Enguany cel·lebrem un aniversari a la nostra falla

Els fallers fan festa per qualsevol motiu, inclús s'apropien d'elements d'altres festes (Moros i Cristians, Sant Joan, Halloween, Nadal, Carnaval). I amb més raó si es tracta dels origens de la pròpia comissió fallera, de commemorar l’aniversari de la falla. La falta de documentació en les primeres dècades de la història de la festa, per la intermitència en cel·lebrar la festa i per no preocupar-se de conservar la documentació, proporciona un camp ón les comissions fan i desfan al seu gust, algunes voltes sense criteri científic i rigurós per tal de determinar la seua pròpia história.
A tot açó s’afegix el fet que últimament, les comissions falleres cel·lebren tot tipus d’aniversaris, no només me referisc als numerals (hi ha comissions que cel·lebren el seu 40 aniversari… ¿i perquè no fer-ho amb el 41 o el 42?), sinò buscar diferents tipologies: la primera falla plantada a l’encreuament, la primera falla de la demarcació, la primera falla de l’actual comissió, la primera falla a la secció Especial, la primera falla que guanyà el primer premi… Sens dubte, la inventiva fallera ha estat prou ingeniosa a l’hora de buscar aniversaris per tal de traure els diners de subvencions i de patrocinadors.
Per als casos d’aniversaris que commemoren les primeres falles al segle XIX i primeres dècades del segle XX, la documentació és prou confusa, sobretot perquè les referències no indiquen en la majoria de casos el lloc exacte ón es plantà la falla (excepte per als casos de les places), sinó el carrer sense el punt concret. A este punt s’afegix el concepte actual de ‘demarcació fallera’, un territori assignat a la dècada dels cinquanta del segle passat a cada comissió que han extrapolat al segle XIX. I aixó és molt perillós a l’hora d’endevinar si una falla pertany a una comissió o una altra, donant lloc a l’apropiació de falles antigues de comissions dessaparegudes limítrofes per part d’algunes comissions actuals, tot per tal de buscar un arrel quan més antic, millor.

Un exemple seria el de la falla Cervantes-Pare Jofré que cel·lebrà l'any 2003 el seu 125 aniversari de la primera falla plantada a 1878, però al seu llibre d'aniversari s'apropià erròniament de diverses falles plantades per la veïna Espartero-Ramón i Cajal (antigament Pare Jofré) en 1904, 1916, 1928 i 1936. Un altre exemple és el 150 aniversari que la falla Dalt-Sant Tomàs cel·lebrà en 2006 prenent com a data inicial 1856. El seu plantejament és erroni perquè al seu encreuament era materialment imposible perquè el tranvia hi passava fins al 1916 quan es desmantellà eixa línia; perquè les primeres referències documentals indiquen que plantaren falla els veïns dels carrers de Dalt i Hostal de Morella junt als de la plaça del Mossén Sorell, lloc últim ón és plantava moltes vegades el cadafal; i perquè els records dels fallers més antics coincidixen en la data de 1918 com a inici, tal i com assegurla pròpia comissió en un article al diari Levante del nou de març de 1960.
Un altre tipus d’errada se fa quan no es coneix la quantitat de falles plantades als seus inicis, i no es fa una recerca exhaustiva i rigurosa de la informació als arxius i biblioteques. Aixó comporta interpretacions errònies, com els de la falla Bosseria-Tros Alt, que cel·lebraren el 1858, tot i saber que havien plantat l'any anterior (1857); o els de Trinitat-Alboraia, que cel·lebraren el centenari de la seua recordada falla 'La Gàbia' pensant que era la primera, quan en realitat fou en 1871; o els fallers de la plaça de Santa Creu, que buscant cel·lebrar el seu 150 aniversari en 2007 (1857), descobriren al llibre de Soler Carnicer una falla a l’any 1851, data no trobada enr cap altra documentació, i per tant errònia.
Per altra banda, hi ha comissions que han descobert altres dades de fundació més antigues, després de cel·lebrar un aniversari, obviament erroni. Podem citar alguns casos com la plaça del Mercat de Russafa (de 1928 a 1881), plaça del Doctor Collado (de 1911 a 1869), Sant Vicent-Periodista Azzati (de 1917 a 1887), plaça de Patraix (de 1947 a 1929), plaça de la Mercé (de 1927 a 1872), Pelai-Matemàtic Marzal (de 1920 a 1887), plaça de l'Àngel (de 1918 a 1902), plaça de Sant Bult (1902 a 1884), i el de Pizarro-Ciril Amorós (de 1922 a 1900).

Un altre exemple més curiós encara és el de la falla de la Plaça del Mercat Central, que asseguren que la seua primera falla la plantaren l'any 1797. Haguera estat veritat sino és perquè es plantà al mes de juny (no en març), amb motiu de la beatificació de Joan de Ribera (no en honor a Sant Josep), i es desmuntà al finalitzar les festes (no es cremà).
Ben diferents són els casos en que s’ha fet una investigació totalment rigurosa i exhaustiva, amb tota la informació i documentació posible, com els casos de les comissions d’Exposició i Na Jordana. En el primer, la falla Exposició va incloure en el seu llibret de 2006 un article (guanyador del premi Soler i Godes al millor article d'un llibret de falla convocat per l'Associació d'Estudis Fallers) del faller Rosendo Sorlí sobre el 125 aniversari de la plantà de la primera falla a la seua demarcació actual, la de la Societat d'El Iris al Skating Ring, però deixant clar que no tenia cap relació amb l'actual, sinò que era una comissió totalment diferent. Com que eixa comissió no té continuïtat en l’actualitat, no tenia posibilitat de fer record, per tant, sempre es d’agraïr que algú se’n recorde alguna volta d’ells. I altre exemple més complet és el de la falla Na Jordana, que d’ací a pocs dies presentarà el llibre del seu 125 aniversari de la primera falla plantada a eixa plaça, tot i arreplegar tota la informació (diferenciada en altres capítols) de la resta de comissions que plantaren al sí de la seua demarcació actual.
Altres dos tipus de commemoracions d'aniversaris de falles són el naiximent de la comissió actual tot i haver constància de falles plantades anteriorment, però de manera intermitent al mateix encreuament i per persones que demostren la seua continuïtat; i últimament els cinquentenaris de permanència a la secció Especial. Per no fer tan llarga la llista, podem citar casos comuns a estos dos tipus: la falla Na Jordana cel·lebrà en 2000 la fundació de la comissió actual, en 2004 el cinquentenari de plantar a Especial i en 2009 la plantà de la primera falla; la falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal cel·lebrà en 1966 els cinquentenari de la fundació de la comissió actual, en 1993 el centenari de la plantà de la primera falla, i en 2007 les primeres cinquanta falles a la seccio Especial; i un últim exemple es la plaça del Pilar, que cel·lebrà en 1965 el centenari de la seua primera falla plantada, en 2003 els seus primers cinquanta anys com a comissió moderna i en 2009 el cinquentenari de plantar a la secció Especial.
Totes estes cel·lebracions d'aniversari han proliferat els últims anys entre les comissions, per tal de conèixer la verdadera història de les falles plantades als seus encreuaments, unit a que l'Ajuntament de València ha decidit donar suport económic per editar un llibre. I per aixó, algunes comissions han cel·lebrat tot tipus d'aniversari fins que la regiduria de Festes i Cultura Popular ha decidit donar només subvencions quan l'aniversari siga 25, 50, 75, 100, 125 o 150 de falles plantades en un alt percentatge, i de la comissió en general (no commemorar la infantil per separat).

Les falles: harmonia o fractura?

Hi ha tot un discurs dominant que proclama i subratlla que el món faller és un món harmònic, on reina la germanor i la unitat, un discurs que declara que eixa harmonia se sublima en les relacions entre el món faller i la ciutat de València: tots per la festa i amb la festa. Certament, aquest és un discurs de tarannà positiu i al servei del reforçament d’una identitat compartida. Tanmateix, la tan cantada harmonia retòrica amaga una sèrie de fractures què, precisament per fer una reconstrucció en positiu de la festa, cal reconèixer i intentar esmenar mitjançant mecanismes de diàleg, tolerància, participació ciutadana i generositat social.

La primera fractura s’esdevé entre fallers i no fallers, molts d’aquests últims ex-fallers. Quasi un 15 % de la població del cap i casal està censat en alguna comissió fallera. Amb tot, el 85 % restant no participa directament en la festa. Altres fins i tot no participen gens, i una quantitat no estimable abandona la ciutat en la Setmana Fallera o es mostra crítica amb els excessos inherents a una festa tan massiva. La ciutat, per tant, es troba dividida entre fallers i no fallers. El problema és que en ocasions la manca de diàleg entre les dues parts, els excessos de les comissions o la excessiva escrupolositat dels veïns, porta a enfrontaments i conflictes ciutadans que exigeixen una solució dialogada. Pitjor és encara quan molts dels no fallers s’acaben transformant en antifallers. Per no parlar del nombrós col·lectius d’ex-fallers o fallers “en excedència”, amants de la festa però fora d’ella perquè aquesta no els acaba de donar allò que ells esperarien d’ella.

La segona fractura té lloc dintre del col·lectiu faller, i oposa a fallers-fallers i a fallers festers. En un començament la festa de les Falles girava al voltant de les falles cadafal i estava organitzada pels fallers, en realitat veïns que erigien i organitzaven la popular i modesta festa fallera. Progressivament, amb l’eclosió i consolidació de les comissions falleres, els fallers cresqueren en nombre i anaren diversificant les seues activitats. Fins el punt de què, paradoxalment, a partir dels anys setanta els cadafals fallers anaren passant a un segon pla a favor d’altres actes o figures com la fallera major, l’ofrena, les preseleccions o les activitats teatrals, musicals i lúdiques de les comissions. Així, s’ha arribat a un punt en què els fallers són en sentit estricte més festers que fallers, ja que per a ells la falla, leit motiv fundacional i essencial de la festa, ha passat a un lloc secundari, francament perifèric. Amb tot, encara subsisteix una considerable minoria de fallers que s’autoanomenen «monumentalistes », precisament per a subratllar la diferencia amb els fallers habituals

Una tercera escletxa oposa a fallers i falleres. Doncs tot i la quantitat de rituals d’exaltació que les comissions falleres tributen a les dones mitjançant el càrrec de la Fallera Major i la composició simbòlica de les Corts d’Honor, la veritat és que les comissions, així com la Junta Central Fallera, continuen dirigides, gestionades i governades per homes. No arriba a un 3 % el total de dones presidentes, i a les juntes directives les dones segueixen ocupant càrrecs subsidiaris o que reprodueixen teòricament tasques o activitats “femenines”, com organització de festejos, infantils, activitats diverses, play-back i similars. Així mateix, és mínima la participació de les dones en la professió d’artista faller, en la presència en fòrums de debats sobre falles, articles en publicacions falleres i juntes d’agrupacions, sectors i federacions. En realitat, la funció maternal i de sosteniment de la llar per part de la dona continua actuant en contra de la seua major participació en la gestió del món faller, reduint-la a tasques invisibles en el casal, dedicades a l’oferiment de serveis de neteja, preparació de menjars, aprovisionament de queviures i ornamentació que es consideren més “femenins”.

En quart lloc hi ha la divisòria que oposa a fallers i a artistes fallers. Teòricament estan en el mateix vaixell, però a l’hora de la veritat la desigualtat i la diferència de poder és la nota dominant. Els fallers són els que contracten i els artistes fallers els contractats. I si el marcat va malament, els artistes fallers acabaran fent la mateixa feina per menys diners, doncs els fallers sempre estan disposats a pressionar a l’artista, exigint-li, a més, èxits i “palets”. I és molt probable que els incompliments dels artistes comporten denúncies de les comissions falleres, però no que els artistes denuncien els abusos i pagaments injustament ajornats que practiquen certes comissions, algunes de “categoria”. El desacord entre fallers i artistes també arriba al tema dels drets d’autor, que tampoc els artistes s’atreveixen massa a reivindicar, i de vegades sembla que el recel mutu és la tònica dominant, tot i que també hi ha exemples de gran confiança i convivència entre artistes i comissions falleres.

En quint lloc, observem una fractura evident entre els artistes no fallers i els artistes fallers. El col·lectiu d’artistes fallers enquadrat en el Gremi Artesà d’Artistes Fallers continua sent menyspreat pels artistes no fallers, especialment per les Facultats de Belles Arts, sales d’exposició, galeristes, crítics i museus d’art. Així mateix, per la seua formació, i amb notables excepcions, els artistes fallers encara estan molt allunyats dels circuïts, inquietuds i gustos dels artistes no fallers. La manca de col·laboració, la mancança d’interès per part de l’art “amb majúscules” i les escasses iniciatives institucionals orientades a tendir ponts de col·laboració, ratifiquen una situació de mutu desconeixement, o com a mínim, d’indiferència. Aquesta fractura té una deriva en l’oposició entre la lògica de la comissió fallera, per a qui majoritàriament la falla és l’excusa per guanyar un premi que la faça lluir-se en les desfilades cap al centre urbà, i la lògica d’alguns artistes fallers que es creuen la seua obra, ja que la major part d’artesans només malviuen com a constructors de falles en sèrie.

Per últim es pot apreciar una important fractura entre el col·lectiu faller i el món de la cultura en majúscules. L’anomenat “món de la cultura”, un eufemisme que sovint designa l’univers de l’ “alta cultura” i dels intel·lectuals, manté una postura de menyspreu, indiferència o fins i tot esnobisme hostil cap al món faller, en considerar-lo vulgar, carrincló, obsolet i conservador. Així mateix, des del món faller es tendeix a recelar del intel·lectuals per considerar-los elitistes, saberuts, massa crítics i desconeixedors de la festa. Històricament no sempre va ser així, sinó que esta fractura es va produir al caliu de les tensions identitàries de la batalla de València. Des d’aleshores, i encara que hi ha signes de canvi, tant les universitats valencianes com els cercles intel·lectuals s’han mantingut a prudent distància de les Falles, com si foren cultura empestada, sense parar-se a considerar que són una expressió de la cultura popular local amb unes excel·lents potencialitats crítiques i creatives.

Com a cloenda, només caldria dir que cal dialogar, reflexionar i parlar per superar aquests problemes, conflictes i fractures, tendir ponts entre les parts distanciades i fer de les Falles una festa més sentida, plural i compartida per tots. O dit amb altres paraules, ens cal revaloritzar les Falles com un veritable patrimoni cultural de tots els valencians.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Els llibrets de la Malva, aplec de festa i cultura

Ahir la Falla la Malva d'Alzira presentà el seu llibret, una de les publicacions falleres més esperades. Com és habitual en els últims anys, els fallers de la Malva connecten l'argument de la falla amb el contingut del llibret i la temàtica de la seua setmana cultural, un clar exemple de les potencialitats comunicatives i d'incidència social que tenen les comissions. Enguany, el llibret (i la falla i la setmana cultural) fa una mirada a la presència de les dones en les falles i en les festes valencianes, ben lluny de la visió tòpica idealitzada, denunciant la desigualtat i marginació que encara patixen. Un llibret de lectura molt recomanable, fruit d'un gran esforç.

Vull destacar l'hospitalitat que caracteritza els amics de la Malva, sincera i franca, sa exemple de la tan suada, en boca d'altres, "germanor fallera". Gràcies a la seua generositat, he tingut el plaer de col·laborar en el seu llibre escrivint en diverses ocasions. Fins i tot, en un any tan important per a la comissió com el del seu vint-i-cinqué aniversari em van fer l'honor d'encarregar-me fer la presentació del seu Tro d'avís a la Casa de la Cultura. D'aquell any, el 2008, recupere l'escrit que vaig fer per al seu llibret, en el qual repassava la seua trajectòria en els llibrets de falla. Per cert, com sempre, les bunyoleres de la falla van fer uns bunyols exquisits.

Els llibrets de la Malva, aplec de festa i cultura

La primera volta que vaig sentir a parlar de la Falla Plaça de la Malva d’Alzira va ser el 1994. Aquell any, l’obtenció del primer premi en la segona edició dels guardons que la Generalitat atorga a la promoció del valencià en els llibrets de falla feia que el nom d’esta comissió traspassara els límits de la seua ciutat. Aquell era l’impuls definitiu que necessitaven els fallers de la Malva perquè eixa aventura editorial que havien mamprés uns anys abans poguera consolidar-se.

En vespres de les Falles del 1994, quan finalment vaig poder aconseguir un exemplar d’aquell llibret premiat (gràcies a una fallera de la Malva que era alumna de la meua dona, llavors professora en l’institut Josep Maria Parra), llegint les seues planes vaig descobrir una digníssima proposta editorial, perquè en aquell llibret ja es podien trobar els trets bàsics que, amb el pas dels anys, caracteritzarien les publicacions de la Malva.

D’entrada, l’encert a superar les concepcions essencialistes d’aquells que, apel·lant a una tradició malentesa, volen perpetuar les velles fórmules dels llibrets, recloent-los en “l’explicació i relació de la falla” en vers. En realitat, més fidel a la tradició —si és que cal ser-ho— és fer del llibret un vehicle de comunicació que arribe al lector, fent servir els recursos més adequats en cada moment i en cada temps, siguen articles assagístics o divulgatius, narracions, entrevistes, cròniques, il·lustracions, còmics o cedés. Recursos, d’altra banda, tan o més populars actualment que en el seu moment els versos satírics.

En eixe camí, que unes altres comissions ja van encetar uns anys abans, la Malva ha sabut trobar el seu espai propi, oferint-lo de manera generosa a actors, escriptors, historiadors, il·lustradors, periodistes o professors, amb els quals la falla ha sabut teixir una xarxa de complicitats ben fructífera al llarg d’estos anys, que ha transcendit la comarca de la Ribera i s’ha estés arreu del país. En este espai, els fallers de la Malva han aconseguit desmuntar prejuís i recels aplegant dos móns que alguns s’entesten a separar, les falles i la cultura. I ho han fet de la millor manera possible: tranquil·la, però decidida, amb un treball constant i coherent. Així, en les seues planes els llibrets han donat compte de la festa fallera, però també del patrimoni natural, literari, històric o etnològic dels valencians aprofitant determinades efemèrides o els temes tractats en les setmanes culturals de la comissió, vertaders elements de dinamització sociocultural.

En tot cas, això no vol dir en absolut que els fallers de la Malva hagen abandonat l’humor i la sàtira en els seus llibrets. Ben al contrari, sempre hi ha hagut un espai per a estos elements bàsics en les Falles, no sols en les explicacions falleres, sinó també en suplements i encartaments del llibret (des d’aquell llunyà Malvante fins a la més recent publicitat de la línia Malva) que, a través de la paròdia, han buscat reforçar este vessant. I no oblidem tampoc la convocatòria, juntament amb l’Associació d’Estudis Fallers, del premi Malva, una altra mostra de la importància concedida a la poesia satírica per esta comissió.

Si bé, com déiem, l’any 1994 ja estaven posades les bases, els fallers de la Malva han tingut l’encert, any rere any, d’anar experimentant i evolucionant en els seus llibrets. És el cas de les innovacions en els aspectes gràfics i de disseny, la potenciació de la poesia de tema faller o l’estructuració més coherent dels continguts del llibret, on el tema de la falla hauria d’aprofitar-se encara més per a articular al seu voltant una part important de les col·laboracions, com ja es fa en el llibret infantil. Precisament, també s’ha de destacar la progressiva atenció que ha rebut la part del llibret dedicada als fallers menuts, que ha anat creixent no sols en espai, sinó també en entitat, fins a integrar i desenvolupar activitats tan interessants com poden ser la inclusió dels treballs més destacats dels concursos de narrativa i còmic o l’elaboració d’una proposta didàctica al voltant de la falleta infantil, una iniciativa capdavantera esta que hauria de servir d’exemple per a totes les comissions falleres.

L’any passat el llibret de la Malva tornava a guanyar el primer premi del concurs de la Generalitat (per tercera volta) i rebia el premi Bernat i Baldoví de la revista Pensat i Fet. D’esta manera, es veia reforçada amb un nou impuls una trajectòria de treball marcada per un compromís ferm amb la festa i la cultura valencianes que va començar l’any 1989 amb la publicació del primer llibret de la comissió. Al llarg de tot este temps, els fallers de la Malva han aconseguit que, en un món tan fragmentat com és el faller, on amb prou faenes les activitats d’una comissió aconseguixen superar l’àmbit estricte de cada col·lectiu, els seus llibrets hagen esdevingut una referència i un model per a molts fallers de la resta del país.


Josep Lluís Marín

Entre falles i aeroplans al 1909

Avançava l’any 1909, i la ciutat de València es convertia en la referència de l’arquitectura i la indústria de la mà de l’Exposició Regional, inaugurada en maig. Eixe mateix any, en concret el 5 de setembre, l’aviador de Cullera Joan Olivert realitzà el primer vol de motor a Espanya al recinte del quarter militar d’artilleria de Paterna. El disseny havia estat a càrrec d’Olivert, mentres que la construcció la va fer el seu professor d’enginyeria Gaspar Brunet, i es comprometeren a exhibir-ho dins de l’Exposició Regional eixe mateix any.

Com altres, l’aviació com a simbol de la modernitat va ser tema per a les falles d’anys posteriors, com ho demostra el cadafal Triomfs de l’aviació, plantat l’any 1911 als carrers de Comèdies i Peris i Valero (actual carrer de la Pau). No va ser, però, un tema prou recurrent com ho seria, per exemple, el del futbol anys després, però sí que demostra una certa inquietud per temes d’innovacions.

Però molt més curiós va ser el cas d’un altre protagonista l’any 1909. Ricard Causaràs Casaña (València 1875 - Barcelona 1953) va ser una persona molt peculiar per a la seua época, un Da Vinci a començaments del segle XX. Escultor i pintor, tenia el seu taller al carrer de Baix de la ciutat de València, estudià belles arts, ocupà diferents càrrecs al Cercle de Belles Arts, i va ser professor de modelatge, dibuix artístic i composició decorativa en l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona.

Ricard Causaràs Casaña

Causaràs dissenyà i construí entre els anys 1905 i 1909 l’aeroplà-monoplà Causaràs, patentat per ell mateix el dia 20 de juliol de 1909. Està considerat el primer avió militar i civil a Europa de forma triangular amb els plans sustentadors, i va ser el predecessor d’avions com l’alemany Valkyrie, l’anglés Concorde, el rus Tupolev o els nordamericans F-117A Nighthawk i B-2 Spirit Bomber. La seua màquina voladora tenia a més estabilitat lateral, longitudinal i velocitat, i va fer els vols de prova també al quarter d’artilleria de Paterna.

Aeroplà-monoplà Causaràs (1909)

A més, Causaràs, com altres artistes de la seua època, va estar prou implicat en les festes valencianes. Una bona prova és que formà part del jurat de premis de màscares del Carnaval (1907) i de Falles (1908 i 1909). Suposadament, esta participació indirecta en la festa de les Falles, l’acabà de decidir l’any 1911 amb altres companys del Cercle de Belles Arts de València, per a plantar una falla en nom de l’entitat. El cadafal, plantat al carrer de la Mar i amb el lema Un matrimoni aprofitat, s’emportà el primer premi de totes les falles. Els seus companys artistes fallers foren persones tan conegudes com ara Ramon Andrés Cabrelles, Carles Cortina Beltran, Ramon Stolz Seguí, Rafael Sanchis Arcís i Maximilià Thous Orts.

Falla realitzada per Causaràs (1911)

Notes sobre Ricardo Causaràs Casaña extretes de la pàgina http://www.causaras.net/.

Les falles, també un negoci

"Els ninots", Estampa Popular de València, 1966

El recent anunci per part de la Federació de Falles de la Secció Especial (FFSE) d’una retallada pactada dels pressupostos dels seus cadafals per a l’any 2011, ha provocat un terrabastall mediàtic que, com és norma i costum en el món de la festa, pot quedar-se en fum de canyot si atenem la superficialitat d’arguments i opinions que ha generat. Cal dir, en primer lloc, que la decisió és per se legítima: que els membres d’un grup s’imposen uns límits, en l’àmbit que siga, és cosa fins i tot natural. La FFSE, nascuda en bona mesura per optimitzar l’ingrés de recursos econòmics de les comissions que en formen part, pot lògicament establir un màxim pressupostari als seus integrants, si ho fa atenent-se a les seues pròpies normes i si jutja que les circumstàncies ho aconsellen. Es pot discutir si tal màxim és l’adient; el podem trobar draconià o suficient, inversemblant o ajustat, però és el que s’ha acordat i, en eixe sentit, és respectable. Dit açò, on erra estrepitosament la FFSE és en la conversió automàtica d’eixe límit pressupostari en dimensions físiques de les falles: és senzillament ridícul equiparar 100.000 euros a 14 metres d’alçada i 20 ninots. Ridícul, però molt faller: no coneguem cap altre àmbit de la creativitat que funcione així. Tant et pague, tant em plantes. Imaginen els lectors una producció cinematogràfica que li costa x a la productora i dura 90 minuts. Li costaria 2x si fóra de 180 minuts? Eixa és la lògica fallera, d’una estultícia que aborrona. Se’ns dirà que és per evitar la picaresca. Declare 100.000 euros, però pague altres tants en negre i tinc el doble de falla. El marge d’interpretació, nogensmenys, és tan ample que esdevé una norma inaplicable. Per exemple, és un ninot una flor humanitzada? Si en un grup hi ha sis personatges representats, són sis ninots o només un perquè connecten amb les puntetes dels dits? Conten com a ninots les figures dels coronaments? Una veritable bajanada, estes normes. Per què les proclamen? La interpretació que apuntem és evident: no es fien els uns dels altres.

La FFSE ha tingut una curta, però intensa història, connectada amb els canvis en les fonts de finançament que experimentaren les falles al llarg dels anys noranta del segle passat. Durant eixe període, el patrocini de marques comercials havia passat de ser un complement a esdevindre la part fonamental de la liquiditat dinerària de comissions senyeres de la festa. Alhora, unes altres comissions aspiraven a militar en la màxima categoria. Davant una creixent competència, per què no compartir la tortada publicitària, sense deixar de menjar-se un pastisset propi cadascú? La FFSE, en eixe sentit, es creava per optimitizar recursos de patrocini. El món faller en conjunt, però, es mirava la iniciativa amb malfiança. Tradicionalment, les falles d’especial cauen malament a les demés. I es pensava, no sense raó, que la FFSE era també un grup de pressió. La FFSE hagué, doncs, de netejar-se la imatge. Diverses iniciatives, adreçades a un públic ampli —molt marcades per l’estil d’intervenció sociocultural que ha fet cèlebre la Falla Na Jordana, membre fundador—, se succeïren durant uns quants anys. La FFSE tenia una cara humana, feia coses divertides per a la resta dels fallers i, damunt, demostrava que el solipsisme no és la norma filosòfica de la festa. Fatalment, açò coincidí amb la creixent presència pública de la Nova de Campanar i el seu president. Fora de primera mà de la FFSE, ben prompte, però, hi ingressà. I la FFSE acabà sent un element més de la campanya de redreçament de la imatge de Juan Armiñana. Ara que el temps de bonança ha passat, la mentida del muntatge sura des del tarquim de la impostura de la germanor. La tortada de la FFSE ja no és ni llepolia de paradeta. Són miquetes el que ara es poden repartir. Per això, eixir-se’n serà barat. Qui pagarà la desfeta? Els de sempre. Fins i tot al paradís, hi ha categories. L’acord, ni de bon tros, l’han forçat les comissions amb menys recursos dins de la FFSE. La roda de premsa al casal de Na Jordana marca la correlació de forces. Que el president del club estiguera flanquejat per l’amfitrió i pel ja esmentat Armiñana, paradigmes respectivament de maneres d’entendre la festa que estan als antípodes, és l’escenificació perfecta de com uns han acabat servint-se d’uns altres. Ni ells es creuen la viabilitat del projecte. El llast de deutes, a més, condiciona sempre més els menuts que no els grans, que acaben marcant els temps i maneres.

El destarifo ha assolit dimensions d’esperpent perquè la FFSE, ja no només amb prepotència, sinó cega de criteri, no fou capaç ni d’avisar els representants dels artistes (la Junta Directiva del Gremi Artesà) de les seues intencions. Com se sol dir, se n’assabentaren per la premsa. I això, quan bona part de la cúpula gremial treballa per a comissions federades, és simplement impresentable. La reacció victimista del Gremi, tanmateix, també palesa les pregones contradiccions en què viu quasi des de sempre este col·lectiu professional. Encegats per la diarrea de bitllets que anys arrere secretaven les comissions que trencaren el joc en la secció d’or de les falles, i amb les orelles regalades per certs entesos de la festa, alguns professionals entraren en una dinàmica irresponsable d’acceptació de reptes cada volta més exagerats i fora de control. Les estructures productives, lògicament, se n’han ressentit. La subcontractació de treballs entre tallers no ha sigut mai estranya al quefer dels artistes. La situació generada, però, ha anat molt més lluny. Ja no es tracta simplement de fer comandes puntuals. Ara, s’ha teixit una xarxa de dependències on, lògicament, el flux en descens dels diners fa que el servici es devalue com més lluny de l’inici creatiu estiga. El risc d’ultraespecialització, a més, s’ha fet major. Un mercat tan exigent ha demanat dedicacions cada volta més exclusives. Els artistes fallers han basat el creixement recent dels seus negocis, així, no en la diversificació del risc, sinó en la concentració. Errada fatal que es paga quan la crisi apareix. Al capdavall, una falla és una despesa sumptuària, no un article de primera necessitat. El marge de pressió que té un productor de subsistències mai el tindrà el creador de luxes. Quan fa uns pocs anys, en plena espiral embogida de despeses creixents, el Gremi concedí al senyor Armiñana la seua màxima distinció, no feia sinó posar als seus peus la rendició incondicional a un model que alguns —de mal averany, se’ns titlava— ja denunciàvem com a insostenible. Les plusvàlues s’han escapat pel desguàs de la inversió en equipaments, materials i humans. I el temps de l’amortització, senzillament, no ha arribat. El fre estava a la mà dels artistes. Ells tenien els arguments tècnics per a parar la retòrica diabòlica de “l’enguany encara més”. Podien haver apel·lat a la limitació d’espais i de recursos, al bon juí en raó de la seguretat. No ho feren. S’estimaren més el risc de plantades al límit dels nervis i del fantasma de la caiguda de coronaments a canvi d’uns ingressos que només en casos comptats s’han traduït en un miratge de millora. Si sobre açò, alguns beneficiaris col·laterals del negoci —des de periodistes i opinadors fins a ideòlegs de rar encuny, tots amb gran saviesa fallera— els regalaven les orelles com als maletillas dels bous —chacho, tú puedes con ése y con cinco toros más—, no caure en la temptació era una heroïcitat digna de causa de santificació. Els pecats, tanmateix, comporten la penitència. Uns quants continuen sense cobrar d’algunes insignes comissions federades des de fa uns anys (perquè la crisi, per cert, no començà la setmana passada).

No hi ha prou amb açò, però, per a compondre el quadre final de l’astracanada. Els poders públics, representats genuïnament per l’alcaldessa de València i l’Ajuntament, han procurat una escenografia a vessar de contradiccions. Entre proclames neoliberals que ni en Davos —que cadascú es gaste els diners al seu lliure antull, i si això es carrega el sentit de la festa popular no passa res—, i proteccionisme populista que ni en Caracas —la calle es mía, i vés espai que me chivo—, les falles són, en el punt present, un magma caòtic d’interessos en tensió màxima. El millor exemple és la famosa subvenció del 25 % del cost de la falla monument. Mesura fàcil en moments de prosperitat, ara és una llosa terrible per a una corporació endeutada i esgotada en la seua capacitat d’organització. Per què, si no, s’han manifestat tan contents amb l’acord de la FFSE? I encara que la bonança tornara, el model és impossible. De primeres, atempta contra el principi de justícia distributiva, qüestió que obligatòriament s’ha de garantir en un estat de dret. La subvenció és major per a qui té més diners. És clar que no ens ha d’estranyar un cas així d’hipocresia social. Al capdavall, es defensa amb la mà dreta enlairada un model de lliure mercat per a les falles mentre que es para per darrere la mà esquerra per captar la subvenció pública. El model, sobretot, és absurd des del punt de vista de l’assoliment d’objectius. Suposadament, serviria per a millorar la qualitat dels cadafals. En bona lògica, caldria millorar la producció. Si cal subvencionar alguna cosa, és la professió d’artista faller. Millors mitjans tècnics, millor formació, millors condicions... millor producte (que cal pagar bé, això sí, per part de qui el vulga adquirir). Ací, hem fet tot just el contrari. És com subvencionar les cadenes de distribució i deixar que els llauradors s’apanyaren sols. Naturalment, els vots dels fallers sobrepassen en dos ordres de magnitud els dels artistes. I si alguna cosa no va bé, és per culpa dels enemics de les falles, de València i de la tradició. No ho diem nosaltres, sinó la senyora Barberà: la culpa, de Zapatero.


Jesús Català, Josep L. Marín i Gil-Manuel Hernández

Una versió reudïda d'este article es va publicar en el diari Levante-El Mercantil Valenciano el 29 de gener de 2010.

¿una falla contra la crisi o una falla xenòfoba?

Hui Las Provincias es fa ressò de la reunió d'ahir entre la Federació de Falles d'Especial i l'alcaldessa de València per a demanar ajuda institucional davant la crisi.

L'assumpte demana més temps per a comentar-lo i el pose en la carpeta de temes pendents. Però sí que tinc temps per a un comentari d'urgència sobre la fotografia que acompanya la informació en el diari (que és la mateixa que encapçala esta entrada).

Ja sabem que en el procés d'edició d'un diari intervenen moltes mans: que el redactor escriu la notícia, però una altra persona és la que redacta els titulars i potser encara una altra la que selecciona les fotos i posa el peu corresponent.

En este cas, el peu de foto resa: "Una escena de una falla de 2009 tratando de la crisis". El problema ve quan ens fixem en la imatge. "Crisis? What Crisis?" Res a vore amb el peu. Com podeu vore l'escena representa un suposat restaurant xinés ("Letaulante Tan Dau Miau") on un cuiner de trets orientals (mal aconseguits, per cert) té un gat en una gàbia que se suposa que és la matèria primera amb la qual prepara els seus plats. Així ho diuen els versets de la falla:

Al restaurant entraràs

A degustar altres plats

si observes veuràs

Pel carrer pocs gats.

La carn fa a trossets.

Diu que es de primera.

Igual es [sic] d'algun gatet

que pasava [més sic] per la borera [se m'acaben els sic].

No sé on es va plantar la falla, ni quins són els autors materials i intel·lectuals, però el que està clar és que no és, precisament, un exemple d'enginy i gràcia. És més senzill encara: un lamentable exemple de xenofòbia.

Josep Lluís Marín

Déjà vu faller

Falles revisitades del 2010:
Res de nou davall el sol

En 2006, la pel·lícula Déjà vu, del director Tony Scott i amb Denzel Washington i Paula Patton com a principals protagonistes, va posar d’actualitat el fenomen psicològic de la paramnèsia o sensació d’haver viscut o experimentat abans una vivència que s’està desenrotllant en eixos moments.

Quan el 23 d’octubre vaig assistir a la inauguració de l’exposició organitzada per la Federació de Falles d’Especial de València per a presentar els projectes del 2010 vaig tindre la sensació d’haver vist abans “alguna cosa” del que els meus ulls contemplaven en eixos moments. El conjunt era diferent però hi havia elements, figures... que em sonaven amb insistència. Per moments vaig tindre una lleugera sensació de déjà vu.
En absolut vull dir que les maquetes que allí s’exhibien foren còpies mimètiques d’altres projectes anteriors. Res més lluny de la realitat i com a ratificació cal recordar la relativitat sobre el que és original i el que és còpia en el món de les arts plàstiques en general i de les falles en particular (per a més informació sobre este aspecte es pot consultar la monografia “Original i còpia”, que vaig publicar en el llibret de la Falla Joan d’Aguiló- Gaspar Aguilar del 2009).
Entre les deu propostes presentades a les Drassanes hi havia de tot: projectes nous en la seua grandiositat, atractives composicions, apostes per un canvi de tendència, zenit de l’exuberància desbordada, atreviment reconduït —es pot pintar una pel·lícula rodada en blanc i negre?—, classicisme en convivència amb una tendència cap a la —a vegades exagerada— estilització... En definitiva, de tot un poc, com ha de ser, encara que vaig poder detectar també una certa —i preocupant?— uniformitat formal per l’autoria d’alguns projectes. Els èxits manen. És lògic i normal.
Però, en quasi totes les maquetes, hi havia alguna cosa que despertava els meus records i que inconscientment relacionava amb falles que havia contemplat (i admirat) en anys anteriors, en alguns casos dècades abans. Pura casualitat o han servit de font d’inspiració per a crear un nou projecte, millorat, ampliat i perfeccionat? De segur que són imaginacions meues, encara que tot encaixa dins del món de les ciències psíquiques.
El recurs al fanal d’enllumenat públic per a aconseguir alçària i amplitud que utilitza Vicent Llàcer en Pelqueveigesticboig per a Na Jordana resulta eficaç... però ja va ser utilitzat en 2006 pels germans García Ribas en l’Antiga de Campanar (Ballant al so).
Amb Rumb al paradís, de Convent de Jerusalem, Paco López se supera a si mateix en exotisme, profusió de figures i en la reiteració de les formes característiques del rococó... però el cap del coronament no els recorda remotament l’utilitzat per Pasqual Gimeno en 1968 en Exposició (Les hores) o més fefaentment a la de Martínez Mollà en Na Jordana (Xe, quin món!) eixe mateix any?
Manolo Algarra portarà a Almirall Cadarso-Comte d’Altea la frivolitat dels feliços anys vint (Crisi? What crisis?)... però el mafiós ricàs de la butaca no recorda la madame i les cabareteres no reproduïxen d’alguna forma el posat de la xica del cigarret de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006)? També d’eixa daurada dècada era la parella de ball de l’Antiga de Campanar del 2006.
Amb el seu bon fer demostrat en Primera A, Fede Ferrer ha obtingut la ratificació de la Falla Exposició... però el seu Confiança et poden donar, però no n’has d’abusar no recorda algun grup infantil presentat a l’Exposició del Ninot en els últims anys?.
En La família Skala, que Latorre i Sanz presenten a Cuba-Literat Azorín, és palés el segell de Ramon Pla en tons, rostres i ambientació (hi ha continuïtat del Sherlock Holmes d’Exposició en 2007). Igualment, s’utilitza un element de recurrent èxit com és l’escala per a portar-la fins al més alt del coronament (Luna va fer-ne una d’este tipus en 1968 en Titulats a la plaça del Mercat Central i Agulleiro va utilitzar-ne una altra intermèdia en La fam... a a la plaça del Pilar en 1984, per posar-ne només dos exemples).
Després de sorprendre en 2009 a la plaça del Pilar, Josep Lafarga presenta un projecte més efectista que espectacular: en Temps moderns utilitza un pla inclinat amb cotxe (els casos més recents són la Mercé en 2007 i l’Antiga de Campanar en 2006) i un inventor del telèfon de barbeta pronunciada (semblant a la de l’home dels joguets d’Exposició del 2007). A més, el Gremi d’Artistes va indultar un Chaplin de Temps moderns en 1999 que Manuel Algarra va realitzar per a Frederic Mistral-Murta.
Amb Planet falles, Pedro Santaeulalia utilitza un escocés amb helicó, un instrument de vent metall que ja havia utilitzat l’any 1972 Vicent Tortosa Biosca en Sobre la marxa per a Bailén-Xàtiva-Ferroviària, encara que en esta ocasió era portat per una rodanxona majorette assentada en un burro, animal substituït ara pel cos d’un valencià endormiscat.
En Regne de València-Duc de Calàbria, Alejandro Santaeulalia dóna nova vida a dos personatges anteriors: el bàrman de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006) i l’anciana de Des que s’ha jubilat... (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008), ara reconvertida en una insinuant criada amb còfia.
En el Fòrum Faller Independent s’exposava recentment la semblança existent entre uns ninots que apareixen en el projecte L’hora de la veritat, que Armengol i Cimas han realitzat per a l’Antiga de Campanar, i uns dibuixos de l’artista Rodney Matthews. Ací queda l’observació.
Per al seu debut en Nou Campanar, Pere Baenas recorre a les figures d’uns enamorats. La composició és nova (incloses les desmesurades cabelleres i cascos per a guanyar amplitud), encara que el recurs ja l’ha utilitzat recentment Paco López Albert en L’encantament (Convent de Jerusalem, 2000) o Vicent Almela en Carme, t’estime (Na Jordana, 2005).
Després de quasi 150 anys de falles de les quals posseïm algun tipus d’imatge (il·lustració o fotografia) és difícil no trobar alguna coincidència, per llunyana que siga, en la utilització de recursos o figures, sense que això signifique copiar, perquè en molts casos s’ha superat el model. El que no es pot negar és la font d’inspiració. I en eixe aspecte, en les falles del 2010... res de nou davall el sol.

Joan Castelló