Pensat i Fet, una revista de resistència sota el franquisme

La revista Pensat i Fet, degana de les publicacions anuals sobre les Falles, va nàixer en 1912 i es va interrompre, degut a l’esclafit de la Guerra Civil, després de 1936. En eixos anys no sols va ser un autèntic bressol de valencianisme i literatura en valencià, sinó que també fou, ja als anys trenta, la primera revista fallera en subscriure les Normes de Castelló signades en 1932.

Per això podria sorprendre que en el seu primer número després de la comtessa bèl·lica, en març de 1940, l’editorial de Pensat i Fet es titulara “En aquest renàixer d’Espanya”. En ell s’afirmava que “la victòria que l’espassa de Franco aconseguí per a Espanya, ha fet possible el reviscolament de velles tradicions, esmortides pel materialisme irreligiós i cínic del marxisme”. D’ací es feia derivar la necessitat d’unir profundament la fe catòlica amb la festa fallera i la seua tradició, a mode d’un “resorgiment moral” sense les quals es creia que les Falles no podrien reviure. Per si havia algun dubte al respecte l’esmentat editorial demanava: “Que el diví espós de la Mare de Deu ens il.lumine a tots i ens preste la seua ajuda en la nostra tasca en pro d’aquesta festa, ritus pagà del foc en afirmació de la fe catòlica”.

Tanmateix, en els anys següents aviat es va comprovar que aquella actitud inicial de Pensat i Fet responia més be a les necessitats i servituds ideològiques de la immediata postguerra, que a una presa de posició sentida a favor del Movimiento Nacional. Així, en uns anys de dura repressió, quan el valencianisme estava sota mínims, la revista degana va saber mantindre la dignitat de la llengua, en part degut a que el règim considerava inofensiu el valencianisme, en comparació amb el catalanisme, i el creia un complement “pintoresc” del dominant i ofegador nacionalisme espanyol. Això, juntament amb el fet que uns dels directors fundador de la revista, Josep Esteve Victòria, haguera sigut executat pels republicans durant la guerra, va servir perquè la revista puguera tornar a eixir amb garanties, mantenint altes quotes de qualitat i d’afirmació valencianista.

En els anys de postguerra Pensat i Fet tingué el mèrit d’oferir una autèntica plataforma d’expressió a l’anèmic valencianisme d’aquells anys, que pugnava per reorganitzar-se després de la desfeta bèl·lica. Es tractava, en realitat, d’un valencianisme de ressistència soterrada front a l’espanyolisme imperial franquista. Pensat i Fet, amb la seua continuada defensa i exaltació de la cultura valenciana, tampoc exempta d’una visió alhora culta i irònica, plural i més oberta de la festa, va promoure la convivència i l’enriquiment de la esquifida comunitat intel·lectual valencianista, que en tot moment estigué a favor de la unitat de la llengua i de la seua normativització, com es pot comprovar tant en els articles publicats en la revista com en els anuncis publicats en valencià o en la simbologia i difusió d’obres que abraçaven un àmbit més enllà del País Valencià.

Ben al contrari que les seues publicacions homòlogues del moment, Pensat i Fet va conrear el rigor històric i l’esquisidesa literària en els seus articles, contes curts i poemes, a més d’una sel·lecta il·lustració gràfica. De fet, fou l’única revista que no va caure en la temptació de la fàcil adulació del règim en moments tant significatis com després de la riuada de 1957, en 1960, quan la néta de Franco fou nomenada Fallera Major Infantil de València o 1964, data dels XXV Años de Paz. Però, a més de representar el valencianisme moderat tradicional, Pensat i Fet també va promocionar el nous representants del nou valencianisme que s’estava ja obrint pas a les darreries dels anys cinquanta. Tant sols cal veure la relació de col•laboradors, on podem trobar noms consolidats com Xavier Casp. Miquel Adlert, Martí Domínguez Barberà, Nicolau Primitiu, Francesc Almela i Vives o Lluís Guarner, junt als Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer Pastor, Ricard Blasco o Vicent Ventura, entre d’altres.

A més a més, front a la monolítica festa fallera oficial del franquisme, Pensat i Fet fou el primer espai comunicatiu de resistència des d’on començaren a plantejar-se crítiques a eixe model de festa i a defensar un model més flexible i respectuós amb la tradició fallera. I fou, sempre, un espai afavoridor de la normalització i ús de la llengua pròpia i de presa de consciència de la necessitat de recuperar el sentiment d’identitat valenciana a través de la festa. Podem afegir, també, que Pensat i Fet fou tot un exemple del compromís entre l’intel·lectualitat i la festa fallera, un exemple de que el món de l’alta cultura i el món de la cultura popular festiva no havien d’estar separats, sino que es podien enriquir mutuament. Una situació de fructífer diàleg que es trencaria en el tardofranquisme i que encara no s’ha tornat a recuperar, ni tant sols en la darrera etapa contemporània de Pensat i Fet. Probablement, eixe és la principal contribució de la històrica revista a les Falles actuals: haver plantejat i dut a la pràctica el diàleg entre intel·lectualitat i festa, un diàleg i una comunicació que sempre es donaren i que el franquisme i la llarga transició abandonaren. Però sin hom mira cap enrrere i llig les explèndides pàgines del Pensat i Fet se n’adona de que és possible recuperar aquell esperit, una recuperació que sols pot que enriquir la festa fallera i la cultura valenciana.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

De la brusa al folro polar

Fins els anys vuitanta els fallers i falleres, quan no anaven abillats amb el protocol·lari vestit de “faller” o “fallera”, és a dir, en els moments quotidians de la convivència al casal durant la Setmana Fallera, vestien de particular. Tanmateix, a mitjans dels anys vuitanta es va produir una interessant innovació: posar de moda l’ús de la brusa negra hortolana. Fins i tot alguns intentaren utilitzar-la com a substitut del vestit negre de faller que ja començava a ser objecte d’impugnació crítica per part d’algunes minories més conscienciades amb la necessitat de recuperar la indumentària tradicional, que havia caigut en l’abandonament i, a més, estava perseguida en els reglaments fallers.

La brusa negra aviat va fer fortuna també entre les dones falleres, especialment les més joves, de forma que en pocs anys la brusa (el conegut com blusón, en castellá) es convertí en la brusa fallera. Era còmoda, barata i fins i tot se li podien incorporar els pins o xapetes que també s’havien anat fent populars, alguns de la pròpia comissió, altres de tota mena. També es podia brodar l’escut de la comissió en la brusa, de forma que a començaments dels anys noranta aquella era ja la peça indumentària informal imprescindible dins una comissió durant els dies de la festa gran.

A partir d’eixe moment, que va coincidir amb la progressiva substitució dels uniformes fallers per roba tradicional, i per tant, va coincidir amb el boom de les cases d’indumentària, la brusa fallera va experimentar una singular evolució. Així, alguns començaren a encarregar-se bruses de colors, que en uns anys s’instal·laren en la indumentària informal fallera, fins el punt de que en pocs anys cada comissió optà per instaurar una mena de brusa oficial, d’uns colors i amb uns simbolismes propis de cada falla en qüestió. La moda es va estendre amb rapidesa, tant al cap-i-casal com als pobles. En realitat, esta moda recordava el costum, ja popularitzat en anys anteriors en les festes populars del nord d’Espanya, de les bruses de les penyes, especialment en les festes de caire taurí.

Amb tot, la brusa tenia l’inconvenient de que en hivern hom havia de posar abundant roba sota ella, per tal de no passar massa fred. Roba que després es llevava dins el casal. Però resulta que cada vegada van anar proliferant més els envelats al carrer, amb la qual cosa durant la Setmana Fallera l’activitat social es traslladava a un lloc en mig del carrer sense massa abric, almenys no tant com el que dóna una construcció com un casal. Aleshores es va produir una altra interessant innovació: alguns començaren a adquirir folros polars, que permetien combatre millor el fred del carrer o anar a vore falles al llarg del dia o especialment durant la nit. A més era una peça de roba molt pràctica, fàcil de llevar i posar i adaptable a les circumstàncies. És així com les comissions falleres començaren a adquirir folros polars amb els colors i la imatge identificativa de cada falla, de manera que actualment és una peça molt estesa. Una peça que hom, per exemple, pot vore en gran nombre durant l’acte de la Crida, on en les visites col·lectives de les comissions a l’Exposició del Ninot o a vore falles, fins i tot en les despertades o en actes infantils, doncs els xiquets també les usen prou, tal i com passava amb la brusa. Esta no ha desaparegut de la Setmana Fallera, però cada vegada està més reduïda a l’interior dels casals o com a molt s’utilitza durant el dia. El folro polar, definitivament, ha triomfat i té pinta de que per molt de temps. Una mostra de la pràctica flexibilitat que caracteritza el vestit festiu en les comissions falleres i que no lleva de que s’haja aprofundit el procés de recuperació de la roba tradicional. Esta per als usos rituals d’arrel tradicional; les bruses i, sobretot, els folros, per als usos més moderns i instrumentals. Al cap i a la fi, el que importa es que es tant amb un vestuari com amb l’altre quede clar que el col·lectiu faller vol ser ben visible i reconegut.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí