dimarts, 13 de gener del 2009

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (3)


2.2. Els usos comunicatius

En els últims anys, els diversos òrgans de govern de la festa de les Falles s’han dotat de reglaments de funcionament, en la majoria dels quals és freqüent trobar alguna referència explícita al valencià. Analitzar estes referències resulta interessant, perquè constituïxen un testimoni i reflex de les idees lingüístiques subjacents, i de l’evolució del col·lectiu faller en l’àmbit que ens ocupa.




És en l’època de la transició democràtica quan trobem el primer text on apareixen referències al valencià, el reglament de la Junta Central Fallera de Valencia aprovat en el congrés faller de l’any 1980, on es recollia “Las fallas declaran preferentemente para el ámbito fallero la lengua valenciana y en el desarrollo de sus actividades pondrán especial interés en el uso y propagación de la misma, así como en la defensa de nuestra indiscutible y diferenciada personalidad”. La referència al valencià —paradoxalment, feta en castellà—, més enllà de la consideració com a vehicle de comunicació, subratllava el valor simbòlic de la llengua, equiparant-ne la defensa a la d’altres signes d’identitat (la senyera tricolor, la denominació Regne de València i l’himne regional). És una redacció amb una forta càrrega ideològica en el marc d’una festa, que s’ha d’explicar pel context social i polític (elaboració de l’estatut d’autonomia), i per la instrumentalització de la qual van ser objecte les Falles pel regionalisme conservador en el marc dels conflictes sobre la identitat dels valencians (Mesa 1991). No obstant això, en la pràctica, no va passar d’una simple declaració programàtica que contrastava amb l’ús majoritari del castellà per part de la Junta Central Fallera.




Una dècada després, es convocà un nou congrés que tenia com a objectiu reformar el reglament vigent fins aleshores. En este punt, l’esborrany elaborat per la ponència encarregada proposava una nova redacció menys ideologitzada, que remetia a la legalitat estatutària: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, al igual que hacen suyas las señas de identidad oficiales y símbolos propios recogidos en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, como norma de expresión de la voluntad soberana del pueblo valenciano”. Si bé esta proposta tenia com a element positiu que eliminava la càrrega de simbolisme identitari que caracteritzava el text anterior, l’eliminació de les referències al compromís de les Falles amb l’“uso y propagación” del valencià va ser objecte de polèmica per part d’amplis sectors de les Falles que manifestaren la seua opinió contrària a esta supressió. Finalment, estes demandes es van incorporar al text definitiu, amb una redacció que al pretés liberalisme lingüístic inicial afegia un compromís amb la promoció del valencià: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, utilizando en el desarrollo de sus actividades, de forma preferente, el idioma valenciano, propiciando e impulsando su propagación y la normalización de su uso.”




Ara bé, tot i els tímids avanços que s’han donat en algunes àrees els últims anys (amb un increment del valencià en la publicitat institucional o en la pàgina web), les manifestacions públiques de defensa del valencià continuen constratant amb la pràctica real, on l’ús del valencià encara continua sense ser normal i habitual en molts àmbits de la Junta Central Fallera (administració, política de comunicació o publicacions) per l’absència d’una política clara de promoció del valencià que vaja més enllà d’inèrcies i mesures puntuals. Sobre això, hem de recordar, a més, que la Junta Central Fallera té el caràcter d’òrgan autònom local de l’Ajuntament de València i que, com a tal, és també d’aplicació en les seues activitats el Reglament d’Ús del Valencià de l’Ajuntament de València (aprovat per unanimitat de tots els grups polítics del consistori el 28 de juny de 1996), que establix que “el valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta” (article 2, punt 2). Este document encara es mostra més explícit quan diu: “L’Ajuntament de la Ciutat de València promourà l’ús preferencial del valencià a tots els organismes autònoms i empreses municipals com la EMT, el Palau de la Música, el Palau de Congressos, la Junta Central Fallera, la Fundació Municipal d’Esports, Fundació Municipal de Cine, etc.” (article 15, punt 1).




Pel que fa a les falles de la resta de la Comunitat Valenciana, a imitació del que es va fer en el seu moment a la ciutat de València, en molts reglaments d’unes altres localitats es van incloure referències al valencià de característiques semblants, que inserixen la llengua en l’esfera simbòlica (que en alguns casos acaba posant en el mateix pla l’ús del valencià i “la devoció al patró, sant Josep”, com en el cas de Xàtiva o Gandia). Tanmateix, és interessant destacar en estos textos que, a banda de les referències identitàries, en els últims anys el discurs sobre el valencià ha anat actualitzant-se amb la incorporació de conceptes i termes habituals de la planificació lingüística per a definir la vinculació i el compromís de les falles amb el valencià. Així, per exemple, es parla de “foment” (Cullera, Sagunt), “promoció” (Cullera, Dénia, Alzira, Sagunt), “propagació” (Sagunt), “normalització” (Dénia) o “ús preferent” (Sagunt) de la “llengua pròpia” (Dénia, Alzira). Fins i tot, en alguns casos es parla de les Falles com a vehicle d’“integració lingüística” (Dénia, Alzira).




No podem tancar este apartat dedicat al tractament que rep el valencià en els reglaments fallers sense comentar un altre aspecte destacable: les referències a l’autoritat lingüística que apareixen en estos documents. També en este punt es pot detectar una evolució positiva en l’actualització del discurs al nou marc legal i normatiu, amb el progressiu reconeixement de l’autoritat oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La primera referència en este sentit és la del reglament faller de la Junta Central Fallera del 1990, on s’aprovà que les “normes gramaticals son les establides per la Real Academia de Cultura Valenciana”. Es tractava d’una nova mostra de la utilització de les Falles com a punta de llança per part dels sectors secessionistes. La situació es mantingué fins al 2002, quan la comissió encarregada d’elaborar el projecte de nou reglament faller, en la seua voluntat d’adaptar-se a la legalitat, proposà suprimir la menció a les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. En els debats congressuals hi hagué algunes veus contràries que defensaren la continuïtat d’esta normativa, però la nova situació legal derivada de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el fet que la Junta Central Fallera és un organisme que forma part de l’administració local, foren elements determinants perquè finalment desaparegueren estes referències i que, també en este punt, les falles s’adaptaren al nou marc jurídic. Finalment, en una solució de compromís, s’aprovà la redacció següent: “Sin que ello afecte en absoluto a la libertad de expresión de todas y cada una de las Comisiones Falleras, la Junta Central Fallera, como organismo autónomo del Excelentísimo Ayuntamiento de Valencia, se acomodará, en cuanto a la ortografía y vocabulario de la lengua valenciana, a lo que dictamine la Academia Valenciana de la Lengua, expresándose, hasta tanto se produzca tal dictamen, de la forma que lo viene haciendo tradicionalmente.” De fet, en els textos en valencià, la Junta Central Fallera seguix la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i les protestes per este fet són cada volta més minoritàries i residuals.




Finalment, s’ha d’assenyalar que, així mateix, els reglaments fallers d’unes altres localitats on també es parla de l’autoritat lingüística són testimoni de l’adaptació de les falles al nou marc. Així, es parla de “les Normes de Castelló, reconegudes per la Conselleria” (Cullera), “les normes ortogràfiques que avala la Generalitat Valenciana” (Alzira) o “las dictadas por la Academia Valenciana de la Lengua”, com diu el reglament de Sagunt, que va més enllà i hi afegix: “las fallas que no la cumplan [la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Lengua], no podrán participar en los concursos donde se evalúe la lengua, como pueden ser los concursos de Llibret, Narrativa y el Certamen de Poesía”.




D’altra banda, amb el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i comunicació, les comissions falleres han anat obrint diverses pàgines web per a transformar-les en canal de difusió de les seues activitats. Des de l’aparició d’estes pàgines web fa prop d’una dècada, any rere any ha crescut de manera considerable el nombre de falles que han obert un espai propi en Internet on podem trobar tant situacions lligades als aspectes rituals i protocol·laris de la festa (les falleres majors, els monuments fallers, himnes, salutacions, la història de les falles o de la comissió...), com també un àmbit de comunicació i socialització entre els fallers (notícies, convocatòries, activitats, fòrums, àlbums de fotos...). Si bé és cert que la majoria d’estos continguts estan presents també en els llibrets, pensem que una anàlisi de l’ús del valencià que fan les comissions falleres en les seus pàgines web resulta interessant, perquè ací apareixen en un context associat a la modernitat i als avanços tecnològics, mentre que el llibret és un suport que molts associen a la tradició i el ritu.




Hem analitzat 189 pàgines web, que corresponen aproximadament a la meitat de les 382 comissions que en l’exercici 2007-2008 pertanyien a la Junta Central Fallera (pertanyents a les poblacions de València, Burjassot, Mislata, Quart de Poblet i Xirivella). Esta mostra cobrix pràcticament totes les falles en qüestió que disposen d’una pàgina web oficial actualitzada (no hi hem inclòs aquelles pàgines personals o les que únicament contenien blocs, àlbums de fotos o fòrums). Del total de pàgines, un nombre elevat, 115 (60,86 %), tenen els seus continguts exclusivament en castellà. A estes hem de sumar-ne 25 (13,22 %) que fan un ús majoritari del castellà i normalment reserven el valencià a les parts amb un contingut ritual (himnes o informació de les falleres majors, fonamentalment). Per contra, només 15 comissions (7,93 %) tenen la seua pàgina web exclusivament en valencià. A més, 9 pàgines (4,76 %) fan servir majoritàriament el valencià i tenen una part mínima dels textos en castellà. D’altra banda, hi ha 12 comissions (6,34 %) que oferixen en versió bilingüe valencià i castellà la seua pàgina, i 13 webs (6,87 %) que tenen alguns continguts en valencià i d’altres, en castellà.




En un altre nivell, també resulta oportuna l’anàlisi de les pàgines webs de les 10 juntes locals fallers que disposen d’este instrument de comunicació, informació i divulgació, atés l’elevat nombre de visites que reben. D’estes 10 pàgines, 5 oferixen els continguts només en valencià (són les de les juntes locals de Cullera, Gandia, Tavernes de la Valldigna, Torrent i Sagunt). N’hi ha 4 que tenen versió bilingüe, amb una casuística diversa: la d’Alzira oferix la documentació administrativa només en valencià, en la de Borriana les notícies només apareixen en castellà, la de Dénia presenta també una versió en anglés i, finalment, la de València té alguns continguts només en castellà i oferix les notícies en valencià amb retard respecte a la versió en castellà (l’absència de versió valenciana de la pàgina web de la Junta Central Fallera des de la seua posada en marxa, l’any 1999, va motivar diverses queixes davant l’Ajuntament i el síndic de greuges; finalment, el gener de 2005, sis anys després, començaren a incorporar-s’hi continguts en valencià). Per últim, només hi ha 1 pàgina únicament en castellà, la d’Alfafar. Precisament, només les pàgines d’Alfafar i València són les que utilitzen la denominació en castellà de la festa (fallas) en el seu domini d’Internet, mentre que les altres juntes locals han registrat el seu domini amb el nom en valencià (falles).




Pel que fa als mitjans de comunicació, s’ha de dir que la festa de les falles genera una atenció tal que fa que un gran nombre de mitjans escrits i audiovisuals, públics i privats, dediquen espais o programes específics a informar-ne. Com a norma general, estos programes especialitzats seguixen les pautes lingüístiques de cada mitjà, raó per la qual utilitzem majoritàriament com a llengua vehicular el castellà, tret de la informació que oferix Radiotelevisió Valenciana. Potser resulta més interessant analitzar quin és el comportament d’aquelles publicacions especialitzades que aborden de manera monogràfica la festa fallera. En este sentit trobem, d’una banda, publicacions produïdes amb criteris empresarials orientats al gran públic, que empren de manera quasi exclusiva el castellà (Actualidad Fallera, Fiestas y Sociedad o Top Festa). D’altra banda, però, també hi ha publicacions més orientades cap als aspectes culturals de la festa, d’una distribució més reduïda, que fan de l’ús del valencià com a llengua vehicular un dels seus trets distintius (Revista d’Estudis Fallers, Pensat i Fet, Marxa Popular Fallera o Cendra). Un cas particular és el de les publicacions de l’editorial Bayarri: mentre que una de les seues capçaleres (El Turista Fallero) es publica majoritàriament en castellà, perquè té una part important del seu mercat en els turistes i visitants, l’altra (Falla Crítica) dóna llibertat als seus col·laboradors perquè escriguen en la llengua que vulguen.




A més a més, hi ha un grup de publicacions periòdiques dependents d’institucions falleres, com són fonamentalment les distintes juntes locals falleres. Seria el cas, per exemple dels llibres fallers, de caràcter anual, o de publicacions en format de revista, com ara El Pepito de Gandia. En el cas de València, farem una breu referència comparativa en el temps sobre els diversos usos lingüístics que es donen en el Llibre Faller, publicació oficial de la Junta Central Fallera. Així, l’any 1996, l’esmentat llibre, que constava de 318 pàgines, tenia el 43,2 % d’estes en valencià, el 26,4 % en castellà i el 33,4 % de pàgines mixtes (en les dues llengües alhora). La publicitat representava el 2,5 % del llibret, però el 87,5 % de les seues pàgines estava en castellà. Pel que fa al Llibre Faller del 2008, constava d’un total de 399 pàgines, de les quals 353 estaven redactades en valencià (88,4 %), encara que la major part eren esbossos i fotografies amb peus de foto, i 33 pàgines estaven redactades en castellà (88,2 %). La resta (un 3,4 %) no tenia cap text. El bloc publicitari incloïa 7 pàgines (1,7 % del total), de les quals 5 eren en castellà (71,4 %) i 2, en valencià (28,5 %). En tot cas, si que s’aprecia un avanç notable de l’ús valencià, ara clarament majoritari, que a més es presenta quasi normativitzat en la majoria de textos.

dimecres, 19 de novembre del 2008

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (2)

2. Les Falles

Ens centrarem, tot seguit, en la festa que major projecció social, econòmica i geogràfica presenta, les Falles. Al voltant d’estes s’ha anat constituint una extensa xarxa associativa que s’estén de cap a cap de la Comunitat Valenciana, amb un nombre de comissions que ultrapassa les 800, que aglutina més de 200.000 persones de manera directa, que activa una intensa sociabilitat íntimament lligada a les estructures urbanes i que mobilitza una enorme quantitat de recursos econòmics que acaba incidint en una no menyspreable quantitat de llocs de treball en diversos sectors productius. S’hi ha d’afegir que les Falles, tot i ser hereves de la cultura popular tradicional valenciana, forgen la seua configuració actual en la modernitat.

Atesa la rellevància sociocultural de les Falles, analitzarem amb més profunditat els usos lingüístics que es donen en este àmbit, que es caracteritza per l’existència de tres esferes: els usos rituals, els usos comunicatius i els usos vinculats a activitats culturals de tota mena. Tot i això, estes esferes s’entrecreuen, sense que siga possible separar-les taxativament.

2.1. Els usos rituals

Les Falles despleguen una àmplia activitat ritual al llarg de l’any, que evidentment té la seua màxima concentració i significació durant la Setmana Fallera. Moltes d’estes activitats i rituals tenen la seua expressió en valencià, raó per la qual mereixen una certa atenció. Ja prop de les dates falleres, les comissions Plaça de l’Arbre i Blocs-Platja de València organitzen sengles recreacions costumistes del cant de l’estoreta (on participen fonamentalment xiquets), es munten sessions de cant d’estil o conclou el Concurs de Declamació en Llengua Valenciana, també dirigit als xiquets, que organitza la Junta Central Fallera. Ja quasi en les Falles té lloc la Crida, on les autoritats i les falleres majors de les ciutats anuncien la festa en valencià, com també fan de manera ritual quan donen començament a les mascletades oficials. Uns altres actes, com ara la Gala de la Cultura de la Junta Central Fallera de València o els nombrosos actes socials que tenen lloc en les comissions, també fan del valencià un vehicle preferent per a donar especial significació identitària al ritual faller d’afirmació valenciana. No obstant això, en casos com els actes de selecció de les corts d’honor o els actes d’exaltació de les falleres majors, el valencià queda estrictament reduït a un ús protocol·lari, i els espectacles teatrals o musicals que s’hi representen són majoritàriament en castellà. Igualment, s’ha de dir que en les exaltacions de les falleres majors de València predominen els mantenidors que fan el seu parlament en castellà, atesa l’opció presa per les institucions d’encarregar estes peces oratòries a artistes, professionals o personatges populars de fora de València.

dilluns, 10 de novembre del 2008

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (1)



El dissabte 8 de novembre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar el segon volum del Llibre blanc de l'ús del valencià, un llibre col·lectiu en el qual, des d'una perspectiva plural, 63 especialistes fan una anàlisi qualitativa de la situació sociolingüística valenciana. Un dels blocs del llibre el constituïxen diversos estudis sobre l'ús del valencià en catorze àmbits concrets (administracions públiques, ensenyament, mitjans de comunicació, espectacles, música, economia...), entre els quals hi ha el món festiu. Dos dels col·laboradors d'este bloc, Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín (membres també de l'Associació d'Estudis Fallers), van ser convidats per l'AVL a participar-hi fent un estudi general sobre l'ús del valencià en les festes populars. Al llarg de diverses entregues oferirem ací un ampli resum d'este treball, centrant-nos especialment en la festa de les Falles.


1. La rellevància social de la festa a la Comunitat Valenciana

La festa és ja valorada en les ciències socials contemporànies com una importantíssima talaia des de la qual es pot captar i comprendre l’esdevenir històric, una complexa manifestació sociocultural que tendix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En este sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, perquè en la mesura que estes canvien s’operen transformacions en el món festiu. La festa, per tant, s’erigix en un autèntic encreuament cultural o camp d’acció on interactuen tots els agents socials, expressant conscientment o inconscientment els seus valors i creences. El temps festiu esdevé també un període excepcional que implica la transfiguració de la vida social en vida pública, entenent la dimensió pública com el brillant espectacle que la societat representa davant de si mateixa. D’altra banda, la festa es comporta com un mitjà de comunicació i transmissió, una manera de generar acció catàrtica entre els subjectes celebrants.

Per esta raó, que implica la rellevant dimensió cultural i patrimonial de la festa, s’ha de parar atenció a la variada i complexa xarxa associativa lligada al fet festiu, de caràcter prou estable, que necessàriament ha de ser tinguda en compte a l’hora de prendre el pols de la vitalitat de qualsevol societat civil, i la valenciana, que té en tan gran estima l’activitat festiva, no n’és una excepció. De fet, ben bé es pot afirmar que l’associacionisme festiu, i la sociabilitat festiva que conté, s’inserixen dins de l’acusat creixement i la diversitat associativa inherents a la gran eclosió associativa valenciana de la darrera dècada del segle xx, en correspondència amb una tendència visible en tot el món occidental.

En relació amb això, s’ha de recordar que un dels trets principals de la festa moderna, en un context marcat per la globalització, és la seua contribució a la reactivació de les identitats locals, fenomen que té lloc mitjançant l’articulació del conjunt d’actes rituals i el funcionament d’una complexa xarxa d’associacions festives. Estes es diferencien de la resta d’associacions voluntàries per la conjunció d’una sèrie de trets que els atorguen un caràcter particular: es tracta d’associacions populars i d’origen tradicional, que són alhora llocs de distracció, gaudi i esbargiment, amb un important component històric de masculinitat, orientades cap a la celebració emotiva d’una festa, religiosa o civil. En estes s’arriba a una vivència intensa i sacra de la identitat local, amb un acusat component de rememoració i reactualització simbòlica del passat local.

Coincidint amb l’adveniment de la democràcia i l’estat de les autonomies, les associacions festives adquirixen tots els trets de les associacions modernes i com a tals funcionen, fins al punt que les seues activitats les situen molt prop de les característiques de l’associacionisme cultural en general i es connecten amb tot un moviment de reivindicació i revitalització de les identitats particulars, tan vinculades, en el cas valencià, a la defensa de la llengua pròpia, en la qual, d’altra banda, s’expressen bona part de les festes populars valencianes.

La singularitat de les associacions festives, tan lligades a les transformacions del vell calendari cristià en un calendari secularitzat, les predisposa a convertir-se en instàncies que aglutinen els diversos nivells a través dels quals s’expressen els sentiments locals de pertinença. La celebració de la festa en la majoria dels pobles i ciutats valencianes comporta una vertebració del subjecte social a través d’agrupacions de sociabilitat específicament festiva, l’objectiu preferencial de les quals és participar en la festa mitjançant la pràctica ludicoritual de la convivència, la comensalitat, les deambulacions simbòliques i la donació altruista, entre altres pràctiques. Les associacions festives s’integren, igualment, en l’estructura urbana històrica de les seues respectives localitats, la dimensió patrimonial cultural de les quals acaba sent redimensionada per mitjà de les celebracions rituals de la festa. En este sentit, el conreu, conservació i difusió del valencià com a llengua d’expressió festiva cobra una importància cabdal, que al seu torn s’ha de posar en relació amb les condicions estructurals de predomini social del castellà o amb l’avanç de l’anglés en les noves formes d’expressió comunicativa cibernètica. En suma, per tant, s’ha de prestar una especial atenció a la situació de l’ús del valencià en l’àmbit festiu, tant pel pes que este té en la definició social i personal de les identitats, com pel fet que implica de la vivència d’un temps sacre i especial, de gran importància existencial per als individus.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

La llengua de les Falles


En l’any 1953 la Junta Central Fallera fou una de les primeres institucions modernes en crear un servei de correcció ortogràfica per als documents i escrits redactat en valencià, especialment els llibrets. Aquella iniciativa tenia al darrere a l’antic Lo Rat Penat i coincidia amb tot un moviment, certament minoritari, però engrescador, de dignificació del valencià, després dels foscos anys de la postguerra. Evidentment, tal i com també havia fet la revista degana Pensat i Fet, el valencià reivindicat era aquell escrit segons les Normes de Castelló de 1932. Curiosament, aquella primigènia i pionera normalització del valencià en l’àmbit faller va coincidir amb una intensificació del procés de castellanització de la societat valenciana, i, en conseqüència, de les Falles.

Amb tot, l’episodi més important pel que fa a la normalització de la llengua pròpia de les Falles, reconeguda com a tal en els darrers congressos generals fallers, fou el de la tristement cèlebre “batalla de València”, un enfrontament político-ideològic que va veure’s clarament reflectit en l’àmbit de la llengua. Així, l’estratègia de la dreta postfranquista per a conservar la major part del seu poder i entrebancar l’avanç de les forces progressistes, fou agitar el fantasama del pancatalanisme i d’una suposada invasió i absorció catalana o catalanista de la cultura valenciana. El principal cavall de batalla dels conservadors fou la llengua, estenent la embogida tesi de que el valencià era una llengua totalment diferent del català. Com que el sector conservador tenia ja una gran influència en el món faller, després de 40 anys d’adoctrinament i manipulació, fou fàcil posar-lo en la seua majoria del costat de les seues tesis. Les forces del secessionisme lingüístic, que es va treure de la mànega unes surrealistes “Normes del Puig”, després d’un incessant ball d’accents i regles ortogràfiques, va perpetrar un colp d’estat en la centenària entitat Lo Rat Penat, va fer fora a tots aquells que havien lluitat per la dignitat de la llengua des dels anys cinquanta – per exemple, al gran mestre Enric Soler i Godes i president fundador de l’Associació d’Estudis Fallers, a qui arribaran a agredir físicament - i ocuparen també el món festiu de sant Vicent Ferrer i el Corpus de la ciutat.

Ja dintre del món faller el secessionisme lingüístic anà creixent, propiciant, entre altres creacions, el sorgiment d’un regionalisme polític de dreta, també conegut com blaverisme, al voltant del partit Unió Valenciana, fundat amb prominents fallers. Mentre l’Ajuntament de València estigué governat per l’esquerra la llengua fou utilitzada una i altra vegada pel blaverisme per fer-se un espai polític en les falles i desprestigiar a les forces progressistes. Finalment, quan el blaverisme polític arribà al govern municipal i assolí les regnes de la Junta Central Fallera, practicà una política lingüística secessionista, penalitzant, estigmatitzant i perseguint a tots aquells que defensaren el valencià de les Normes del 32. Paral·lelament, el castellà penetrà cada cop més en les Falles, per la senzilla raó de que en identificar el valencià amb el conflicte, es va optar per emprar el castellà, tot i que en els llibrets predominava ja clarament la normativa secessionista, necessària per a assolir els premis de Lo Rat Penat. En 1993 la Generalitat Valenciana va crear els premis a l’ús del valencià per a les comissions falleres del país, però la indefinició normativa autonòmica, la presència entre els jurats de destacats prohoms del secessionisme lingüístic i la mànega ampla de la Conselleria de Cultura alhora de concedir sucosos premis a llibrets secessionistes, feren que la situació del valencià continuara estancada. Sols l’aprovació de la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en dates recents ha reinstaurat la llum de la raó i del sentit comú en un territori embogit per tants enfrontaments i tensions. Amb tot, l’Ajuntament de València, contradient la norma autonòmica, continua sufragant i subvencionant el concurs secessionista de Lo Rat Penat, encara que sí que ha normalitzat el valencià emprat per Junta Central Fallera.


El problema, en tot cas, és que en el món faller el valencià recula i el castellà avança. D’altra banda, també és cert que l’esquerra progressista i nacionalista valenciana, en haver abandonat a la seua sort a les falles, ha facilitat el camí de la decadència del valencià i de l’ominosa influència del secessionisme lingüístic. També cal dir que els sectors més catalanòfils de la societat valenciana han fet un mal favor al món faller – i jo afegiria que a la societat valenciana en general – en defensar la denominació estricta de català per a la nostra llengua. I ho dic, no per negar la inapel·lable unitat lingüística, sinó per que és ben sabut que en la història moderna valenciana els valencians s’han referit a la seua llengua com a “valencià”, i només la refundació del nacionalisme local de la mà de les tesis lingüístiques i identitàries fusterianes ha suposat una modificació en eixe costum. No ho negarem, igual que l’esquerra ha combregat amb vertaderes rodes de molí ideològiques durant anys – per exemple, acceptar com naturals les dictadures socialistes – també en el pla local han fet de la unitat de la llengua un dogma del català, sense tant sols acceptar la doble denominació de valencià-català, molts més raonable i fidel a la realitat. Estes postures dogmàtiques també han propiciat el discurs contrari anticatalanista, i crec que només amb excessiva tardança s’han començat a alçar veus de trellat. Mentre, l’ús del valencià decau en les falles, més enllà de les efusions rituals o orientades a l’obtenció de la subvenció. Ja no és una qüestió de si valencià o català, perquè en el fons això sempre ha estat tant clar com el fet de que l’emperador no duia vestit, ara el problema greu és si el valencià sobreviurà molt de temps en les actuals condicions. Al capdavall, només hem recollit allò que entre tots hem sembrat.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí


diumenge, 7 de setembre del 2008

Bogeria-Teatre, una petita història fallera


Allò que tot seguit vaig a contar probablement ni tant sols mereixeria una nota a peu de pàgina en la gran història de les Falles, sobretot perquè es tracta d’una història petita i íntima, que va passar totalment inadvertida més enllà dels que la visqueren més a prop, però que precisament per això, perquè cal recuperar la intrahistòria de les Falles, he cregut oportú relatar.

Com es pot haver endevinat pel títol, esta és una història de teatre, de l’anomenat “teatre faller” o teatre fet per les falles, però que també forma part de la història d’una comissió i d’un context tan crucial per a la festa com el de la transició democràtica i la consolidació d’un nou món faller. La meua història, de la qual vaig ser partícep és, doncs, una subjectiva aproximació, tot i que intente ser objectiva, a uns fets teatrals que quedaren reduïts a l’àmbit de barri però que he cregut que seria bo recuperar per vore amb més riquesa de matisos la trajectòria del teatre faller en les darreres dècades.

Tot el que vaig a relatar esdevingué en la Falla Sant Vicent de Paül-Diputada Clara Campoamor, fundada l’any 1981 sota el nom provisional de Sant Vicent de Paül-En Projecte, i ubicada a la barriada d’Orriols, un nucli típicament treballador amb molts habitants provinents de la migració interior que havien trobat allí la seua llar i, en les falles, un agradable lloc d’acolliment i integració. Doncs bé, a eixa falla em vaig apuntar en 1982, un any després de la seua fundació i, com que veia que havia afició a muntar números musicals i obretes de teatre tipus sainet en les presentacions de les falleres majors, aviat em vaig decidir a proposar la fundació d’un grup de teatre en el si de la falla. Un conjunt de persones es va il·lusionar i així, l’octubre de 1985, es muntà el grup La Colla-Teatre. En eixos moments, un servidor tenia ínfules d’autor teatral i estava permanent bocabadat per les obres i apropòsits que el meu volgut mestre Josep Alarte posava magistralment en escena per a la Falla Na Jordana, en la qual jo tenia amics. Un d’ells, Vicent Borrego, treballava aleshores en la coordinació del festival de teatre Vila de Mislata, que en eixe moment començava a caminar, i en vore les obres allí representades, moltes d’estes per comissions falleres, feren que començara a estimar el teatre fins a l’extrem d’atrevir-me jo mateix a redactar alguna obreta.

Així que eixe mateix 1985 vaig escriure la meua primera obra, que fou representada en la presentació de les falleres majors de la meua falla a començaments del 1986, al teatre La Protectora. Portava per títol L’espina al foc i, des d’un primer moment, influït per allò que jo havia vist, vaig intentar que fóra una obra provocadora, que defugira els típics cànons del teatre saineter, que era la pràctica comuna en les comissions falleres. L’obra era ni més ni menys que la representació d’un acte de fe inquisitorial, en el qual el tribunal dels inquisidors representava la Junta Central Fallera, i els reus jutjats i condemnats eren els fallers que intentaven canviar l’esclerotitzat món faller del moment. L’obra era crua i sense concessions amb els de la Junta, i a banda de ser un èxit local, alçà ja alguna polseguera. En tot cas, no deixava de ser una primera representació d’aficionats feta amb molta voluntat. El cas és que en la comissió l’experiència va agradar i començà a moure’s el cuquet del teatre. També és cert que el naixement del grup fou possible gràcies a l’actitud de suport de l’aleshores president, Antonio Garrido, de qui em separaven tantes coses ideològicament (com es deia aleshores, ell era blavero i jo, catalanista), però amb qui m’unia una gran amistat i complicitat.

En abandonar la presidència el meu amic, tot es va aturar i caldria esperar a l’exercici 1987-1988 per a reprendre les coses. Així fou com en 1987, a més d’aparéixer la revista La Colla, del grup de teatre, que sols edità un número, es va poder estrenar la segona obra teatral, anomenada El lloc dels vius, que recreava la vida en un manicomi de dones, també amb escenes força crues i amb un tractament satíric de la bogeria com a tapadora de la repressió pel poder dels diferents i dissidents. Crec que, a distància, fou l’obra en la qual més gaudirem tots i fou tal el seu èxit que des d’aleshores el teatre passà a tindre delegació pròpia i per la referència de l’obra “dels locos” el grup de teatre passà a denominar-se Bogeria-Teatre.

Amb només eixes dos obres de teatre, el nostre grup començà a tindre fama de “raret”, no només per a algunes persones de la comissió sinó en el nostre àmbit d’influència, el de l’Agrupació Sagunt-Nord. Tant és així que, atesos els estrets lligams que aleshores unien la nostra falla amb la veïna de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas, que tenia també un grup de teatre dirigit per l’amic Salvador Barona, es va produir un fet insòlit: ajuntar els dos grups de teatre per a representar una obra conjuntament la Nit de Sant Joan del 1988. I així fou: començàrem els assajos, conjuntàrem els grups i la nit màgica es va posar en escena, en un entaulat davant el nostre casal, l’obra Nou viatge al cor, una mena de tragicomèdia romàntica que versava sobre els amors impossibles. Com que l’experiència va eixir bé, per a la presentació pensàrem en un nou projecte, que era ni més ni menys que el de muntar una paròdia dels sainets tradicionals per tal de subvertir el gènere. L’obra es titulava Tisoretes són!, es va estrenar el desembre de 1988 i parlava d’un exhibicionista que tenia atemorida una contrada de barraques a l’horta valenciana. Novament la gent s’hi va implicar molt i podem dir que amb esta obra es consolidava Bogeria-Teatre, fent honor a les seues propostes un tant estrambòtiques.

Com que ja teníem definida la nostra línia, per al 1989 preparàrem un projecte encara més arriscat, titulat Una presa de pel, que directament entrava en el territori del teatre surrealista o de l’absurd. L’obra l’estrenàrem al casal de la Falla Gayano Luch-Marco Merenciano, la tardor de 1989 i, francament, tot el món es quedà prou atònit. En aquell casal ja ens precedia una certa fama i no els decebérem: l’obra començava amb un acte que tractava un tema banal, l’arribada d’un famós gàngster a una ciutat en un hotel de Chicago, però ens els següents dos actes tornava a repetir-se el mateix argument i els mateixos diàlegs, però amb els actors gratant-se tot el cos, tirant-se per terra, pegant crits, parlant apressa, movent-se com autòmats i ballant en xandall. En els intermedis es posava un noticiari meteorològic i es demanava al públic que desplegara uns paraigües a la sala (ja estaven tan adoctrinats els nostres fallers, que es portaven el paraigua). En fi, un absurd de començament al final, amb una delirant escena d’un membre de la JCF abillat meitat d’uniforme negre, mitat d’escocés, amb falda inclosa, amb la creu gammada impresa al faixí verd. Quan tornàrem a representar l’obra al casal de Sant Joan Bosco-Duc de Mandas afegirem la recreació d’un accident de tràfic al carrer, i gent que baixava a demanar auxili i la gent eixia al carrer (el casal estava en un soterrani) i allí estava un actor fent de ferit, i després tot el món tornava a dins. La gresca fou monumental i la nostra fama de “rarets” s’acabà de consolidar.

S’ha de dir que tota esta activitat teatral en realitat formava part del projecte que un grup de gent en la comissió portaven d’apostar per unes falles diferents, allunyades dels camins convencionals. Aleshores érem molt joves i créiem que eixa canvi es podria produir ràpidament, però la realitat era la que era, i és ben sabut que enfront dels canvis, en un món tan conservador com el faller, sempre hi ha gent que té temor i intenta evitar-los, tot i que siga per una mena d’instint d’adhesió a allò conegut. El cas és que els projectes fallers i teatrals del nostre grup, tot i que ja ens creaven una certa fama, ja fins i tot havia ja arribat a alguns mitjans de comunicació, despertava recels i tensions en el si de la comissió. Com a anècdota cal afegir que Bogeria-Teatre tenia el seu propi petit estandard al casal seu de la comissió: molt significativament, reproduïa la bandera anarquista en les dues bandes diagonals roja i negra, amb l'escut de la falla cosit al damunt i la legenda "Quadre Artístic Bogeria-Teatre". Així i tot, en 1990 Bogeria-Teatre intentà fer dos passos més endavant: presentar-se al concurs de teatre de la Junta Central Fallera i representar una obra per als xiquets. Així, ens posàrem a la faena i el 19 d’octubre de 1990 es va representar la que va ser la nostra proposta més radical: La Gàbia o “paràbola grotesca articulada en quatre quadres”, que era bàsicament una crítica a la manera de viure capitalista i a la hipocresia de les classes dominants, una crítica que concloïa amb una revolució obrera anarquista que li arrabassava el poder i instaurava una nova societat igualitària. La veritat siga dita, quan sobre l’escenari del Teatre El Micalet, i amb el rerefons musical del Yo te nombro libertad de Nacha Guevara les masses obreres revolucionàries irrompien amb banderes roges i negres en l’escenari mentre els poderosos s’ofegaven, tots els del grup sabérem que havíem fet alguna cosa nova i potent en el concurs de teatre de la JCF que mai no s’havia fet. Potser no érem un prodigi de qualitat tècnica ni de dicció ni d’interpretació, però allò tenia molta força i era diferent de tot allò vist amb anterioritat. En tornar al casal, tot el món, fins i tot els crítics amb les nostres activitats, estaven contents i orgullosos de la representació. Com es podia esperar, no obtinguérem cap premi, però un membre del jurat em comentà després que estiguérem a punt d’obtindre’l, però que l’obra semblà massa forta.

Poc després es va representar La fada hortolana al Teatre Talia, dins el concurs infantil de teatre de la JCF, que va suposar la primera pedra del teatre infantil a la nostra falla. Dissortadament els esdeveniments es precipitaren. Les tensions internes dins la comissió entre el nostre sector més “progressista” i els sectors més conservadors esclataren amb virulència, amb el resultat que fou el nostre grup, jove, sense experiència “política” i poc nombrós, el que va perdre. Jo vaig haver d’acceptar la situació, que no tenia massa eixida, i amb gran dolor vaig optar per abandonar la que havia sigut la meua falla. Això va ocórrer només cremades les falles del 1991. Després d’haver escrit totes aquelles obres de teatre tenia ganes de més, però ja no podria ser, perquè el conflicte en la meua comissió m’havia deixat sense moltes energies. Dissortadament, Bogeria-Teatre es va dissoldre i mai més es va recompondre, com també desaparegueren unes altres iniciatives, com ara la Setmana Cultural, l’edició de la revista All-i-Pebre, els intents per renovat el llibret i els monuments, a més d’uns altres projectes de renovació cultural de la festa des de dins.

Vist a distància, crec que, amb tota la modèstia del món, en Bogeria-Teatre intentàrem apostar per un teatre faller més orientat cap a l’avantguarda, cap a la innovació, cap a la participació còmplice i crítica de l’espectador, pensant textos provocadors i posades en escena arriscades. Probablement ens faltà formació, tècnica i projecció, però teníem allò més important: la il·lusió. Ara, des d’ací, seria arriscat intentar recordar tots els noms i cognoms dels qui férem possible aquell episodi (més de vint persones), per si me n’oblide algun, però només voldria agrair-los tot el seu esforç i compromís, perquè mentre va durar fou molt bonic. Al cap i a la fi les intrahistòries de les comissions falleres estan farcides d’episodis semblants, la major part dels quals sols queden en la memòria personal i rarament passen més enllà. Jo, almenys, he volgut relatar estos fets perquè consten d’alguna manera i, sobretot, per demostrar que, encara que la cosa no isquera finalment bé, el canvi en el món faller és necessari, és possible, i s’ha de fer des de dins, amb sacrifici i generositat altruista.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí



dilluns, 31 de març del 2008

Molt més que una falca


El retorn d’Alfredo Ruiz al món de les falles en 2008, de la ma de la Falla Mossèn Sorell-Corona, ha estat espectacular. Amb el seu cadafal Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig l’artista ha intentat, més que posar la seua falca, acabar probablement amb una feina que es va quedar inacabada. En realitat s’ha llevat una espina (una falca) de damunt, que tenia pendent des d’eixe últim triangle en roig que va plantar per la falla Blanqueria (Redolant la roca) l’any de la seua retirada (2002). En roig també, l’immens i llarguísim rectangle en roig (impagables les imatges de Canal 9 amb el rectangle sent transportant per davant de les portes de l’IVAM) que es va convertir en allò que, potser inconscientment, pretenia Alfredo Ruiz: en la gran provocació de les falles de 2008.

Efectivament, ben be podem dir que la provocació ha estat tal, com provocador era el “ninot” o peça que Alfredo va dur a l’Exposició del Ninot, accentuant més encara el minimalisme dels seus últims ninots presentats a l’exposició de 2002. D’alguna manera, em fa la impressió de que, ara sí, Alfredo Ruiz ha tancat una etapa que li calia tancar. Des de les grans i barroques falles dels anys setanta ha anat descenent en alçada, en volum i en complexitat formal fins la quasi mínima expressió: una barra rectangular monocroma de no més d’un metre d’alçada dipositada enmig d’una plaça. Aquest descens ha estat en realitat una tasca d’espeleologia artística i interior que només podia conduir on ha conduït: a sintetitzar com en una sola gota d’essència, la base mateixa de la falla: un objecte efímer i destinat a ser cremat ritualment enmig d’un espai públic amb un missatge que el públic ha de llegir o interpretar. I així era, perquè la gent s’acostava a l’objecte roig de la mateixa manera que els simis de Kubrick en 2001: una odissea espacial s’acostaven al monolit: primer amb un cert temor, després amb curiositat, fins que tocaven l’objecte, que d’eixa manera consumava la seua potencial sacralitat. Així, d’eixa manera tan primària i quasi animal, els visitants s’aproximaven al rectangle horitzontal fins ha fer-lo seu i posar en ell per a les fotografies personals o familiars. La falla, era, aleshores, sense afegits ni excessos, simple i purament un imant en el carrer per atraure rotgles de gent. Una falla, a més, que havia negat l’ascensionalitat i verticalitat de tota falla ortodoxa, recuperant l’aspecte d’algunes velles falles horitzontals de començaments del segle XX, però que seguia transmetent sorpresa i captivant els visitants.

Però, ben al costat del rectangle, que cadascú interpretava com volia, hi havia una altra falla, la que sota el títol de Motivacions havia plantant, enfront mateix del complex cultural de La Beneficiència, Anna Ruiz Sospedra, filla d’Alfredo Ruiz. D’entrada hauré d’afirmar amb rotunditat que aquesta falla ha sigut, amb molta diferència, la millor que s’ha plantat en 2008. Podria donar diverses raons per justificar aquesta afirmació però amb una crec que bastaria: era una falla màgica, la qual cosa ja és molt tal i com estan les falles. La falla d’Anna Ruiz era un prodigi de sensibilitat i bon gust però sobretot era una font commovedora de gràcia i màgia, que emanaven angelicalment dels seus ninots. Mai a ningú, repetisc, mai a ningú en la història de les falles, se li havia acudit fer uns ninots com aquests, amb tanta vida, amb tanta força, amb tanta vida. Eren uns ninots que representaven a xiquets i xiquetes en diverses pràctiques artístistiques i tant absorts en el que estaven fent que atrapaven a l’espectador amb la seua força. El seu hiperealisme, atesa la peculiar tècnica emprada per l’autora, remetia a un pla superior i més profund, el de les emocions, encara augmentades per la fabulosa composició del núvol de lletres, d’idees, de paraules, de vida en suma. Plenitud, obertura, donació i creació, tot recollit en molt poc d’espai, sense necessitat de grans pressupostos, de costosos contracoronaments i més coronaments, sense dispendi de llums i pirotècnia publicitària, sols art en estat pur. Només espere que Anna Ruiz puga desenvolupar la gran artista que porta dins, com ha mostrat en la seua falleta, amb la pròpia personalitat que trau a la llum i que no es deixa abatre per l’increïble menyspreu de que va ser objecte per part d’un jurat ignorant i contaminat per tota mena de prejudicis estètic, i per un encara major i profundament preocupant: la més elemental manca de sensibilitat humana.

Cal només afegir què la falla Mossèn Sorell-Corona ha tornat a donar en el clau, en apostar per la capacitat de sorprendre als ciutadans, més enllà de les modes o les regles empobridores del sistema. Enmig de la jungla massificadora de les falles contemporànies les seues iniciatives tornen a aportar aire fresc i finestres obertes a la innovació i la revitalització de l’art faller. Perquè, per si de cas havien dubtes, amb els cadafals d’enguany ha tornat a palesar-se que l’art i les falles poden ser la mateixa cosa, més enllà de les fronteres mentals que encara estan tant vives a ambdós costats de la línia divisòria. Fins i tot es podria dir més; és podria dir que el rectangle en roig d’Alfredo Ruiz era la representació mateixa de la "delgada línea roja", de la frontera difusa que separa art i falles, però que com la mateixa falla demostrava, és transitable en una i altra direcció.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 24 de febrer del 2008

La reina fantasma



El món faller s’ha vist convulsionat amb l’afer de les eixides nocturnes de les falleres aspirants a Fallera Major de València, promogudes a instàncies del jurat qualificador nomenat des de Junta Central Fallera. Aquest esperpèntic episodi, del qual Levante-EMV ha donat complida informació, ens hauria de fer reflexionar, no ja tant sobre la desafortunada iniciativa en si, sinó sobre una altra qüestió, al meu entendre molt més important, com és la situació de les dones en la festa fallera, situació de la qual l’escàndol esmentat no és més que un símptoma evident.

I és que mentre tot el món li està pegant moltes al comportament “inadequat” del jurat encarregat de triar la Fallera Major d’entre les tretze aspirants, oblidem el fet principal, que no és altre que els cinc jurats en entredit són homes. És més, des de que en 1980 s’implantara l’elecció democràtica de la Fallera Major de València, ni un sol any el jurat seleccionador ha estat composat majoritàriament per dones. Ben al contrari, de les 29 eleccions transcorregudes, en 15 d’elles el jurat ha estat exclusivament masculí, en 11 hi hagueren quatre homes front a una sola dona, i en 3 ocasions havien dos dones per tres homes. I encara més: quan es forma el jurat que tria prèviament les 13 dones de la Cort d’Honor, en ell participen dones en major quantitat, encara que també en minoria, però quan s’ha de fer la tria definitiva de la Fallera Major el jurat és aclaparadorament masculí.

Totes aquestes dades no fan més que evidenciar allò que podríem anomenar com la paradoxa simbòlica del poder festiu masculí. Aquesta paradoxa consisteix en què, des de l’òptica de la dominació masculina, es produeix un discurs i s’aplica un praxi sobre les dones falleres capaç d’elevar-les a la categoria de reines simbòliques de la festa, però a canvi de apartar-les del control efectiu de la mateixa. Dit d’una altra manera, tal com està concebuda estructuralment la festa fallera contemporània, les falleres regnen però no governen, tot i els assoliments que en matèria de participació política han anat arrancant en els darrers vint anys. Al capdavall, la fallera major no és més que una “reina fantasma”. Estimem, també, que el caràcter fantasmagòric del regnat faller femení deriva del fet que la cosmovisió hegemònica de la dona fallera en la festa és un constructe creat per les projeccions psíquiques d’una ment masculina conformada per una societat encara patriarcal.

Actualment no hi ha més d’un 6 % de dones presidentes de falla al cap-i-casal, alguna que altra dona presidenta d’agrupació, quasi cap directiva en les diverses federacions falleres i molt poques dones, i amb escàs poder, en Junta Central Fallera i el Gremi Artesà d’Artistes Fallers, per no esmentar la seua baixa representació en debats, publicacions, jurats i congressos fallers. Les conquestes en termes de poder dins el món faller per part de les dones es troben limitades per la pròpia concepció masculina dominant de la festa en dos sentits. En primer lloc, les dones es veuen obligades a actuar segons una estratègia que no qüestione les idealitzacions masculines de la dona; per eixa raó, intenten tenir més espais de visibilitat però reafirmant-se com a dones ornamentals (dones florero) i venerades en el seu rol de falleres majors, un rol dissenyat i controlat pels homes. En segon lloc, l’accés de les dones als llocs de direcció o amb responsabilitats executives es troba canalitzat pels papers que la concepció masculina de la festa assigna a les dones, és a dir, delegacions de caire més “femení” com infantils, dansa, festejos, activitats diverses, cort d’honor o relacions públiques, per posar alguns exemples. Per contra, resulta inusual que les dones siguen presidentes o vice-presidentes o se n’ocupen de l’economia d’una falla, agrupació o federació. De forma que, tot i els avanços femenins, torna a reproduir-se una divisió sexual del treball festiu, amb l’afegit de que no poques falleres assumeixen i defensen el model desigualitari en atenció a les seus obligacions familiars o a la “tradició”.

En el cas de les Falles cal insistir en la paradoxa de que la dona regna però no governa: és exaltada simbòlicament a la condició de regina floral, sobirana festiva i icona sacral de la valencianitat fallera (fallera major), però en termes de possessió de poder i participació activa en la direcció executiva de la festa roman en un clar segon pla. Per eixa raó li atribuïm un caràcter fantasmal, perquè el seu poder efectiu és nebulós, quan no resta confinat la intimitat del casal. En tot cas, la sobirania femenina és purament retòrica i fabricada des de les fantasies masculines al voltant de la condició femenina, especialment pel que fa als models dominats de la fallera venerada i homenatjada. Com hem dit, és cert i constatable que en la darrera dècada les dones falleres han incrementat les seues quotes de participació política i social, entre altres raons perquè també han augmentat aquestes quotes en els sectors educatiu, professional, polític i mediàtic de la societat. Així i tot, la interessada recurrència del discurs masculí tradicional sobre la dona fallera, sumada a la inèrcia del ritual i a les reglamentacions festives dissenyades i aprovades quasi exclusivament per homes, retalla sensiblement el marge de maniobra femení, alhora que planteja a les dones falleres un repte per a reivindicar un paper més actiu i decisori en la festa.

Mentrestant, les xiques que opten per promocionar públicament a través del càrrec de Fallera Major de València, es troben sotmeses a una triple situació d’inferioritat que expressa unes relacions de poder ben explícites: són jutjades i valorades – des de l’ideal faller masculí de dona – per un jurat de homes (elles són dones), que són persones d’edat madura (elles són joves) i amb poder en la festa (elles només són aspirants a ser reconegudes). Aquesta situació de violència estructural, articulada simbòlicament per les proves a que se sotmet a les joves, sanciona i legitima, en definitiva, una visió masclista i patriarcal de la festa, que resulta encara predominant dins el món faller. Les extemporànies eixides nocturnes forçades per alguns membres del jurat, encara que cridaneres i escandaloses, resulten en última instància coherents amb un model sexista de festa que caldria que fora revisara a fons, per tal de no perjudicar totes les positives potencialitats que les Falles tenen com a espai ritual d’integració social i igualtat de gèneres.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí