divendres, 6 d’abril del 2007

LA PERVERSIÓ DE LA CRÍTICA FALLERA


Este article sosté la hipòtesi de que la crítica fallera està profundament pervertida per tres raons essencials, encara que ara només ens centrarem en una d’elles. I quan diem “pervertida” no ens referim a termes morals, sinó a la distorsió del sentit fonamental o primigeni de la crítica fallera. La primera raó de la perversió-distorsió és que la crítica fallera, entesa fonamentalment com a sàtira al poder, s’ha anat aigualint fins a uns extrems en que ha arribat a desaparèixer, capgirant-se en apologètica complaent o en un tractament asèptic i políticament correcte, sinònim del tant rebregat “enginy i gràcia”. La segona raó de la perversió-distorsió és la proliferació d’una crítica fallera reaccionària, que tot i esfonsar les seues arrels en la pròpia tradició de la festa, desentona hui en dia en una societat que se suposa més tolerant, pluralista i oberta; en eixe sentit, les crítiques als homosexuals, a les dones, a les minories ètniques o a determinades opcions polítiques de progrés, situen la crítica fallera més a prop d’un instrument propagandístic dels grups més retrògrads de la societat valenciana, qüestió evidentment palpable en els residus de crítica agressiva desplegats des de determinats ambients del ja clàssic “bunker-barrqueta”.

Amb tot, i com ja hem dit, la perversió-distorsió que més em preocupa és una tercera, perquè es presenta amb una aparença de sàtira irreverent amb el poder, amb una etiqueta de crítica vertadera, ferotge i incisiva, quan en realitat no fa més que disfressar una praxis fallera i humana tremendament conservadora, i en ocasions diametralment oposada als continguts de les crítiques en qüestió. Podríem posar exemples recents, però el que dic ho il·lustraré amb un exemple més antic i conegut: com és sabut, en els anys quaranta, marcats per la dura postguerra, la fam, l’estraperlo, els tràfics il·lícits d’aliments i productes de primera necessitat o per la manipulació i adulteració dels mateixos, aparegueren moltes falles de barri que criticaven estes pràctiques. El veritablement curiós va succeir quan la comissió de la falla del So Quelo, formada pel més granat de la burgesia local i per no pocs adinerats que s’havien enriquit amb les pràctiques referides, dedicaren una sèrie de falles a criticar estes pràctiques. Es produïa aleshores una interessant paradoxa: la comissió dels més rics de la ciutat, molts d’ells “nous rics,” feia burla dels mecanismes tèrbols que els havien enriquit o els permetien gaudir dels seus privilegis. Esta és, doncs, la perversió a que em referisc; al fet que quan els poderosos utilitzen la falla per criticar-se a sí mateixos, en realitat estan buidant de contingut eixa crítica, acostant-la més be a un espai ritual de “sana burla” i a l’artifici de l’autocrítica en virtut de l’apel·lació per uns dies a comportar-se com “uns més del poble”.

Intentarem aclarir-lo més traslladant-nos a l’època actual; si la major part de comissions falleres de la ciutat, que encara són de barri, i formades per classes populars i mitjanes, fan una crítica lleugera o no fan crítica en els seus cadafals són menys incoherents que la comissió “pròcer” que fa crítica del poder, i són menys incoherents perquè en funció dels mecanismes dels premis opten estratègicament pel benefici de vore reconeguda la seua identitat, abans que per arriscar-se a no vore-la, o simplement han assumit que la falla és un peatge per fer festa i han renunciat a la crítica potencial en funció d’un plantejament instrumental de costos i beneficis. Això no obstant, quan una comissió de barri fa crítica punyent, la coherència és màxima. De la mateixa manera, quan una comissió “pròcer” fa apologia o pseudocrítica, és coherent amb els seus plantejaments, però ja no ho és tant quan escenifica la crítica de veritat. O dit encara d’un altra manera; des d’un punt de vista estrictament faller, una comissió de barri pot fer crítica punyent amb el seu cadafal mantenint l’ortodòxia conservadora en el ritual (falleres majors, jerarquies, distincions, actes rituals, ofrena), i encara que això suposa una certa contradicció, ho és molt menys que la falla de rics que més enllà del manteniment de l’ortodòxia fallera, fa una crítica que xoca frontalment amb les seues pràctiques de classe, els seus posicionaments polítics i les seues activitats econòmiques, i és just en este punt on la contradicció esdevé tant flagrant, que hom valora com totalment pervertida la crítica del cadafal.

Per a que no resten dubtes: el que mantenim és que quan comissions de falles formades per membres destacats de les classe dirigents, de les élites econòmiques o socials, utilitzen els seus cadafals per fer crítica real de la destrucció del territori, de l’especulació urbanística, de la pirateria econòmica, del golfisme polític, de la hipocresia mediàtica o de la mercantilització de la vida, en realitat el que estan fent es subvertir per dalt la potència de la crítica, que esdevé un simulacre d’autocrítica aigualida per l’embolcall espectacular i per unes pràctiques falleres i socials que se situen al costat just d’allò que és criticat. A més, com que aquestes comissions els manca el sentit crític de base, incompatible amb la forma de vida dels seus dirigents o components, no tenen més remei que “comprar-lo”, a base de la contractació de guionistes disponibles en el mercat de la crítica a qui es pagarà per aportar el “caché” satíric, “progre” i anti-poder a un projecte faller i humà que està precisament en el centre del poder i se situa en un espai diametralment oposat al progressista. D’esta manera, el poder s’autovacuna a si mateix, generant una il·lusió de crítica que ven mediàticament però que en el fons legitima la seua posició dominant, alhora que relega la sàtira a una mena de “salconduit ritual” per tal de complir les condicions exigibles de “falleritat plena”. La tendència, crec jo, és més cap a l’agudització d’este fenomen que al pur escapisme estètic: la fórmula trobada és perfecta: ortodòxia fallera, legitimitat estètica, potenciació d’uns discurs d’innovació en la gestió econòmica, legitimació i amplificació de la posició social i una ritualització de la crítica-sàtira anti-poder amb propietats folkloritzants i de concessió al “temps especial” de la festa. Al capdavall, es tracta d’un joc obscè però rendible: els poderosos juguen a que és carnaval, amb el poble, arriben fins i tot a guanyar la partida de vore qui es més irreverent, fins que passa el carnaval-festa i les coses tornen al seu lloc “natural”.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí