palau de Congressos, la Junta Central Fallera, la Fundació Municipal d’Esports, Fundació Municipal de Cine, etc.” (article 15, punt 1).




Pel que fa a les falles de la resta de la Comunitat Valenciana, a imitació del que es va fer en el seu moment a la ciutat de València, en molts reglaments d’unes altres localitats es van incloure referències al valencià de característiques semblants, que inserixen la llengua en l’esfera simbòlica (que en alguns casos acaba posant en el mateix pla l’ús del valencià i “la devoció al patró, sant Josep”, com en el cas de Xàtiva o Gandia). Tanmateix, és interessant destacar en estos textos que, a banda de les referències identitàries, en els últims anys el discurs sobre el valencià ha anat actualitzant-se amb la incorporació de conceptes i termes habituals de la planificació lingüística per a definir la vinculació i el compromís de les falles amb el valencià. Així, per exemple, es parla de “foment” (Cullera, Sagunt), “promoció” (Cullera, Dénia, Alzira, Sagunt), “propagació” (Sagunt), “normalització” (Dénia) o “ús preferent” (Sagunt) de la “llengua pròpia” (Dénia, Alzira). Fins i tot, en alguns casos es parla de les Falles com a vehicle d’“integració lingüística” (Dénia, Alzira).




No podem tancar este apartat dedicat al tractament que rep el valencià en els reglaments fallers sense comentar un altre aspecte destacable: les referències a l’autoritat lingüística que apareixen en estos documents. També en este punt es pot detectar una evolució positiva en l’actualització del discurs al nou marc legal i normatiu, amb el progressiu reconeixement de l’autoritat oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La primera referència en este sentit és la del reglament faller de la Junta Central Fallera del 1990, on s’aprovà que les “normes gramaticals son les establides per la Real Academia de Cultura Valenciana”. Es tractava d’una nova mostra de la utilització de les Falles com a punta de llança per part dels sectors secessionistes. La situació es mantingué fins al 2002, quan la comissió encarregada d’elaborar el projecte de nou reglament faller, en la seua voluntat d’adaptar-se a la legalitat, proposà suprimir la menció a les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. En els debats congressuals hi hagué algunes veus contràries que defensaren la continuïtat d’esta normativa, però la nova situació legal derivada de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el fet que la Junta Central Fallera és un organisme que forma part de l’administració local, foren elements determinants perquè finalment desaparegueren estes referències i que, també en este punt, les falles s’adaptaren al nou marc jurídic. Finalment, en una solució de compromís, s’aprovà la redacció següent: “Sin que ello afecte en absoluto a la libertad de expresión de todas y cada una de las Comisiones Falleras, la Junta Central Fallera, como organismo autónomo del Excelentísimo Ayuntamiento de Valencia, se acomodará, en cuanto a la ortografía y vocabulario de la lengua valenciana, a lo que dictamine la Academia Valenciana de la Lengua, expresándose, hasta tanto se produzca tal dictamen, de la forma que lo viene haciendo tradicionalmente.” De fet, en els textos en valencià, la Junta Central Fallera seguix la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i les protestes per este fet són cada volta més minoritàries i residuals.




Finalment, s’ha d’assenyalar que, així mateix, els reglaments fallers d’unes altres localitats on també es parla de l’autoritat lingüística són testimoni de l’adaptació de les falles al nou marc. Així, es parla de “les Normes de Castelló, reconegudes per la Conselleria” (Cullera), “les normes ortogràfiques que avala la Generalitat Valenciana” (Alzira) o “las dictadas por la Academia Valenciana de la Lengua”, com diu el reglament de Sagunt, que va més enllà i hi afegix: “las fallas que no la cumplan [la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Lengua], no podrán participar en los concursos donde se evalúe la lengua, como pueden ser los concursos de Llibret, Narrativa y el Certamen de Poesía”.




D’altra banda, amb el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i comunicació, les comissions falleres han anat obrint diverses pàgines web per a transformar-les en canal de difusió de les seues activitats. Des de l’aparició d’estes pàgines web fa prop d’una dècada, any rere any ha crescut de manera considerable el nombre de falles que han obert un espai propi en Internet on podem trobar tant situacions lligades als aspectes rituals i protocol·laris de la festa (les falleres majors, els monuments fallers, himnes, salutacions, la història de les falles o de la comissió...), com també un àmbit de comunicació i socialització entre els fallers (notícies, convocatòries, activitats, fòrums, àlbums de fotos...). Si bé és cert que la majoria d’estos continguts estan presents també en els llibrets, pensem que una anàlisi de l’ús del valencià que fan les comissions falleres en les seus pàgines web resulta interessant, perquè ací apareixen en un context associat a la modernitat i als avanços tecnològics, mentre que el llibret és un suport que molts associen a la tradició i el ritu.




Hem analitzat 189 pàgines web, que corresponen aproximadament a la meitat de les 382 comissions que en l’exercici 2007-2008 pertanyien a la Junta Central Fallera (pertanyents a les poblacions de València, Burjassot, Mislata, Quart de Poblet i Xirivella). Esta mostra cobrix pràcticament totes les falles en qüestió que disposen d’una pàgina web oficial actualitzada (no hi hem inclòs aquelles pàgines personals o les que únicament contenien blocs, àlbums de fotos o fòrums). Del total de pàgines, un nombre elevat, 115 (60,86 %), tenen els seus continguts exclusivament en castellà. A estes hem de sumar-ne 25 (13,22 %) que fan un ús majoritari del castellà i normalment reserven el valencià a les parts amb un contingut ritual (himnes o informació de les falleres majors, fonamentalment). Per contra, només 15 comissions (7,93 %) tenen la seua pàgina web exclusivament en valencià. A més, 9 pàgines (4,76 %) fan servir majoritàriament el valencià i tenen una part mínima dels textos en castellà. D’altra banda, hi ha 12 comissions (6,34 %) que oferixen en versió bilingüe valencià i castellà la seua pàgina, i 13 webs (6,87 %) que tenen alguns continguts en valencià i d’altres, en castellà.




En un altre nivell, també resulta oportuna l’anàlisi de les pàgines webs de les 10 juntes locals fallers que disposen d’este instrument de comunicació, informació i divulgació, atés l’elevat nombre de visites que reben. D’estes 10 pàgines, 5 oferixen els continguts només en valencià (són les de les juntes locals de Cullera, Gandia, Tavernes de la Valldigna, Torrent i Sagunt). N’hi ha 4 que tenen versió bilingüe, amb una casuística diversa: la d’Alzira oferix la documentació administrativa només en valencià, en la de Borriana les notícies només apareixen en castellà, la de Dénia presenta també una versió en anglés i, finalment, la de València té alguns continguts només en castellà i oferix les notícies en valencià amb retard respecte a la versió en castellà (l’absència de versió valenciana de la pàgina web de la Junta Central Fallera des de la seua posada en marxa, l’any 1999, va motivar diverses queixes davant l’Ajuntament i el síndic de greuges; finalment, el gener de 2005, sis anys després, començaren a incorporar-s’hi continguts en valencià). Per últim, només hi ha 1 pàgina únicament en castellà, la d’Alfafar. Precisament, només les pàgines d’Alfafar i València són les que utilitzen la denominació en castellà de la festa (fallas) en el seu domini d’Internet, mentre que les altres juntes locals han registrat el seu domini amb el nom en valencià (falles).




Pel que fa als mitjans de comunicació, s’ha de dir que la festa de les falles genera una atenció tal que fa que un gran nombre de mitjans escrits i audiovisuals, públics i privats, dediquen espais o programes específics a informar-ne. Com a norma general, estos programes especialitzats seguixen les pautes lingüístiques de cada mitjà, raó per la qual utilitzem majoritàriament com a llengua vehicular el castellà, tret de la informació que oferix Radiotelevisió Valenciana. Potser resulta més interessant analitzar quin és el comportament d’aquelles publicacions especialitzades que aborden de manera monogràfica la festa fallera. En este sentit trobem, d’una banda, publicacions produïdes amb criteris empresarials orientats al gran públic, que empren de manera quasi exclusiva el castellà (Actualidad Fallera, Fiestas y Sociedad o Top Festa). D’altra banda, però, també hi ha publicacions més orientades cap als aspectes culturals de la festa, d’una distribució més reduïda, que fan de l’ús del valencià com a llengua vehicular un dels seus trets distintius (Revista d’Estudis Fallers, Pensat i Fet, Marxa Popular Fallera o Cendra). Un cas particular és el de les publicacions de l’editorial Bayarri: mentre que una de les seues capçaleres (El Turista Fallero) es publica majoritàriament en castellà, perquè té una part important del seu mercat en els turistes i visitants, l’altra (Falla Crítica) dóna llibertat als seus col·laboradors perquè escriguen en la llengua que vulguen.




A més a més, hi ha un grup de publicacions periòdiques dependents d’institucions falleres, com són fonamentalment les distintes juntes locals falleres. Seria el cas, per exemple dels llibres fallers, de caràcter anual, o de publicacions en format de revista, com ara El Pepito de Gandia. En el cas de València, farem una breu referència comparativa en el temps sobre els diversos usos lingüístics que es donen en el Llibre Faller, publicació oficial de la Junta Central Fallera. Així, l’any 1996, l’esmentat llibre, que constava de 318 pàgines, tenia el 43,2 % d’estes en valencià, el 26,4 % en castellà i el 33,4 % de pàgines mixtes (en les dues llengües alhora). La publicitat representava el 2,5 % del llibret, però el 87,5 % de les seues pàgines estava en castellà. Pel que fa al Llibre Faller del 2008, constava d’un total de 399 pàgines, de les quals 353 estaven redactades en valencià (88,4 %), encara que la major part eren esbossos i fotografies amb peus de foto, i 33 pàgines estaven redactades en castellà (88,2 %). La resta (un 3,4 %) no tenia cap text. El bloc publicitari incloïa 7 pàgines (1,7 % del total), de les quals 5 eren en castellà (71,4 %) i 2, en valencià (28,5 %). En tot cas, si que s’aprecia un avanç notable de l’ús valencià, ara clarament majoritari, que a més es presenta quasi normativitzat en la majoria de textos.