diumenge, 7 de setembre del 2008

Bogeria-Teatre, una petita història fallera


Allò que tot seguit vaig a contar probablement ni tant sols mereixeria una nota a peu de pàgina en la gran història de les Falles, sobretot perquè es tracta d’una història petita i íntima, que va passar totalment inadvertida més enllà dels que la visqueren més a prop, però que precisament per això, perquè cal recuperar la intrahistòria de les Falles, he cregut oportú relatar.

Com es pot haver endevinat pel títol, esta és una història de teatre, de l’anomenat “teatre faller” o teatre fet per les falles, però que també forma part de la història d’una comissió i d’un context tan crucial per a la festa com el de la transició democràtica i la consolidació d’un nou món faller. La meua història, de la qual vaig ser partícep és, doncs, una subjectiva aproximació, tot i que intente ser objectiva, a uns fets teatrals que quedaren reduïts a l’àmbit de barri però que he cregut que seria bo recuperar per vore amb més riquesa de matisos la trajectòria del teatre faller en les darreres dècades.

Tot el que vaig a relatar esdevingué en la Falla Sant Vicent de Paül-Diputada Clara Campoamor, fundada l’any 1981 sota el nom provisional de Sant Vicent de Paül-En Projecte, i ubicada a la barriada d’Orriols, un nucli típicament treballador amb molts habitants provinents de la migració interior que havien trobat allí la seua llar i, en les falles, un agradable lloc d’acolliment i integració. Doncs bé, a eixa falla em vaig apuntar en 1982, un any després de la seua fundació i, com que veia que havia afició a muntar números musicals i obretes de teatre tipus sainet en les presentacions de les falleres majors, aviat em vaig decidir a proposar la fundació d’un grup de teatre en el si de la falla. Un conjunt de persones es va il·lusionar i així, l’octubre de 1985, es muntà el grup La Colla-Teatre. En eixos moments, un servidor tenia ínfules d’autor teatral i estava permanent bocabadat per les obres i apropòsits que el meu volgut mestre Josep Alarte posava magistralment en escena per a la Falla Na Jordana, en la qual jo tenia amics. Un d’ells, Vicent Borrego, treballava aleshores en la coordinació del festival de teatre Vila de Mislata, que en eixe moment començava a caminar, i en vore les obres allí representades, moltes d’estes per comissions falleres, feren que començara a estimar el teatre fins a l’extrem d’atrevir-me jo mateix a redactar alguna obreta.

Així que eixe mateix 1985 vaig escriure la meua primera obra, que fou representada en la presentació de les falleres majors de la meua falla a començaments del 1986, al teatre La Protectora. Portava per títol L’espina al foc i, des d’un primer moment, influït per allò que jo havia vist, vaig intentar que fóra una obra provocadora, que defugira els típics cànons del teatre saineter, que era la pràctica comuna en les comissions falleres. L’obra era ni més ni menys que la representació d’un acte de fe inquisitorial, en el qual el tribunal dels inquisidors representava la Junta Central Fallera, i els reus jutjats i condemnats eren els fallers que intentaven canviar l’esclerotitzat món faller del moment. L’obra era crua i sense concessions amb els de la Junta, i a banda de ser un èxit local, alçà ja alguna polseguera. En tot cas, no deixava de ser una primera representació d’aficionats feta amb molta voluntat. El cas és que en la comissió l’experiència va agradar i començà a moure’s el cuquet del teatre. També és cert que el naixement del grup fou possible gràcies a l’actitud de suport de l’aleshores president, Antonio Garrido, de qui em separaven tantes coses ideològicament (com es deia aleshores, ell era blavero i jo, catalanista), però amb qui m’unia una gran amistat i complicitat.

En abandonar la presidència el meu amic, tot es va aturar i caldria esperar a l’exercici 1987-1988 per a reprendre les coses. Així fou com en 1987, a més d’aparéixer la revista La Colla, del grup de teatre, que sols edità un número, es va poder estrenar la segona obra teatral, anomenada El lloc dels vius, que recreava la vida en un manicomi de dones, també amb escenes força crues i amb un tractament satíric de la bogeria com a tapadora de la repressió pel poder dels diferents i dissidents. Crec que, a distància, fou l’obra en la qual més gaudirem tots i fou tal el seu èxit que des d’aleshores el teatre passà a tindre delegació pròpia i per la referència de l’obra “dels locos” el grup de teatre passà a denominar-se Bogeria-Teatre.

Amb només eixes dos obres de teatre, el nostre grup començà a tindre fama de “raret”, no només per a algunes persones de la comissió sinó en el nostre àmbit d’influència, el de l’Agrupació Sagunt-Nord. Tant és així que, atesos els estrets lligams que aleshores unien la nostra falla amb la veïna de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas, que tenia també un grup de teatre dirigit per l’amic Salvador Barona, es va produir un fet insòlit: ajuntar els dos grups de teatre per a representar una obra conjuntament la Nit de Sant Joan del 1988. I així fou: començàrem els assajos, conjuntàrem els grups i la nit màgica es va posar en escena, en un entaulat davant el nostre casal, l’obra Nou viatge al cor, una mena de tragicomèdia romàntica que versava sobre els amors impossibles. Com que l’experiència va eixir bé, per a la presentació pensàrem en un nou projecte, que era ni més ni menys que el de muntar una paròdia dels sainets tradicionals per tal de subvertir el gènere. L’obra es titulava Tisoretes són!, es va estrenar el desembre de 1988 i parlava d’un exhibicionista que tenia atemorida una contrada de barraques a l’horta valenciana. Novament la gent s’hi va implicar molt i podem dir que amb esta obra es consolidava Bogeria-Teatre, fent honor a les seues propostes un tant estrambòtiques.

Com que ja teníem definida la nostra línia, per al 1989 preparàrem un projecte encara més arriscat, titulat Una presa de pel, que directament entrava en el territori del teatre surrealista o de l’absurd. L’obra l’estrenàrem al casal de la Falla Gayano Luch-Marco Merenciano, la tardor de 1989 i, francament, tot el món es quedà prou atònit. En aquell casal ja ens precedia una certa fama i no els decebérem: l’obra començava amb un acte que tractava un tema banal, l’arribada d’un famós gàngster a una ciutat en un hotel de Chicago, però ens els següents dos actes tornava a repetir-se el mateix argument i els mateixos diàlegs, però amb els actors gratant-se tot el cos, tirant-se per terra, pegant crits, parlant apressa, movent-se com autòmats i ballant en xandall. En els intermedis es posava un noticiari meteorològic i es demanava al públic que desplegara uns paraigües a la sala (ja estaven tan adoctrinats els nostres fallers, que es portaven el paraigua). En fi, un absurd de començament al final, amb una delirant escena d’un membre de la JCF abillat meitat d’uniforme negre, mitat d’escocés, amb falda inclosa, amb la creu gammada impresa al faixí verd. Quan tornàrem a representar l’obra al casal de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas afegirem la recreació d’un accident de tràfic al carrer, i gent que baixava a demanar auxili i la gent eixia al carrer (el casal estava en un soterrani) i allí estava un actor fent de ferit, i després tot el món tornava a dins. La gresca fou monumental i la nostra fama de “rarets” s’acabà de consolidar.

S’ha de dir que tota esta activitat teatral en realitat formava part del projecte que un grup de gent en la comissió portaven d’apostar per unes falles diferents, allunyades dels camins convencionals. Aleshores érem molt joves i créiem que eixa canvi es podria produir ràpidament, però la realitat era la que era, i és ben sabut que enfront dels canvis, en un món tan conservador com el faller, sempre hi ha gent que té temor i intenta evitar-los, tot i que siga per una mena d’instint d’adhesió a allò conegut. El cas és que els projectes fallers i teatrals del nostre grup, tot i que ja ens creaven una certa fama, ja fins i tot havia ja arribat a alguns mitjans de comunicació, despertava recels i tensions en el si de la comissió. Com a anècdota cal afegir que Bogeria-Teatre tenia el seu propi petit estandard al casal seu de la comissió: molt significativament, reproduïa la bandera anarquista en les dues bandes diagonals roja i negra, amb l'escut de la falla cosit al damunt i la legenda "Quadre Artístic Bogeria-Teatre". Així i tot, en 1990 Bogeria-Teatre intentà fer dos passos més endavant: presentar-se al concurs de teatre de la Junta Central Fallera i representar una obra per als xiquets. Així, ens posàrem a la faena i el 19 d’octubre de 1990 es va representar la que va ser la nostra proposta més radical: La Gàbia o “paràbola grotesca articulada en quatre quadres”, que era bàsicament una crítica a la manera de viure capitalista i a la hipocresia de les classes dominants, una crítica que concloïa amb una revolució obrera anarquista que li arrabassava el poder i instaurava una nova societat igualitària. La veritat siga dita, quan sobre l’escenari del Teatre El Micalet, i amb el rerefons musical del Yo te nombro libertad de Nacha Guevara les masses obreres revolucionàries irrompien amb banderes roges i negres en l’escenari mentre els poderosos s’ofegaven, tots els del grup sabérem que havíem fet alguna cosa nova i potent en el concurs de teatre de la JCF que mai no s’havia fet. Potser no érem un prodigi de qualitat tècnica ni de dicció ni d’interpretació, però allò tenia molta força i era diferent de tot allò vist amb anterioritat. En tornar al casal, tot el món, fins i tot els crítics amb les nostres activitats, estaven contents i orgullosos de la representació. Com es podia esperar, no obtinguérem cap premi, però un membre del jurat em comentà després que estiguérem a punt d’obtindre’l, però que l’obra semblà massa forta.

Poc després es va representar La fada hortolana al Teatre Talia, dins el concurs infantil de teatre de la JCF, que va suposar la primera pedra del teatre infantil a la nostra falla. Dissortadament els esdeveniments es precipitaren. Les tensions internes dins la comissió entre el nostre sector més “progressista” i els sectors més conservadors esclataren amb virulència, amb el resultat que fou el nostre grup, jove, sense experiència “política” i poc nombrós, el que va perdre. Jo vaig haver d’acceptar la situació, que no tenia massa eixida, i amb gran dolor vaig optar per abandonar la que havia sigut la meua falla. Això va ocórrer només cremades les falles del 1991. Després d’haver escrit totes aquelles obres de teatre tenia ganes de més, però ja no podria ser, perquè el conflicte en la meua comissió m’havia deixat sense moltes energies. Dissortadament, Bogeria-Teatre es va dissoldre i mai més es va recompondre, com també desaparegueren unes altres iniciatives, com ara la Setmana Cultural, l’edició de la revista All-i-Pebre, els intents per renovat el llibret i els monuments, a més d’uns altres projectes de renovació cultural de la festa des de dins.

Vist a distància, crec que, amb tota la modèstia del món, en Bogeria-Teatre intentàrem apostar per un teatre faller més orientat cap a l’avantguarda, cap a la innovació, cap a la participació còmplice i crítica de l’espectador, pensant textos provocadors i posades en escena arriscades. Probablement ens faltà formació, tècnica i projecció, però teníem allò més important: la il·lusió. Ara, des d’ací, seria arriscat intentar recordar tots els noms i cognoms dels qui férem possible aquell episodi (més de vint persones), per si me n’oblide algun, però només voldria agrair-los tot el seu esforç i compromís, perquè mentre va durar fou molt bonic. Al cap i a la fi les intrahistòries de les comissions falleres estan farcides d’episodis semblants, la major part dels quals sols queden en la memòria personal i rarament passen més enllà. Jo, almenys, he volgut relatar estos fets perquè consten d’alguna manera i, sobretot, per demostrar que, encara que la cosa no isquera finalment bé, el canvi en el món faller és necessari, és possible, i s’ha de fer des de dins, amb sacrifici i generositat altruista.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí