dijous, 5 d’agost del 2010

Corts d'honor: una carrera per la notorietat


Ha passat el mes de juliol i, amb ell, les preseleccions falleres dels sectors de la ciutat per les quals es trien les xiques i les xiquetes que passaran a la segona fase: l’elecció de les components de les corts d’honor de les falleres majors de València.


És curiós com, en una societat on s’ha desenvolupat tan àmpliament la comunicació per Internet, el món faller ha sabut apropiar-se d’eixe tipus d’interacció inclús per a intentar influir en l’elecció a corts d’honor. I molt especialment, amb els fòrums i la xarxa social Facebook, que s’utilitzen com una mena de plataforma per a desenvolupar una intensa i agressiva campanya de màrqueting. Intentaré explicar-me.


Internet ha obert la porta, més encara si és possible, al xafardeig, la notorietat i la creació de grups d’“experts” del “mundillo fallero”. I tota candidata ha d’estar connectada amb esta realitat. A tall d’exemple, i en format de decàleg, intentaré fer constar algunes de les actituds que tothom ha pogut detectar a la xarxa social Facebook per part de xiques que desitgen formar part de la deessa de les falles i les seues deixebles:


  1. Obri un compte de Facebook. Posa el teu nom real i una foto vestida de fallera, la millor que tingues; i si és possible que siga la del fotògraf oficial de candidates i corts, d’eixes que preparen tan bé per a presentar a l’elecció i que totes les xiques tenen igual de modificades, fins a extrems impensables.
  2. Afegeix els teus amics i amigues. Però, també, localitza aquells personatges del “mundillo” que sembla que tenen alguna influència als fòrums d’nternet i en els actes oficials i de falleres majors. No saps per on començar? Molt fàcil, tothom està al Facebook; comença per falleres majors de València, vicepresidents de la Junta Central Fallera, familiars de falleres majors infantils, components de les Corts, “periodistes” i “informadors” de les Falles, indumentaristes, fotògrafs i “personajillos” diversos; no perdes el temps afegint artistes, ells no estan en el “mundillo” i per a tres que estan, tenen molta menys influència que un dels fotògrafs “oficials”. Podràs trobar pràcticament a tots i, a més, tots ells et confirmaran com a amiga, malgrat no conèixer-te de res, per por de quedar-se sense poder dir que et tenien com a amiga abans que isqueres triada component de la cort d’honor.
  3. Fes-te moltíssimes fotografies, i puja-les al Facebook. Aprofita per fer-te fotografies amb els teus nous amics (que de moment només coneixes per Internet) en qualsevol acte oficial a què tingues ocasió d’acudir; els més apropiats: Gala Fallera, Crida, processó de la Mare de Déu, nits de preseleccions, i sopar de la punxà de la flor! Etiqueta a tots ells en les teues fotografies i comenta-les. No t’oblides d’entrar de tant en tant a les fotografies de la resta de gent i comentar-les. L’objectiu? Que sone el teu nom.
  4. No descuides les teues amistats, i segueix cultivant-ne. Xafardeja per les llistes d’amistats dels teus nous amics del “mundillo”, de segur que trobes gent que no t’havies adonat, i afegeix-les a la teua llista. No importa la qualitat de les teues amistats de Facebook, l’únic que importa és la quantitat i els “noms”.
  5. Si algú vol afegir-te com a amic, accepta-ho sense pensar-ho! Mai saps qui pot ser o què pot fer o a qui pot conèixer. Una vegada acaben les Falles i comença la Mare de Déu i les preseleccions, apareixerà un determinat nombre de gent que es posarà en contacte amb tu per poder penjar i etiquetar fotografies que t’ha fet en eixos actes perquè “eres una ferma candidata”. Deixa’t voler.
  6. Mostra totes les teues noves adquisicions d’indumentària. Si et fas vestit nou, foto al Facebook! Arracades noves? Al Facebook! I les mantellines... Tot! Però indica el model, el nom del dibuix de la tela, el teler, l’empresa i qui et cosirà el vestit. Per descomptat, sempre has d’indicar-ho si són els indumentaristes de “prestigi”, tots sabem qui són. Si vas que et pentine algun dels perruquers “oficials de corts”, fes-te alguna foto de detall del pentinat i penja-la, demostra que et vesteixes i et pentines en els millors!
  7. Si arriba el mes de juliol i has tingut la sort d’eixir preseleccionada, comença a afegir a tots aquells que no has pogut abans o que comences a conèixer; em referisc als membres del jurat que et triaren (i que altres candidates que no isqueren diuen que va ser un jurat nefast), candidates d’altres sectors (és molt fàcil seguint les llistes d’eixa superweb de l’organisme rector), inclús membres de Junta Central Fallera que t’han acompanyat a la carrossa de la batalla de flors.
  8. Una vegada has eixit preseleccionada, obri completament el teu perfil a l’accés públic. El jurat de segur que vol entrar i xafardejar les teues fotografies, i tu hauràs de mostrar les teues millor adquisicions. Dóna accés restringit a les fotografies de les festes d’universitat o en què isques malament; elimina les fotografies que et va fer ton pare i puja eixes que t’ha fet algun dels fotògrafs “oficials” i per les quals has pagat una pasta. I, per descomptat, deixa obert l’accés a totes les fotografies que, per eixes dates, t’hauràs fet amb tota la gent del “mundillo”, i que hauran comentat dient que guapa que estàs i que eres una ferma candidata a la cort d’honor, i que t’ho mereixes, i coses d’eixes...
  9. No t’oblides de combinar totes estes accions amb la participació activa al fòrum independent sobre falles; encara que no tingues ni idea de res, escriu, que tota pedra fa paret. Penja les fotos dels teus vestits i fes que el teu nom sone. A partir d’ahí de segur que pots afegir molts més amics al Facebook.
  10. I, per últim, només et queda esperar haver fet tot bé i que el teu nom sone a la Fonteta. Això sí, per si hi haguera hagut 13 xiques que hagen fet millor campanya de màrqueting que tu, prepara’t alguna excusa per a justificar davant els teus que no hages eixit triada. Ja saps: anaren a per tu perquè eres massa bona, les qüestions dels enchufes, aquella s’ha gitat amb no sé qui (i tu no ho has fet), o inclús el més socorregut i usat més d’una vegada: el meu nom estava a la llista anit i a última hora l’han canviat.


Vicent Domingo



dijous, 17 de juny del 2010

Les falles informals

Imatge: II Falla Alternativa d'Acció Ecologista Agró de Puçol, 2008

Les falles informals, és a dir, aquelles no oficialment organitzades i censades en la Junta Central Fallera o algunes de les diverses Juntes Locals, han estat una realitat prou descone¬guda per als propis fallers, donada la mancança de documentació i el caràcter informal de les falles que pretenem recordar. Doncs no es tracta de les formalitzades i organitzades comissions del cap i casal o dels pobles, estructurades en seccions masculines, femenines i infantils, jerarquitzades en càrrecs directius i vocals, subjectes a un Reglament Faller, a la Junta Central Falle¬ra o a reglaments de règim interior. No ens referim a eixes vertaderes associacions culturals amb una extensa activitat que va des del teatre a l'edició de revistes, sinó a uns casos que, ben sorprenentment, ens apropen a la realitat fallera de les comissions de les darreries del segle XIX, espontànies i sorgides amb l'únic afany de divertir-se els dies de la festa gran sense excessives complicacions.

Encara que és difícil analitzar el fenomen de les falles informals, podem incloure dins d'esta categoria els cadafals infantils que els xiquets alcen a les escoles, guiats pels seus mestres, el darrer dia de classe abans del començament de la Setmana Fallera. A partir de la transició s’incorporaren a esta categoria las falles alçades per col•lectius alternatius o reivindicatius, com associacions de veïns o formacions polítiques d’esquerra, grups ecologistes, els Salvem (cas de Salvem La Punta), els Casals Jaume I o colles de joves que propugnen unes falles contestatàries, “populars i combatives”, intentant recuperar la falla com a eina de denúncia social i celebració transgressora amb l’ordre imperant. També hi entrarien les falles plantades i cremades, tot en una jornada, per algunes associacions com grups de presos, drogodependents o colles d'amics o xiquets que improvisen, amb quatre palets i retalls de cartró, un efímer monument, que amb els al¬tres esmentats, conformen una xarxa informal i desconeguda que precedeix a la festa oficial.

A més a més, no es podria deixar d’esmentar una altra manifestació molt interessant del que anomenem falles informals, com han segut o són aquelles plantades en urbanitzacions situades al voltant de València, les quals assoliren un nombre respectable a les acaballes del anys setanta i començaments del vuitanta, per a decaure posteriorment. Eren temps on molta gent de la ciutat aprofitava el temps de Falles per a pujar a zones com L'Eliana, Pobla de Vallbona, Llíria o Benissanó, tot fugint del soroll festiu de la capital, però que no es resistien a fer també la seua pròpia festa fallera. I així plantaven un monument fet amb "refregits" però amb il•lusió, sense cap distinció entre presidents, secretaris, vocals ni fins fallera major, es a dir, en oberta germanor per a, tots junts, fer les improvisades des¬pertades, llançar coets per la nit, desfilar en voluntarioses cercaviles, decorar els carrers amb banderetes i juntar-se la nit de sant Josep per a presenciar la cremà final de la falla.

Atès el seu caràcter informal, estes falles “silvestres” no solien editar cap llibret ni deixaren constància més que en les fotografies familiars, raó per la qual no han estat conegudes. Tanmateix hem cregut destacar-les per què han tingut el mèrit de recordar a les fallers "oficials" o convencionals l'espontaneïtat i desimboltura de les primeres comissions de l'historia fallera, i perquè han constituït vertaders vestigis populars del passat fet present pel desig dels valencians de fer la seua festa major enllà on es troben. En definitiva, creem que les falles informals constitueixen un fet, un esdeveniment, que encara que puga semblar anecdò¬tic en la història de les falles, se'ns presenta com a imprescin¬dible per a comprendre-la en la seua complexa totalitat.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dimecres, 26 de maig del 2010

Un exemple d'instrumentalització (i manipulació) de les Falles


A estes altures no descobrirem res si diem que la festa de les Falles és instrumentalitzada per la dreta valenciana, siguen els polítics o la premsa, per als seus interessos particulars. D'exemples, n'hi ha un fum. En esta ocasió, vull parlar-ne d'un de ben recent, de hui mateix, arran d'una notícia publicada en el diari Las Provincias sobre una suposada equiparació entre les Falles, la droga i la prostitució plantejada en una exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Com en tantes altres ocasions, esta instrumentalització va acompanyada de la manipulació prèvia corresponent. Vegem com ha funcionat en este cas concret la maquinària d'este diari.

El dimarts 25 de maig, a les 15:10:28 hores, Europa Press distribuïx un
despatx d'agència sobre una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona titulada Barcelona-València-Palma. Una història de confluències i divergències. Hi ha un paràgraf on diu:

"La vertiente hedonista que comparten las tres capitales se explica con referencias al ocio nocturno, las drogas y la prostitución, pero también con manifestaciones festivas como la noche de San Juan, las Fallas, --se incluyen las cenizas de la última falla de Na Jordana-- y el amor por la gastronomía, que se simboliza con tres torres de monas de pascua, ensaimadas y botes de horchata."

Evidentment, cap redactor de Las Provincias ha visitat l'exposició, n'ha llegit el catàleg o n'ha parlat amb els comissaris. L'única font és el teletip esmentat. Això no és obstacle perquè un redactor del diari (no sabem qui, perquè la notícia la firma "redacción") faça una
informació on s'inclou este paràgraf: "Todo cabe en el mismo saco. El distintivo de las Fallas, en el caso de Valencia, comparte espacio con las drogas y la prostitución que, según los padres de esta obra, abundan en estas tres ciudades que están tan cerca y tan lejos al mismo tiempo."

Però ací no acaba la cosa. Algun cap del diari decidix que ací hi ha un tema d'on "rascar", com diuen en l'argot periodístic, i titula la informació així: "Una exposición en Barcelona equipara las drogas y la protitución con las Fallas". A més, posa la notícia en la pàgina 5, després del tema més destacat del dia, en la informació general de la Comunitat Valenciana i no en la secció de cultura.

I si en voleu més, pareu el cabàs. La notícia apareix també destacada en la portada de Las Provincias: "Una exposición catalana equipara las fallas con la droga y la prostitución".

¡Ja la tenim muntada! Una volta més, es posara en marxa l'exèrcit de "salvadors de les essències pàtries" que atiaran els més baixos instints per a utilitzar les Falles i els fallers en la seua particular i interessada croada anticatalana.


Josep Lluís Marín

divendres, 21 de maig del 2010

Falles mediàtiques


Més enllà del conservadorisme ideològic que sembla emanar dels discursos i les pràctiques de la festa fallera, podem observar com esta està experimentant continues transformacions, que fan d'ella una festa absolutament moderna i adaptada al canvi dels temps. I bona prova d'això ho constitueix allò que podíem denominar el sorgiment de les Falles mediàtiques, ja que, d'una banda, les Falles passen a estar creixement mediatitzades pels moderns mitjans de comunicació, i, en segon lloc, i com a conseqüència reflexiva d'esta mediatització, les Falles mateixes es converteixen en mitjans singulars que actuen com a amplificadors i deformadors de la realitat.

Hui en dia, quan arriben les dates falleres, els mitjans (especialment les televisions) es barallen per cobrir el complex ritual faller (ofrenes, desfilades, mascletades, castells, cremades), alhora que intenten transmetre a l'espectador el dia a dia quotidià de la festa. Així, la festa es transforma en espectacle per a àmplies audiències, el que acaba afectant a la seua mateixa conformació (per exemple, algunes falles es plantegen exigir drets televisius i no poques comissions busquen organitzar actes que puguen atraure la mirada dels mitjans). D'esta forma, amb unes Falles mediatitzades (grans especials sobre la festa, reportatges exclusius, retransmissions i participació massiva dels grans anunciants com espònsors de la festa) les Falles apareixen refetes i reinterpretades pels mitjans, que fan que puguen ser viscudes - d'una determinada manera- per masses d'espectadors que mai abans van participar -ni tan sols de forma delegada- en tals festes. A més, milers de persones accedeixen en temps real a les ja nombroses pàgines web instal•lades per les comissions, facilitant així l'entrada de la festa fallera - cada vegada més virtualitzada- en la xarxa global d'informació, amb els efectes encara imprevisibles que això pot tindre per a l'essència de la festa.

Tanmateix, l'agressiva i desbordant mediatització de la festa fallera amaga una sèrie de problemes i punts obscurs que cal posar de manifest. El primer d'ells és el de la pròpia tasca dels periodistes que es dediquen a cobrir notícies falleres festives, que sembla no massa ben professionalment reconeguda, entre altres coses, perquè la cobertura de festes apareix com un treball menor, desproveït d'incentius, propi d'aprenents, una mena de llast que cal soltar, quan no esquivar. A la qual cosa cal afegir que tampoc la consideració social de la informació fallera és massa elevada, sinó que més bé s'entén com una sort de mescla de crònica amable i de societat, adornada amb alguns elements folklòrics. És com si no existira una convicció que es pot fer informació fallera interessant i enriquidora des del punt de vista del públic, açò és, del consumidor. Ha de recordar-se com, amb massa freqüència, a l'hora d'abordar les Falles conflueixen dos tipus d'informació periodisme: per una part una espècie d'informació rosa, feta per informadors que són alhora fallers i estan desprovistos de qualsevol distanciament crític, una informació que destaca pel tractament ornamental del femení, per la descripció tòpica i carregada de floritures, una informació que busca la xafarderia fàcil i el comentari superficial. Per una altra part apareix una sort d'informació groga - de polítics i famosos - que apel•la al sensacionalisme folkloritzant, directament enllaçat amb el cant jocfloralesc, que es debat entre el típic i el tòpic sense aprofundir en elements que realment aporten al públic a una certa informació formativa. Açò ens porta a una altra sèrie de preguntes: Com s'elabora la informació fallera? Hi ha realment periodistes professionals o aficionats especialitzats en el ritual faller i els seus detalls? Es té un efectiu contacte amb les fonts d'informació? Es contextualitzen les informacions? Es fa distinció entre el qual és informació i opinió? S'argumenten les opinions? Quina diferència hi ha entre les informacions dels grans esdeveniments fallers - que sembla que és el que ven - i la preparació quotidiana de les festes? Quin mecanisme de censura actuen encara en la selecció, preparació i difusió de les notícies festives? Convé fer-se estes i més preguntes perquè en ocasions es té la sensació que la informació fallera està renyida amb la informació de qualitat. És com si el més anecdòtic, banal i conservador de la festa atrapara en les seues xarxes als mitjans, que generalment no sols fan poc per sostreure's a aquesta visió si no que contribueixen a reproduir-la.

És en este punt on s'ha de revisar el paper de les empreses de comunicaió (premsa, ràdio, televisió, internet), de les institucions, dels gabinets de premsa, de les agències, de les mateixes associacions falleres, amb el propòsit de conferir la màxima dignitat informativa possible a les Falles, que d'una altra sort apareixen immerses en el món de la desinformació sota la disfressa- i l'excussa- del ritual espectacular. Les Falles apareixen, doncs, plenament mediatitzades, progressivament vritualitzades i destacadament espectacularitzades, però tals transformacions, que fan que es puga parlar d'unes falles mediàtiques, no poden ocultar les mancances i manipulacions del tractament informatiu d'una festa que, tot i el seu potencial sòcio-cultural, apareix mostrada i fossilitada en les seues vessants més superficials i anodines, cosa què, en última instància, amplifica i reprodueix la visió dominant i oficial de la festa.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí


diumenge, 9 de maig del 2010

Falles blanques



Un dels tòpics més rebregats que solen amollar-se sobre les Falles, és qualificar-les com apolítiques. Esta afirmació sembla, com a mínim, agosarada, quan no clarament interessada i políticament orientada. La qual cosa esdevé especialment rellevant perquè se sol tindre de la festa fallera una image que la confina a un àmbit menor de la cultura i de la vida social. De les Falles es diu que són festa, joia, mobilització de masses i atractiu per a turistes, a més d'unes dates marcades pel soroll i els embussos de tràfic. Són considerades una festa gran, però la seua valoració real oscil·la, quasi sense estadis intermedis, entre l'exaltació desmesurada i els menyspreu ignorant.


Tanmateix, esta esbiaixada concepció que minoritza les Falles, i què, llevat d'honroses excepcions, implica la seua escassa consideració per part del gremi intel·lectual, acaba tornant-se perversa, doncs encobreix amb vels condescendents tant l'energia politicoideològica que les Falles desprenen, com el seu aprofitament per determinades forces i grups de poder. En este sentit, la dreta conservadora del cap-i-casal s'ho ha sabut fer ben be, utilitzant els recursos i el potencial humà que els brinda una festa tant rellevant. El resultat ha estat la pèrdua del potencial crític i satíric de la mateixa, convertint les incòmodes falles tradicionals, que tant be representen els escrits i versos de Josep Bernat i Baldoví, en unes falles blanques, alienes a qualsevol tarannà qüestionador del poder, quen no sempre disposades a l'afalac servil o a l'apologia de la "bonicor" valenciana.


Darrere d'eixes falles blanques el tòpic de l'apoliticisme esdevé dogma incontestable dins l'àmbit faller. El discurs oficial proclama que ni mai ni ara la política i la ideologia han tingut res a veure amb les Falles, i que els qui defensen el contrari sols volen polititzar-les. Este discurs propugna, doncs, un món pressumptament neutre, sense dèries polítiques ni pensament ideològic. O, dit d'una altra forma, es tracta de proclamar que tot va fe en la festa i en la societat, i qui diga el contrari no és més que un emprenyador, un traïdor o un desviat de la sacrosanta ortodòxia fallera.


És aleshores quan, si se'l mira be, el tòpic es revela com una autèntica fal·làcia, que sols es pot concebre des dels mesquins interessos dels mateixos sectors conservadors que diuen lluitar per que no es "crispe" la societat, mantenint el "consens" i l'ordre, és a dir, glorificant el silenci i la submissió. Les falles blanques tenen, així, el camp ben abonat, per molt que la fal·làcia aludida s'evidencie donant la volta al discurs oficial. Perquè, fora de tota cortina de fum, la política i la ideologia es mostren amb tota claredat en el món faller, ja que les falles, com totes les festes, són una forma d'expressió ritual i simbòlica de la política i de les ideologies. És més, dins de cada comissió els bàndols i grupets enfrontats reprodueixen i escenifiquen el joc polític convencional. I, per suposat, la utilització política de les Falles per part del poder i pels diversos interessos politicoideològics és ben coneguda i notòria. La pròpia potenciació d'unes falles tèbies, insípides i blanques n'és una bona prova. Per eixes raons aquells que més interés tenen en instrumentalitzar política i ideològicament les Falles són els que neguen més sistemàtica i obsessivament la seua politicitat.


Menysprear, doncs, la força que té en el món faller el tòpic de la seua apoliticitat, sinònim d'acatament acrític i desídia mental, és no voler veure, no ja la realitat fallera, sinó la realitat social en sí mateixa. Defugir este compromís implica caure sota els prejudicis que defineixen allò considerat com a "real", en detriment d'allò que realment passa a la festa, que passa a ser valorat com una qüestió menor, vulgar o costumista. La qual cosa torna a palesar una greu miopia de caire intel·lectual que les mentalitats que es proclamen com a progressistes haurien de saber esmenar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dissabte, 20 de març del 2010

Enguany cel·lebrem un aniversari a la nostra falla

Els fallers fan festa per qualsevol motiu, inclús s'apropien d'elements d'altres festes (Moros i Cristians, Sant Joan, Halloween, Nadal, Carnaval). I amb més raó si es tracta dels origens de la pròpia comissió fallera, de commemorar l’aniversari de la falla. La falta de documentació en les primeres dècades de la història de la festa, per la intermitència en cel·lebrar la festa i per no preocupar-se de conservar la documentació, proporciona un camp ón les comissions fan i desfan al seu gust, algunes voltes sense criteri científic i rigurós per tal de determinar la seua pròpia história.
A tot açó s’afegix el fet que últimament, les comissions falleres cel·lebren tot tipus d’aniversaris, no només me referisc als numerals (hi ha comissions que cel·lebren el seu 40 aniversari… ¿i perquè no fer-ho amb el 41 o el 42?), sinò buscar diferents tipologies: la primera falla plantada a l’encreuament, la primera falla de la demarcació, la primera falla de l’actual comissió, la primera falla a la secció Especial, la primera falla que guanyà el primer premi… Sens dubte, la inventiva fallera ha estat prou ingeniosa a l’hora de buscar aniversaris per tal de traure els diners de subvencions i de patrocinadors.
Per als casos d’aniversaris que commemoren les primeres falles al segle XIX i primeres dècades del segle XX, la documentació és prou confusa, sobretot perquè les referències no indiquen en la majoria de casos el lloc exacte ón es plantà la falla (excepte per als casos de les places), sinó el carrer sense el punt concret. A este punt s’afegix el concepte actual de ‘demarcació fallera’, un territori assignat a la dècada dels cinquanta del segle passat a cada comissió que han extrapolat al segle XIX. I aixó és molt perillós a l’hora d’endevinar si una falla pertany a una comissió o una altra, donant lloc a l’apropiació de falles antigues de comissions dessaparegudes limítrofes per part d’algunes comissions actuals, tot per tal de buscar un arrel quan més antic, millor.

Un exemple seria el de la falla Cervantes-Pare Jofré que cel·lebrà l'any 2003 el seu 125 aniversari de la primera falla plantada a 1878, però al seu llibre d'aniversari s'apropià erròniament de diverses falles plantades per la veïna Espartero-Ramón i Cajal (antigament Pare Jofré) en 1904, 1916, 1928 i 1936. Un altre exemple és el 150 aniversari que la falla Dalt-Sant Tomàs cel·lebrà en 2006 prenent com a data inicial 1856. El seu plantejament és erroni perquè al seu encreuament era materialment imposible perquè el tranvia hi passava fins al 1916 quan es desmantellà eixa línia; perquè les primeres referències documentals indiquen que plantaren falla els veïns dels carrers de Dalt i Hostal de Morella junt als de la plaça del Mossén Sorell, lloc últim ón és plantava moltes vegades el cadafal; i perquè els records dels fallers més antics coincidixen en la data de 1918 com a inici, tal i com assegurla pròpia comissió en un article al diari Levante del nou de març de 1960.
Un altre tipus d’errada se fa quan no es coneix la quantitat de falles plantades als seus inicis, i no es fa una recerca exhaustiva i rigurosa de la informació als arxius i biblioteques. Aixó comporta interpretacions errònies, com els de la falla Bosseria-Tros Alt, que cel·lebraren el 1858, tot i saber que havien plantat l'any anterior (1857); o els de Trinitat-Alboraia, que cel·lebraren el centenari de la seua recordada falla 'La Gàbia' pensant que era la primera, quan en realitat fou en 1871; o els fallers de la plaça de Santa Creu, que buscant cel·lebrar el seu 150 aniversari en 2007 (1857), descobriren al llibre de Soler Carnicer una falla a l’any 1851, data no trobada enr cap altra documentació, i per tant errònia.
Per altra banda, hi ha comissions que han descobert altres dades de fundació més antigues, després de cel·lebrar un aniversari, obviament erroni. Podem citar alguns casos com la plaça del Mercat de Russafa (de 1928 a 1881), plaça del Doctor Collado (de 1911 a 1869), Sant Vicent-Periodista Azzati (de 1917 a 1887), plaça de Patraix (de 1947 a 1929), plaça de la Mercé (de 1927 a 1872), Pelai-Matemàtic Marzal (de 1920 a 1887), plaça de l'Àngel (de 1918 a 1902), plaça de Sant Bult (1902 a 1884), i el de Pizarro-Ciril Amorós (de 1922 a 1900).



Un altre exemple més curiós encara és el de la falla de la Plaça del Mercat Central, que asseguren que la seua primera falla la plantaren l'any 1797. Haguera estat veritat sino és perquè es plantà al mes de juny (no en març), amb motiu de la beatificació de Joan de Ribera (no en honor a Sant Josep), i es desmuntà al finalitzar les festes (no es cremà).
Ben diferents són els casos en que s’ha fet una investigació totalment rigurosa i exhaustiva, amb tota la informació i documentació posible, com els casos de les comissions d’Exposició i Na Jordana. En el primer, la falla Exposició va incloure en el seu llibret de 2006 un article (guanyador del premi Soler i Godes al millor article d'un llibret de falla convocat per l'Associació d'Estudis Fallers) del faller Rosendo Sorlí sobre el 125 aniversari de la plantà de la primera falla a la seua demarcació actual, la de la Societat d'El Iris al Skating Ring, però deixant clar que no tenia cap relació amb l'actual, sinò que era una comissió totalment diferent. Com que eixa comissió no té continuïtat en l’actualitat, no tenia posibilitat de fer record, per tant, sempre es d’agraïr que algú se’n recorde alguna volta d’ells. I altre exemple més complet és el de la falla Na Jordana, que d’ací a pocs dies presentarà el llibre del seu 125 aniversari de la primera falla plantada a eixa plaça, tot i arreplegar tota la informació (diferenciada en altres capítols) de la resta de comissions que plantaren al sí de la seua demarcació actual.
Altres dos tipus de commemoracions d'aniversaris de falles són el naiximent de la comissió actual tot i haver constància de falles plantades anteriorment, però de manera intermitent al mateix encreuament i per persones que demostren la seua continuïtat; i últimament els cinquentenaris de permanència a la secció Especial. Per no fer tan llarga la llista, podem citar casos comuns a estos dos tipus: la falla Na Jordana cel·lebrà en 2000 la fundació de la comissió actual, en 2004 el cinquentenari de plantar a Especial i en 2009 la plantà de la primera falla; la falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal cel·lebrà en 1966 els cinquentenari de la fundació de la comissió actual, en 1993 el centenari de la plantà de la primera falla, i en 2007 les primeres cinquanta falles a la seccio Especial; i un últim exemple es la plaça del Pilar, que cel·lebrà en 1965 el centenari de la seua primera falla plantada, en 2003 els seus primers cinquanta anys com a comissió moderna i en 2009 el cinquentenari de plantar a la secció Especial.
Totes estes cel·lebracions d'aniversari han proliferat els últims anys entre les comissions, per tal de conèixer la verdadera història de les falles plantades als seus encreuaments, unit a que l'Ajuntament de València ha decidit donar suport económic per editar un llibre. I per aixó, algunes comissions han cel·lebrat tot tipus d'aniversari fins que la regiduria de Festes i Cultura Popular ha decidit donar només subvencions quan l'aniversari siga 25, 50, 75, 100, 125 o 150 de falles plantades en un alt percentatge, i de la comissió en general (no commemorar la infantil per separat).

dissabte, 6 de març del 2010

Les falles: harmonia o fractura?


Hi ha tot un discurs dominant que proclama i subratlla que el món faller és un món harmònic, on reina la germanor i la unitat, un discurs que declara que eixa harmonia se sublima en les relacions entre el món faller i la ciutat de València: tots per la festa i amb la festa. Certament, aquest és un discurs de tarannà positiu i al servei del reforçament d’una identitat compartida. Tanmateix, la tan cantada harmonia retòrica amaga una sèrie de fractures què, precisament per fer una reconstrucció en positiu de la festa, cal reconèixer i intentar esmenar mitjançant mecanismes de diàleg, tolerància, participació ciutadana i generositat social.

La primera fractura s’esdevé entre fallers i no fallers, molts d’aquests últims ex-fallers. Quasi un 15 % de la població del cap i casal està censat en alguna comissió fallera. Amb tot, el 85 % restant no participa directament en la festa. Altres fins i tot no participen gens, i una quantitat no estimable abandona la ciutat en la Setmana Fallera o es mostra crítica amb els excessos inherents a una festa tan massiva. La ciutat, per tant, es troba dividida entre fallers i no fallers. El problema és que en ocasions la manca de diàleg entre les dues parts, els excessos de les comissions o la excessiva escrupolositat dels veïns, porta a enfrontaments i conflictes ciutadans que exigeixen una solució dialogada. Pitjor és encara quan molts dels no fallers s’acaben transformant en antifallers. Per no parlar del nombrós col·lectius d’ex-fallers o fallers “en excedència”, amants de la festa però fora d’ella perquè aquesta no els acaba de donar allò que ells esperarien d’ella.

La segona fractura té lloc dintre del col·lectiu faller, i oposa a fallers-fallers i a fallers festers. En un començament la festa de les Falles girava al voltant de les falles cadafal i estava organitzada pels fallers, en realitat veïns que erigien i organitzaven la popular i modesta festa fallera. Progressivament, amb l’eclosió i consolidació de les comissions falleres, els fallers cresqueren en nombre i anaren diversificant les seues activitats. Fins el punt de què, paradoxalment, a partir dels anys setanta els cadafals fallers anaren passant a un segon pla a favor d’altres actes o figures com la fallera major, l’ofrena, les preseleccions o les activitats teatrals, musicals i lúdiques de les comissions. Així, s’ha arribat a un punt en què els fallers són en sentit estricte més festers que fallers, ja que per a ells la falla, leit motiv fundacional i essencial de la festa, ha passat a un lloc secundari, francament perifèric. Amb tot, encara subsisteix una considerable minoria de fallers que s’autoanomenen «monumentalistes », precisament per a subratllar la diferencia amb els fallers habituals

Una tercera escletxa oposa a fallers i falleres. Doncs tot i la quantitat de rituals d’exaltació que les comissions falleres tributen a les dones mitjançant el càrrec de la Fallera Major i la composició simbòlica de les Corts d’Honor, la veritat és que les comissions, així com la Junta Central Fallera, continuen dirigides, gestionades i governades per homes. No arriba a un 3 % el total de dones presidentes, i a les juntes directives les dones segueixen ocupant càrrecs subsidiaris o que reprodueixen teòricament tasques o activitats “femenines”, com organització de festejos, infantils, activitats diverses, play-back i similars. Així mateix, és mínima la participació de les dones en la professió d’artista faller, en la presència en fòrums de debats sobre falles, articles en publicacions falleres i juntes d’agrupacions, sectors i federacions. En realitat, la funció maternal i de sosteniment de la llar per part de la dona continua actuant en contra de la seua major participació en la gestió del món faller, reduint-la a tasques invisibles en el casal, dedicades a l’oferiment de serveis de neteja, preparació de menjars, aprovisionament de queviures i ornamentació que es consideren més “femenins”.

En quart lloc hi ha la divisòria que oposa a fallers i a artistes fallers. Teòricament estan en el mateix vaixell, però a l’hora de la veritat la desigualtat i la diferència de poder és la nota dominant. Els fallers són els que contracten i els artistes fallers els contractats. I si el marcat va malament, els artistes fallers acabaran fent la mateixa feina per menys diners, doncs els fallers sempre estan disposats a pressionar a l’artista, exigint-li, a més, èxits i “palets”. I és molt probable que els incompliments dels artistes comporten denúncies de les comissions falleres, però no que els artistes denuncien els abusos i pagaments injustament ajornats que practiquen certes comissions, algunes de “categoria”. El desacord entre fallers i artistes també arriba al tema dels drets d’autor, que tampoc els artistes s’atreveixen massa a reivindicar, i de vegades sembla que el recel mutu és la tònica dominant, tot i que també hi ha exemples de gran confiança i convivència entre artistes i comissions falleres.

En quint lloc, observem una fractura evident entre els artistes no fallers i els artistes fallers. El col·lectiu d’artistes fallers enquadrat en el Gremi Artesà d’Artistes Fallers continua sent menyspreat pels artistes no fallers, especialment per les Facultats de Belles Arts, sales d’exposició, galeristes, crítics i museus d’art. Així mateix, per la seua formació, i amb notables excepcions, els artistes fallers encara estan molt allunyats dels circuïts, inquietuds i gustos dels artistes no fallers. La manca de col·laboració, la mancança d’interès per part de l’art “amb majúscules” i les escasses iniciatives institucionals orientades a tendir ponts de col·laboració, ratifiquen una situació de mutu desconeixement, o com a mínim, d’indiferència. Aquesta fractura té una deriva en l’oposició entre la lògica de la comissió fallera, per a qui majoritàriament la falla és l’excusa per guanyar un premi que la faça lluir-se en les desfilades cap al centre urbà, i la lògica d’alguns artistes fallers que es creuen la seua obra, ja que la major part d’artesans només malviuen com a constructors de falles en sèrie.

Per últim es pot apreciar una important fractura entre el col·lectiu faller i el món de la cultura en majúscules. L’anomenat “món de la cultura”, un eufemisme que sovint designa l’univers de l’ “alta cultura” i dels intel·lectuals, manté una postura de menyspreu, indiferència o fins i tot esnobisme hostil cap al món faller, en considerar-lo vulgar, carrincló, obsolet i conservador. Així mateix, des del món faller es tendeix a recelar del intel·lectuals per considerar-los elitistes, saberuts, massa crítics i desconeixedors de la festa. Històricament no sempre va ser així, sinó que esta fractura es va produir al caliu de les tensions identitàries de la batalla de València. Des d’aleshores, i encara que hi ha signes de canvi, tant les universitats valencianes com els cercles intel·lectuals s’han mantingut a prudent distància de les Falles, com si foren cultura empestada, sense parar-se a considerar que són una expressió de la cultura popular local amb unes excel·lents potencialitats crítiques i creatives.

Com a cloenda, només caldria dir que cal dialogar, reflexionar i parlar per superar aquests problemes, conflictes i fractures, tendir ponts entre les parts distanciades i fer de les Falles una festa més sentida, plural i compartida per tots. O dit amb altres paraules, ens cal revaloritzar les Falles com un veritable patrimoni cultural de tots els valencians.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí