La Cavalcada del Ninot ha mort! Visca la Cavalcada de la Plantà!

Foto: Lázaro de la Peña (treta de www.fallas.com)

En acabar la Cavalcada del Ninot, sempre queda un regust amarg per la progressiva decadència d’un acte cada volta més qüestionat en la seua concepció actual. Any rere any, es repetixen els mateixos comentaris amb lleugeres variacions. Si l’any 2009 el periodista Moisés Domínguez expressava “dudas sobre la gracia del festejo, que sigue dando la sensación de estar anclado y sin demasiados márgenes de mejora”, enguany la seua crònica deia que “la baja calidad de la Cabalgata del Ninot vuelve a poner en duda su futuro” i que “este acto, tal como está concebido, camina hacia su desaparición”.

He seguit la Cavalcada del Ninot de manera intermitent (fins i tot he arribat a participar-hi en la meua etapa de faller en actiu) i admire la passió i el treball que posen en la cavalcada les comissions i fallers que tradicionalment hi ha participat, però és cert que, com a espectador, la visió d’un festeig lànguid produïx un cert desànim.

Caldria repassar la història de la Cavalcada del Ninot (n’hi ha un esbós en el primer volum de L’indult del foc i esperem que algun dia es reprenga el projecte d’elaborar una història completa, però que vaja més enllà de l’acumulació de dades de comissions participants i guanyadores per a contar-nos quina ha sigut l’evolució del festeig) per a comprendre algunes de les causes d’esta decadència.

D’entrada, la pèrdua de la seua funció inicial d’acompanyament dels ninots a l’exposició, però sobretot el ferri control que van exercir-hi les autoritats pel caràcter crític i transgressor que tenia el festeig. Això va incidir de manera directa en el tractament dels temes i en la tria dels continguts, que moltes voltes s’han inclinat cap a eixa endogàmia que tant agrada a alguns fallers i que inunda també molts cadafals que es recreen en aspectes, personatges i anècdotes de la festa desconeguts per la gent i que dificulten la lectura a l’espectador –per no parlar de l’efecte de distanciament i estranyament que això provoca. Per a acabar este repàs d’urgència, també caldria apuntar l’evolució de la mateixa societat i les seues formes d’oci, que no reben de la mateixa manera l’impacte d’una cavalcada ara que fa quaranta anys. Per no parlar de l’intempestiu horari: suportar l’actual Cavalcada del Ninot, amb el fred habitual d’estes dates a partir de les deu i mitja de la nit, és un acte d’heroïcitat.

El cas és que són molts es qui —en veu alta o en petit comité— parlen de la necessitat de plantejar-se quin és el futur que hauria de prendre la cavalcada, però més enllà de les converses informals, poques són les alternatives que es plantegen. En realitat, l’única iniciativa ressenyable va ser la que es va posar en marxa per a les Falles del 2005, amb idea, guió i coordinació d’Hernán Mir i Manolo Sanchis.

Aquella va ser una temptativa de posar al dia la Cavalcada del Ninot, de resultat desigual, però que, al meu parer, apuntava per on hauria d’evolucionar el festeig. Així, l’encert fonamental va ser el d’integrar la falla municipal en la desfilada, desplegant visualment el tema del cadafal i, sobretot, amb l’arribada a la plaça de l’Ajuntament de les primeres peces del monument. Per contra, el llast que va tindre fou la hibridació resultant de combinar la participació de comissions de falla (en un intent de mantindre l’esperit tradicional de la cavalcada, però sense concurs) amb grups professionals de teatre i animació de carrer (a càrrec de Xarxa Teatre i els Endimoniats de Mislata) que tancaven la desfilada.

Però per a les Falles de l’any següent, la Junta Central Fallera convocà les comissions que habitualment participen en la cavalcada a una reunió (l’octubre del 2005) perquè aportaren noves idees i alternatives, però l’immobilisme faller i la manca d’una visió global de la festa es van posar de manifest una volta més i la cavalcada tornà al seu esquema habitual i des de llavors continua el seu camí inexorable cap a la dissolució.

Arribats a este punt, quin camí li queda a la Cavalcada del Ninot? Jo apostaria per la seua reconversió.

D’una banda, caldria substituir l’actual Cavalcada del Ninot per una cavalcada de nou encuny: la Cavalcada de la Plantà, una cavalcada consistent en una festa que celebraria l’arribada a la plaça de l’Ajuntament de les primeres peces del coronament de la falla municipal, i que hauria d’estar envoltada d’elements d’animació de carrer, música, efectes audiovisuals i espectacle pirotècnic que giraren al voltant de la temàtica de la falla. Evidentment, això aniria lligat a la revitalització —també necessària— de la falla municipal. Una festa i un espectacle en el cap de setmana previ a la plantà que fóra més adequat i que, per descomptat, haurien de tindre lloc a un altre horari. Per què no a les huit de la vesprada? De manera que poguera atraure més gent al centre de la ciutat i que acabara abans de les deu de la nit, perquè l’hostaleria se’n poguera beneficiar. En definitiva, un acte obert a tots els valencians i que servira de preludi a la setmana fallera, que ja té el seu final precedit per una altra cavalcada, la del Foc.

Però, d’una altra banda, al mateix temps, la “tradicional” Cavalcada del Ninot tindria una oportunitat magnífica per a reinventar-se, traslladant-se a la vesprada del 15 de març, reprenent el seu caràcter originari i alguns dels seus elements fundacionals: participació de les comissions, vinculació a l’Exposició del Ninot i esperit crític. De fet, l’esbós el tenim ja en les cercaviles espontànies —per favor, no les reglamentem!— que les comissions organitzen tots els anys —i que van en augment— per a replegar el seu ninot de l’exposició. És una oportunitat magnífica per a fer no una sinó 380 cavalcades del ninot, escampades per tot València, on els fallers podrien posar a prova el seu enginy en vestuaris i temàtiques, i que serviria a cada comissió per a arreplegar el ninot de l’exposició i en desfilada festiva portar i presentar el ninot (i la falla) als carrers de la seua demarcació, per a convidar el veïnat a la festa.

Una altra cavalcada és possible. Parlem-ne!


Josep Lluís Marín