dimarts, 2 de juny del 2009

El foc i les Falles





La festa de les Falles ha d'emmarcar-se dins de les tradicionals festes del foc indoeuropees i valencianes. El foc va tindre una definitiva influència per al desenvolupament històric de la vida humana i la cultura, constituint la base al voltant de la qual es van forjar la llar i la comunitat. Amb tot, el foc manté una naturalesa ambigua, com un tresor fràgil i perillós, que ha de ser dominat i vigilat constantment, ja que alhora que serveix per a viure, pot destruir amb facilitat. Eixa ambigüitat del foc és un element persistent en la seua relació amb l'home. Es tracta d'un element que comporta misteri i possessió. Quan entra dins del territori de la festa, llavors es transforma en art, bellesa, poesia, soroll i en alliberador de sentiments i emocions.

En la festa fallera contemporània el foc està especialment present, i no només en l’acte crucial de la cremà, que és el més espectacular i conegut de la festa. De manera que, tot seguit, farem un repàs de les diferents maneres en que el foc apareix a les Falles, de vegades de manera explícita, d’altres amb una acusada connotació simbòlica.

Abans que res cal dir que el foc està present en les Falles no només surant la Setmana Fallera (del 12 al 19 de març), sinó durant tot l’any, especialment a partir de les manifestacions pirotècniques com mascletades, castells, dispar de traques o llançament de petards. Sabut és que les vora 800 comissions de falles censades al llarg i ample del País Valencià celebren infinitat d’actes majors i menors, entre els quals les presentacions de les seues respectives falleres majors, festivals intantils, paelles, campionats esportius o actes culturals solen estar anunciats, amanits o coronats amb l’inevitable traca, el dispar de coets o la presència de petards. Molt abans de que s’inice la Setmana fallera, que en realitat s’ha convertit ja en un “Mes Faller”, és a dir, des de mitjans de febrer, concretament a partir de la Crida (acte on des de les Torres de Serrans s’anuncia al món, entre grans demostracions de llum i i pirotècnia artística, que les falles ja han començat), en totes les demarcacions comença a sonar la pólvora i els focs pirotècnics entren en escena amb tota potència, per a gaudi dels fallers i desesperació d’alguns veïns.

Conforme s’acosta la Nit de la Plantà i les comissions falleres incrementen la seua activitat el foc pirotècnic envaeix totes les ciutats falleres, i en el cas de València, aquesta es transforma en un immens territori lliurat a la pirotècnia més o menys organitzada. En el territori acotat de les demarcacions (la “zona de focs”), aquestes demostracions estan controlades i reglamentades per la Junta Central Fallera i altres organismes oficials, però al marge d’aquesta activitat, entre els nombrossísims visitants que acudeixen a vore les Falles, especialment al cap-i-casal, es compten per centenars els que adquireixen pirotècnia en les botigues, però en ocasions perillosa, i es llancen a la seua particular croada a favor del dispar lliure, fins l’extrem de que en els darrers anys s’han posat de moda les batalles de masclets i carretilles entre grups d’estrangers europeus arribats en vols de baix cost i lligats al turisme de borratxera, amb els inevitables riscos que això comporta.

En tot cas, una vegada plantades les falles, les comissions tenen un atapeït programa pirotècnic popular que comença tots els dies amb la despertà, on els protagonistes són els trons de bac, apareguts en els anys vint, i que ara intenten perdurar a base de reiterades moratòries que les autoritats valencianes sol·liciten per a evitar l’estricta normativa europea, que defèn la seua supressió i substitució per artefactes més políticament correctes. En tot cas, també és cert que cada cop més comissions falleres estan eliminant la despertà, que en alguns casos ha estat substituïda, tot i que efímerament, per una despertà vespertina, anomenada vespertà. Després, i al llarg del dia, proliferen els petards fins que arriba la mascletà o traca del migdia, segons pressupostos. En la plaça de l’Ajuntament de València la mascletà és l’acte de més massiu seguiment popular, i les 19 masecletades que s’hi disparen conciten l’interès de tots els mitjans de comunicació i l’admiració pels pirotècnics responsables del seu muntatge i dispar.

A més a més, des de l’Ajuntament s’organitza un cicle de castells de focs els dies grans de falles, destacant el de la Nit del Foc, celebrada la vespra de la cremà. En tot cas, en els darrers anys han aparegut interessants i curioses novetats com la bicimascletà (llançament de masclets i traques en bicicletes coordinades, com fa la falla Azcárraga de València)), la minimascletà (dispar d’una mascletà en miniatura, com fa la falla Ferran El Catòlic-Erudit Orellana de València), la mascletà amb engraellat o la globotà, que intenta reproduir econòmicament una mascletà però amb globus, sent una activitat essencialment adreçada als més menuts. Per contra, s’han perdut les antigues i contundents cordaes, que moltes comissions feien a altes hores de la matinada, atesa la perillositat de l’activitat i les creixents protestes del veïnats vers els sorolls festius nocturns.

Però mentre les cordaes han entrat en decadència un nou festeig ha irromput amb una certa força en la festa fallera. Ens referim al correfoc, que després d’arribar des de Barcelona i altres indrets catalans al País Valencià a començaments dels anys noranta, va aterrar al món faller a les darreries de la mateixa dècada, primer prenent forma de passacarrer de coets nocturn, com el de la falla Arrancapins, i després desenvolupant-se com un correfoc més convencional, cas de la falla Glòria-Felicitat-Tremolar de Castellar o Universitat vella. Bona prova de l’expansió del correfoc és la Cavalcada del Foc que des de 2005 se celebra el 19 de març de vesprada a la ciutat de València, per iniciativa de l’Associació d’Estudis Fallers i la Junta Central fallera, on diverses colles de dimonis de tot el País Valencià, coordinades per la Colla de Dimonis de Massalfassar, recorren el carrer Colom fins la Porta de la Mar, on té lloc un espectacle pirotècnic apoteòsic.

En tot cas, i més enllà dels festejos fallers on està present el foc, les comissions falleres també s’ha generat tota una simbologia on les flames hi són quasi omnipresent. Així, succeeix, per exemple, en l’heràldica fallera, que fa referència als escuts de les comissions, presents en llurs estendards, casals, activitats rituals i fins en els papers i documents oficials de les comissions. De fet, la flama és el símbol més recurrent en els escuts fallers, que prenen forma d’ insígnia que els fallers i falleres llueixen orgullosos com a símbol d’identitat local. A més a més, el foc també està present en les nombroses paelles i torrades de tota mena organitzades per les falles, i fins i tot hi ha comissions, com la de Palleter-Erudit Orellana, que clou la vesprada del dia de sant Josep amb un passacarrer de torxes. Paral·lelament, la literatura fallera està farcida d’al·lusions poètiques, en prosa o en teatre, al foc, i també hi ha una música fallera que pren el foc com a referent essencial. I, per suposat, les mateixes falles recorren al tema del foc d’una manera reiterada al llarg de la seua història, especialment en relació al simbolisme purificador inherent al cadafal.

La cremà, raó última de ser de la falla, posa el corol·lari apoteòsic i simbòlic a una festa que és aleshores quan és plenament una celebració del foc, envoltada per castells de focs artificials i altres manifestacions pirotècniques, però fonamentalment bolcada en la pura exaltació de les flames. Darrerament, la comissió d’Arrancapins (València) va recuperar un artefacte que antigament s’utilitzava per calar foc a la falla: l’anomenat drac de foc, que despenjant-se de d’un balcó per un fil-d’aram, i amb un coet subjecte al seu cos o eixint de la seua boca baixa entre gran expectació per donar foc al cadafal efímer. Dissortadament, en l’actualitat, l’ús indiscriminat i abusiu de suro blanc i altres components en la construcció de falles ha acabat per deslluir la cremà, que ja no es caracteritza tant per l’espectacle del foc i el soroll de la fusta en ser cremada, sinó per una profusa i ràpida combustió de la qual només un dens fum negre és evidència. No és estrany, doncs, que algunes comissions intenten recuperar l’antiga cremà (com Lepant-Guillem de Castro, de València), on el foc, i només el foc, era l’autèntic protagonista. Però, al capdavall, la crisi i distorsió de l’acte essencial de la festa, la cremà, no deixa de ser més que un símptoma més de la mistificació i aigualiment de l’antiga cultura popular fallera, fins l’extrem de que la sàtira ja no és sàtira, sinó simulacre de sàtira i el foc ja no és foc, sinó simulacre del foc. Això no obstant, tots i les perilloses deriven que allunyen la festa dels seus orígens, el foc encara està ben viu, constituint-se com a element subjecte al risc de la desaparició, en un singular patrimoni immaterial que caldrà conservar amb especial cura i delicadesa.


Gil-Manuel Hernàndez