Falles joves?

Diuen les enquestes sociològiques que als joves d’avui en dia els agrada gaudir del pop-rock, dedicar-se a activitats culturals modernes, veure fonamentalmente la televisió d’entreteniment, al temps que s’allunyen de la música clàssica, la música melòdica o la televisió d’informació. Els nostres joves estan sota la poderosa influència dels 40 principals i el FIB de Beniàcàssim, Alejandro Sanz i la cultura rave, la música màquina i el hip-hop. Es moren per veure The Matrix, La guerra de las galaxias i El señor de los anillos, visiten en masses els grans centres comercials, i s’enganxen a internet, a la play-station o a la literatura de consum. Els nostres joves, per a que negar-ho, són persones profundament globalitzades, informatitzades i inserides en la voracitat de la societat audiovisual de consum.

Tanmateix alguns d’eixos joves es dediquen a altres activitats: causes altruistes i solidàries, pràctiques com el voluntariat, compromís amb moviments antibèlics io antiglobalització, defensa dels seus drets com a estudiants, valencianoparlants o futurs terballadors. I damunt encara hi ha alguns més que ocupen bona part del seu temps en aficions tant singulars com la participació en les festes populars. Festes com les Falles de València, el cens de les quals recull al cap-i-casal vora 50.000 menors d’edat i un bon grapat de milers de joves pròpiament dits. Molts d’ells, la majoria, estudien, i altres treballen en un mercat de treball cada cop més insegur, incert i explotador. I en les seus hores lliures baixen al casal i procuren engegar activitats dins de la comissió.

Això no obstant, no tot és un camí de roses. Les falles, avui en dia, pateixen una preocupant crisi amb els joves. Bona part d’ells, en assolir la crucial edat de l’adolescència, deixen d’anar pel casal i sols retornen a ells ja adults i amb la vida estabilitzada. El ben cert és que a les comissions els costa retindre als joves, i els costa per vàries raons: en primer lloc perquè sovint les generacions adultes no els donen oportunitats, confiança i via lliure a les seues propostes; en segon lloc perquè les activitats dominants en una comissió solen estar allunyades, en molts casos, de les preferències i gustos dels més joves; en tercer lloc perquè la festa fallera ha esdevingut massa conservadora, i fins i tot massa rància, per a les inquietuds alternatives de les noves generacions; i en quart lloc, perquè ni des de la Universitat (encara tant patològicament antifallera), ni des de les institucions oficials falleres (fins fa ben poc), ni des de els sectors joves més progressistes (col·lectius nacionalistes, ecologistes, d’esquerres o alternatius), hi ha un compromís per trencar els prejudicis contra les falles forjats en la tristament famosa “batalla de València”, i que en el fons no fan més que alimentar una festa fallera dirigida pels sectors més immobilistes i conformistes amb l’ordre establert.

Els fallers adults, les institucions i la societat haurien de recuperar el sentit crític i transgressor de la festa, un tarannà que en bona part es podria associar a la tasca de fer que els joves es queden en les falles, renovant-les i insuflant nous aires en la seua acartronada estructura. El poblema, pense jo, és que dins el col·lectiu faller també hi ha molts joves conservadors, acrítics i adotzenats, incapaços de fer altra cosa que reproduir, encara més grotescament, els esquemes i vicis heretats dels seus majors fallers, igualment conservadors, acrítics i adotzenats (masclisme, homofòbia, folklorisme, intolerància, coentor, castellanització). En tot cas, i per tal de concloure des de una perspectiva optimista, entenc que la tasca potser més engrescadora seria que les falles intentaren canviar per a adaptar-se als nous temps. És un procés molt lent, però algunes comissions estan amb il·lusió en eixe treball. Un treball que comença, dedicidament, amb la intenció de donar la veu i la iniciativa als més joves, que ja s’encarregaran aquests, si es troben a gust, de dur al casals al seus amics no fallers. Uns amics que, potser en un futur proper, es decidisquen a expressar-se fallerament sense vells prejudicis.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 22 de maig de 2006]

Un museu del XIX per a una festa del segle XX

Ahir va ser el Dia Internacional dels Museus i no sé perquè a un servidor li han vingut al cap les visites que de menut feia al Museu Faller. Afortunadament, ja ha quedat només com un trist record el lamentable estat de conservació dels ninots indultats que s’amuntegaven al vell casal de Montolivet. L’etiqueta de “museu dels horrors”, a força de repetir-se, pot semblar un lloc comú per a definir aquella època, però és la millor manera de descriure un desolador panorama de ninots en descomposició, amb caps de cera fonent-se i roba polsegosa. Des de la reobertura, el març del 1995, el Museu Faller disposa d’unes instal·lacions condicionades per a exhibir els seus fons, que van ser restaurats —en la majoria d’ocasions, de manera poc afortunada—, i d’un complet catàleg raonat tant de la col·lecció de ninots indultats (els tres volums de L’índult del foc) com de la de cartells (Los carteles de Fallas de Valencia). Però, deu anys després, queden pendents molts altres elements per a fer d’un museu faller que en el seu origen és herència de la idea de museu del segle xix, un autèntic museu sobre les Falles propi del segle xxi. I és que el Museu Faller ha de ser molt més que el “museu del ninot indultat”, tal com el considerava el seu anterior responsable polític.

D’entrada, caldria resoldre’n l’estatus. Poca gent deu saber que el Museu Faller, oficialment, no està considerat administrativament com a museu, ni tan sols com a col·lecció museogràfica permanent. La causa, entre d’altres, és la inexistència de la figura d’un director. No és, però, un problema exclusiu del Museu Faller, també el tenen els altres museus que depenen de la Regidora de Festes i Cultura Popular, com ara el Museu de la Setmana Santa o el futur Museu del Corpus. L’explicació està en la complexa organització municipal, amb museus que depenen de diferents delegacions, un panorama un tant caòtic, pendent de resoldre amb la tantes voltes anunciades creació d’una mena de consorci de museus municipals. El fet que el Museu Faller no tinga reconegut administrativament este estatus fa que es quede fora de les ajudes oficials per a conservació, manteniment o condicionament.

Un altre repte és fer-ne un vertader museu sobre les Falles. Actualment, el museu gira al voltant de la col·lecció de ninots indultats, que amb la seua continuïtat de més de cinquanta anys proporcionen un punt de vista immillorable per a copsar l’evolució de l’art i la tècnica de la construcció de falles, com també per a aproximar-nos a la mentalitat d’aquells que amb el seu vot decidiren l’indult. Però les peces s’exposen sense cap informació addicional que les contextualitze i ajude a interpretar-les, convertint els ninots indultats en simples figures decoratives, buides de contingut. A més, segurament, la majoria dels visitants forans que recorren el museu (bona part de les seixanta mil persones que el visiten cada any), ixen d’allí sense poder fer-se una idea aproximada d’allò que és la festa de les Falles. Uns panells sobre l’origen de la festa concentrats a l’inici del recorregut i la projecció d’un vídeo en unes condicions d’imatge i so deficients gravat fa uns quants anys, és l’única informació que rep el visitant del museu sobre la dimensió actual de les Falles. No hi ha cap dada sobre la música, la indumentària, la pirotècnia, l’organització, el programa de festejos, l’expansió de la festa o publicacions, entre d’altres, que poguera donar-ne una visió més completa. I es tracta d’una necessitat inajornable, més encara quan el Museu Faller s’ha quedat enclavat en un emplaçament privilegiat, a tocar de la

Ciutat de les Arts i les Ciències. En eixe sentit, potser el Museu de les Fogueres d’Alacant, tot i les dimensions més reduïdes, té un plantejament més encertat. També el projecte de Museu Faller de Gandia.

Per a aconseguir això fa falta adaptar el museu i els continguts a les noves tendències museístiques. I també cal també recuperar el gran nombre de valencians (fallers i no fallers) que no han xafat mai el Museu Faller. Així, s’hauria d’establir un servici de conservació i restauració, un programa de visites guiades, activitats complementàries, tallers didàctics (per què no ens imaginem la implicació de les comissions infantils en un taller de construcció de ninots?), exposicions temporals, una llibreria i mediateca especialitzades, recursos audiovisuals... Però és que no cal inventar res, simplement s’ha d’aplicar a les Falles (i el seu museu) els mateixos paràmetres de normalitat que a qualsevol altre camp (o museu). Ara bé, potser és demanar massa a un museu que per no tindre no té a la venda el seu propi catàleg.

I per a fer un museu en condicions atractives fa falta disposar d’un espai adequat. Al ritme actual d’incorporació d’elements de dos ninots indultats, cartell i fotos per any, a les sales actuals només hi ha lloc per a sis o set anys més. Tard o d’hora caldrà abordar la reordenació dels espais i és millor estudiar amb temps quina solució es pot donar. Un possibilitat, tot i que sembla tabú, seria fer una selecció dels fons que s’hi exhibixen, ja que hi ha peces que són temàticament, tècnicament i estilísticament reiteratives. Una altra solució seria ampliar el Museu Faller a la resta de l’edifici, la part ocupada per la

Junta Central Fallera. Les dependències administratives de la JCF ben bé poden traslladar-se a qualsevol edifici d’oficines, de nova planta o restaurat, cèntric o amb aparcament. I sempre serà més fàcil això que no haver de buscar un nou emplaçament en condicions per al museu.

Evidentment, tot això costa diners i exigix voluntat política, dos aspectes que estan estretament lligats. Sempre hi ha l’opció de mirar cap a una altra banda i mantindre la situació actual, però les Falles és mereixen un museu digne i modern, que contribuïsca a entendre i difondre els valors culturals i patrimonials de la festa entre “veïns i visitants”.

Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 19 de maig de 2006]

La fallera major: ídol i tabú

Tots els anys, la Fallera Major de València anuncia des de les torres de Serrans, en la cerimònia de la crida, l'inici de les festes falleres d'enguany. Entre aplaudiments, crits d'alegria i afalacs, una dona jove que cinc mesos enrrere era una perfecta desconeguda per a tothom, es presenta com a màxima autoritat simbòlica del cap i casal, destacant per damunt de l'alcaldessa i el president de la Generalitat. El lliurament de les claus de la ciutat ratifica eixe eventual i controlat transvassament d'autoritat des d'un poder real a un poble ideal, precisament per legitimar ritualment l'ordre establert. I a partir de llavors, quedava innaugurat un temps especial on la reina de les Falles assoleix la seua brillantor més fulgurant.

Tanmateix, i més enllà de la glossa apologètica, el tòpic amable o el vers laudatori, la figura de la fallera major està social i ideològicament conformada, de forma que ni és una figura neutra ni innocent, ni assèptica ni intocable. En realitat participa de dues naturaleses complementàries, doncs es manifesta alhora com a ídol i tabú. És ídol perquè arriba a ser admirada, elogiada, mitificada i desitjada, i esdevé tabú perquè el món faller, en reconèixer-la com a ídol, prohibeix que siga criticada o posada en qúestió. És per això que la fallera major acaba tenint molt de figura d'altar, envoltada per tota una iconografia que l'exalta alhora que barra el pas a interpretacions iconoclastes dels seus significats potenciats. Dit d'un altra manera, la fallera major sols pot ser interpretada unidireccionalment, sense crítiques, de mode que aquell que gose desafiar la prohibió, tot i que siga en nom d'arguments racionals, pot acabar estigmatitzat com a perillós transgressor de l'ordre efectiu que la fallera major representa.

Durant el seu regnat la fallera major -qualsevol fallera major- experimenta una transformació social. D'alguna forma, la jove anònima que ha trobat una linia de promoció social alternativa i ràpida, amb els mèrits d'unes qualitats físiques i personals que quadren en un motle dissenyat per qui detenta els resorts de determinat gust social, és introduïda en un nou món on arriba a conèixer polítics, ambaixadors, nobles, empresaris, famosos, bisbes, executius, intel·lectuals, militars d'alta graduació i un fum de personatges que en la vida quotidiana la fallera major no coneixeria mai. Condensadora i estendard de la identit local que les falles diuen representar, la fallera major es converteix alhora en expressió d'una concreta imatge promocional de la dona fallera i valenciana: correcta i elegant, conservadora però atractiva, discreta i submissa. I, en el moment de la festa que l'eleva socialment, ha de saber defendre's en terreny que no domina, marcat per les apariències, la bona presència i la cortesia.

El tractament de què és objecte pels mitjans de comunicació, catapulta a la fallera major, ex-dona quotidiana i desapercebuda, a un nivell on esdevé un producte de mercat que es ven a si mateix i a tota una festa, planificada sota l'ombra maquiavèlica del poder, fora de tota veleïtat irreverent. Seduïda per l'star system local al qual sedueix amb els seus continguts encants, la fallera major genera tanta veneració entre els fidels de la religió fallera com desig reprimit per la hipocresia moral que les falles -com la resta del món- eleven a categoria de virtut. Obligatòria i ritualment, la fallera major ha de ser valorada amb una aura de santedat vestal més que contemplada com a possible objecte sexual. L'uniforme del vestit de valenciana s'encarrega de maquillar la líbido amb els colors d'una admiració casta i pura. I no es deixa marge a la disensió perquè, més enllà d'una persona de carn i ós, el càrrec de fallera major, com el d'una miss que guanya un concurs de bellesa, cosifica i dehumanitza la fallera, convertint-la en el condensador quimèric d'un model normatiu.

Des de l'estatus efímer que ostenta, la fallera major disposa d'una plataforma que li va a proporcionar prestigi social, ratificant en tot cas el prestigi que ja detentara, especialment per la condició socio-econòmica de la seua familia. Figura d'una actualitat fugissera, servidora i senyora alhora, la fallera major i el fenomen de masses que implica tant la seua admiració com la prohibició ritual del seu qüestionament, es converteixen durant el temps sacre de les Falles en un dipòsit simbòlico-ritual que amalgama totes les frustacions, dèries i desitjos d'una societat que es mira en la seua festa gran com en un espill deformat per les seues profundes contradiccions.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 17 de maig de 2006]

Falles rosa

La festa de les Falles s'associa, històricament, a un exercici anual de sàtira i crítica que els fallers, gent del poble, vessa en els seus cadafals per tal de denunciar tot allò que no agrada de la societat. Es censuren, en teoria, comportaments polítics i econòmics, incidències del barri, vicis i excessos diversos, amb la més clara intenció de que la falla es convertisca en una mena de consciència cívica que a través de la festa incideix en l'actualitat. Tanmateix, i des de fa ja prou anys, la crítica fallera ha anat perdent terreny en favor de l'apologia i la marxa triomfal, del cant tòpic de les excel·lències locals i les essències pàtries. Però, paral·lelament, les Falles han anat cobrint-se d'una clara tonalitat rosa, que avui en dia guanya terreny i amenaça amb desdibuixar el poc que encara resta de la original sàtira fallera.

Un dels exemples més reeixits de les falles rosa és la desmesurada i creixent atenció que, almenys al cap i casal, reben les falleres majors. Es podria dir, sense pecar d'exagerats, que cada cop més les comissions pensen menys en el monument i més en tot el "boato" social que les envolta: presentacions, exaltacions, preseleccions, proclamacions, homenatges, imposició d'insígnies, intercanvi de fotografies, inauguracions, actes benèfics, no fan més que elevar la figura de la regina fallera a un protagonisme mai abans assolit. A més, els pocs mitjans d'informasió fallera, especialment les ràdios, dediquen la majoria del seu temps a glossar els detalls de la vida al voltant de la fallera major i els seus actes socials: els vestits exclusius que adquireix, els perruquers que tria, les joies que duu, per no parlar de la coentor desplegada en els magnes actes oficials, on la crema més rància de la ciutat s'aixopluga al teatre de torn per lliurar-se a l'autohomenatge i a l'exhibició social.

Aquests comportaments, per mimetisme, es reprodueixen en les comissions de barri, on qualsevol xiqueta o xica pot veure's convertida en famosa veïnal. I quan arriben les dates de la setmana fallera, el balcó de l'Ajuntament s'ompli de tota mena de personatges que farien les delícies de qualsevol "Tómbola": ex-ministres, modistes, tinents-coronels, famosets de tres al quart, cantants, aspirants a polític. Tots ells comparteixen foto i expectació per veure's després reflectits en les seccions de "cotilleo" dels diaris. Les publicacions falleres de València (revistes, llibre oficial i llibrets), quan no la pàgina web de JCF, fan la resta, minoritzant els aspectes més fallers (referits als cadafals i als versos explicatius) i magnificants els aspectes més frívols. I com era d'esperar, tant gran exercici de superficialitat va acompanyat del menyspreu del valencià en favor de l'ús del castellà, cada cop més extés fins i tot en l'explicació i relació de les falles, seguint el model lingüístic imperant en l'actualitat rosa.

Amb tot, caldria relacionar l'eclosió de les falles rosa amb els processos de mediatització, comercialització i espectacularització que estan patint les Falles en els darrers anys. Al cap i a la fi hi ha qui parla de la societat moderna consumista com de l'imperi d'allò efímer, i com és ben sabut les falles són un regne modèlic d'allò efímer, començant pel mateix cadafal. Tanmateix, tot i que açò és cert, no ho és menys que la moda rosa porta camí d'establir-se permanentment a les Falles, llevat d'algunes resistències aïllades que es capfiquen en recordar-li al món faller quins són els seus orígens. Actualment corren temps de descompromís i banalitat, que emmarquen perfectament la transformació de determinats rituals fallers. Per tant, sols cap esperar que no s'arribe al punt de que les Falles acaben negant-se a elles mateixes. Per a evitar aquest desficaci, és clar que les veus dissidents han de ser benvingudes.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 12 de maig de 2006]

La festa del Gremi

Ja ha passat l’1 de maig i una volta més el Gremi d’Artistes Fallers ha celebrat la seua festa anual. Entenc que els professionals implicats en la construcció de falles facen una jornada festiva i de confraternització, no entenc, però, per què encara això s’ha de fer sota l’advocació del suposat patró sant Josep Artesà —que més prompte evoca els “productores” de temps passats—, amb missa inclosa. En qualsevol cas, es tracta d’una bona data per a reflexionar sobre la vessant professional dels artistes fallers, un moment ben oportú ara que els nous models de falla comporten canvis importants en les estructures dels tallers.

I és que la dignificació i normalització d’una professió va més enllà de les medalles, els homenatges i els guardons que puguen atorgar les institucions. Eixes coses estan molt bé i són necessàries, però són insuficients si no van acompanyades de mesures efectives, amb diners per a posar-les en pràctica.

N’és un exemple la tan reclamada titulació professional d’artista faller. Important no tant per la titulació en si, sinó per l’oportunitat de regular la formació laboral i professional dels treballadors d’este sector. Fa molt de temps que les successives directives del Gremi treballen amb l’objectiu d’aconseguir uns estudis oficials, homologats als d’altres especialitats artístiques, però durant tot este temps no han rebut el suport necessari ni de les conselleries d’Indústria i d’Ocupació, ni de l’exministre de Treball Eduardo Zaplana. Ara, uns dies abans de la festa del Gremi, la Regidoria d’Ocupació anuncia que aprova el projecte d’una casa d’oficis d’aprenent d’artistes fallers, projecte per al qual es demana una subvenció al SERVEF. Però cal aclarir que en realitat és només d’un curs de formació ocupacional d’un any de durada, adreçat a joves parats de 16 a 25 anys. Es tracta, per tant, d’un curs per a la inserció de joves en el món laboral com a aprenents, molt allunyat d’allò que reclama el Gremi.

D’altra banda, fa uns dies, una entrevista a un treballador d’un taller publicada en Las Provincias em cridà l’atenció perquè és la primera volta que es parla públicament d’“accidents laborals” en este sector. I és que hi ha molts aspectes que envolten els professionals de la construcció de falles i dels quals se sap ben poc: les relacions laborals, els salaris, els convenis a aplicar, la sindicació, la seguretat i higiene en el treball, la investigació en nous materials, la preservació de tècniques antigues... Això posa de manifest que cal fer una radiografia del sector, un treball que excedix les possibilitats actuals del Gremi i que s’hauria de dur a terme amb ajuda de les conselleries i les universitats.

Per a acabar: un altre compromís ineludible amb els artistes fallers és el de la continuïtat de la Ciutat Fallera, un altre cavall de batalla que fa temps que s’arrossega. En realitat, es tracta d’una qüestió que transcendix el Gremi, perquè afecta el conjunt de la festa fallera pel seu valor patrimonial, com ja s’ha escrit en alguna ocasió. El cas és que el mestre major el plantejà l’altre dia i denuncià l’“especulació urbanística” que amenaça la Ciutat Fallera. Ara bé, pel que fa a la resposta de l’alcaldessa, el Levante-EMV només parla de "leve compromiso para asegurarles el futuro en la Ciudad del Artista Fallero", mentre que l’aparell de premsa i propaganda de Fallas.com sembla donar-ne una altra versió: “la alcaldesa renovó su compromiso de seguir apoyándoles y escuchándoles y les dijo que en el cap i casal hay y habrá siempre un polígono industrial convertido en Ciudad del Artista Fallero y del que podrán disfrutar en exclusividad”. El final, com ja és habitual, és impagable: “Estas palabras merecieron una cerrada ovación”.

Josep Lluís Marín

[publicat originalment l'11 de maig de 2006]

Les Falles: un descontrol controlat

La tesi que volem sostindre en aquest text és que la festa de les Falles, com en general les grans festes urbanes, ha experimentat un llarg i inacabat procés articulat al voltant de dos eixos: d’una banda la moderació, quan no la neutralització, dels seus aspectes transgressors; d’altra banda, una estratègia de racionalització de llarg abast que poc a poc ha anat invadint més aspectes de la festa.

Pel que fa a la minimització de la transgressió, la censura i la repressió directes, o en temps més recents, l’autocensura i el foment de falles cada cop més “blanques” i inofensives, constitueixen exemples ben pregons. Tanmateix, la tasca de llevar càrrega satírica i transgressora a unes festes de tradició carnestolenca què, com les Falles, nasqueren com a manifestació crítica i irreverent de la cultura popular valenciana, no s’hauria pogut completar sense el projecte paral·lel, igualment potenciat per la burgesia i les classes dominants locals, consistent en racionalitzar la festa sota l’argument de la modernitat i l’exaltació festivo-identitària.

D’aquest procés de racionalització formen part, de fet, totes les normatives i decrets tendents a limitar l’ús festiu de la pólvora en la segona meitat del XIX, tant en les Falles com sobretot en festes populars com la Pasqua, sant Vicent, Mare de Déu dels Desemparats o Carnestoltes. Pel que fa a les Falles, les polítiques orientades a afavorir els premis i la falla "artística" no s’han d’entendre sinó com a polítiques burgeses de contenció racional dels ímpetus festius de les classes inferiors. Aquesta estratègia s'incrementaria a partir dels anys vint, i molt especialment als anys del franquisme. Amb tot, i per davall dels diversos règims polítics (Monarquia, República, Dictadura, Monarquia constitucional), cal insistir en que sempre hi és present un projecte de racionalització, el qual és comú a l'Occident de la Revolució Industrial i del capitalisme. No oblidem que la racionalitat instrumental és una de les essències del capitalisme, i racionalitat va a ser la recepta per a controlar i domesticar la festa popular, que com sabem es tracta d’una activitat expressiva que en principi podria resultar disfuncional al sistema. En el cas de les Falles, aquest llarg procés de racionalització se manifesta en els següents trets:

1. Competitivitat reglamentada: es tracta de fomentar la competitivitat institucionalitzada mitjançant l’ham de la proliferació de premis, concursos i distincions: dins aquest lògica s’han d’interpretar els concursos de falles, de teatre, de presentacions, esportius, de play-backs, de Corts d'Honor i FMV, de "qualsevol activitat", la concessió de "recompenses" oficials i internes de les comissions o les reglamentacions de l'Exposició del Ninot. Mitjançant la competitivitat reglamentada, que pressuposa jurats més o menys especialitzats i uns criteris valoradors ideològicament conformats d’acord amb el projecte burgés de dominació, es modela el gust preferit i s’imposen cànons estètics i artístics.

2. Organització burocràtica: consisteix en la institucionalització, reglamentació i organització de la festa: creació de la JCF i juntes locals, dels congressos i reglaments fallers, de les seccions falleres, dels sectors, les agrupacions i, més recentment, les federacions. L’organització burocràtica, amb capacitat normativa (ens diu com ha de d’"organitzar-se” la festa) i punitiva-sancionadora (seccions d’incidències, possibilitat de dissoldre comissions, marginació dissuasòria de dissidents...) serveix per a enquadrar els fallers i visualitzar estructures de poder tendents a pressionar sobre els intents de transgressió o llibertat festiva.

3. Regulació ritual: fa referència al control, organització i distribució racionalitzada dels festejos (creació d'una Setmana Fallera i d'un programa"oficial" de festejos). De fet, avui en dia, els actes oficials i els seus assistents, gaudeixen d'un gran predicament i seguiment mediàtic, un seguiment que, almenys pel que fa a la ciutat de València, es caracteritza per la deferència cap al poder i la sacralització dels festejos més acostats a una visió “d’ordre” (Ofrena, Proclamacions de falleres, repartiment de premis).

4. Funcionalitat econòmica: no basta fer festa, sinó cal que la festa siga econòmicament rendible per a potenciar la seua funcionalitat sistèmica: esponsorització galopant per part d’empreses grans i corporacions multinacionals, centralitat creixent de la publicitat explícita i encoberta, turistització dels festejos, proliferació de negocis arran de la festa, emergència de "pseudonegocis" de certs "fallers carismàtics" i amb poder, interessos dels mitjans de comunicació comercial. De fet, i com ha passat amb el món de l’esport, el sector simbòlica i materialment més influent de la festa (Secció Especial) s’ha convertit en una maquinària econòmica fundada en criteris empresarials de rendibilitat i màrqueting promocional.

5. Funcionalitat político-ideològica: les festes, i també les Falles, són presentades com una asèptica vàlvula d'escapament (cada vegada més políticament correcta i més mediatitzada per l'expectativa del premi i el reconeixement social) de les tensions socials, precisament per fer veure la necessitat racional de l'ordre establert: "tolerem i fomentem la festa - determinada festa - perquè el que realment importa és l'ordre econòmico-social no festiu".

Es podríem estendre més sobre aquestes qüestions, però el més rellevant a destacar és que el procés de racionalització continua fent via i manifestant-se en casos aparentment secundaris. Un bon exemple el constitueix el creixent retall de l'activitat pirotècnica popular (cordaes, mascletades, castells, despertades), ara sota l’argument de la seguretat. De fet, en les societats modernes de la conca del mediterrani, l'ús incontrolat de la pólvora és encara un dels pocs reductes (amb independència del seu ús inconscient, no tant pels fallers, com pels no fallers) per a la subversió festiva. No està de més recordar que el sistema tolera o potencia el soroll dels ritmes laborals i productius (que contaminen acústicament la vida quotidiana de les ciutats), però no tolera i posa límits als sorolls no funcionals, no racionals, (traques, clàxons, soroll de pubs i bars, revetles nocturnes al carrer). És clar què, vista la cosa des de l'òptica capitalista de la racionalitat instrumental i productiva (cal descansar per a poder treballar i així poder consumir) la pólvora és un soroll políticament incorrecte, i sota l'excusa aparentment neutra de la seguretat (quina seguretat? cal reprimir la pirotècnia popular però no l'armamentisme, el tràfic abusiu ni les centrals nuclears?), es retalla l'expressivitat festiva. El de la pirotècnia, ja ho hem dit, és sols un dels exemples de la racionalització festiva, un tendència social de fons que afecta al conjunt de les societats modernes avançades i davant la qual les festes populars es troben cada vegada més indefenses.

Gil-Manuel Hernández i Martí

[publicat originalment el 9 de maig de 2006]

La Ciutat Fallera: bé d'interés cultural?

La premsa es torna a fer ressò de les denúncies del Gremi sobre l’estat d’abandó i degradació a què està sotmesa la Ciutat Fallera. Com en tantes altres zones del cap i casal (el Botànic, el Pouet de Campanar, la Punta d’en Silvestre, el Cabanyal i el Canyamelar, o la vella Tabacalera), la pressió i l’especulació urbanístiques posen en perill la continuïtat d’un espai (urbà o d’horta) i les maneres de viure que hi estan associades. Si a això afegim la manca de sensibilitat cap al patrimoni instal·lada entre els actuals governants i bona part de la societat, el resultat és una situació de fragilitat preocupant.

El mestre major, José Latorre, insistix en la possibilitat de declarar la Ciutat Fallera bé d’interés cultural (BIC). Més encara, apel·la al Consell Valencià de Cultura perquè s’hi pronuncie: “Una de las muchas soluciones para paliar que el oficio y los talleres no desaparezcan sería que el Consell Valencià de Cultura se pronuncie. «Sería bueno que nos ayudasen y si creen que esto puede ser declarado BIC, por haber sido la primera ciudad temática de España dedicada a un oficio artesano, se pronuncien», añade el Maestro Mayor.”

Això de considerar la Ciutat Fallera com una ciutat temàtica avant la lettre ja es va posar per escrit en l’article “Valorem el patrimoni faller”, escrit el febrer de 2004 per membres de l’Associació d'Estudis Fallers:

La festa de les Falles, susceptible i mereixedora d’una gestió patrimonial, però com a tal manifestació festiva, immaterial, comporta un important —tant per volum com per qualitat— patrimoni material que cal preservar i gestionar de manera rigorosa. [...] Així com les mateixes naus de la Ciutat Fallera, al cap i a la fi, una de les primeres ciutats temàtiques creades a l’Estat, quan estaven lluny de proliferar les actuals “ciutats de” que tant ornen i unflen els programes i les agendes de polítics i gestors; un espai urbà singular, en tot cas, que mereix unes solucions originals i participatives als seus problemes, i que creiem han de passar per un esforç d’integració en les àrees veïnes i per potenciar-ne les particularitats —fins i tot com a reclam turístic—, i no per requalificacions adreçades a especular amb terrenys alliberats o forçades reconversions empresarials.

Certament, el conjunt format pels tallers fallers i el Museu de l’Artista Faller acull mostres de la creació i la tècnica de l’activitat dels artistes al llarg del temps, i constituïx un espai idoni per a preservar-les i difondre-les entre “veïns i visitants”. Ja n’ha parlat en alguna ocasió Gil Manuel Hernández des de les planes del Pensat i Fet (2004) i el Llibre Faller (2006). A més, a la Ciutat Fallera estan les instal·lacions que constituiran el futur Centre de Documentació i Difusió de les Falles.

Si les passades declaracions de Rita Barberà sobre el suport al manteniment d’usos de la Ciutat Fallera i d’este espai com a tal són certes, ara cal que seguen en una mateixa taula totes les parts implicades: Gremi, veïns, Consell Valencià de Cultura, Ajuntament, les conselleries de Cultura, d’Empresa i de Turisme, i les universitats, entre d’altres.

Cal estudiar quines són les millors fórmules de protecció. Latorre parla de la figura de bé d'interés cultural, també n’hi ha la de bé de rellevància local. Tot i això, ja hem vist com l’Ajuntament i el Consell cataloguen i descataloguen a l’albir espais o edificis prèviament protegits. Al remat, però, tot dependrà de la capacitat dels artistes fallers de sensibilitzar ciutadans i institucions sobre la necessitat de preservar este patrimoni, però també d’“explotar-lo” adequadament, amb un pla coherent d’usos culturals, turístics, didàctics i formatius.

Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 8 de maig de 2006]