La ritualització festiva de la llengua. L’ús del valencià en les Falles (i 4)

2.3. Els usos vinculats a activitats culturals

Al llarg de tot l’any, una comissió fallera estàndard du a terme un seguit d’activitats culturals molt variada, entre les quals n’hi ha algunes d’específiques que adquirixen una especial dimensió pel fet d’anar associades a l’ús del valencià. D’estes destaquen, especialment, els llibrets de falla, les representacions teatrals i els concursos literaris.

Pel que fa als llibrets, que apareixen vinculats al mateix origen de la festa fallera, s’ha d’assenyalar la forta relació que mantenen amb la literatura popular, tot i que la seua evolució posterior els caracteritza com un subconjunt específic i epigònic d’este gènere. Pel que fa als aspectes formals, hem d’assenyalar que el nucli inicial del llibret (l’arxiconeguda “explicació i relació de la falla”) estava acompanyat des dels primers moments per uns versos marginals laudatoris i uns altres en els quals els fallers expressaven una concepció del món fatalista i hedonista. En una fase posterior, el llibret s’enriquix amb unes altres elements que li conferixen un cert valor simbòlic davant de la comissió i el veïnat (la poesia a la fallera major, la salutació al barri, el programa de festejos o l’himne i l’escut de la falla). Per últim, hi ha la incorporació de la publicitat, important font d’ingressos per a la comissió.

Esta estructura es mantingué pràcticament inalterada al llarg del segle xx, però des dels anys setanta, paral·lelament al que passa amb uns altres elements de la festa fallera, s’han proposat algunes alternatives al model tradicional de llibret, les quals plantegen concepcions més àmplies que van més enllà dels versos explicatius. Dos models han servit de referència a estes transformacions: els llibres de festes i les revistes falleres. També cal assenyalar que, gràcies als llibrets, el valencià tingué una presència pública en la societat, progressivament desvalencianitzada, de la postguerra. Ara bé, s’ha de pensar que, si es tolerava la utilització del valencià, això responia al seu caràcter inofensiu, perquè l’aparició d’esta llengua en una manifestació festiva no feia perillar la situació de subordinació respecte del castellà.

En l’estudi realitzat el 1996 sobre l’ús del valencià en els llibrets de la ciutat de València (Borrego, Hernàndez, Marín i Mesa 1996) es va definir un perfil estàndard de llibret faller caracteritzat per un predomini contundent del castellà (68,7 % de les pàgines) enfront del valencià (31,1 %). El perfil estàndard base era el d’un llibret amb 84,4 pàgines, de les quals 26,3 estaven en valencià i 58, en castellà. Per blocs, el bloc comercial era el més nombrós (55,2 % de les pàgines), seguit del quotidià (29,3%) i el ritual (13,9%). En el bloc ritual, la presència del valencià era la més aclaparadora (93,2 %) enfront del castellà (6,7%), xifres que es reforçaven amb el fet que el 41,1% del valencià de tot el llibret estava concentrat ací, i tan sols l’1,3 % del castellà. Pel que fa al bloc comercial, passava a l’inrevés, és a dir, el castellà representava el 96,9 % enfront del 3 % de valencià, mentre que el 77,9% del castellà del llibret estava concentrat en este bloc, enfront de l’escàs 5,3 % de valencià. A partir d’estes dades, se subratllava la funció discriminatòria del valencià dins del llibret, ja que estava clarament present en l’àmbit faller, especialment en el ritual, però gens en l’àmbit extrafaller que dóna suport econòmic a la comissió.

En el mateix estudi es concloïa que l’ús del valencià en les Falles de la ciutat de València era generalment inferior al del castellà i estava dins del comportament general de la població del cap i casal. Pel que fa al nivell escrit, la generalitat de publicacions repetia el mateix comportament, encara que açò era molt més acusat en aquelles que no pertanyien a les comissions falleres. Tanmateix, en els llibrets, publicació emblemàtica i paradigmàtica de les comissions, hi havia un predomini destacable el castellà, si es considera la superioritat del bloc comercial sobre els blocs quotidià i ritual i festiu, raó per la qual, si afegim que la majoria de comunicacions internes i externes de les comissions es feien en castellà, s’observava un fenomen d’especialització funcional o ús diferencial en funció de les finalitats, els tipus i els destinataris dels missatges. Amb tot, si se separa el bloc comercial de la resta, atés que en este no pot influir tant la comissió, s’observava un predomini clar del valencià en els llibrets. Això mostra que, pràcticament en tot l’àmbit geogràfic faller de València, el valencià era pels volts del 1996 bastant usat en els blocs específicament elaborats per les comissions, encara que un altre tema fóra la receptivitat del mateixos fallers i del veïnat al contingut en valencià dels llibrets.

En aquell moment també es feia esment que el valencià emprat per les comissions falleres no estava totalment normativitzat, sinó que es manifestava una anarquia o caos lingüístic, atesa la vigència d’un conflicte lingüístic en el món faller. En tot cas, l’alt percentatge d’ús escrit del castellà semblava apuntar a una realitat que tendia a evitar possibles conflictes lingüístics pel que fa al valencià usat. En realitat, esta circumstància semblava ser una conseqüència de la situació de postergació del valencià en tot el nostre territori. Pel que feia al nivell oral, per les dades fragmentàries obtingudes s’observava que no es produïa correspondència entre la declaració oficial d’intencions dels fallers (plasmada en el reglament faller) de potenciar al màxim l’ús del valencià i l’ús real, ja que en línies generals no es complia la declaració oficial.

Dissortadament no s’ha pogut elaborar una investigació que replicara amb les mateixes condicions metodològiques la investigació del 1996, raó per la qual, més que fer una comparació sistemàtica, sols podem apuntar algunes intuïcions fonamentades en el seguiment quotidià del tema. En este sentit, en primer lloc, no sembla que el perfil estàndard dels llibrets s’haja modificat en excés, fins i tot es poden haver accentuat els trets de ritualització del valencià escrit, com també ocorre amb el valencià oral. Això no obstant, sí que s’aprecia una major normativització lingüística, especialment des que la Junta Central Fallera passà a emprar la normativa oficial. Això no lleva que les ortografies més o menys caòtiques o crítiques amb l’oficial encara gaudisquen d’un considerable espai en els llibrets de falla.

Incidint sobre el tema esmentat del valencià no normatiu, s’ha de dir que el tradicional concurs de llibrets que Lo Rat Penat convoca des del 1903 continua sent el que més participació suscita entre les comissions falleres del cap i casal. En el seu moment, este concurs fou determinant per al manteniment d’un ús normalitzat del valencià durant el franquisme, i hi participaren destacats poetes i intel·lectuals valencianistes de l’època, Amb tot, els inicis de la “batalla de València” i de l’ofensiva del secessionisme lingüístic, que va començar a la darreria dels anys setanta, va fer que l’anarquia lingüística desplaçara el valencià normatiu del concurs de llibrets pràcticament fins a l’actualitat. L’adopció per part de Lo Rat Penat de la normativa de l’Acadèmia de Cultura Valenciana ha fet que els poetes festius associats a este àmbit copen els guardons, condicionant les expectatives de premi de les comissions a la seua contractació. Això podria explicar l’elevada participació de comissions de la ciutat de València en el concurs de Lo Rat Penat, mentre que no superen la vintena les falles del cap i casal que participen en els substanciosos premis de llibrets de la Generalitat. Més encara si considerem que Lo Rat Penat atorga 198 premis (entre extraordinaris, principals i accèssits), cosa que representa un gran percentatge de possibilitats de rebre premi per part de les comissions concursants. S’ha de comentar també que alguns del premis atorgats per Lo Rat Penat estan patrocinats per institucions (l’Ajuntament de València o la Diputació de València) o empreses públiques (Radiotelevisió Valenciana) que, d’esta manera, estan concedint ajudes públiques a obres que no seguixen la normativa oficial.

En este sentit, no sorprén comprovar que dels 198 premis atorgats per Lo Ra Penat en el seu concurs, un total de 101, és a dir, el 51 % del total, els acaparen només 5 poetes festius (Donís Martin, Anfós Ramon, Joan Antoni Alapont, Rafael Melià i Ferran Gil). A més a més, si dels 198 excloem els premis per a autors novells, el percentatge és del 64,7 %, cosa que suposa quasi un oligopoli dels premis. Això també fa intuir que el nombre de poetes que continuen utilitzant el valencià no normatiu és escàs, fins al punt que només 19 poetes es repartixen els 156 premis de les seccions de poetes no novells (8,2 premis per poeta). En la secció novell la situació diferix substancialment, amb 21 poetes premiats per a 42 premis atorgats. La pràctica totalitat dels poetes forma part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana, que té en el món de les Falles una derivació en la Taula Valenciana d’Autors Teatrals, que des del 2001 dota un dels premis del Concurs de Teatre en Llengua Valenciana que convoca la Junta Central Fallera.

Fora de l’àrea d’influència de Lo Rat Penat, també hi ha un grup de poetes que empren el valencià normatiu i que a poc a poc han anat obrint-se un espai dins de les comissions falleres de València i la resta de la Comunitat Valenciana, que compten amb ells alhora d’encarregar-los els versos dels seus respectius llibrets. És el cas de Josep Martínez Izquierdo, Antoni Lluís Martínez, Salvador Bolufer, Jesús Català Gorgues, Josep Lluís Sirera i Remei Miralles, o Josep Enric Gonga, entre d’altres destacats.

Des del 1993 també es convoquen els premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià en les Falles, que ha aconseguit mobilitzar un nombre creixent de comissions de tota la Comunitat Valenciana. Així, si l’any 1993 hi participaren 47 comissions amb els seus llibrets per a un total de 20 premis i una dotació inicial de 10.968 euros, el 1998 ja hi participaven 99 comissions i es concedien 30 premis per una quantia de 29.149 euros. L’any 2004 la xifra de participants fou de 151 llibrets, amb 36 premis i una dotació de 36.800 euros, i encara que ens anys següents baixà una mica la participació (133 comissions el 2005, 129 el 2006 i 119 el 2007), l’any 2008 s’ha assolit un nou rècord, amb 155 comissions participants, 54 premis concedits i una despesa de 48.900 euros. La participació ha crescut sobretot fora de la ciutat de València, especialment a les comarques de la Safor, la Costera, l’Horta, la Plana Baixa, la Ribera i el Camp de Morvedre, concretament en ciutats com Gandia, Xàtiva, Torrent, Borriana, Alzira o Sagunt. Hui en dia és un concurs molt consolidat i amb un prestigi ferm, que fa que cada any moltes comissions esmercen esforços en els seus llibrets de falla per donar-se a conéixer en l’activitat cultural i literària en valencià.

Pel que fa al teatre dins de les Falles, tal com ja s’ha assenyalat en un altre lloc (Borrego i Hernàndez 1999), es tracta d’una activitat molt rellevant dins la festa i una de les quals més ha aportat a la conservació i conreu del valencià en les Falles. Així, a més dels típics sainets costumistes que ja les comissions començaren a representar en els anys vint i trenta del segle passat, en els anys cinquanta feren la seua aparició els apròposits fallers, peces teatrals exclusivament dissenyades per a una única representació en els actes de presentació i exaltació de les falleres majors de comissió o de la ciutat. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, el teatre i les presentacions falleres restaren ancorades en les característiques referides, amb una nòmina d’autors molt reduïda (Rafael Martínez Coll, Vicent Vidal, Jesús Álvarez Aparicio, Josep Bea Izquierdo o Jesús Maroto i González), sense que s’operara cap renovació temàtica i sense procedir a una efectiva normalització del valencià. Però el 1972 la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, amb el suport de destacats representants de la intel·lectualitat valenciana, intentà capgirar la situació organitzant un Concurs de Teatre en Valencià, on destacava la innovació, la qualitat i la correcció de la llengua. L’intent fou avortat el 1974 per la Junta Central Fallera, en un context cultural que preludiava la famosa “batalla de València”. A més, com a resposta, la Junta va crear el Concurs de Teatre en Llengua Valenciana. El resultat a llarg termini fou la persistència de l’antic model teatral, que sols començaria a ser molt parcialment trencat a final dels anys setanta i mitjans dels anys huitanta per algunes atrevides comissions i per l’efímera formació el 1984 del Teatre Estable de les Falles.

A banda de les diverses mostres que les falles feien per a continuar el model del “teatre valencià”, el concurs oficial ha representat una alternativa en potència a la mateixa tradició teatral del sainet i una renovació del repertori d’obres i d’autors. Moltes comissions falleres han optat per la representació de les obres d’un reduït grup d’autors valencians contemporanis com ara: Juli Leal, Rodolf Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola, Pasqual Alapont, Carles Cano, Paco Zarzoso o Chema Cardeña. D’altres, han representat traduccions al valencià de textos de Woody Allen, Fassbinder, Fernán Gómez, John Gay, Jaime Salom, Gilherme Figueiredo, Franca Rame, Eugene Ionesco, Miguel Delibes, Enrique Jardiel Poncela, Sam Shepard, Aristófanes, Jean Genet, José Sanchis Sinistierra, Dorothy Parker, Christopher Durang o Dario Fo. Destaca, així mateix, la iniciativa de la Falla Creu i Mislata alhora de convocar el Concurs de Teatre Vila de Mislata, l’any 1981, certamen nascut com a subsidiari de l’organitzat per la Junta Central Fallera, a fi de cobrir l’afició local pel teatre, que amb el temps esdevindria el concurs de teatre aficionat de major prestigi de la Comunitat Valenciana entre els de les seues característiques, tot i que progressivament anaren desapareixent de la programació els grups de teatre fallers.
Igualment, el model de presentació fallera cobraria una gran espenta amb Josep Alarte i Querol i la Falla Na Jordana a partir del 1977. Este autor, un dels màxims exponents de la generació perduda d’escriptors que assajaren durant la dècada dels cinquanta del segle xx l’escriptura d’un nou teatre de tesi o de divertimento, amb la seua producció fallera (La milotxa, 1977; L’estopí, 1978; Festivàlia, 1979; Les bonicors, 1980; Xim-pum, 1981; El cabasset, 1982; Oh!, 1983; L’auca, 1984; El tapet, 1985; La manta, 1986; Com?, 1987; Xe!, 1988, o Mentiroles?, 1991) va marcar una experiència renovadora des del punt de vista estructural que va fer patent una temptativa de renovació i de canvi en la producció teatral fallera. L’intent de redreçament avançà bàsicament per diverses vies: la lluita per assolir una llengua teatral normalitzada que trencava els motles del sainet, la substitució del model de la tòpica revista valenciana pel de l’òpera rock, el tractament de temàtiques compromeses que ultrapassaven els límits del pur folklorisme festiu, i el risc d’apostar per la sobrietat i la senzillesa enfront del barroquisme consubstancial a este tipus de manifestacions festives. Posteriorment, la influència d’Alarte s’ha deixat notar en el món teatral faller en autors com ara Hernán Mir o Paco Pellicer, que troben el seu contrapunt en la producció fallera a l’ús de prolífics autors com ara els germans Josep i Rafael Melià Castelló, Donís Martín o Josep Bea Mataix.

Actualment, a més de la participació en el concurs de teatre o en el concurs d’apropòsits per a presentacions falleres (desplegat en les categories de teatre i sala de festes des de mitjans dels anys huitanta del segle passat) les comissions de falla de València centren la seua activitat teatral en les exaltacions, les recents presentacions de maquetes o el concurs de declamació. De la mateixa manera, les falles de les comarques desenvolupen la seua activitat teatral en concursos promoguts per les respectives juntes locals falleres, com ara el concurs de teatre Ligorio Ferrer de Gandia, així com en la resta d’activitats ja esmentades.

A banda de la participació en els concursos de llibrets, teatre i presentacions, les comissions munten obres en valencià al llarg de l’exercici o recitals de poesies, dins els seus casals o el en el marc de setmanes culturals. En altres casos, editen butlletins interns on hi ha una certa presència del valencià i algunes comissions intenten normalitzar fins i tot les seues actes o documents interns. A més a més, algunes comissions organitzen activitats orientades expressament al foment del valencià i la seua rellevància històrica, com és el cas del Tirant de Lletra, lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc organitzada per la Falla Na Jordana, o la Mostra de Llibrets de la Comunitat Valenciana, que des del 2006 es fa a Gandia organitzada per la Junta Local Fallera i l’Associació d’Estudis Fallers per posar en contacte i comunicació totes les comissions que fan un especial treball en la promoció del llibret de falla i del valencià.

Pel que fa a les activitats culturals i de difusió del valencià, en l’última dècada s’han posat en marxa diversos concursos i premis literaris que tenen esta finalitat i que, a més, tenen el valor afegit de ser iniciatives que bastixen una xarxa de col·laboracions amb escriptors, col·lectius culturals, el camp de l’ensenyament, institucions, empreses i associacions diverses. Es tracta de projectes que transcendixen l’àmbit estrictament faller i aconseguixen projectar-se sobre el conjunt de la societat.

Una de les iniciatives capdavanteres és la de l’Associació Cultural Premi Iaraní, que l’any 1996 va posar en marxa un guardó destinat a premiar un article escrit en valencià que tractara sobre el món de les Falles i estiguera publicat en un llibret de falla. Si en els primers anys, l’àmbit del premi Iaraní estava circumscrit a les comissions falleres de Gandia, a partir de la cinquena edició (2000) la convocatòria s’amplià a les comarques centrals (amb la participació de falles de Tavernes de la Valldigna, Oliva, Xeraco, Dénia i Xàtiva). Fins al 2005, data de l’última edició, la participació en el concurs es va estabilitzar entre els quaranta i cinquanta articles anuals. L’autor de l’article rebia un escut (Iaraní d’Or) i un pergamí, i la comissió guanyadora un premi en metàl·lic, que començà sent de prop de 900 euros i que l’últim any fou de 1.500 euros. Entre els premiats podem citar Tomàs Llopis, Joan Iborra, Gabriel Garcia Frasquet, Josep Enric Gonga, Nèstor Novell o Enric Ferrer Solivares. Reprenent la idea del premi Iaraní, des de l’any 2008, la Junta Local Fallera de Gandia i l’Ajuntament de Benirredrà convoquen un premi al millor article sobre tema faller publicat en un llibret de falla de Gandia, amb un primer premi de 1.200 euros i un segon de 600 euros a la comissió de la falla guanyadora, i un pergamí acreditatiu a l’autor de l’article. En la primera edició s’han presentat 33 originals.

També promogut per l’Associació Cultural Premi Iaraní, des del 1998 es convoca el premi de poesia Joan Climent, amb la finalitat de potenciar la poesia publicada en els llibrets de falla de les comarques centrals. Fins ara, la participació edicions ha sigut de vint a trenta treballs en cada edició. L’autor del poema guanyador rep una escultura original i la comissió editora del llibret una premi en metàl·lic, que en les últimes edicions ha sigut de 1.000 euros. Esta iniciativa ha contribuït a impulsar i renovar la poesia de temàtica fallera, amb la participació com a guanyadors de noms destacats de la poesia valenciana (com ara Josep Piera, Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig o Àngels Gregori). Els premis Iaraní i Joan Climent han rebut la col·laboració total de la Junta Local Fallera (encarregada de l’organització) i del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell.

Un altre guardó poètic en les falles, en este cas centrat en la poesia satírica, és el premi Malva, convocat conjuntament des del 2007 per la Falla Plaça de la Malva d’Alzira i l’Associació d’Estudis Fallers. Està adreçat a totes les comissions de falla de la Comunitat Valenciana, amb l’objectiu d’estimular el conreu d’este gènere poètic de llarga tradició històrica i popular. Este premi, a més, destaca perquè implica en una activitat fallera institucions i entitats diverses (les regidories de Cultura i d’Educació de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració de Bancaixa, la Mancomunitat de la Ribera Alta, i la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura).

El cas de la ciutat de València presenta unes característiques particulars que dificulten l’aplicació d’este model: una realitat social diferent, amb un ús menor del valencià; el desacord, encara, entre el món de la festa i certs sectors culturals, i el desinterés que mostren les institucions i els òrgans rectors de la festa. No obstant això, en els últims anys hi ha algunes iniciatives que intenten explorar el camí mamprés en unes altres comarques.

Així, seguint la línia del premi Iaraní, trobem el premi Soler i Godes al millor article de tema faller publicat en un llibret de falla. Convocat i organitzat des de l’any 2005 per l’Associació d’Estudis Fallers, ha tingut el patrocini de l’editorial Carena en les dues primeres edicions i de l’editorial Denes en les dues següents. L’àmbit d’este premi se circumscriu a la comarca de l’Horta i la ciutat de València, zones, especialment esta última, on la presència d’articles en valencià en els llibrets de falla és més aïnes escassa. La dotació econòmica del guardó és de 300 euros per a l’autor de l’article premiat i 300 euros per a la comissió de falla que el publica. En la curta vida del premi Soler i Godes, la participació ha augmentat any rere any (des del 17 originals de l’any 2005 fins als 30 de l’edició del 2008).

També resulta destacable el certamen de narrativa curta en valencià que es convoca dins dels premis Gàbia de les Arts. Organitzat per la Falla Trinitat-Aboraia del cap i casal des del 2006, ha aconseguit la implicació en el jurat a títol personal de representants de la Universitat de València, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Junta Central Fallera, entre d’altres. Es concedix un primer premi de 1.000 euros, un segons de 500 i un tercer de 300.

D’altra banda, tot i que el premi està adreçat a obres escrites tant en castellà com en valencià, s’ha d’esmentar també el concurs de contes d’ambientació o tema faller de la revista El Turista Fallero (que té la seua àrea d’infuència bàsicament a la ciutat de València), convocat des del 1999, i dotat amb un premi de 300 euros i la publicació en este anuari. Si bé el conte faller era un gènere de gran vitalitat en els anys vint i t trenta del segle passat, en la postguerra entrà en una progressiva decadència, accelerada a partir de la dècada dels seixanta de manera paral·lela a la de les publicacions falleres i tantes altres formes d’expressió de la cultura popular. Però pensem que, més enllà de les vicissituds del gènere, la referència a este concurs resulta interessant pel que fa als índexs d’ús del valencià, perquè en els últims anys s’ha donat un augment notable de la participació d’originals escrits en esta llengua. Així, si en les cinc primeres edicions (1999-2003) hi hagué en total huit contes en castellà i només dos en valencià entre els contes guanyadors i finalistes, esta tendència es capgira a partir del 2004 fins a l’actualitat, període en el qual trobem només un conte escrit en castellà per tretze en valencià.

En ocasions, les comissions de falla són el vehicle per a organitzar activitats diverses de promoció de la lectura i la literatura entre els menuts. Algunes d’estes iniciatives depassen els límits de les comissions organitzadores i en fan partícips els alumnes de les escoles i centres educatius de la seua zona d’influència, independentment que siguen fallers o no. És el cas del concurs de narrativa Vicent Ribes, un dels capdavanters en este treball, que vol estimular la creació literària i l’ús del valencià entre xiquets i joves. Organitzat per la Falla Corea de Gandia des del 1988, premia contes breus que tinguen com a tema central les Falles. Està dirigit a alumnes de la comarca de la Safor que cursen des de tercer d’educació primària fins a quart d’educació secundària obligatòria (de 9 a 16 anys), els quals participen en quatre categories diferents. La participació és molt elevada: als organitzadors els arriben cada any entre quatre-cents i cinc-cents treballs. Cada any es publica un llibre que recull els contes guanyadors i finalistes, amb una tirada de 800 exemplars. En les onze edicions convocades fins ara, el concurs Vicent Ribes ha rebut el suport econòmic de diverses institucions (la Conselleria d’Educació o l’Ajuntament de Gandia), entitats i empreses privades. Per a edicions futures, els organitzadors es plantegen explorar les possibilitats que oferix Internet.

A Alzira, hi ha els Premis Literaris Infantils, que des del 2006 convoca la Falla el Mercat. A banda de l’objectiu d’educar en valors com ara la solidaritat o la igualtat entre sexes (esta és la temàtica de l’última edició), la finalitat és també promoure l’ús del valencià, com també l’interés per la lectura i l’escriptura entre els escolars que estudien entre tercer i sisé de primària a la comarca de la Ribera. Una volta més, estem davant una iniciativa cultural que partix d’una comissió de falla i es projecta sobre el conjunt de la societat, i que aconseguix implicar diverses institucions, associacions i empreses: els organitzadors tenen el patrocini de les regidories de Cultura i de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració del grup editorial SM i de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, entre d’altres.

Els concursos literaris no són l’única iniciativa adreçada als menuts que organitzen les comissions de falla. En els últims anys, la Falla la Malva d’Alzira ha inclòs en els seus llibrets unes guies didàctiques per a treballar diversos aspectes a partir dels temes tractats en els llibrets o en les falles infantils. L’any 2006 va ser el quadern Falles i poesia, a càrrec d’Enric Xavier Ferrús i Antoni Lluís Martínez; el 2007, un còmic i guia didàctica per a commemorar el Vint-i-cinc d’Abril i la Guerra de Successió, elaborada per Aurelià J. Lairón Pla, Mai Hidalgo Escribà i Josep Antoni Fluixà, i el 2008, la guia de sensibilització ecològica L’aigua i el mar: un tresor per a tots, acompanyada de l’obra de teatre infantil Perill a la mar, escrita expressament per Enric Lluch a partir de l’argument de la falleta infantil de Falla la Malva d’aquell any.

És interessant també analitzar quin és l’ús del valencià en els llibres sobre les Falles editats en les dues últimes dècades. En el cas de les obres publicades per editorials privades, el predomini del castellà és aclaparador. En el cas de les edicions fetes amb la participació d’institucions públiques, resulta il·lustratiu comparar el que passa en comarques com ara la Safor amb la política seguida a la ciutat de València. Així, en el primer cas tornem a trobar l’esperit de col·laboració entre institucions i associacions diverses, que es plasma en la coedició anual d’un llibre per part de l’Associació Cultural Premi Iaraní, la Federació de Falles de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. Com a resultat, des del 2000 s’han publicat nou llibres, sempre escrits en valencià, i de tema relacionat amb les Falles: història, teatre, poesia, música, tècniques en la construcció de falles... En canvi, a la ciutat de València, en el cas de la Junta Central Fallera i de l’Ajuntament (a través de la Regidoria de Festes i Cultura Popular i la de Cultura), el castellà és la llengua majoritària en la qual es publiquen els llibres sobre la festa de les Falles (i també sobre unes altres celebracions festives) i respon a l’absència d’una política clara de promoció del valencià per part d’estes dues institucions. De fet, en este cas, els pocs llibres que s’han publicat en valencià ho han sigut per la voluntat dels autors perquè fóra així.

3. Conclusions

De resultes de les anteriors consideracions, podem arribar a una sèrie de conclusions que esperem que puguen obrir futures vies d’investigació, per a aprofundir en el coneixement d’una realitat lingüística, la de les festes, fins al moment molt poc treballada. Així, en primer lloc podem suggerir que, en termes generals i com tendència clarament remarcable, s’estaria produint l’avanç d’una ritualització del valencià en la festa, d’acord amb la que potser també es dóna en la societat en general, davant l’avanç de la castellanització, sols que la festa, en ser en si mateixa un ritual o conjunt de rituals, es prestaria molt més a la ritualització de la llengua minoritzada.

En segon lloc, en relació amb la situació anterior, s’estaria produint un avanç de la patrimonialització de la llengua, en funció de la seua minorització i els riscos que corre en una societat dominada pel castellà i l’anglés. Este seria un factor positiu de preservació, però limitat i configurat per la mateixa minorització del valencià (ja que, en certa manera, a menys minorització correspon menys patrimonialització i a més minorització, més patrimonialització defensiva, a diferència del castellà, que posa en pràctica una patrimonialització defensiva respecte a l’anglés, però expansiva respecte a les llengües menys importants que el castellà).

Com a dada positiva, hi ha una creixent col·laboració entre les associacions festeres i diverses institucions, empreses i associacions culturals per a crear espais compartits des dels quals poder dur a terme activitats culturals que duen implícita la promoció del valencià, les quals aconseguixen tindre una projecció directa en l’àmbit festiu i alhora també s’estenen sobre el conjunt de la societat. En este sentit, tot i que les iniciatives partisquen de les comissions festives, és necessari la implicació i suport de les institucions.

A més a més, s’ha de valorar, especialment pel que fa al cas de les Falles, que s’haja separat la qüestió de l’ús del valencià del debat identitari, així com l’acceptació del marc legal i normatiu.

En tot cas, s’ha d’insistir en la necessària inversió d’esforços i recursos destinats a aconseguir un coneixement en profunditat de la situació de l’ús del valencià en les festes valencianes, per a poder realitzar reflexions molt més acurades i matisades, amb les desitjables conseqüències en matèria de política lingüística per part de les administracions públiques sobre el complex i ric entramat associatiu festiu.

Gil Manuel Hernàndez i Martí
Josep Lluís Marín i Garcia

Bibliografia

Alarte Querol, Josep (2007): Quaderns d’un ninotaire. Antologia d’obres teatrals de temes valencians que alguns creuen només fallers, 2 vols., València, Ajuntament de València.
Ariño, Antonio (dir.) (1999): El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel (1999): “Teatre a les Falles”, dins Ariño, Antonio (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 327-336.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel - Marín, Josep Lluís - Mesa, Lluís (1996): “L’ús del valencià als llibrets de falla (un estudi sociolingüístic)”, Revista d’Estudis Fallers, 3, pp. 36-58.
Dades sobre la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana (1990): València, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Doménech, Josep Lluís (2000): “La llengua de les falles”, Levante-El Mercantl Valenciano, 20 març 2000, p. 32.
Lacreu, Josep (1995): “La llengua de les falles”, Llibret de la Falla República Argentina, Xàtiva, Falla República Argentina.
Leprêtre, Marc (1996): “El País Valencià. La situació sociolingüística als territoris de llengua catalana (IV)”, Llengua i Ús, 7, pp. 62-67.
Marín, Josep Lluís (1996), “El suport literari de les Falles”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
— (2001): “El valencià en el reglament faller: un compromís de futur”, Revista d’Estudis Fallers, 6, pp. 16-22.
Mesa, Lluís (1991): “La transició democràtica valenciana a la ciutat de València. El cas de les Falles (1976-1986)”, inèdit.
— (1996), “Les Falles durant la transició: evolució i signes de canvi”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
Mollà, Toni - Pitarch, Vicent (1992): Bases de política lingüística per al País Valencià dels 90, Castelló de la Plana, Fundació Gaetà Huguet.
Pla general de promoció de l’ús del valencià (1994): València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (1995): Balanç i perspectives de la promoció del valencià, 1983-1993, València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència, 1995.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (2004): Llibre blanc de l’ús del valencià, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (3)

2.2. Els usos comunicatius

En els últims anys, els diversos òrgans de govern de la festa de les Falles s’han dotat de reglaments de funcionament, en la majoria dels quals és freqüent trobar alguna referència explícita al valencià. Analitzar estes referències resulta interessant, perquè constituïxen un testimoni i reflex de les idees lingüístiques subjacents, i de l’evolució del col·lectiu faller en l’àmbit que ens ocupa.

És en l’època de la transició democràtica quan trobem el primer text on apareixen referències al valencià, el reglament de la Junta Central Fallera de Valencia aprovat en el congrés faller de l’any 1980, on es recollia “Las fallas declaran preferentemente para el ámbito fallero la lengua valenciana y en el desarrollo de sus actividades pondrán especial interés en el uso y propagación de la misma, así como en la defensa de nuestra indiscutible y diferenciada personalidad”. La referència al valencià —paradoxalment, feta en castellà—, més enllà de la consideració com a vehicle de comunicació, subratllava el valor simbòlic de la llengua, equiparant-ne la defensa a la d’altres signes d’identitat (la senyera tricolor, la denominació Regne de València i l’himne regional). És una redacció amb una forta càrrega ideològica en el marc d’una festa, que s’ha d’explicar pel context social i polític (elaboració de l’estatut d’autonomia), i per la instrumentalització de la qual van ser objecte les Falles pel regionalisme conservador en el marc dels conflictes sobre la identitat dels valencians (Mesa 1991). No obstant això, en la pràctica, no va passar d’una simple declaració programàtica que contrastava amb l’ús majoritari del castellà per part de la Junta Central Fallera.

Una dècada després, es convocà un nou congrés que tenia com a objectiu reformar el reglament vigent fins aleshores. En este punt, l’esborrany elaborat per la ponència encarregada proposava una nova redacció menys ideologitzada, que remetia a la legalitat estatutària: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, al igual que hacen suyas las señas de identidad oficiales y símbolos propios recogidos en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, como norma de expresión de la voluntad soberana del pueblo valenciano”. Si bé esta proposta tenia com a element positiu que eliminava la càrrega de simbolisme identitari que caracteritzava el text anterior, l’eliminació de les referències al compromís de les Falles amb l’“uso y propagación” del valencià va ser objecte de polèmica per part d’amplis sectors de les Falles que manifestaren la seua opinió contrària a esta supressió. Finalment, estes demandes es van incorporar al text definitiu, amb una redacció que al pretés liberalisme lingüístic inicial afegia un compromís amb la promoció del valencià: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, utilizando en el desarrollo de sus actividades, de forma preferente, el idioma valenciano, propiciando e impulsando su propagación y la normalización de su uso.”

Ara bé, tot i els tímids avanços que s’han donat en algunes àrees els últims anys (amb un increment del valencià en la publicitat institucional o en la pàgina web), les manifestacions públiques de defensa del valencià continuen constratant amb la pràctica real, on l’ús del valencià encara continua sense ser normal i habitual en molts àmbits de la Junta Central Fallera (administració, política de comunicació o publicacions) per l’absència d’una política clara de promoció del valencià que vaja més enllà d’inèrcies i mesures puntuals. Sobre això, hem de recordar, a més, que la Junta Central Fallera té el caràcter d’òrgan autònom local de l’Ajuntament de València i que, com a tal, és també d’aplicació en les seues activitats el Reglament d’Ús del Valencià de l’Ajuntament de València (aprovat per unanimitat de tots els grups polítics del consistori el 28 de juny de 1996), que establix que “el valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta” (article 2, punt 2). Este document encara es mostra més explícit quan diu: “L’Ajuntament de la Ciutat de València promourà l’ús preferencial del valencià a tots els organismes autònoms i empreses municipals com la EMT, el Palau de la Música, el Palau de Congressos, la Junta Central Fallera, la Fundació Municipal d’Esports, Fundació Municipal de Cine, etc.” (article 15, punt 1).

Pel que fa a les falles de la resta de la Comunitat Valenciana, a imitació del que es va fer en el seu moment a la ciutat de València, en molts reglaments d’unes altres localitats es van incloure referències al valencià de característiques semblants, que inserixen la llengua en l’esfera simbòlica (que en alguns casos acaba posant en el mateix pla l’ús del valencià i “la devoció al patró, sant Josep”, com en el cas de Xàtiva o Gandia). Tanmateix, és interessant destacar en estos textos que, a banda de les referències identitàries, en els últims anys el discurs sobre el valencià ha anat actualitzant-se amb la incorporació de conceptes i termes habituals de la planificació lingüística per a definir la vinculació i el compromís de les falles amb el valencià. Així, per exemple, es parla de “foment” (Cullera, Sagunt), “promoció” (Cullera, Dénia, Alzira, Sagunt), “propagació” (Sagunt), “normalització” (Dénia) o “ús preferent” (Sagunt) de la “llengua pròpia” (Dénia, Alzira). Fins i tot, en alguns casos es parla de les Falles com a vehicle d’“integració lingüística” (Dénia, Alzira).

No podem tancar este apartat dedicat al tractament que rep el valencià en els reglaments fallers sense comentar un altre aspecte destacable: les referències a l’autoritat lingüística que apareixen en estos documents. També en este punt es pot detectar una evolució positiva en l’actualització del discurs al nou marc legal i normatiu, amb el progressiu reconeixement de l’autoritat oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La primera referència en este sentit és la del reglament faller de la Junta Central Fallera del 1990, on s’aprovà que les “normes gramaticals son les establides per la Real Academia de Cultura Valenciana”. Es tractava d’una nova mostra de la utilització de les Falles com a punta de llança per part dels sectors secessionistes. La situació es mantingué fins al 2002, quan la comissió encarregada d’elaborar el projecte de nou reglament faller, en la seua voluntat d’adaptar-se a la legalitat, proposà suprimir la menció a les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. En els debats congressuals hi hagué algunes veus contràries que defensaren la continuïtat d’esta normativa, però la nova situació legal derivada de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el fet que la Junta Central Fallera és un organisme que forma part de l’administració local, foren elements determinants perquè finalment desaparegueren estes referències i que, també en este punt, les falles s’adaptaren al nou marc jurídic. Finalment, en una solució de compromís, s’aprovà la redacció següent: “Sin que ello afecte en absoluto a la libertad de expresión de todas y cada una de las Comisiones Falleras, la Junta Central Fallera, como organismo autónomo del Excelentísimo Ayuntamiento de Valencia, se acomodará, en cuanto a la ortografía y vocabulario de la lengua valenciana, a lo que dictamine la Academia Valenciana de la Lengua, expresándose, hasta tanto se produzca tal dictamen, de la forma que lo viene haciendo tradicionalmente.” De fet, en els textos en valencià, la Junta Central Fallera seguix la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i les protestes per este fet són cada volta més minoritàries i residuals.

Finalment, s’ha d’assenyalar que, així mateix, els reglaments fallers d’unes altres localitats on també es parla de l’autoritat lingüística són testimoni de l’adaptació de les falles al nou marc. Així, es parla de “les Normes de Castelló, reconegudes per la Conselleria” (Cullera), “les normes ortogràfiques que avala la Generalitat Valenciana” (Alzira) o “las dictadas por la Academia Valenciana de la Lengua”, com diu el reglament de Sagunt, que va més enllà i hi afegix: “las fallas que no la cumplan [la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Lengua], no podrán participar en los concursos donde se evalúe la lengua, como pueden ser los concursos de Llibret, Narrativa y el Certamen de Poesía”.

D’altra banda, amb el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i comunicació, les comissions falleres han anat obrint diverses pàgines web per a transformar-les en canal de difusió de les seues activitats. Des de l’aparició d’estes pàgines web fa prop d’una dècada, any rere any ha crescut de manera considerable el nombre de falles que han obert un espai propi en Internet on podem trobar tant situacions lligades als aspectes rituals i protocol·laris de la festa (les falleres majors, els monuments fallers, himnes, salutacions, la història de les falles o de la comissió...), com també un àmbit de comunicació i socialització entre els fallers (notícies, convocatòries, activitats, fòrums, àlbums de fotos...). Si bé és cert que la majoria d’estos continguts estan presents també en els llibrets, pensem que una anàlisi de l’ús del valencià que fan les comissions falleres en les seus pàgines web resulta interessant, perquè ací apareixen en un context associat a la modernitat i als avanços tecnològics, mentre que el llibret és un suport que molts associen a la tradició i el ritu.

Hem analitzat 189 pàgines web, que corresponen aproximadament a la meitat de les 382 comissions que en l’exercici 2007-2008 pertanyien a la Junta Central Fallera (pertanyents a les poblacions de València, Burjassot, Mislata, Quart de Poblet i Xirivella). Esta mostra cobrix pràcticament totes les falles en qüestió que disposen d’una pàgina web oficial actualitzada (no hi hem inclòs aquelles pàgines personals o les que únicament contenien blocs, àlbums de fotos o fòrums). Del total de pàgines, un nombre elevat, 115 (60,86 %), tenen els seus continguts exclusivament en castellà. A estes hem de sumar-ne 25 (13,22 %) que fan un ús majoritari del castellà i normalment reserven el valencià a les parts amb un contingut ritual (himnes o informació de les falleres majors, fonamentalment). Per contra, només 15 comissions (7,93 %) tenen la seua pàgina web exclusivament en valencià. A més, 9 pàgines (4,76 %) fan servir majoritàriament el valencià i tenen una part mínima dels textos en castellà. D’altra banda, hi ha 12 comissions (6,34 %) que oferixen en versió bilingüe valencià i castellà la seua pàgina, i 13 webs (6,87 %) que tenen alguns continguts en valencià i d’altres, en castellà.

En un altre nivell, també resulta oportuna l’anàlisi de les pàgines webs de les 10 juntes locals fallers que disposen d’este instrument de comunicació, informació i divulgació, atés l’elevat nombre de visites que reben. D’estes 10 pàgines, 5 oferixen els continguts només en valencià (són les de les juntes locals de Cullera, Gandia, Tavernes de la Valldigna, Torrent i Sagunt). N’hi ha 4 que tenen versió bilingüe, amb una casuística diversa: la d’Alzira oferix la documentació administrativa només en valencià, en la de Borriana les notícies només apareixen en castellà, la de Dénia presenta també una versió en anglés i, finalment, la de València té alguns continguts només en castellà i oferix les notícies en valencià amb retard respecte a la versió en castellà (l’absència de versió valenciana de la pàgina web de la Junta Central Fallera des de la seua posada en marxa, l’any 1999, va motivar diverses queixes davant l’Ajuntament i el síndic de greuges; finalment, el gener de 2005, sis anys després, començaren a incorporar-s’hi continguts en valencià). Per últim, només hi ha 1 pàgina únicament en castellà, la d’Alfafar. Precisament, només les pàgines d’Alfafar i València són les que utilitzen la denominació en castellà de la festa (fallas) en el seu domini d’Internet, mentre que les altres juntes locals han registrat el seu domini amb el nom en valencià (falles).

Pel que fa als mitjans de comunicació, s’ha de dir que la festa de les falles genera una atenció tal que fa que un gran nombre de mitjans escrits i audiovisuals, públics i privats, dediquen espais o programes específics a informar-ne. Com a norma general, estos programes especialitzats seguixen les pautes lingüístiques de cada mitjà, raó per la qual utilitzem majoritàriament com a llengua vehicular el castellà, tret de la informació que oferix Radiotelevisió Valenciana. Potser resulta més interessant analitzar quin és el comportament d’aquelles publicacions especialitzades que aborden de manera monogràfica la festa fallera. En este sentit trobem, d’una banda, publicacions produïdes amb criteris empresarials orientats al gran públic, que empren de manera quasi exclusiva el castellà (Actualidad Fallera, Fiestas y Sociedad o Top Festa). D’altra banda, però, també hi ha publicacions més orientades cap als aspectes culturals de la festa, d’una distribució més reduïda, que fan de l’ús del valencià com a llengua vehicular un dels seus trets distintius (Revista d’Estudis Fallers, Pensat i Fet, Marxa Popular Fallera o Cendra). Un cas particular és el de les publicacions de l’editorial Bayarri: mentre que una de les seues capçaleres (El Turista Fallero) es publica majoritàriament en castellà, perquè té una part important del seu mercat en els turistes i visitants, l’altra (Falla Crítica) dóna llibertat als seus col·laboradors perquè escriguen en la llengua que vulguen.

A més a més, hi ha un grup de publicacions periòdiques dependents d’institucions falleres, com són fonamentalment les distintes juntes locals falleres. Seria el cas, per exemple dels llibres fallers, de caràcter anual, o de publicacions en format de revista, com ara El Pepito de Gandia. En el cas de València, farem una breu referència comparativa en el temps sobre els diversos usos lingüístics que es donen en el Llibre Faller, publicació oficial de la Junta Central Fallera. Així, l’any 1996, l’esmentat llibre, que constava de 318 pàgines, tenia el 43,2 % d’estes en valencià, el 26,4 % en castellà i el 33,4 % de pàgines mixtes (en les dues llengües alhora). La publicitat representava el 2,5 % del llibret, però el 87,5 % de les seues pàgines estava en castellà. Pel que fa al Llibre Faller del 2008, constava d’un total de 399 pàgines, de les quals 353 estaven redactades en valencià (88,4 %), encara que la major part eren esbossos i fotografies amb peus de foto, i 33 pàgines estaven redactades en castellà (88,2 %). La resta (un 3,4 %) no tenia cap text. El bloc publicitari incloïa 7 pàgines (1,7 % del total), de les quals 5 eren en castellà (71,4 %) i 2, en valencià (28,5 %). En tot cas, si que s’aprecia un avanç notable de l’ús valencià, ara clarament majoritari, que a més es presenta quasi normativitzat en la majoria de textos.

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (2)

2. Les Falles

Ens centrarem, tot seguit, en la festa que major projecció social, econòmica i geogràfica presenta, les Falles. Al voltant d’estes s’ha anat constituint una extensa xarxa associativa que s’estén de cap a cap de la Comunitat Valenciana, amb un nombre de comissions que ultrapassa les 800, que aglutina més de 200.000 persones de manera directa, que activa una intensa sociabilitat íntimament lligada a les estructures urbanes i que mobilitza una enorme quantitat de recursos econòmics que acaba incidint en una no menyspreable quantitat de llocs de treball en diversos sectors productius. S’hi ha d’afegir que les Falles, tot i ser hereves de la cultura popular tradicional valenciana, forgen la seua configuració actual en la modernitat.

Atesa la rellevància sociocultural de les Falles, analitzarem amb més profunditat els usos lingüístics que es donen en este àmbit, que es caracteritza per l’existència de tres esferes: els usos rituals, els usos comunicatius i els usos vinculats a activitats culturals de tota mena. Tot i això, estes esferes s’entrecreuen, sense que siga possible separar-les taxativament.

2.1. Els usos rituals

Les Falles despleguen una àmplia activitat ritual al llarg de l’any, que evidentment té la seua màxima concentració i significació durant la Setmana Fallera. Moltes d’estes activitats i rituals tenen la seua expressió en valencià, raó per la qual mereixen una certa atenció. Ja prop de les dates falleres, les comissions Plaça de l’Arbre i Blocs-Platja de València organitzen sengles recreacions costumistes del cant de l’estoreta (on participen fonamentalment xiquets), es munten sessions de cant d’estil o conclou el Concurs de Declamació en Llengua Valenciana, també dirigit als xiquets, que organitza la Junta Central Fallera. Ja quasi en les Falles té lloc la Crida, on les autoritats i les falleres majors de les ciutats anuncien la festa en valencià, com també fan de manera ritual quan donen començament a les mascletades oficials. Uns altres actes, com ara la Gala de la Cultura de la Junta Central Fallera de València o els nombrosos actes socials que tenen lloc en les comissions, també fan del valencià un vehicle preferent per a donar especial significació identitària al ritual faller d’afirmació valenciana. No obstant això, en casos com els actes de selecció de les corts d’honor o els actes d’exaltació de les falleres majors, el valencià queda estrictament reduït a un ús protocol·lari, i els espectacles teatrals o musicals que s’hi representen són majoritàriament en castellà. Igualment, s’ha de dir que en les exaltacions de les falleres majors de València predominen els mantenidors que fan el seu parlament en castellà, atesa l’opció presa per les institucions d’encarregar estes peces oratòries a artistes, professionals o personatges populars de fora de València.

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (1)

El dissabte 8 de novembre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar el segon volum del Llibre blanc de l'ús del valencià, un llibre col·lectiu en el qual, des d'una perspectiva plural, 63 especialistes fan una anàlisi qualitativa de la situació sociolingüística valenciana. Un dels blocs del llibre el constituïxen diversos estudis sobre l'ús del valencià en catorze àmbits concrets (administracions públiques, ensenyament, mitjans de comunicació, espectacles, música, economia...), entre els quals hi ha el món festiu. Dos dels col·laboradors d'este bloc, Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín (membres també de l'Associació d'Estudis Fallers), van ser convidats per l'AVL a participar-hi fent un estudi general sobre l'ús del valencià en les festes populars. Al llarg de diverses entregues oferirem ací un ampli resum d'este treball, centrant-nos especialment en la festa de les Falles.

1. La rellevància social de la festa a la Comunitat Valenciana

La festa és ja valorada en les ciències socials contemporànies com una importantíssima talaia des de la qual es pot captar i comprendre l’esdevenir històric, una complexa manifestació sociocultural que tendix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En este sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, perquè en la mesura que estes canvien s’operen transformacions en el món festiu. La festa, per tant, s’erigix en un autèntic encreuament cultural o camp d’acció on interactuen tots els agents socials, expressant conscientment o inconscientment els seus valors i creences. El temps festiu esdevé també un període excepcional que implica la transfiguració de la vida social en vida pública, entenent la dimensió pública com el brillant espectacle que la societat representa davant de si mateixa. D’altra banda, la festa es comporta com un mitjà de comunicació i transmissió, una manera de generar acció catàrtica entre els subjectes celebrants.

Per esta raó, que implica la rellevant dimensió cultural i patrimonial de la festa, s’ha de parar atenció a la variada i complexa xarxa associativa lligada al fet festiu, de caràcter prou estable, que necessàriament ha de ser tinguda en compte a l’hora de prendre el pols de la vitalitat de qualsevol societat civil, i la valenciana, que té en tan gran estima l’activitat festiva, no n’és una excepció. De fet, ben bé es pot afirmar que l’associacionisme festiu, i la sociabilitat festiva que conté, s’inserixen dins de l’acusat creixement i la diversitat associativa inherents a la gran eclosió associativa valenciana de la darrera dècada del segle xx, en correspondència amb una tendència visible en tot el món occidental.

En relació amb això, s’ha de recordar que un dels trets principals de la festa moderna, en un context marcat per la globalització, és la seua contribució a la reactivació de les identitats locals, fenomen que té lloc mitjançant l’articulació del conjunt d’actes rituals i el funcionament d’una complexa xarxa d’associacions festives. Estes es diferencien de la resta d’associacions voluntàries per la conjunció d’una sèrie de trets que els atorguen un caràcter particular: es tracta d’associacions populars i d’origen tradicional, que són alhora llocs de distracció, gaudi i esbargiment, amb un important component històric de masculinitat, orientades cap a la celebració emotiva d’una festa, religiosa o civil. En estes s’arriba a una vivència intensa i sacra de la identitat local, amb un acusat component de rememoració i reactualització simbòlica del passat local.

Coincidint amb l’adveniment de la democràcia i l’estat de les autonomies, les associacions festives adquirixen tots els trets de les associacions modernes i com a tals funcionen, fins al punt que les seues activitats les situen molt prop de les característiques de l’associacionisme cultural en general i es connecten amb tot un moviment de reivindicació i revitalització de les identitats particulars, tan vinculades, en el cas valencià, a la defensa de la llengua pròpia, en la qual, d’altra banda, s’expressen bona part de les festes populars valencianes.

La singularitat de les associacions festives, tan lligades a les transformacions del vell calendari cristià en un calendari secularitzat, les predisposa a convertir-se en instàncies que aglutinen els diversos nivells a través dels quals s’expressen els sentiments locals de pertinença. La celebració de la festa en la majoria dels pobles i ciutats valencianes comporta una vertebració del subjecte social a través d’agrupacions de sociabilitat específicament festiva, l’objectiu preferencial de les quals és participar en la festa mitjançant la pràctica ludicoritual de la convivència, la comensalitat, les deambulacions simbòliques i la donació altruista, entre altres pràctiques. Les associacions festives s’integren, igualment, en l’estructura urbana històrica de les seues respectives localitats, la dimensió patrimonial cultural de les quals acaba sent redimensionada per mitjà de les celebracions rituals de la festa. En este sentit, el conreu, conservació i difusió del valencià com a llengua d’expressió festiva cobra una importància cabdal, que al seu torn s’ha de posar en relació amb les condicions estructurals de predomini social del castellà o amb l’avanç de l’anglés en les noves formes d’expressió comunicativa cibernètica. En suma, per tant, s’ha de prestar una especial atenció a la situació de l’ús del valencià en l’àmbit festiu, tant pel pes que este té en la definició social i personal de les identitats, com pel fet que implica de la vivència d’un temps sacre i especial, de gran importància existencial per als individus.

La llengua de les Falles

En l’any 1953 la Junta Central Fallera fou una de les primeres institucions modernes en crear un servei de correcció ortogràfica per als documents i escrits redactat en valencià, especialment els llibrets. Aquella iniciativa tenia al darrere a l’antic Lo Rat Penat i coincidia amb tot un moviment, certament minoritari, però engrescador, de dignificació del valencià, després dels foscos anys de la postguerra. Evidentment, tal i com també havia fet la revista degana Pensat i Fet, el valencià reivindicat era aquell escrit segons les Normes de Castelló de 1932. Curiosament, aquella primigènia i pionera normalització del valencià en l’àmbit faller va coincidir amb una intensificació del procés de castellanització de la societat valenciana, i, en conseqüència, de les Falles.

Amb tot, l’episodi més important pel que fa a la normalització de la llengua pròpia de les Falles, reconeguda com a tal en els darrers congressos generals fallers, fou el de la tristement cèlebre “batalla de València”, un enfrontament político-ideològic que va veure’s clarament reflectit en l’àmbit de la llengua. Així, l’estratègia de la dreta postfranquista per a conservar la major part del seu poder i entrebancar l’avanç de les forces progressistes, fou agitar el fantasama del pancatalanisme i d’una suposada invasió i absorció catalana o catalanista de la cultura valenciana. El principal cavall de batalla dels conservadors fou la llengua, estenent la embogida tesi de que el valencià era una llengua totalment diferent del català. Com que el sector conservador tenia ja una gran influència en el món faller, després de 40 anys d’adoctrinament i manipulació, fou fàcil posar-lo en la seua majoria del costat de les seues tesis. Les forces del secessionisme lingüístic, que es va treure de la mànega unes surrealistes “Normes del Puig”, després d’un incessant ball d’accents i regles ortogràfiques, va perpetrar un colp d’estat en la centenària entitat Lo Rat Penat, va fer fora a tots aquells que havien lluitat per la dignitat de la llengua des dels anys cinquanta – per exemple, al gran mestre Enric Soler i Godes i president fundador de l’Associació d’Estudis Fallers, a qui arribaran a agredir físicament - i ocuparen també el món festiu de sant Vicent Ferrer i el Corpus de la ciutat.

Ja dintre del món faller el secessionisme lingüístic anà creixent, propiciant, entre altres creacions, el sorgiment d’un regionalisme polític de dreta, també conegut com blaverisme, al voltant del partit Unió Valenciana, fundat amb prominents fallers. Mentre l’Ajuntament de València estigué governat per l’esquerra la llengua fou utilitzada una i altra vegada pel blaverisme per fer-se un espai polític en les falles i desprestigiar a les forces progressistes. Finalment, quan el blaverisme polític arribà al govern municipal i assolí les regnes de la Junta Central Fallera, practicà una política lingüística secessionista, penalitzant, estigmatitzant i perseguint a tots aquells que defensaren el valencià de les Normes del 32. Paral·lelament, el castellà penetrà cada cop més en les Falles, per la senzilla raó de que en identificar el valencià amb el conflicte, es va optar per emprar el castellà, tot i que en els llibrets predominava ja clarament la normativa secessionista, necessària per a assolir els premis de Lo Rat Penat. En 1993 la Generalitat Valenciana va crear els premis a l’ús del valencià per a les comissions falleres del país, però la indefinició normativa autonòmica, la presència entre els jurats de destacats prohoms del secessionisme lingüístic i la mànega ampla de la Conselleria de Cultura alhora de concedir sucosos premis a llibrets secessionistes, feren que la situació del valencià continuara estancada. Sols l’aprovació de la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en dates recents ha reinstaurat la llum de la raó i del sentit comú en un territori embogit per tants enfrontaments i tensions. Amb tot, l’Ajuntament de València, contradient la norma autonòmica, continua sufragant i subvencionant el concurs secessionista de Lo Rat Penat, encara que sí que ha normalitzat el valencià emprat per Junta Central Fallera.

El problema, en tot cas, és que en el món faller el valencià recula i el castellà avança. D’altra banda, també és cert que l’esquerra progressista i nacionalista valenciana, en haver abandonat a la seua sort a les falles, ha facilitat el camí de la decadència del valencià i de l’ominosa influència del secessionisme lingüístic. També cal dir que els sectors més catalanòfils de la societat valenciana han fet un mal favor al món faller – i jo afegiria que a la societat valenciana en general – en defensar la denominació estricta de català per a la nostra llengua. I ho dic, no per negar la inapel·lable unitat lingüística, sinó per que és ben sabut que en la història moderna valenciana els valencians s’han referit a la seua llengua com a “valencià”, i només la refundació del nacionalisme local de la mà de les tesis lingüístiques i identitàries fusterianes ha suposat una modificació en eixe costum. No ho negarem, igual que l’esquerra ha combregat amb vertaderes rodes de molí ideològiques durant anys – per exemple, acceptar com naturals les dictadures socialistes – també en el pla local han fet de la unitat de la llengua un dogma del català, sense tant sols acceptar la doble denominació de valencià-català, molts més raonable i fidel a la realitat. Estes postures dogmàtiques també han propiciat el discurs contrari anticatalanista, i crec que només amb excessiva tardança s’han començat a alçar veus de trellat. Mentre, l’ús del valencià decau en les falles, més enllà de les efusions rituals o orientades a l’obtenció de la subvenció. Ja no és una qüestió de si valencià o català, perquè en el fons això sempre ha estat tant clar com el fet de que l’emperador no duia vestit, ara el problema greu és si el valencià sobreviurà molt de temps en les actuals condicions. Al capdavall, només hem recollit allò que entre tots hem sembrat.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Bogeria-Teatre, una petita història fallera

Allò que tot seguit vaig a contar probablement ni tant sols mereixeria una nota a peu de pàgina en la gran història de les Falles, sobretot perquè es tracta d’una història petita i íntima, que va passar totalment inadvertida més enllà dels que la visqueren més a prop, però que precisament per això, perquè cal recuperar la intrahistòria de les Falles, he cregut oportú relatar.

Com es pot haver endevinat pel títol, esta és una història de teatre, de l’anomenat “teatre faller” o teatre fet per les falles, però que també forma part de la història d’una comissió i d’un context tan crucial per a la festa com el de la transició democràtica i la consolidació d’un nou món faller. La meua història, de la qual vaig ser partícep és, doncs, una subjectiva aproximació, tot i que intente ser objectiva, a uns fets teatrals que quedaren reduïts a l’àmbit de barri però que he cregut que seria bo recuperar per vore amb més riquesa de matisos la trajectòria del teatre faller en les darreres dècades.

Tot el que vaig a relatar esdevingué en la Falla Sant Vicent de Paül-Diputada Clara Campoamor, fundada l’any 1981 sota el nom provisional de Sant Vicent de Paül-En Projecte, i ubicada a la barriada d’Orriols, un nucli típicament treballador amb molts habitants provinents de la migració interior que havien trobat allí la seua llar i, en les falles, un agradable lloc d’acolliment i integració. Doncs bé, a eixa falla em vaig apuntar en 1982, un any després de la seua fundació i, com que veia que havia afició a muntar números musicals i obretes de teatre tipus sainet en les presentacions de les falleres majors, aviat em vaig decidir a proposar la fundació d’un grup de teatre en el si de la falla. Un conjunt de persones es va il·lusionar i així, l’octubre de 1985, es muntà el grup La Colla-Teatre. En eixos moments, un servidor tenia ínfules d’autor teatral i estava permanent bocabadat per les obres i apropòsits que el meu volgut mestre Josep Alarte posava magistralment en escena per a la Falla Na Jordana, en la qual jo tenia amics. Un d’ells, Vicent Borrego, treballava aleshores en la coordinació del festival de teatre Vila de Mislata, que en eixe moment començava a caminar, i en vore les obres allí representades, moltes d’estes per comissions falleres, feren que començara a estimar el teatre fins a l’extrem d’atrevir-me jo mateix a redactar alguna obreta.

Així que eixe mateix 1985 vaig escriure la meua primera obra, que fou representada en la presentació de les falleres majors de la meua falla a començaments del 1986, al teatre La Protectora. Portava per títol L’espina al foc i, des d’un primer moment, influït per allò que jo havia vist, vaig intentar que fóra una obra provocadora, que defugira els típics cànons del teatre saineter, que era la pràctica comuna en les comissions falleres. L’obra era ni més ni menys que la representació d’un acte de fe inquisitorial, en el qual el tribunal dels inquisidors representava la Junta Central Fallera, i els reus jutjats i condemnats eren els fallers que intentaven canviar l’esclerotitzat món faller del moment. L’obra era crua i sense concessions amb els de la Junta, i a banda de ser un èxit local, alçà ja alguna polseguera. En tot cas, no deixava de ser una primera representació d’aficionats feta amb molta voluntat. El cas és que en la comissió l’experiència va agradar i començà a moure’s el cuquet del teatre. També és cert que el naixement del grup fou possible gràcies a l’actitud de suport de l’aleshores president, Antonio Garrido, de qui em separaven tantes coses ideològicament (com es deia aleshores, ell era blavero i jo, catalanista), però amb qui m’unia una gran amistat i complicitat.

En abandonar la presidència el meu amic, tot es va aturar i caldria esperar a l’exercici 1987-1988 per a reprendre les coses. Així fou com en 1987, a més d’aparéixer la revista La Colla, del grup de teatre, que sols edità un número, es va poder estrenar la segona obra teatral, anomenada El lloc dels vius, que recreava la vida en un manicomi de dones, també amb escenes força crues i amb un tractament satíric de la bogeria com a tapadora de la repressió pel poder dels diferents i dissidents. Crec que, a distància, fou l’obra en la qual més gaudirem tots i fou tal el seu èxit que des d’aleshores el teatre passà a tindre delegació pròpia i per la referència de l’obra “dels locos” el grup de teatre passà a denominar-se Bogeria-Teatre.

Amb només eixes dos obres de teatre, el nostre grup començà a tindre fama de “raret”, no només per a algunes persones de la comissió sinó en el nostre àmbit d’influència, el de l’Agrupació Sagunt-Nord. Tant és així que, atesos els estrets lligams que aleshores unien la nostra falla amb la veïna de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas, que tenia també un grup de teatre dirigit per l’amic Salvador Barona, es va produir un fet insòlit: ajuntar els dos grups de teatre per a representar una obra conjuntament la Nit de Sant Joan del 1988. I així fou: començàrem els assajos, conjuntàrem els grups i la nit màgica es va posar en escena, en un entaulat davant el nostre casal, l’obra Nou viatge al cor, una mena de tragicomèdia romàntica que versava sobre els amors impossibles. Com que l’experiència va eixir bé, per a la presentació pensàrem en un nou projecte, que era ni més ni menys que el de muntar una paròdia dels sainets tradicionals per tal de subvertir el gènere. L’obra es titulava Tisoretes són!, es va estrenar el desembre de 1988 i parlava d’un exhibicionista que tenia atemorida una contrada de barraques a l’horta valenciana. Novament la gent s’hi va implicar molt i podem dir que amb esta obra es consolidava Bogeria-Teatre, fent honor a les seues propostes un tant estrambòtiques.

Com que ja teníem definida la nostra línia, per al 1989 preparàrem un projecte encara més arriscat, titulat Una presa de pel, que directament entrava en el territori del teatre surrealista o de l’absurd. L’obra l’estrenàrem al casal de la Falla Gayano Luch-Marco Merenciano, la tardor de 1989 i, francament, tot el món es quedà prou atònit. En aquell casal ja ens precedia una certa fama i no els decebérem: l’obra començava amb un acte que tractava un tema banal, l’arribada d’un famós gàngster a una ciutat en un hotel de Chicago, però ens els següents dos actes tornava a repetir-se el mateix argument i els mateixos diàlegs, però amb els actors gratant-se tot el cos, tirant-se per terra, pegant crits, parlant apressa, movent-se com autòmats i ballant en xandall. En els intermedis es posava un noticiari meteorològic i es demanava al públic que desplegara uns paraigües a la sala (ja estaven tan adoctrinats els nostres fallers, que es portaven el paraigua). En fi, un absurd de començament al final, amb una delirant escena d’un membre de la JCF abillat meitat d’uniforme negre, mitat d’escocés, amb falda inclosa, amb la creu gammada impresa al faixí verd. Quan tornàrem a representar l’obra al casal de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas afegirem la recreació d’un accident de tràfic al carrer, i gent que baixava a demanar auxili i la gent eixia al carrer (el casal estava en un soterrani) i allí estava un actor fent de ferit, i després tot el món tornava a dins. La gresca fou monumental i la nostra fama de “rarets” s’acabà de consolidar.

S’ha de dir que tota esta activitat teatral en realitat formava part del projecte que un grup de gent en la comissió portaven d’apostar per unes falles diferents, allunyades dels camins convencionals. Aleshores érem molt joves i créiem que eixa canvi es podria produir ràpidament, però la realitat era la que era, i és ben sabut que enfront dels canvis, en un món tan conservador com el faller, sempre hi ha gent que té temor i intenta evitar-los, tot i que siga per una mena d’instint d’adhesió a allò conegut. El cas és que els projectes fallers i teatrals del nostre grup, tot i que ja ens creaven una certa fama, ja fins i tot havia ja arribat a alguns mitjans de comunicació, despertava recels i tensions en el si de la comissió. Com a anècdota cal afegir que Bogeria-Teatre tenia el seu propi petit estandard al casal seu de la comissió: molt significativament, reproduïa la bandera anarquista en les dues bandes diagonals roja i negra, amb l'escut de la falla cosit al damunt i la legenda "Quadre Artístic Bogeria-Teatre". Així i tot, en 1990 Bogeria-Teatre intentà fer dos passos més endavant: presentar-se al concurs de teatre de la Junta Central Fallera i representar una obra per als xiquets. Així, ens posàrem a la faena i el 19 d’octubre de 1990 es va representar la que va ser la nostra proposta més radical: La Gàbia o “paràbola grotesca articulada en quatre quadres”, que era bàsicament una crítica a la manera de viure capitalista i a la hipocresia de les classes dominants, una crítica que concloïa amb una revolució obrera anarquista que li arrabassava el poder i instaurava una nova societat igualitària. La veritat siga dita, quan sobre l’escenari del Teatre El Micalet, i amb el rerefons musical del Yo te nombro libertad de Nacha Guevara les masses obreres revolucionàries irrompien amb banderes roges i negres en l’escenari mentre els poderosos s’ofegaven, tots els del grup sabérem que havíem fet alguna cosa nova i potent en el concurs de teatre de la JCF que mai no s’havia fet. Potser no érem un prodigi de qualitat tècnica ni de dicció ni d’interpretació, però allò tenia molta força i era diferent de tot allò vist amb anterioritat. En tornar al casal, tot el món, fins i tot els crítics amb les nostres activitats, estaven contents i orgullosos de la representació. Com es podia esperar, no obtinguérem cap premi, però un membre del jurat em comentà després que estiguérem a punt d’obtindre’l, però que l’obra semblà massa forta.

Poc després es va representar La fada hortolana al Teatre Talia, dins el concurs infantil de teatre de la JCF, que va suposar la primera pedra del teatre infantil a la nostra falla. Dissortadament els esdeveniments es precipitaren. Les tensions internes dins la comissió entre el nostre sector més “progressista” i els sectors més conservadors esclataren amb virulència, amb el resultat que fou el nostre grup, jove, sense experiència “política” i poc nombrós, el que va perdre. Jo vaig haver d’acceptar la situació, que no tenia massa eixida, i amb gran dolor vaig optar per abandonar la que havia sigut la meua falla. Això va ocórrer només cremades les falles del 1991. Després d’haver escrit totes aquelles obres de teatre tenia ganes de més, però ja no podria ser, perquè el conflicte en la meua comissió m’havia deixat sense moltes energies. Dissortadament, Bogeria-Teatre es va dissoldre i mai més es va recompondre, com també desaparegueren unes altres iniciatives, com ara la Setmana Cultural, l’edició de la revista All-i-Pebre, els intents per renovat el llibret i els monuments, a més d’uns altres projectes de renovació cultural de la festa des de dins.

Vist a distància, crec que, amb tota la modèstia del món, en Bogeria-Teatre intentàrem apostar per un teatre faller més orientat cap a l’avantguarda, cap a la innovació, cap a la participació còmplice i crítica de l’espectador, pensant textos provocadors i posades en escena arriscades. Probablement ens faltà formació, tècnica i projecció, però teníem allò més important: la il·lusió. Ara, des d’ací, seria arriscat intentar recordar tots els noms i cognoms dels qui férem possible aquell episodi (més de vint persones), per si me n’oblide algun, però només voldria agrair-los tot el seu esforç i compromís, perquè mentre va durar fou molt bonic. Al cap i a la fi les intrahistòries de les comissions falleres estan farcides d’episodis semblants, la major part dels quals sols queden en la memòria personal i rarament passen més enllà. Jo, almenys, he volgut relatar estos fets perquè consten d’alguna manera i, sobretot, per demostrar que, encara que la cosa no isquera finalment bé, el canvi en el món faller és necessari, és possible, i s’ha de fer des de dins, amb sacrifici i generositat altruista.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Molt més que una falca

El retorn d’Alfredo Ruiz al món de les falles en 2008, de la ma de la Falla Mossèn Sorell-Corona, ha estat espectacular. Amb el seu cadafal Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig l’artista ha intentat, més que posar la seua falca, acabar probablement amb una feina que es va quedar inacabada. En realitat s’ha llevat una espina (una falca) de damunt, que tenia pendent des d’eixe últim triangle en roig que va plantar per la falla Blanqueria (Redolant la roca) l’any de la seua retirada (2002). En roig també, l’immens i llarguísim rectangle en roig (impagables les imatges de Canal 9 amb el rectangle sent transportant per davant de les portes de l’IVAM) que es va convertir en allò que, potser inconscientment, pretenia Alfredo Ruiz: en la gran provocació de les falles de 2008.

Efectivament, ben be podem dir que la provocació ha estat tal, com provocador era el “ninot” o peça que Alfredo va dur a l’Exposició del Ninot, accentuant més encara el minimalisme dels seus últims ninots presentats a l’exposició de 2002. D’alguna manera, em fa la impressió de que, ara sí, Alfredo Ruiz ha tancat una etapa que li calia tancar. Des de les grans i barroques falles dels anys setanta ha anat descenent en alçada, en volum i en complexitat formal fins la quasi mínima expressió: una barra rectangular monocroma de no més d’un metre d’alçada dipositada enmig d’una plaça. Aquest descens ha estat en realitat una tasca d’espeleologia artística i interior que només podia conduir on ha conduït: a sintetitzar com en una sola gota d’essència, la base mateixa de la falla: un objecte efímer i destinat a ser cremat ritualment enmig d’un espai públic amb un missatge que el públic ha de llegir o interpretar. I així era, perquè la gent s’acostava a l’objecte roig de la mateixa manera que els simis de Kubrick en 2001: una odissea espacial s’acostaven al monolit: primer amb un cert temor, després amb curiositat, fins que tocaven l’objecte, que d’eixa manera consumava la seua potencial sacralitat. Així, d’eixa manera tan primària i quasi animal, els visitants s’aproximaven al rectangle horitzontal fins ha fer-lo seu i posar en ell per a les fotografies personals o familiars. La falla, era, aleshores, sense afegits ni excessos, simple i purament un imant en el carrer per atraure rotgles de gent. Una falla, a més, que havia negat l’ascensionalitat i verticalitat de tota falla ortodoxa, recuperant l’aspecte d’algunes velles falles horitzontals de començaments del segle XX, però que seguia transmetent sorpresa i captivant els visitants.

Però, ben al costat del rectangle, que cadascú interpretava com volia, hi havia una altra falla, la que sota el títol de Motivacions havia plantant, enfront mateix del complex cultural de La Beneficiència, Anna Ruiz Sospedra, filla d’Alfredo Ruiz. D’entrada hauré d’afirmar amb rotunditat que aquesta falla ha sigut, amb molta diferència, la millor que s’ha plantat en 2008. Podria donar diverses raons per justificar aquesta afirmació però amb una crec que bastaria: era una falla màgica, la qual cosa ja és molt tal i com estan les falles. La falla d’Anna Ruiz era un prodigi de sensibilitat i bon gust però sobretot era una font commovedora de gràcia i màgia, que emanaven angelicalment dels seus ninots. Mai a ningú, repetisc, mai a ningú en la història de les falles, se li havia acudit fer uns ninots com aquests, amb tanta vida, amb tanta força, amb tanta vida. Eren uns ninots que representaven a xiquets i xiquetes en diverses pràctiques artístistiques i tant absorts en el que estaven fent que atrapaven a l’espectador amb la seua força. El seu hiperealisme, atesa la peculiar tècnica emprada per l’autora, remetia a un pla superior i més profund, el de les emocions, encara augmentades per la fabulosa composició del núvol de lletres, d’idees, de paraules, de vida en suma. Plenitud, obertura, donació i creació, tot recollit en molt poc d’espai, sense necessitat de grans pressupostos, de costosos contracoronaments i més coronaments, sense dispendi de llums i pirotècnia publicitària, sols art en estat pur. Només espere que Anna Ruiz puga desenvolupar la gran artista que porta dins, com ha mostrat en la seua falleta, amb la pròpia personalitat que trau a la llum i que no es deixa abatre per l’increïble menyspreu de que va ser objecte per part d’un jurat ignorant i contaminat per tota mena de prejudicis estètic, i per un encara major i profundament preocupant: la més elemental manca de sensibilitat humana.

Cal només afegir què la falla Mossèn Sorell-Corona ha tornat a donar en el clau, en apostar per la capacitat de sorprendre als ciutadans, més enllà de les modes o les regles empobridores del sistema. Enmig de la jungla massificadora de les falles contemporànies les seues iniciatives tornen a aportar aire fresc i finestres obertes a la innovació i la revitalització de l’art faller. Perquè, per si de cas havien dubtes, amb els cadafals d’enguany ha tornat a palesar-se que l’art i les falles poden ser la mateixa cosa, més enllà de les fronteres mentals que encara estan tant vives a ambdós costats de la línia divisòria. Fins i tot es podria dir més; és podria dir que el rectangle en roig d’Alfredo Ruiz era la representació mateixa de la "delgada línea roja", de la frontera difusa que separa art i falles, però que com la mateixa falla demostrava, és transitable en una i altra direcció.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí