Nostàlgia fallera

Hui he passejat carrers, he visitat tallers, he viscut Falles. Però he tingut nostàlgia.

Estos dies els carrers tenen una llum especial: la que d’ací uns dies il·luminaran les falles d’una manera màgica i única. I els encreuaments s’omplin de carpes, tanques, bunyoleries, sacs d’arena, llums… i gent.

Hui he recordat unes Falles passades.

Unes Falles en què en eixir de classe anavem caminant fins a la plaça de l’Ajuntament per vore la mascletà; i el ritual pirotècnic servia com a excusa per tornar a trobar-se amb amics i coneguts que a vegades acabava en un dinar. I planificava els dies, i em comboiava per vore a ixa gent que apreciava i estimava, cada dia a un grup diferent, i la mascletà ens tornava a unir. I quan no hi havia dinar tornava, novament caminant, a casa; i pel camí em trobava a coneguts... i xarravem i reiem, com en un nou ritual que amplificava la sociabilitat de la mascletà.

Hui he recordat quan, després de sopar, se n’anavem al castell de focs artificials, comboiats en comitiva, caminant pels carrers plens de vida. I en el camí de tornada, paravem en les revetles que se celebraven al carrer, sense presa de tornar al casal, però amb les ganes de gaudir de la música, prendre alguna cosa i saludar a les amistats de la falla veïna.

I en arribar a la falla, saludavem, acabavem de muntar-ho tot i començava la festa. Entravem dins la barra per fer de barman aficionat, sense saber quina quantitat exacta duien les begudes però amb la il·lusió d’aportar alguna cosa a la festa de propis i estranys. I rebíem la visita d’amics i coneguts de falles veïnes; i gaudíem de l’orquestra, disco-mòbil o música gravada fins una hora indefinida de la matinada.

Quan acabava la festa, recollíem les barres, agafavem les graneres i netejavem el carrer, per mantindre-lo net i preparar-lo per al dia següent. I passavem el parell d’hores que quedava per a la despertà dins la carpa, xarrant o maldormint damunt dels bancs de fusta, o fins i tot cuinant alguna cosa improvisada per mantindre el cos amb una temperatura adequada.

A l’hora acordada, se n’anavem al casal a recollir les caixes dels trons de bac. I, just després de la xarrada preventiva on ens recordavem les mesures de seguretat, iniciàvem la despertà amb la banda de música que acabava d’arribar. Despertavem el barri amb la música dels trons de bac, les caixes dels quals les acabavem just davant la carpa i entravem a esmorzar. En l’esmorzar compartíem, a més del menjar, anècdotes i rialles amb els companys fallers de més edat. I en acabar, corrent a casa a canviar-se de roba per no fer tard al passacarrer; i després la mascletà, l’aperitiu, el dinar... i la sesta.

I la vesprada s’iniciava amb xarrades i preparatius... i començavem amb la il·lusió de la nit fallera... i seguíem acumulant hores de son... I, de sobte, una nit, després de la revetla, agafavem un parell de botelles d’aigua i se n’anavem a vore les falles d’especial, a fer la ronda tradicional per vore aquelles falles premiades i no premiades que recordaríem anys després; a gaudir d’una nit artística a peu de carrer, amb una llum màgica i la tranquil·litat i el silenci de la nit.

Enguany no hi hauran despertaes, però tindré esmorzars, preparatius, xarrades, passacarrers, ronda de falles... i vida. Vida fallera. D’eixa que grava records en la memòria i que alimenta hores i hores de converses futures.

Hui he tingut nostàlgia. Nostàlgia fallera. I m’he comprat uns llaçets de xocolate. Sí, perquè diuen que el xocolate cura la nostàlgia i la melangia. I he començat a viure, a reviure, les meues Falles. La vida fallera.

José Martínez Tormo

Falles i gestió de xarxes socials

Fa unes setmanes vaig tindre ocasió d'acudir a la Taula de Serrans, que la falla Serrans-Plaça dels Furs organitza anualment, enguany al voltant de les xarxes socials. Reconec que vaig anar allí a escoltar més que a parlar, i així va ser. Una vegada finalitzada la convocatòria, he reflexionat sobre el tema i m'he decidit a recollir ací unes idees molt generals sobre com gestionar les xarxes socials en l'àmbit faller basades en el meu coneixement i experiència, la informació de les quals pot trobar-se fàcilment a internet; al llarg del text parlaré de les comissions de falla com la base, però òbviament són exportables a altres àmbits, ja siguen de l'associacionisme com de l'administració.

Les xarxes socials conformen marca

La participació de les comissions de falla en les xarxes socials (igual que les empreses) serveix, abans de tot, per a conformar la seua marca i promocionar-la. En este sentit és molt important cuidar la correcta gestió de la imatge en les xarxes, ja que és la sensació que la gent es duga de pròpia comissió la que està en perill. Això s'ha de tindre en compte sempre, inclús quan va a redactar-se un simple tuit.

No sempre és necessari estar a les xarxes socials

Hi ha una idea generalitzada de que s'ha d'estar present a les xarxes socials; jo no opine el mateix, almenys d'una manera rotunda. S'ha d'estar en elles si es creu la seua filosofia, si es té coses que comunicar, si va a gestionar-se d'una manera seriosa i, sobre tot, si es vol interactuar. Una gran majoria de comissions de falla s'aventuraren a obrir comptes en facebook, twitter i youtube però, al poc, han començat a estar buides de contingut perquè, senzillament, no generaven contingut o han deixat de resultar interessants perquè la informació que ofereixen és repetitiva o carent d'interès per al públic en general. Cal pensar-s'ho molt bé abans d'entrar en esta dinàmica i acabar perjudicant la marca.

S'ha de triar la xarxa social en la que es vol estar present

Les xarxes socials són diferents: no és el mateix facebook, que twitter, foursquare, youtube, vimeo, google+ o instagram, per citar les més conegudes actualment. Cada aplicació té uns usos diferents, uns perfils de públics propis i una manera d'oferir informació individualitzada. És necessari conèixer abans les diferents xarxes socials i triar la que més s'ajuste a les necesitats comunicatives; obrir comptes en totes les xarxes marejarà, fraccionarà l'esforç comunicatiu i serà del tot poc operatiu.

Cal una planificació prèvia

Pràcticament abans de tot cal planificar molt l'estratègia en xarxes socials, sobre tot respecte a qui seran els nostres usuaris: volem comunicar als membres de la nostra comissió? Volem comunicar a l'exterior? Una barreja de les dos? Òbviament no és el mateix, i si no es planifica convenientment, podem arribar a casos en què es publique en facebook o twitter documents o comunicacions d'ús intern de la comissió, amb el consequent perill que gent aliena a la comissió acabe enterant-se.

De la mateixa manera s'ha de planificar quin tipus de publicacions es faran: publicacions únicament corporatives?, també de tipus personal dels membres de la comissió?, notícies generals d'àmbit faller?, notícies d'actualitat general?

I en el mateix sentit: quins criteris s'utilitzaran per compartir fotos i estats? I per a retuitejar?

És imprescindible la interacció

Les xarxes socials són maneres de tindre converses online i requereixen, per tant, interacció. Per a això estan dissenyades: per a que la informació siga bidireccional i la interacció continua. Així que és imprescindible contestar tots els comentaris i les mencions que faça la gent que segueix el compte, encara que siga per cortesia 2.0. Ignorar els comentaris i les mencions equival, al món de les xarxes socials, a que no importa res l'opinió d'estos usuaris: exactament igual que en la vida real.

Cal ser capaços de preveure una crisi

Com en qualsevol àmbit de la comunicació, en les xarxes socials és prou fàcil ser víctima d'una crisi de comunicació o de reputació; tant les comissions com els organismes han de preveure l'existència i difusió d'opinions negatives a les seues activitats o accions comunicatives que, mal gestionades, poden derivar en una gran crisi de reputació i marca. En estos casos, la inactivitat no és gens recomanable i necessita d'un protocol ben estudiat que permeta afrontar amb èxit estos riscos; no hem d'oblidar que el que està en ris és la imatge i la reputació de l'organisme.

S'ha de dedicar-li temps

Com en tot, la presència online requereix d'una dedicació important. No hi ha prou amb publicar les actualitzacions de la web: això no és gestionar les xarxes socials; i qualsevol que tinga ja un compte obert a les xarxes no pot gestionar amb èxit comptes corporatius. La gestió de les xarxes socials, com de la comunicació offline, necessita d'algú que puga dedicar un temps mínim a publicar, monitoritzar i analitzar, i que tinga uns coneixements mínims de gestió de comunitats online; està clar que, en este cas, ens movem en l'àmbit faller, però depenent del cas que es tracta seria del tot recomanable delegar-ho en professionals que asseguren un mínim d'èxit o, almenys, minimitzen les possibilitats de crisi i fracàs comunicatiu.

I fins ací algunes idees, molt bàsiques, sobre la gestió de les xarxes socials. Tal vegada es podrien ampliar amb el temps amb altres aspectes a tindre en compte; ho deixe per als comentaris. He fugit de posar alguns exemples de males pràctiques (o d'equivocacions de manual) per a que ningú puga ofendre's; amb eixa decisió el text ha perdut molt de didàctica, però el seu objectiu era només oferir algunes reflexions generals. Amb açò, si voleu, obrim el debat!

José Martínez Tormo

Gestor cultural

El mur faller

A estes altures de la pel·lícula, i sense massa temor d’equivocar-me, crec poder afirmar que tot intent de transformar el món faller està invariablement condemnat a topetar contra un mur. És cert que el mur té escletxes i debilitats, però dissortadament es tracta d´un mur prou consolidat, les rajoles del qual no han sigut quasi alterades per quaranta anys de presumpta transició democràtica. Es tracta d´un mur en gran mesura psíquic, de difícil reforma, que implica tota una visió del món de la festa que, tot i les no poques excepcions i el sacrifici de molts, tapona les possibilitats de crear unes Falles més obertes, flexibles, plurals i receptives a la realitat social i cultural del món que ens envolta. 

El mur psíquic al qual em referisc parla de servilisme,  de manca d'autoestima, d'una actitud aduladora i dòcil amb els que manen, de sexisme fallermajorista, d'un pragmatisme carrincló i acomodatís, de regionalisme banal, d'un insuportable victimisme de campanar, d'estancament estètic, d'avorriment ritual, d'un aïllacionisme que fa pensar a molts fallers que sols existixen ells en el món, aliens als altres sectors de la cultura, del mesquí costum de pegar la cabotada per una por atàvica de “significar-se”, d'un covard “apoliticisme” que és la forma més insana de fer política al servici dels que sempre han vist les Falles com un cortijo senyorial de la gent d'ordre. No m’enganye, apostar per noves idees, per noves propostes, per córrer riscos, per la innovació, per la crítica al poder, per l’autonomia política i el dinamisme creatiu, cosa que molts fallers intenten a contacorrent, és apuntar-se al sadomasoquisme i, probablement, a la frustració. Molt bona voluntat i un gran amor per la festa però massa forces i massa inèrcies en contra. 

 Sempre he pensat que calia transformar les Falles des de dins, i moltíssima gent valuosa, dia rere dia, ho intenta amb il.lusió i força de voluntat, però cada volta tinc més dubtes i crec que la transformació en prufunditat vindrà mitjançant l'obertura d´un nou espai faller fora de les Falles realment existents i lluny dels seus vicis, fora d'eixa negació de l'espai públic festiu obert que és la demarcació fallera, un eficaç invent polític de control social que implica que sols la comissió fallera degudament censada i oficialitzada té el monopoli de l'activitat fallera al carrer. O t'apuntes a la falla o no pots fer res fallerament parlant. Les comissions són un puntal i un patrimoni essencial de la festa, però haurien d'existir moltes més maneres de poder ser faller. Per això a València hi ha tants milers de fallers plens d'idees i ganes de falles però sense comissió fallera. Espere i desitge, com ja sembla apuntar-se, que des del món dels nous moviments socials, ciutadans i artístics, apareguen noves propostes falleres, encara que siga fora de les “tradicionals” dates falleres. És més, sospite que l'única transformació possible de la festa fallera vindrà des de fora o al marge de la festa fallera oficial. El que significa que per a que el vell esperit de les falles reviscole caldria eixir de l'actual marc faller, per molt respectable que siga, per a crear-ne un altre amb unes noves coordenades, aquelles que permeteren oferir un ventall ampli d'experiències falleres més enllà d'estructures ja consolidades. Què dir açò és radical, que és polèmic, què és provocador? És clar que sí, perquè dir açò potser és, ben paradoxalment, el més faller que a hores d'ara es pot dir. 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí (Article publicat en la revista El Turista Fallero, edició de 2014)

Dels concursos de belleses a les falleres majors

L’elecció de reines de les festes té el seu precedent a València en la regina dels Jocs Florals que celebra la institució valencianista Lo Rat Penat des de l’any 1879. Però l’impuls per a crear la figura de la fallera major arribà després de crear els concursos de misses per a buscar la bellesa física, en concret el de Miss Estats Units en 1921, i més directament quan este país reptà Europa a crear-ne el seu en 1928. Espanya se sumà al fenomen l’any següent, 1929, triant una valenciana, Pepita Samper, com a senyoreta Espanya, igual que l’any següent amb la valenciana Elena Pla. Estes dos representants valencianes passejaren la seua bellesa en tots els llocs i festes valencianes a què foren convidades, com va ser les Falles de València, entre altres festes. El protocol que envolta les regines dels jocs florals tingué una clara influència sobre el que posteriorment seran les falleres majors i alguns actes com ara la seua el protocol de l’acte de l’exaltació.

Davant l’auge d’esta pràctica de promocionar la imatge d’Espanya amb una representant que simbolitza la bellesa del país, el Comité Central Faller va imitar la iniciativa i va triar una dona fallera per a representar i promocionar turísticament els valors valencians i fallers fora de la nostra ciutat. Així, propicià que cada comissió fallera elegira per a les Falles de 1931 una representant de cada comissió fallera, entre les quals s’elegiria la que seria la fallera major de la ciutat. La primera afortunada va ser María Ángeles Algarra Azuara, fallera de la plaça del Negret, qui també va tindre l’honor de rebre un pasdoble dedicat.

En 1932 canvià la denominació a bellesa fallera, perquè als mandataris republicans no els recordara el nom del títol a l’anterior règim monàrquic. A més, eixe any s’elegiren de manera excepcional dos representants, Consuelo Cariñena Tarín i Cruz Robles López. Va ser, però, en 1933 quan la denominació de la figura representativa femenina de les falles canvià definitivament pel nom que actualment coneixem, el de fallera major. En 1936 es va triar de manera no oficial una fallera major infantil, Marcelita Cloquell Cortés.

Segons les informacions aparegudes en els llibrets, la premsa i les revistes de l’època, el fenomen ràpidament s’estengué a quasi la totalitat de comissions falleres. Però no totes donaren el mateix nom a esta figura, ja que aparegueren indistintament belleses falleres i falleres majors, un nom este últim que fins a aquell moment s’havia atorgat de manera honorífica a destacades personalitats de la societat valenciana.

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2013).

La tradició de la cremà

Les Falles foren en els seus inicis un festeig més dins de la festivitat dedicada a Sant Josep que organitzaven els veïns. Almenys des de l’any 1740, data del primer document que parla de la nostra festa, els col·lectius veïnals d’alguns carrers i places de la ciutat de València plantaven les falles durant la matinada del 17 al 18 de març, i les cremaven quan el sol es ponia, que normalment en eixa època de l’any era a les huit de la vesprada. D’esta manera, les falles només estaven alçades tot el dia 18 de març i els actes realitzats per la comissió fallera formada a l’efecte (despertà, cercavila i concerts de bandes de música) tenien lloc al llarg d’eixe mateix dia. Per este motiu, este festeig rebia el nom de falles de la vespra de Sant Josep, confirmant el refrany valencià que diu “De la festa, la vespra”.

Esta pràctica prompte començà a patir una metamorfosi que durà dos dècades. En l’any 1871 s’inicia este procés, ja que una de les falles projectades, la de la plaça de bous (promoguda per l’empresa privada que la gestionava eixe any), decidix de manera unilateral canviar el dia de la plantà i cremà al diumenge 19 per ser festiu i així atraure més valencians i forasters que pogueren pagar per entrar a vore la falla i participar en els actes programats. La resta de falles plantades eixe any continuaren la tradició de la cremà el dia 18.

Cremà de la falla Na Jordana-Burjassot de 1888. Quadre de Manuel Sigüenza



Este experiment de traslladar la cremà es va posar en pràctica almenys huit dels vint anys que seguiren a este primer, aplicant diferent casuística segons el context, però sense que curiosament tornara a coincidir el 19 en diumenge. El vent i la pluja va fer que almenys dos falles de les plantades en l'any 1873 es cremaren el 19, mentre que en 1874 i 1891 totes les falles van haver de romandre ambdós dies per la mateixa causa. La resta d’anys són només casos aïllats dins de la tònica general que una falla estiguera plantada un dia més, com en 1875, 1881, 1880, 1884 i 1887.

Esta pràctica intermitent d’ampliar un dia de festa propicià que a partir de l’any 1892 totes les falles es plantaren el 18 i es cremaren el 19, trencant definitivament una pràctica fallera que estigué vigent durant més de segle i mig. A partir d’eixe any s’establí un nou costum, el que hem conegut fins ara, i que ens dura, de moment, 120 anys, prou menys que l’anterior i original.

 

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2013).

La primera falla coneguda?

En algunes pàgines web podem llegir que la primera falla es va plantar l’any 1797 a la plaça del Mercat Central: una reproducció del Colós de Rodes, una de les set meravelles del món antic. De fet, la Falla del Mercat Central, que actualment té el número 1 del cens de comissions de València, diu que és continuadora d’aquells que van plantar esta figura.

 

En realitat, segons conten les cròniques de l’època, esta reproducció en cartó pedra i fusta del Colós de Rodes (pintada en color bronze i amb una alçària de 16 metres) es va alçar dins dels actes i festejos celebrats al cap i casal per a commemorar la beatificació de Joan de Ribera, i només va estar exposada els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost, després dels quals va ser desmuntada.

 

És a dir, que ni es plantà en març, ni el marc de la festa de Sant Josep, ni, molt menys encara, es va cremar. Per tant, difícilment podem aplicar a esta figura el nom de falla (paraula que originàriament tenia el significat de ‘foguera’). El colós que ens ocupa es tractava d’una de tantes figures grans que s’erigien a la ciutat de València amb motiu d’alguna celebració. A tall d’exemple, recordem algunes de les figures abillades de llauradors que, ja més modernament, sufragaren es comerciants del carrer de Sant Vicent amb motiu de la Fira de Juliol, com ara el Tio Nelo (1900) o la parella Nelet i Quiqueta (1904).

Pel que fa als encarregats de sufragar-ne la construcció del colós, la documentació que es conserva en l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de València diu que va ser el cos de botiguers d’espècies de la ciutat qui la va pagar. En realitat, la primera referència que es conserva en la premsa d’una falla plantada a la plaça del Mercat és de l’any 1864. I la següent, del 1872. Per tant, és difícil establir que hi ha un continuïtat entre la comissió formada pels botiguers de 1797 (que, en tot cas, no van plantar una falla) i la posterior Falla del Comerç, ja de final del segle xix.

 

De moment (fins que aparega nova documentació) la plaça del Negret (abans plaça de Calatrava) és el lloc més antic identificat on encara continuen plantant-se falles, l’any 1849, tot i que, com passa en totes les comissions de falla de l’època, no hi ha hagut una continuïtat total de l’activitat fallera en este emplaçament.

 

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2013).

Aniversaris de comissions

Hi ha dos factors per a considerar alguns aniversaris fallers com a enganys. El primer, que els col·lectius festers no s’han preocupat de conservar la seua pròpia documentació, la seua memòria històrica, i per tant això pot provocar que les comissions més antigues hagen de reconstruir la seua història (sobretot la fase inicial) anant a cegues.

I en segon lloc, quan es tracta de commemorar un aniversari, les comissions falleres celebren totes les varietats possibles: la primera falla plantada a l’encreuament, la primera falla de la demarcació, la primera falla de la comissió actual, la primera falla en la secció especial, la primera falla que guanyà el primer premi... A estes celebracions s’han sumat sobretot les comissions d’especial com ara Plaça de Na Jordana, Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, Plaça del Pilar o Exposició.

Però, quan hi ha diners pel mig, com és el cas de les subvencions municipals, les comissions falleres estan disposades a modificar lleugerament la seua història per poder cobrar eixa subvenció. A falta d’una investigació seriosa, han triat les dades que més els interessava per a celebrar un aniversari.

Exemples curiosos en tenim en el llibret del 125 aniversari que la comissió Cervantes-Pare Jofré publicà en 2003, però que s’apropià erròniament diverses falles plantades en la veïna demarcació d’Espartero-Pare Jofré. També la comissió Dalt-Sant Tomàs publicà en 2006 un llibre que celebrava un suposat 150 aniversari de la primera falla plantada, quan en realitat els inicis foren comuns amb la veïna de la Plaça de Mossén Sorell, i s’independitzà en 1918 (segons diferents referències que ells mateixos han publicat). O el més impactant de la Plaça del Mercat Central, que asseguren que plantaren en 1797. Hauria sigut veritat sinó fóra perquè es plantà al mes de juny (no al març), amb motiu de la beatificació de Joan de Ribera (no la vespra de Sant Josep), i es desmuntà en acabar les festes (no es cremà).

Tot el contrari ha passat a altres comissions, que han trobat una data fundacional més antiga gràcies a investigacions més serioses: són els casos de la plaça del Mercat de Russafa (de 1928 a 1881), plaça del Doctor Collado (de 1911 a 1869), Sant Vicent-Periodista Azzati (de 1917 a 1887), plaça de Patraix (de 1947 a 1929), plaça de la Mercé (de 1927 a 1872), Pelai-Matemàtic Marzal (de 1920 a 1887), plaça de l'Àngel (de 1918 a 1902), plaça del Sant Vult (1902 a 1884), el de Pizarro-Ciril Amorós (de 1922 a 1900) i l’últim de la Plaça dels Furs (de 1890 a 1887).

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).