En els darrers anys, la festa de les Falles ha experimentat transformacions notables en la seua dimensió social: l’aparició de noves formes de finançament, una preocupant tendència cap a la massificació o els problemes en les relacions amb els veïns en són alguns exemples. Tot plegat justifica la necessitat d’obrir un debat obert i seré —pendent des de fa massa temps— sobre quin model de festa volem. I qualsevol debat sobre esta qüestió no pot defugir un dels principals reptes que se li plantegen a les Falles en el futur més immediat: la sostenibilitat, una sostenibilitat que s’ha d’entendre a partir de tres vessants que es presenten íntimament lligades entre si.
En primer lloc, la sostenibilitat econòmica. L’elefantiasi fallera i una rivalitat malentesa han conduït a una competitivitat sense límits, traduïda en l’adopció de pressupostos desmesurats que han desencadenat una boja carrera que està posant en qüestió l’estabilitat de moltes comissions falleres. A més, el discurs mercantilista de la festa, que incidix en el seu aspecte generador de riquesa per a justificar-se davant els patrocinadors i les institucions públiques, està contribuint a reduir les Falles a un espectacle que oferix la seua cara més amable i políticament correcta, desproveint-les cada volta més dels seus continguts crítics i de denúncia. I parlar de la vessant econòmica de la festa també vol dir parlar dels artistes fallers i les estructures professionals dels tallers. Este col·lectiu necessita amb urgència un plantejament global que, partint de l’especificitat cultural i el valor patrimonial que comporta la seua professió (la Ciutat Fallera n’és un clar exemple), siga capaç d’atendre les demandes de formació o una aposta per la inversió en R+D+I en els processos productius que permeta el desenvolupament de les noves tècniques o la recerca de nous materials, com ara productes menys contaminants.
Això últim ens du a l’oportunitat d’introduir el debat sobre la sostenibilitat ambiental de la festa, reflex de la progressiva extensió en la societat de la sensibilitat i consciència ecològiques. I és que les Falles, per la seua transcendència i importància en la societat valenciana, per l’excepcionalitat cultural que representen i pel fet de presentar-se elles mateixes en moltes ocasions com a representació de la valencianitat, tenen un major grau de responsabilitat en la tasca de fer pedagogia amb el seu exemple. I ja no parlem només dels possibles efectes contaminants en l’atmosfera causats amb la cremà, que afortunadament les institucions semblen abordar ara amb el rigor necessari —després d’anys de retard injustificat— promovent els estudis oportuns. Es tracta també de fomentar la reflexió sobre el tractament dels residus generats per la festa, el consum energètic de la il·luminació o la contaminació acústica generada per la marxa nocturna.
Arribem així, potser al que és el vessant més important, la sostenibilitat cívica. No es poden obviar els problemes derivats de la creixent ocupació del carrer i dels espais públics per part de la festa i les comissions falleres, reflex també de noves formes de socialització i d’un canvi de les relacions amb el veïnat. I menys encara, si tenim en compte que en els últims anys les subvencions a les comissions de falla (per al monument o la il·luminació) han reforçat el caràcter públic de la festa, fent que les Falles siguen més que mai patrimoni de tots els ciutadans. Davant d’açò, resulta un error afrontar esta qüestió pensant davall de les veus que s’alcen contra els excessos de la festa, contra el model de falles del botellot, subjau un discurs antifaller. Ben al contrari, són reflex d’una preocupació transversal, que s’estén per igual entre tots els ciutadans, fallers o no, amb independència de la seua adscripció ideològica. El debat no és falles sí o falles no, sinó aconseguir dissenyar un model de festa integrador per a tots els ciutadans, que recupere la complicitat amb els veïns i els visitants, que fa temps passaren a ser considerats simple públic espectador. Per això, cal renegociar el pacte pel qual fallers-festers, alterfallers, parafallers i el conjunt dels ciutadans senten la festa com a seua.
No és una tasca fàcil i reclama de les institucions assumir la seua responsabilitat actuant com a moderadores entre totes les parts implicades. Potser una fórmula seria la constitució d’un Fòrum de Participació Ciutadana de les Festes de la Ciutat on estigueren presents tots els sectors vinculats directament a la festa (Junta Central Fallera, artistes fallers, comissions i associacions falleres), però també uns altres representants de la societat civil que hi tenen relació (associacions ciutadanes, organitzacions de comerciants i empresarials, Universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, experts...). Un Fòrum de Participació Ciutadana que permetera articular els mecanismes permanents de diàleg, negociació i col·laboració necessaris, amb l’objectiu últim d’aconseguir entre tots un model de festa més integrador, participatiu i sostenible.
Josep Lluís Marín
En primer lloc, la sostenibilitat econòmica. L’elefantiasi fallera i una rivalitat malentesa han conduït a una competitivitat sense límits, traduïda en l’adopció de pressupostos desmesurats que han desencadenat una boja carrera que està posant en qüestió l’estabilitat de moltes comissions falleres. A més, el discurs mercantilista de la festa, que incidix en el seu aspecte generador de riquesa per a justificar-se davant els patrocinadors i les institucions públiques, està contribuint a reduir les Falles a un espectacle que oferix la seua cara més amable i políticament correcta, desproveint-les cada volta més dels seus continguts crítics i de denúncia. I parlar de la vessant econòmica de la festa també vol dir parlar dels artistes fallers i les estructures professionals dels tallers. Este col·lectiu necessita amb urgència un plantejament global que, partint de l’especificitat cultural i el valor patrimonial que comporta la seua professió (la Ciutat Fallera n’és un clar exemple), siga capaç d’atendre les demandes de formació o una aposta per la inversió en R+D+I en els processos productius que permeta el desenvolupament de les noves tècniques o la recerca de nous materials, com ara productes menys contaminants.
Això últim ens du a l’oportunitat d’introduir el debat sobre la sostenibilitat ambiental de la festa, reflex de la progressiva extensió en la societat de la sensibilitat i consciència ecològiques. I és que les Falles, per la seua transcendència i importància en la societat valenciana, per l’excepcionalitat cultural que representen i pel fet de presentar-se elles mateixes en moltes ocasions com a representació de la valencianitat, tenen un major grau de responsabilitat en la tasca de fer pedagogia amb el seu exemple. I ja no parlem només dels possibles efectes contaminants en l’atmosfera causats amb la cremà, que afortunadament les institucions semblen abordar ara amb el rigor necessari —després d’anys de retard injustificat— promovent els estudis oportuns. Es tracta també de fomentar la reflexió sobre el tractament dels residus generats per la festa, el consum energètic de la il·luminació o la contaminació acústica generada per la marxa nocturna.
Arribem així, potser al que és el vessant més important, la sostenibilitat cívica. No es poden obviar els problemes derivats de la creixent ocupació del carrer i dels espais públics per part de la festa i les comissions falleres, reflex també de noves formes de socialització i d’un canvi de les relacions amb el veïnat. I menys encara, si tenim en compte que en els últims anys les subvencions a les comissions de falla (per al monument o la il·luminació) han reforçat el caràcter públic de la festa, fent que les Falles siguen més que mai patrimoni de tots els ciutadans. Davant d’açò, resulta un error afrontar esta qüestió pensant davall de les veus que s’alcen contra els excessos de la festa, contra el model de falles del botellot, subjau un discurs antifaller. Ben al contrari, són reflex d’una preocupació transversal, que s’estén per igual entre tots els ciutadans, fallers o no, amb independència de la seua adscripció ideològica. El debat no és falles sí o falles no, sinó aconseguir dissenyar un model de festa integrador per a tots els ciutadans, que recupere la complicitat amb els veïns i els visitants, que fa temps passaren a ser considerats simple públic espectador. Per això, cal renegociar el pacte pel qual fallers-festers, alterfallers, parafallers i el conjunt dels ciutadans senten la festa com a seua.
No és una tasca fàcil i reclama de les institucions assumir la seua responsabilitat actuant com a moderadores entre totes les parts implicades. Potser una fórmula seria la constitució d’un Fòrum de Participació Ciutadana de les Festes de la Ciutat on estigueren presents tots els sectors vinculats directament a la festa (Junta Central Fallera, artistes fallers, comissions i associacions falleres), però també uns altres representants de la societat civil que hi tenen relació (associacions ciutadanes, organitzacions de comerciants i empresarials, Universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, experts...). Un Fòrum de Participació Ciutadana que permetera articular els mecanismes permanents de diàleg, negociació i col·laboració necessaris, amb l’objectiu últim d’aconseguir entre tots un model de festa més integrador, participatiu i sostenible.
Josep Lluís Marín
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada