dimarts, 6 de febrer del 2007

Si volem mantenidor/a, quin mantenidor/a volem?


Una volta més, complint el programa, s’ha dut a terme l’exaltació de la fallera major de València, sense desviar-se ni una mica del guió dels últims anys, amb una part artística inicial (teatral o musical) i el posterior ritual jocfloralesc del mantenidor. En les últimes edicions, s’ha deixat poc de marge a la possibilitat d’introduir-hi nous plantejaments, d’experimentar amb noves propostes, on tot puga ser objecte de reformulació, fins i tot la presència o no d’un mantenidor.

Es podia pensar que enguany, any d’eleccions, era una bona ocasió per a parlar-ne. Però curiosament, enguany, ha sigut l’any que menys polèmica ha suscitat l’acte, ni tan sols el discurs de la mantenidora. És cert que el currículum de l’elegida, Carmen Iglesias, historiadora i membre de la RAE, amb el valor afegit d’haver sigut preceptora del príncep Felip de Borbó, i la seua trajectòria professional, contrasten força amb la d’alguns dels seus antecessors, humoristes conservadors i galants en decadència.

No es tracta ací de comentar el contingut del seu discurs, sinó d’intentar fer una reflexió global sobre el que ha sigut el perfil del mantenidor de la fallera major en els últims anys i plantejar quines opcions es presenten en el futur. Tot i això, no ens podem estar de fer tres observacions sobre el parlament d’enguany. La primera, la paradoxa d’un benintencionat discurs sobre l’avanç de la dona en la societat, pronunciat precisament en l’acte faller on més es veu el paper subordinat de la dona en la festa i l’exaltació compensatòria a la qual és sotmesa —present, d’altra banda, en el mateix discurs de la mantenidora. La segona, com de sagnant resulta que, com molts dels mantenidors precedents, Carmen Iglesias fera les seues aproximacions a la festa des de l’antropologia i que mai s’haja pensat que puga fer de mantenidor precisament un dels especialistes en este camp que millor ha estudiat les Falles, el catedràtic i vicerector Antonio Ariño. La tercera, i última, una volta més, les tòpiques i buides paraules sobre el progrés i benestar de la societat valenciana destinades a afalagar l’auditori.

Però mirem ara quins han sigut els mantenidors en ocasions anteriors. En l’etapa que el PSPV ocupà la Regidoria de Festes, només hi hagué cinc mantenidors (en el període comprés entre els anys 1985 i 1991 s’optà per eliminar la participació d’un mantenidor en l’acte i substituir-la per unes altres fórmules, com ara la lectura d’una poesia). Els mantenidors van ser el filòsof i editor Jesús Aguirre Ortiz, duc consort d’Alba, el poeta Rafael Alberti, l’alcalde de Madrid Tierno Galván, el president del Congrés dels Diputats Gregorio Peces Barba i el president de les Corts Valencianes Antoni Garcia Miralles. D’ells, quatre van ser forans d’escassa vinculació amb València i tres eren polítics socialistes. Pel que fa a l’opció lingüística, desconeixem quina llengua (o llengües) va fer servir Garcia Miralles en el seu parlament, però els altres quatre mantenidors, per raons òbvies, van expressar-se en castellà (llengua que, com a mínim, ocupà un 80 per cent d’este període).

Amb posterioritat, en el període que Unió Valenciana comandà la regidoria, es recuperà la presència del mantenidor en l’acte i els unionistes en designaren quatre, que exerciren la seua comesa entre els anys 1991 i 1995: el poeta festiu Anfós Ramon, la periodista Carmen Dolz, primera fallera major que arribà a ser alt càrrec amb el PP, l’humorista conservador de l’Abc Antonio Mingote i el llavors president de Lo Rat Penat, Josep Maria Boluda. Com veiem, es mantingué la tendència a nomenar mantenidors ideològicament pròxims al partit que ocupava la regidoria. D’altra banda, tot i que la proporció de mantenidors originaris de València és la major de les distintes etapes comentades, l’ús del valencià només arribà a la meitat dels casos (fou utilitzat pel primer i l’últim mantenidor, i de fet Carmen Dolz, fallera major del 1980, va fer la seua intervenció en castellà!).

Finalment, durant l’etapa en la qual el Partit Popular ha estat al capdavant de la Regidoria de Festes, a banda de la historiadora i acadèmica Carmen Iglesias, han exercit de mantenidor de la fallera major un president de la Federació de Societats Musicals (Ángel Asunción), un escriptor i columnista d’El Mundo (Antonio Gala), un humorista i columnista conservador dels diaris Abc i La Razón (Alfonso Ussía), un actor caricatura de si mateix (Arturo Fernández), el quartet advocat-advocat de l’estat-notari-magistrat (Luis Miguel Romero, Federico Trénor, Rafael Gómez Ferrer i Juan Luis de la Rúa), dos rectors que han acabat sent consellers del PP (Gustavo Villapalos i Justo Nieto) i un professor universitari que ha acabat ocupant alts càrrecs amb el PP (Andrés Amorós). D’estos 12 mantenidors, només un, Ángel de la Asunción, va fer el seu discurs en valencià, la resta (el 91,6 per cent!!) l’han fet en castellà. Això sí, amb alguna paraula o frase solta en valencià per a donar un toc de color local. Dels 12 últims mantenidors, 5 provenien de fora de la nostra ciutat, amb una vinculació molt tangencial respecte a València i la festa fallera, però, això sí, tots ells arribats des de la capital d’Espanya. A més, dos dels valencians (Trénor i Amorós) han fet bona part de la seua carrera professional a Madrid.

Fixem-nos detingudament en dos dades que semblen constants al llarg dels tres períodes comentats: l’elecció de persones sense cap vinculació amb València o les Falles (quasi la meitat dels mantenidors, 10 de 21), i l’ús aclaparador del castellà (almenys per 17 dels 21 mantenidors), bandejant el valencià d’un acte tan simbòlic per a bona part dels fallers.

Pel que fa a la primera, que sols es podria defensar des d’un fals cosmopolitisme, es tracta en realitat d’una opció que respon a una mentalitat provinciana, que pretén buscar la legitimació de la mà d’aquells que des de fora (ací inclouríem també els valencians en la diàspora, com ara Andrés Amorós o Federico Trénor, als quals el fet de viure a Madrid els aportaria un plus) vénen a cantar les excel·lències del progrés de València, arribant a extrems vergonyosos com el d’Arturo Fernández l’any passat. Resulta, a més, interessant vore com, darrere d’esta opció, se’ns presenta una idea d’una Espanya monocèntrica. D’una banda, perquè obvia l’existència de professionals valencians que puguen triomfar més enllà de Madrid, que continua sent la meta i horitzó professional per a unes ments estretes i provincianes. D’altra, perquè sembla que no hi haja cap altre focus cultural o artístic més enllà de Madrid susceptible de generar professionals, creadors o intel·lectuals que puguen fer de mantenidors (semblen no existir Andalusia, Galícia, el País Basc o Catalunya, o fins i tot altres països).

Quant a la segona, conseqüència també d’eixe fals cosmopolitisme, resulta incomprensible la discriminació que any rere any s’exercix cap al valencià. És, a més, un incompliment reiterat del reglament faller, que estableix que les falles utilitzaran en les seues activitats “de manera preferent, l’idioma valencià, propiciant i impulsant la seua propagació i la normalització del seu ús”. Este fet convertix en mera formulació retòrica el “ferm compromís en la defensa de la indiscutible i diferenciada personalitat del poble valencià, així com de les seues senyes d’identitat” que les falles expressen en el seu reglament.

Apuntàvem al començament que resulta curiós que en este temps preelectoral els diferents partits hagen renunciat a dir la seua sobre l’exaltació d’enguany. Precisament, ara hauria sigut un bon moment per a obrir un debat sobre quin tipus d’exaltació volen i si pensen que ha d’haver-hi un mantenidor. En eixe cas, seria convenient saber quin és el model que tenen en ment els diferents partits, més enllà de noms concrets. Millor encara, seria oportú plantejar si no ha arribat l’ocasió de fixar unes bases mínimes consensuades, fruit de la reflexió i el diàleg, que permeteren en anys successius designar el mantenidor més enllà de simpaties personals o interessos partidistes.

Com hem dit, l’exaltació de la fallera major, tal com està concebuda, és un acte amb una càrrega simbòlica important. Ara bé, des d’una perspectiva moderna, si volem evitar caure en sentimentalismes tòpics i en pràctiques sexistes, la possible participació d’un mantenidor només es justifica per l’oportunitat d’introduir alguna reflexió sobre la ciutat i la festa. I això, en principi, qui millor ho poden fer són persones que hi tinguen una relació estreta, no ocasional, independentment del seu origen.

I si de veritat volem ser cosmopolites, l’elecció del mantenidor hauria de servir també per a donar a conéixer aquells valencians destacats en diversos camps. Aquelles persones que amb la seua activitat professional contribuïxen a conformar la imatge singular i diferenciada de la societat valenciana en un món cada volta més homogeni. Per això, evidentment, caldria que esta elecció responguera a la pluralitat d’esta mateixa societat.

I, per descomptat, caldria tindre en compte que, precisament, un dels valors que els valencians aportem a la diversitat cultural dels pobles és la nostra llengua, el valencià, un patrimoni que correspon defensar a tota la societat, però especialment a les institucions públiques (inclosa la junta Central Fallera), que tenen un mandat exprés de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia en este sentit.

Déiem que no es tractava d’entrar en un debat sobre noms concrets, però, hi ha moltes persones que podrien respondre a este perfil. A tall d’exemple, podem esmentar arquitectes com Santiago Calatrava, creadors plàstics com Miquel Navarro o Manolo Valdés, escriptors com Manuel Vicent o Laura Gallego, científics com Bernat Sòria, músics com el director Josep Vicent o la soprano Ofèlia Sala, actrius com Rosanna Pastor, valencians, valencianoparlants, residents a València o fora, que amb el seu treball diari projecten el nom de València al món.


Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín

1 comentari:

Anònim ha dit...

El problema, al meu parer, és el següent: tenim un famoseo digne i valencià, promogut per les institucions i que aparega als nostres mitjans de comunicació (i parle de canal 9), o seguim tirant mà del famoseo patrio que ven més i ens arriba per multitud de canals (i torne a parlar, especialment, de canal 9)? L'altra cosa és si eixe famoseo digne i valencià estaria disposat a participar en l'acte...

Lola Johnson em pareix en eixe sentit un pas endavant. Lola, t'estimem!!

Ànims als mantenidors del bloc!