(Davant les diverses peticions rebudes, penge este conte faller que es va puclicar alhora als llibrets de les falles d'Arrancapins i Càdis-Rector Femenia (Noscarmientas) en les falles de 2011)
Encara ningú no sap com va començar tot. Però, en
el fons, estava en l’ambient que “alguna” cosa havia de passar. Només calia
visitar algun dels darrers anys “València en Falles” per adonar-se que aquella
festa anava a petar tard o d’hora. Definitivament, la cosa s’havia desbordat en
els últims temps: carrers tallats, masses de turistes borratxos rebentant la
nit, comissions falleres desfilant obsessivament amunt i avall, tones de fem
per tot arreu, xiringuitos il·legals escampant l’oli infecte de la seua fregitel·la
i, pitjor encara, unes falles cada volta més horribles, poc imaginatives i
farcides de llocs comuns i adulacions als poderosos. Al remat, un autèntic
merder, que les autoritats s’entestaven a declarar com la més pristina essència
de la “personalidad valenciana”, mentre molts veïns fugien a les muntanyes o platges
i els obligats a quedar-s’hi es gastaven el sou en taps per a les orelles i en
psicofàrmacs per a l’ansietat.
Sembla
que els primers incidents ocorregueren la nit de la plantà, concretament en algun moment poc abans de l’alba del dia 16
de març. Pels testimonis arreplegats, el problemes es detectaren en algunes
falles del centre històric, però en principi ningú no sabia ben bé que passava.
Només es va constatar, en el nou dia, que molts ninots havien desaparegut dels
seus cadafals sense que s’apreciaren indicis de violència. Els repeus estaven
nets i estranyament no havia cap evidència que alguna vegada allí haguera estat
“plantat” un ninot, ja que la superfície dels repeus estava llisa i ben polida.
Per les falles afectades aparegueren alguns tècnics i perits enviats per
l’Ajuntament, però no saberen traure’n l’aigua clara.
Al
llarg del dia el fenomen de la desaparició de ninots anà estenent-se per tota la
ciutat, amb l’evident preocupació dels fallers, que no sabien a quina carta
quedar-se. Només alguns membres de l’estranya fauna de “malalts fallers”, que
orbita els dies de plantà al voltant
dels monuments, començaren a extraure les seus pròpies conclusions. I estes
apuntaven, bàsicament, al fet que tots els ninots desapareguts no eren figures
originals, sinó còpies d’altres anteriors, vulgarment anomenats “refregits”,
que des de feia anys apareixien una i altra vegada, com a éssers tornats de la
mort per cremació, en aquells cadafals cada volta més degenerats i orfes de
sàtira.
Els
primers atacs esdevingueren la nit del primer dia de Falles i foren aïllats,
comesos en barris perifèrics, però en la matinada del dia 17 n’hi hagué d’altres
al centre històric d’una ciutat que despertava atemorida pels esdeveniments.
Amb tot, oficialment no passava res, només alguns “incidents” atribuïbles a
l’excés alcohòlic. Però la veritat és que sí que passava, i molt. De fet, en
els atacs esdevinguts algunes persones havien sigut mossegades per éssers que
caminaven amb dificultats i emetien uns sons com gemecs esmorteïts. Estes
criatures estaven especialment encartonades i aviat alguns roders acostumats a
visitar tallers de falla reconegueren en ells expressions familiars, tant
familiars com que les havien vistes any rere any en multitud de ninots plantats
en les falles. Però ara semblaven zombis, morts vivents, i ho semblaven perquè
ho eren, encara que pràcticament ningú ho admetera, ja que era una noticia
massa terrible i fastigosa per a ser certa.
Alguna
vegada havia de passar i ja estava passant. A causa d’una rara mutació
energètica, els ninots refregits, farts de la seua trista existència de
renaixement i cremació eterns, havien decidit ser coherents i convertir-se en
zombis de veritat, i venjar-se així de la tortura a què estaven sotmesos des de
feia anys. Ara passarien comptes, i tant que ho van fer! Quan els atacs
començaren a ser més nombrosos els rumors s’escamparen i la por va fer
aparició. De sobte va sorgir un exèrcit d’experts i tècnics que intentaven
albirar les causes del fenomen i posar-hi solució. Però ningú no trobava la
causa definitiva. Només alguns dels malalts de falles més conspiranoics, amb el
cul pelat de denunciar suposades confabulacions dels imperialistes catalans destinades
a privar a València de la paella i l’orxata, encertaren a formular una hipòtesi
amb visos de credibilitat. Segons relataven, havien pogut comprovar que en les
falles on havien començat a desaparéixer els ninots les respectives megafonies
no deixaven de posar el famós disc del gran Visente Ramires que es deia Valencia en Fallas, que el venerable
cantant havia enviat a totes les comissions com a mostra de “valenciania”. El
ben cert és que la vespra de la plantà
el disc havia sonat de valent en totes eixes demarcacions, i potser,
argumentaven els malalts, caldria buscar ací algun tipus de relació
causa-efecte, encara que sense concretar-ne el vincle.
L’Ofrena
va començar a primera hora de la vesprada del dia 17, per a donar sensació de
normalitat. Algunes comissions renunciaren a anar-hi, però la majoria ho feren.
Els atacs decresqueren i només es deixaren sentir a la perifèria, tot i que amb
alguna escena destacable, com ara la d’una partida de zombis que es va abatre
sobre una comissió quan esta recollia la seua fallera major del domicili patern:
quan sonava el pasdoble València i
esclataven les traques de rigor, unes quantes criatures aparegueren com del
no-res i començaren a mossegar a tots, acarnissant-se especialment amb la pobra
fallera major, a qui deixaren convertida en una mena de parada de tanda del
Mercat Central. Això no obstant, els mitjans silenciaren la salvatjada,
adoctrinats per les autoritats, que aparegueren en la televisió local declarant
que l’onada d’incidents responia a una “campaña insidiosa de elementos
disolventes que quieren ensuciar el buen nombre de Valencia”.
Però
com que l’Ofrena es va desenvolupar sense incidents, hi hagué una recuperació
de la confiança i la població va eixir confiada per la nit a vore falles. Així
mateix, les comissions se n’anaren als casals a celebrar sopars i balls, com si
la cosa no anara amb elles. Però resulta que sí que hi anava. Així ho hagueren
d’entendre els pobres diables que s’havien reunit, carregats de joies i vestits
cars, en l’envelat vip de Nou
Campanar, quan, sorgits de la foscor i arribant per l’horta de Benimàmet, una troupe de ninots zombis començà a esgarrar
les teles de l’envelat i a sentir-se convidats a la festa d’alta societat que hi
tenia lloc. Moments abans ja havien destrossat una limusina que hi havia
aparcada prop de l’envelat, deixant el xofer com un kebab de pollastre, i ara es
precipitaven, amb la boca plena d’un líquid negre i llefiscós, sobre els
comensals vips allí congregats. El desacato fou considerable, monumental,
fins al punt que el blanc envelat prompte restà tot roig de pura sang i víscera,
de manera que foren els zombis els qui veritablement es donaren el gran festí. L’endemà
el servici municipal de neteja no sabia per on començar... encara que alguns
gossos famolencs de l’horta ja s’havien desdejunat a gust.
L’autoritat
competent intentà canviar la versió dels fets de la massacre de Nou Campanar,
de qui va responsabilitzar una confusa amalgama de cèl·lules islamistes,
immigrants sense papers ressentits i joves antisistema. Amb tot, al llarg del
matí se succeïren un rosari de petites carnisseries en diversos punts de la
ciutat. En una d’estes, els zombis ninots atacaren els pocs fallers que havien
acudit a una despertà i, com que no hi
tingueren prou, deixaren els músics convertits en carn picada. En un altre
incident, prop de la platja, els zombis caigueren sobre un campionat de truc a
l’aire lliure, amb el consegüent caos, vol de naips i esquarterament de membres
humans. Al migdia, però, es va disparar la mascletà
de la plaça de l’Ajuntament com si res, i els turistes i visitants romanien al
sol insensibles a les amenaces, que ells atribuïen a la pintoresca singularitat
de la gent del país, donada a la broma i la xafarderia. No degueren pensar igual
uns guiris nord-americans que prop de la Ciutat de les Arts i les Ciències es veieren
superats per una confraria de zombis. Els guiris creien que era una
representació carnavalesca de caire festívol i aplaudiren la versemblança de
les disfresses, però, quan els zombis començaren a mossegar amb ràbia, se’ls
mudà la cara en un rictus de terror i acabaren amb els cossos destrossats per
les dents de les criatures, que, com diria un castís, “s’arrearen una bona
fartà”.
A
diferència del que passava amb els zombis de les pel·lícules, els humans
atacats pels zombis ninots no es convertien en zombis, sols en un cúmul informe
de membres, vísceres i masses sagnants. La raó era simple: els zombis ninots mai
no havien sigut humans, sinó uns pobres ninots que ara, per alguna estranya
raó, prenien venjança pel trist destí a què havien estat sotmesos durant anys.
I per això era molt difícil desactivar-los, encara que ja hi havia algunes
ments pensants que des de determinades institucions estaven cercant alguna
solució, abans que la desfeta anara a més. S’havia creat una mena de gabinet de
crisi, amb participació de les autoritats locals i autonòmiques, la delegació
del govern central, policia, exèrcit i servicis secrets, però de moment no
trobaven un remei contra una plaga que semblava estendre’s progressivament, com
una taca d’oli, per tota la ciutat i el país, ja que també arribaven noticies
d’atacs de ninots zombis a altres ciutats valencianes on es plantaven
falles.
La
segona jornada d’Ofrena va començar sense alteracions, fins i tot es pot dir
que els incidents cessaren en les primeres hores de la vesprada, mentre el
gabinet de crisi preparava un pla d’acció. Però allò que quasi ningú sabia era
que centenars de zombis ninots s’estaven concentrant al llit del Túria, des
d’on pujaren per diverses rampes per situar-se tot just a la zona de darrere de
la Seu i la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats.
Els passejants que rodaven per allí s’espantaren d’aquella nombrosa legió
d’éssers abominables, però estos ni s’immutaren, més prompte avançaren lents i
titubejants entre els carrerons de la ciutat vella fins quasi tocar la zona
d’entrada de les comissions falleres. Els altaveus tronaven amb els noms de les
falles i les seues falleres majors, l’olor de les roses s’escampava per tot
arreu, la multitud de la plaça aplaudia, les televisions informaven des de la
plaça, l’emoció dels fallers i falleres deixava una reguera de llàgrimes, i la
devoció mariana i valenciana quasi es podia palpar.
Els zombis es miraven
bocabadats l’espectacle i, sobretot, els paralitzava la forta fulgor dels
potents focus que il·luminaven la plaça. De sobte, l’actitud dels zombis va
canviar. Alguns testimonis afirmen que una de les bandes de música que
acompanyava una comissió va decidir, en un exercici d’originalitat, començar a
tocar el Valencia en Fallas de
Visente Ramires en entrar pel carrer de la Barcella. En eixe moment, els
testimonis relaten que els zombis, que fins eixe moment eren éssers de
moviments lents i toscos, es convertiren en zombis ràpids i que la seua actitud
va mudar radicalment. En escoltar el conegut pasdoble es transformaren en una
munió de salvatges criatures plenes de ràbia i furor assassí. Començaren a
agitar els braços i arrancaren a la carrera, entrant per diversos accessos a la
plaça de la Mare
de Déu. Allò fou una matança en tota regla, amb l’agreujant que les televisions
de mig món la retransmeteren amb tot luxe d’escabrosos detalls.
L’horda
de ninots zombis entrà com un vertader saqueig a la caça de tot allò que es
menejara a la plaça, amb una especial malvolença per les falleres majors. També
s’encebaren amb un conegut presentador televisiu, especialitzat en actes
festius, a qui en pocs segons reduïren a una mena de gaspatxo manxec sense
sofregir. La resta fou inenarrable. Una autèntica orgia de destrucció i
violència gratuïta, que deixava un paisatge desolador: caps solts de falleres
amb els monyos i la pinta, cistelles de flors esguitades d’intestins rogencs,
cossos partits per la meitat, uns saragüells per ací, un jupetí per allà, falleres
majors amb la llengua arrancada, rams de flors farcits de mans i peus
furiosament mutilats pels zombis delerosos de sang i carnassa. En suma, una triperia
de dimensions colossals que, definitivament, va desencadenar el pànic més
brutal en la ciutat en festes.
Molt
ràpidament els esdeveniments foren notícia de portada de tots els informatius,
mentre les autoritats ultimaven un pla de resposta ràpida. Especialment, perquè
els ninots zombis, després del desenfrenat i bàrbar festí de l’Ofrena, s’havien
escampat pels barris cèntrics, fent una autèntica massacre allà per on
passaven. Els habitants de l’urbs, inclosos els fallers i falleres, havien
pegat a fugir abandonat-ho tot, buscant vies d’escapament al camp o a la
perifèria, i els embossos encara complicaren més la situació. S’acostava la nit
de la cremà de les falles i la
confusió era total. Les forces vives ho constataven i acceleraven les gestions
per a buscar una via de solució. Per fi trobaren un pla.
El
pla l’havia suggerit la mare de la fallera major, que no volia que la seua
filla acabara el seu regnat de manera tan poc brillant, i encara tenia el somni
que la seua xica poguera vessar unes llagrimetes a la balconada de l’Ajuntament,
si fóra possible amb un primer pla de la televisió autonòmica, que potser li
obriria algunes portes, ja que xiqueta estava farta de repetir per tercera
vegada el primer curs d’odontologia en la universitat. La
mare tenia certs misteriosos contactes, que ara no ve al cas detallar, amb
esferes diplomàtiques nord-americanes, i prompte el pla va anar prenent forma.
Era ben sabut que l’exèrcit ianqui tenia un ampli estoc de bombes incendiàries
de napalm en diversos magatzems secrets, alguns dels quals situats en les bases
militars que els Estats Units tenien a Espanya. La idea era senzilla: carregar
helicòpters de l’exèrcit espanyol amb les bombes de napalm nord-americà,
concentrar els zombis ninots a la plaça de l’Ajuntament a l’hora de la cremà de la falla i atacar-los per aire
fins a reduir-los a cendres. A les altres ciutats i pobles afectats també
s’adoptaria el mateix pla, acoblant-lo a les dimensions del problema. Només hi
havia un xicotet contratemps: els zombis eren centenars, però per a atraure’ls
al parany caldria usar algun tipus de reclam viu. Prompte es rebutjà la idea
d’utilitzar els animals del Bioparc, atés el dany que això causaria al turisme
de la capital, raó per la qual, i sabent que calia eixe sacrifici, es va
decidir atraure cap a la plaça tots els guiris despistats que pul·lularen pel
centre, entestats encara com estaven que tota la gresca dels zombis era un
carnaval d’allò més original.
Això
fou, com quasi tot a València, una qüestió de “pensat i fet”. Amb un prodigi de
coordinació burocràtica, en poc de temps l’Operació Cremà, que fou com es va
batejar el dispositiu de seguretat, estigué en marxa. Es va buidar el centre de
població indígena i fallera, i només hi quedaren els guiris bevent cervesa de
barril i gintònic de garrafó. La resta fou més fàcil del que semblava. Un cotxe
ornamentat amb senyeres llençava alegres missatges per megafonia, atraient els
guiris cap a la plaça de l’Ajuntament, prometent-los beguda de qualitat gratis,
com a homenatge de la ciutat a tan distingida concurrència, i mentrestant, per
fer-los més atractiva la marxa, els anava llançant petits kits d’orxata i fartons, que els guiris arreplegaven com si fóra
or, delerosos de degustar una altra de les peculiaritats gastronòmiques
valencianes.
L’operatiu
de seguretat ja estava ultimat. Els guiris ja entraven a la plaça, mentre els
zombis, que estaven rossegant ossos i monyons a la zona del Pilar, molt prompte
oloraren la sang fresca. Hi arribaren, com no podia ser d’altra manera, pel
carrer de la Sang i, una volta a la plaça, i a la vista de tant de guiri fent l’imbècil,
la multitud de zombis s’enfurismà especialment, atacant-los sense pietat, fins al
punt que en pocs minuts estaven reduint els incautes guiris a una salsa informe
i apegalosa. No hi havia temps a perdre. Algú de l’autoritat competent donà
l’ordre i pels altaveus de la plaça començà a sonar el Valencia en Fallas de Visente Ramires. Era el senyal. Els zombis
encara s’enrabiaren més, destrossant cruelment el que quedava de les seus
víctimes, però per l’horitzó també aparegué una esquadrilla d’helicòpters Apache
carregats de napalm fins als nassos. I així, al ritme de la valenciana cançó de
Ramires, els helicòpters s’acostaren en formació al centre de la plaça, i
mentre la fallera major encenia la metxa de la cremà de la falla de l’Ajuntament, protegida per una placa especial
de metacrilat ignífug transparent, cortesia de la Cambra de Comerç, els
helicòpters llançaren la seua incendiària càrrega sobre els zombis i allò fou
un autèntic infern. Alguns ni tan sols sentien les cames.
La
falla cremant-se no importava, ja que les explosions de napalm havien fet diana
i els pobres ninots zombis sucumbien entre espasmes i renecs, cremant-se una
vegada més, amb una agitació de cames i braços, i les boques encara mossegant a
l’aire. En pocs moments la plaça havia sigut arrasada; la falla, cremada i els ninots
zombis, convertits en cendres, que el servici municipal de neteja recollí de
seguida i va abocar a la mar en un discret operatiu sense cobertura mediàtica.
Veritablement, allò havia sigut la
Nit de la
Cremà més espectacular, i la ciutat tota ho va celebrar. Per
fi s’havien pogut lliurar del malson i ara València podia tornar a ser
capdavantera mundial. Ràpidament, i per no perdre quota de mercat, l’autoritat
competent va pensar a muntar un parc temàtic sobre els zombis fallers, que
serien realitzats, a grandària natural, pels artistes fallers, glòria de la
terreta, i que de segur atrauria un turisme de qualitat que faria que el
progrés, la innovació, l’excel·lència i l’emprenedorisme
feren de València una ciutat amb veritable projecció global. El vell eslògan
encara funcionava i València “anava a més”.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Entrades
