divendres, 20 de novembre del 2009

Déjà vu faller




Falles revisitades del 2010:
Res de nou davall el sol




En 2006, la pel·lícula Déjà vu, del director Tony Scott i amb Denzel Washington i Paula Patton com a principals protagonistes, va posar d’actualitat el fenomen psicològic de la paramnèsia o sensació d’haver viscut o experimentat abans una vivència que s’està desenrotllant en eixos moments.


Quan el 23 d’octubre vaig assistir a la inauguració de l’exposició organitzada per la Federació de Falles d’Especial de València per a presentar els projectes del 2010 vaig tindre la sensació d’haver vist abans “alguna cosa” del que els meus ulls contemplaven en eixos moments. El conjunt era diferent però hi havia elements, figures... que em sonaven amb insistència. Per moments vaig tindre una lleugera sensació de déjà vu.
En absolut vull dir que les maquetes que allí s’exhibien foren còpies mimètiques d’altres projectes anteriors. Res més lluny de la realitat i com a ratificació cal recordar la relativitat sobre el que és original i el que és còpia en el món de les arts plàstiques en general i de les falles en particular (per a més informació sobre este aspecte es pot consultar la monografia “Original i còpia”, que vaig publicar en el llibret de la Falla Joan d’Aguiló- Gaspar Aguilar del 2009).
Entre les deu propostes presentades a les Drassanes hi havia de tot: projectes nous en la seua grandiositat, atractives composicions, apostes per un canvi de tendència, zenit de l’exuberància desbordada, atreviment reconduït —es pot pintar una pel·lícula rodada en blanc i negre?—, classicisme en convivència amb una tendència cap a la —a vegades exagerada— estilització... En definitiva, de tot un poc, com ha de ser, encara que vaig poder detectar també una certa —i preocupant?— uniformitat formal per l’autoria d’alguns projectes. Els èxits manen. És lògic i normal.
Però, en quasi totes les maquetes, hi havia alguna cosa que despertava els meus records i que inconscientment relacionava amb falles que havia contemplat (i admirat) en anys anteriors, en alguns casos dècades abans. Pura casualitat o han servit de font d’inspiració per a crear un nou projecte, millorat, ampliat i perfeccionat? De segur que són imaginacions meues, encara que tot encaixa dins del món de les ciències psíquiques.
El recurs al fanal d’enllumenat públic per a aconseguir alçària i amplitud que utilitza Vicent Llàcer en Pelqueveigesticboig per a Na Jordana resulta eficaç... però ja va ser utilitzat en 2006 pels germans García Ribas en l’Antiga de Campanar (Ballant al so).
Amb Rumb al paradís, de Convent de Jerusalem, Paco López se supera a si mateix en exotisme, profusió de figures i en la reiteració de les formes característiques del rococó... però el cap del coronament no els recorda remotament l’utilitzat per Pasqual Gimeno en 1968 en Exposició (Les hores) o més fefaentment a la de Martínez Mollà en Na Jordana (Xe, quin món!) eixe mateix any?
Manolo Algarra portarà a Almirall Cadarso-Comte d’Altea la frivolitat dels feliços anys vint (Crisi? What crisis?)... però el mafiós ricàs de la butaca no recorda la madame i les cabareteres no reproduïxen d’alguna forma el posat de la xica del cigarret de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006)? També d’eixa daurada dècada era la parella de ball de l’Antiga de Campanar del 2006.
Amb el seu bon fer demostrat en Primera A, Fede Ferrer ha obtingut la ratificació de la Falla Exposició... però el seu Confiança et poden donar, però no n’has d’abusar no recorda algun grup infantil presentat a l’Exposició del Ninot en els últims anys?.
En La família Skala, que Latorre i Sanz presenten a Cuba-Literat Azorín, és palés el segell de Ramon Pla en tons, rostres i ambientació (hi ha continuïtat del Sherlock Holmes d’Exposició en 2007). Igualment, s’utilitza un element de recurrent èxit com és l’escala per a portar-la fins al més alt del coronament (Luna va fer-ne una d’este tipus en 1968 en Titulats a la plaça del Mercat Central i Agulleiro va utilitzar-ne una altra intermèdia en La fam... a a la plaça del Pilar en 1984, per posar-ne només dos exemples).
Després de sorprendre en 2009 a la plaça del Pilar, Josep Lafarga presenta un projecte més efectista que espectacular: en Temps moderns utilitza un pla inclinat amb cotxe (els casos més recents són la Mercé en 2007 i l’Antiga de Campanar en 2006) i un inventor del telèfon de barbeta pronunciada (semblant a la de l’home dels joguets d’Exposició del 2007). A més, el Gremi d’Artistes va indultar un Chaplin de Temps moderns en 1999 que Manuel Algarra va realitzar per a Frederic Mistral-Murta.
Amb Planet falles, Pedro Santaeulalia utilitza un escocés amb helicó, un instrument de vent metall que ja havia utilitzat l’any 1972 Vicent Tortosa Biosca en Sobre la marxa per a Bailén-Xàtiva-Ferroviària, encara que en esta ocasió era portat per una rodanxona majorette assentada en un burro, animal substituït ara pel cos d’un valencià endormiscat.
En Regne de València-Duc de Calàbria, Alejandro Santaeulalia dóna nova vida a dos personatges anteriors: el bàrman de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006) i l’anciana de Des que s’ha jubilat... (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008), ara reconvertida en una insinuant criada amb còfia.
En el Fòrum Faller Independent s’exposava recentment la semblança existent entre uns ninots que apareixen en el projecte L’hora de la veritat, que Armengol i Cimas han realitzat per a l’Antiga de Campanar, i uns dibuixos de l’artista Rodney Matthews. Ací queda l’observació.
Per al seu debut en Nou Campanar, Pere Baenas recorre a les figures d’uns enamorats. La composició és nova (incloses les desmesurades cabelleres i cascos per a guanyar amplitud), encara que el recurs ja l’ha utilitzat recentment Paco López Albert en L’encantament (Convent de Jerusalem, 2000) o Vicent Almela en Carme, t’estime (Na Jordana, 2005).
Després de quasi 150 anys de falles de les quals posseïm algun tipus d’imatge (il·lustració o fotografia) és difícil no trobar alguna coincidència, per llunyana que siga, en la utilització de recursos o figures, sense que això signifique copiar, perquè en molts casos s’ha superat el model. El que no es pot negar és la font d’inspiració. I en eixe aspecte, en les falles del 2010... res de nou davall el sol.

Joan Castelló