LA DRETA FALLERA

         

          En este text intentarem fer una aproximació a les característiques d’allò que podem anomenar “dreta fallera”, precisament la mateixa dreta que nega sistemàticament la politicitat de la festa, afirmant que les Falles són “apolítiques”. Parlem de “dreta fallera” perquè esta existix, i domina la festa des que el franquisme aconseguí segrestar-la i fer-la seua, reinventant-la d’acord amb els seus interessos polítics. Després vingué la transició cap a la democràcia, però la politització franquista i conservadora de la festa era tan profunda que havia arribat a solapar-se amb una definició “natural” d’esta. Dit d’una altra manera, allò que havia sigut una reelaboració de les falles en clau reaccionària s’anava a presentar com una festa que era així “de tota la vida”.

Els aldarulls i conflictes propis de la batalla de València, amb l’emergència d’un blaverisme hereu del valencianisme temperamental faller atiat pel franquisme, feren la resta, de manera que l’arribada del PP a la majoria absoluta de l’Ajuntament de València en 1995 (després de quatre anys de cohabitació amb Unió Valenciana) suposà la consagració del domini d’una dreta fallera ara legitimada per la via de les urnes, amb l’agreujant d’una esquerra desapareguda en combat que havia decidit abandonar les Falles a la seua sort. Una dreta fallera, el major èxit de la qual ha consistit paradoxalment a no ser percebuda com a tal, sinó com l’opció que defensava les “Falles del poble”. Reaccionisme, populisme i amnèsia històrica, un còctel perfecte que ha fet que actualment la dreta fallera encara controle fermament la festa fallera. Passem, doncs, a vore els seus trets més reeixits:

1. Defensa que les Falles són “apolítiques”. Però, ben curiosament, només condemna la “politització” si ve de l’esquerra, mai de la dreta.

2. En el tema de la llengua pot emprar el valencià, però el considera una llengua menor en relació amb el castellà, més prompte una llengua ritual per a certs actes fallers (presentacions, versos dels cadafals, cant de l’himne i poc més).

3. Sol alinear-se amb les postures més o menys anticatalanistes i properes al regionalpopulisme blaver més ranci.

4. Redueix la “cultura valenciana” als quatre tòpics regionalistes de la Renaixença més conservadora i poc més.

5. D'entrada, es mostra poc inclinada a qualsevol canvi o transformació que altere l’status quo de la festa. Pot admetre innovacions inofensives o funcionals dins este ordre festiu (un nou dia d’ofrena, els folros polars fallers, nous actes fallermajoristes, fins i tot una certa innovació estètica en els cadafals), però no alteracions més “perillososes”, com ara canviar el sistema de premis, el tipus de jurat, el paper ritual de la dona o les temàtiques crítiques amb el sistema en els mateixos cadafals. Qualsevol intent de canvi profund tendirà a ser estigmatitzat com a “catalanista”, “radical”, com ara s’estila dir, o “antifaller”, que és l’equivalent faller conservador a dir “antisistema”".

6. Estèticament és molt conservadora, i només accepta la innovació estètica si no és trencadora i s’adapta a una temàtica blana i buida, tan típica de les falles “blanques” o “roses”.

7. Potencia el fallermajorisme i el seu univers derivat com a manera de perpetuar el patriarcalisme faller i fomentar actes rituals protocolaris, en la mesura que la proliferació d’estos actes afavoreix la presència de les autoritats i reforça el perfil d’“ordre” de la festa.

8. Contribuïx a reproduir, sota l’argument pervers de l’“enginy i gràcia” els trets sexistes, homòfobs i reacccionaris dels continguts expressats en els cadafals.

9. Sacralitza l’“enginy i gràcia” com a sucedani pervers i conservador de la sàtira fallera més irreverent i clàssica.

10. Exalta el victimisme faller que presenta el col·lectiu com si fóra l’únic solidari de la ciutat i reclama privilegis per a ell, alhora que veu fantasmes de persecució i menyspreu “injustos”" per tot arreu. La culpa sol recaure en veïns i els “enemics de la festa”, que hom situa a l’esquerra sociològica.
 Qui són els representants de la dreta fallera? A banda dels polítics que duen la Junta Central Fallera i els seus homes de confiança, hi ha determinats presidents d'agrupació o comissió, representants de sector, a més d'altres fallers influients i de l'entramat mediàtic que els hi dóna suport i sosté que la seua visió de la festa és la única possible i "natural".

Evidentment, la llista és una primera i simplista aproximació al fenomen de la dreta fallera, sense el qual és impossible entendre més de vint anys de majories absolutes de la dreta politica a la ciutat de València. Hui en dia les coses són una mica més complexes. Per exemple, hi ha un valencianisme tricolor no conservador, hi ha cada volta més gent d’esquerres que s’acosta a les Falles des d’una nova perspectiva, més enllà de vells prejuís, i es noten massa les maniobres del PP per intentar que cap formació política progressista faça per entrar en la festa des d’una perspectiva oberta, renovadora i integradora. Afortunadament, les coses estan canviant i, per això, la dreta fallera, la del PP i la de les comissions, està tan nerviosa. Però no oblidem que sempre ha existit un món faller subterrani i resistent, que potser ara té la primera gran oportunitat de donar-se a conéixer, eixir definitivament de l’armari i dir la seua sobre una festa amb enormes potencialitats, si és que les sabem aprofitar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

 

SIS ARGUMENTS CONTRA EL CANVI DE DATES DE LES FALLES

 

       En este article intentarem aportar sis arguments que, des del meu punt de vista, juguen en contra del possible trasllat de dates de la festa de les Falles, un trasllat que el president Fabra va anunciar a final de juliol i que, per la manera en què s’ha fet, des de fora de València i complint les ordres de Madrid, ha generat molt de malestar en el món faller. És més, Fabra va fer l’anunci per desviar l’atenció del brutal ERO sobre RTVV que s’havia anunciat la vespra, amb ocupació del plató d’informatius pels treballadors inclosa i que de segur anava a tindre ben ocupada la premsa local.

Feta ja la jugada, el principal argument esgrimit pel govern valencià era que, amb el trasllat, s’incrementaria la productivitat i les Falles en cap de setmana aconseguirien un moviment econòmic extra de quasi 800 milions d’euros, amb el consegüent benefici que això reportaria a la ciutat i a la seua projecció turística. També es diu que això facilitaria una festa on seria més fàcil conciliar el dret dels fallers a la festa i el dels ciutadans no fallers al descans. Però no hem d’oblidar que la proposta del trasllat ja fa anys que la defensen les comissions de la Federació de Falles de la Secció Especial i que el món faller ja va rebutjar la idea en una mena de referèndum fa uns anys. Amb tot, la proposta ha generat debat dins els fallers, ja que no pocs la veuen factible i desitjable per als seus interessos i els de la ciutat. Al capdavall, el 25 de setembre passat fou sotmesa la qüestió a votació en l’assemblea de presidents de falla de València, amb el resultat de 288 vots en contra del trasllat, 30 a favor i 4 abstencions. Cert és que el resultat no és vinculant, però deixa les coses ben clares: el món faller del cap i casal està aclaparadorament en contra del trasllat. I sembla que a les comarques falleres la situació no és massa distinta. En tot cas, i per tal de contribuir al debat i obrir noves línies de reflexió sobre la qüestió, exposaren els nostres arguments.

       Argument 1. Probablement el trasllat faria perillar la candidatura de les Falles a ser declarades patrimoni de la humanitat, ja que es trtactaria d’un canvi per motius econòmics i turístics, en funció d’una raó de “productivitat” i des de dalt cap a baix, sense una decisió democràtica del “subjecte celebrant”, especialment ara, que el món faller s’ha pronunciat aclaparadorament en contra. Potser no hi ha una norma explícita en la UNESCO que ho diga, però la filosofia de les concessions és així. A més, estes són limitades (dos candidatures per estat) i damunt la UNESCO sol primar les candidatures sòlides que respecten les tradicions i no siguen frívoles en este punt. Si les Falles ja ho tenien difícil, ja que en el cas del patrimoni etnològic es prioritzen les candidatures dels països del Tercer Món, amb el trasllat de dates la declaració seria molt difícil, si no impossible

        Argument 2. La proposta del trasllat de data servix per a emmascarar la brutal pujada de l’IVA al 21 per cent, que és una autèntica desfeta per al món de la cultura en general, i de les Falles en particular. De fet, es tracta de dos mesures anunciades quasi alhora. I el pitjor és que la pujada de l’IVA implica efectes econòmics catastròfics qui ni el trasllat compensaria, suposant que compensara econòmicament les comissions en alguna cosa, fet prou discutible. Més prompte l’agreujaria, ja que, com han dit alguns presidents, el trasllat implicaria més despeses de les comissions, perl fet d’haver atendre més gent als casals, comprar més beguda i menjar, etcètera.

Argument 3. Amb la pujada de l’IVA en general, la contenció i reducció de salaris, la desaparició d’una paga extra dels funcionaris, la desregulació neoliberal salvatge del mercat laboral i la progressiva liberalització dels horaris comercials, més els perniciosos efectes que tindrà el més que previsible rescat d’Espanya a mans del BCE i l’FMI, és evident què els fallers, com la resta dels ciutadans, disposaran cada volta més de menys ingressos, i per tant la gent retallarà de coses considerades prescindibles com ara les eixides turístiques, ni que siguen internes. Per tant, és poc probable que acudisquen més turistes espanyols a les Falles de cap de setmana. Igualment, és discutible que molts fallers que treballen en un sector comercial d’horaris liberalitzats puguen acudir a l’Ofrena o a altres actes, ja que hauran de treballar igualment, especialment si damunt estan treballant en negre dins el sector submergit, per a arribar a fi de mes. Tampoc no hi acudiran turistes culturals de més poder adquisitiu, ni els turistes de congressos, que ja venen en altres èpoques, però s’hi estan poc i deixen pocs diners en comparació amb altres ciutats. Més prompte acabaran venint a una València en Falles els turistes nòrdics de borratxera, que voran en el cap i casal el paradís per a posar-se cecs de tot i arrasar la ciutat el cap de setmana, deixar-la bruta i, possiblement, s’incremente la violència i vandalisme als carrers, al més pur estil Lloret de Mar. Així, València es convertiria en un gran botellot, les conseqüències del qual haurien de pagar els ciutadans, fallers i no fallers.

Argument 4. Es diu que el trasllat incrementarà els beneficis econòmics per a la festa i per a la ciutat. No obstant això, en els dos estudis fets per a la Interagrupació (el darrer intervinguèrem Jesús Català i servidor), resulta que més del 70 % per cent del moviment econòmic depén de l'hostaleria, i tots sabem que de l'hostaleria no es deriva un gran benefici econòmic per a les comissions falleres Per tant, no s’acaba de vore el benefici econòmic per als fallers, i per a la ciutat, en un context de crisi que no farà si no agreujar-se els pròxims anys, tampoc no hi veig el benefici, sobretot si tenim en compte que la gent gastarà molt menys, especialment després de la pujada del IVA. En tot cas, encara no s’ha fet un estudi realment rigorós sobre l’impacte econòmic de la festa a la ciutat, i sobretot com repercuteix en l’economia de les comissions.

Argument 5. Es tracta d’un argument menor, però que cal considerar. Amb el trasllat desapareixeria la festa de sant Josep, al menys tal com ara es coneix. L’Església Catòlica ja ha dit que mantindrà la festa en el seu calendari litúrgic, fet que eliminaria les misses falleres de sant Josep per raons òbvies. Unes misses que per a la majoria de les falles encara continuen sent un acte rellevant, amb cercavila on les falleres van amb mantellina i on la fallera major de torn pot lluir-se per darrera vegada en la setmana fallera. I, de pas, també també acabarien les tradicionals felicitacions falleres a peps i pepetes.

Argument 6. El canvi de data suposaria posar la lògica econòmica del benefici per damunt de la lògica del do, que és la pròpia de les festes populars i també de les Falles, que encara són una resta de la manera de viure, en estes contrades mediterrànies, de les antigues societats precapitalistes. La lògica o economia del do implica que allò més important és el regal que es fa a la comunitat. Els fallers no fan la seua festa per motius de benefici econòmic, sinó que l’entenen com un regal que es fan a si mateixos i a la ciutat. És més, fan un gran sacrifici econòmic per a generar un autèntic “gran esdeveniment” que reporta grans guanys turístics a la ciutat, especiament a l’hostaleria, que n’arrambla més del 70 per cent. Darrere de la proposta del canvi de data estan els economicistes arguments de l’increment de la productivitat i els ingressos per turisme, emanats de les directrius neoliberals que dicta la troica europea, cosa que xoca frontalment amb la vella lògica festiva del do i el regal. Si al final s’imposa la implacable lògica del mercat, la festa haurà quedat bàsicament convertida en una mercaderia; els fallers, en uns productors barats de diversió, i els visitants, en simples clients. Es podria argumentar que no són dos lògiques incompatibles, però sí que ho són, perquè quan la festa popular, que és un dels darrers reductes d’una economia del bé comú, que pensa en el benestar general, comença també a regir-se per la lògica mercantil, esta última acaba imposant-se i la festa passa a convertir-se en un parc temàtic on només importa l’increment de la quota de mercat.

 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Un pla estratègic per a les Falles? Sí, i participatiu!

Fa uns dies, un grup polític amb representació a l’Ajuntament de València va traure una nota de premsa en què instava a l’elaboració d’un pla estratègic per a les Falles. És esta una idea que ha sorgit en altres moments (si no recorde malament, la Federació de Falles d’Especial va presentar una mena de pla estratègic fa uns anys), però que no s’ha explicat convenientment. A grans trets, vaig a tractar de donar un poc de llum a què és això d’un pla estratègic per a les Falles, ja que jo mateix he fet al·lusió en diverses ocasions (algunes d’elles en públic) a la conveniència de plantejar-s'ho molt seriosament.

En l’àmbit empresarial, ja fa moltes dècades que començà a aplicar-se la planificació (d’empresa, de serveis, de producte, etc.) per a optimitzar recursos i millorar la productivitat i l’organització de la mateixa empresa. Igualment, des de fa uns anys, el sector cultural ha començat a plantejar-se la necessitat de planificar estratègicament la intervenció i organització de la gestió cultural.

Bàsicament, la planificació pot estructurar-se a tres nivells, i en tres documents diferents:

• Pla estratègic (alguns el denominen pla director): plurianual, al voltant de 10 anys.
• Pla director (alguns el denominen pla estratègic): plurianual, entre 1 i 5 anys, generalment 3 anys.
• Pla operatiu: anual.

El pla estratègic (o director, segons contextos) és un document que, en el cas de les Falles, plantejaria les intencions de la gestió de la festa a llarg termini. És un document qualitatiu, objectiu i atemporal. Este document establiria, entre altres aspectes, el model d’organització de la festa, la seua importància en la vida de la ciutat, les seues característiques bàsiques i les diferents relacions que s’estableixen entre els protagonistes. En definitiva, el document explicita el model de festa que vol els seus protagonistes.

En part, molts dels debats que, contínuament es reactiven en el món faller (canvi de dates de celebració, paper d’agrupacions i sectors, model per a la falla municipal, model d’organització, etc.) tindrien una solució consensuada i pública. Una altra cosa seria l’acció política i legislativa dels agents i administracions alienes a l’àmbit faller.

Per això, el procés de redacció d’un pla estratègic per a la festa ha de comptar necessàriament amb la inclusió de tots els agents involucrats: administració, agents polítics, serveis municipals, sectors empresarials, ciutadans, artistes i professionals i, sobre tot, fallers.

El procés de redacció d’un pla estratègic, a grans trets, hauria de tindre les següents fases:

1. Anàlisi de la situació
2. Diagnòstic de la situació
3. Declaració d’objectius estratègics
4. Estratègies a implementar
5. Plans d’actuació
6. Seguiment dels plans d’actuació
7. Avaluació de la consecució dels objectius

Tot este procés hauria d’articular-se a partir de processos de participació real que permeteren una reflexió col·lectiva sobre tots els aspectes de la festa. Però una planificació estratègica a llarg termini es complementa sempre amb una planificació directiva (a mitjan termini) i operativa (anual).

La planificació a mitjan termini reflexa les estratègies a seguir per tal d’aconseguir els objectius plasmats al pla estratègic, d’una manera quantitativa, manifesta (explicita línies d’actuació) i temporal (amb una cronologia a mitjan termini). D’alguna manera, el pla a mitjan termini coincideix amb la durada d’una legislatura política i, per tant, el pla director podria coincidir amb el programa electoral dels partits polítics en matèria de Falles. Així, el partit polític en el govern tindria llibertat (una vegada aprovat en les urnes) per establir els mecanismes que més adients considerara per abastar els objectius estratègics i el model de festa consensuat al pla estratègic.

I, per últim, la planificació operativa, de caràcter anual, completaria el procés planificador, establint objectius i directrius d’actuació per aconseguir a curt termini els objectius establits en els plans estratègic i directiu. Esta planificació correspon als responsables organitzatius de cada any.

El procés planificador plantejat, especialment a nivell estratègic, podria atorgar a la festa de les Falles d’un consens generalitzat sobre el model de festa, alié a la direccionalitat partidista dels grups polítics o a posició més o menys interessada de grups organitzatius, d’interessos i de particularitats conjunturals. Això sí, sempre que se realitze a partir d’un procés de participació global, real i articulat metodològicament. La participació, ara més que mai, és fonamental.

José Martínez Tormo

LA CREMÀ DE LES FALLES: 18, 19 o quin dia de març?

Les Falles foren al principi un festeig o acte més dins de la festivitat dedicada a Sant Josep que organitzaven els veïns d’alguns carrers o places de la ciutat de València. Des d’almenys 1740, data del primer document que parla de nostra festa, els col·lectius veïnals d’alguns carrers i places s’atreviren a posar dalt de les tradicionals hogueras uns ninots (també anomenats primigèniament estàtues, efigies o figures) que criticaran els vicis i defectes dels veïns d’eixos espais. Estes fogueres urbanes tenien també el seu equivalent per tota l’horta, i que anaren desapareixent durant tot el segle XIX.

Les Falles es plantaven originàriament durant la matinada del 17 al 18 de març i quedaven dretes només eixe dia fins que arribava l’hora de cremar-les, quan el sol es posava, normalment a les 8 de la vesprada. D’esta manera, les Falles només estaven exposades el dia 18. Per este motiu, este festeig rebia el nom de Falles de la vespra de Sant Josep.

Però el calendari faller començà la seua metamorfosi i en 1871 tenim el primer exemple d’una falla (la de la Plaça de Bous) que canvià el dia de la plantà i cremà al diumenge 19, per ser festiu i atraure. A més visitants que pagaren per entrar al coliseu i fer més ‘caixa’.

A partir d’eixa data tenim uns altres exemples esporàdics de falles que es cremaren el 19 per motius desconeguts (1874, 1875, 1880 i 1884) o perquè les inclemències meteorològiques del temps ho impediren (1873 i 1891). Inclús hi hagué algun cas ocasional de falles plantades tres dies (els anys 1881 i 1887 a la Plaça de Bous).

Esta pràctica intermitent propicià que a partir de l’any 1892 totes les falles es plantaren el 18 i es cremaren el 19, trencant definitivament el refrany de la festa, la vespra i una pràctica fallera que estigué vigent al menys 152 anys. A partir d’eixe any s’establí una nova costum, la que hem conegut fins estos calorosos dies de juliol, i que ens ha durat exactament 120 anys, prou menys que l’anterior i original tradició.


* Este text es una revisió d'un apartat publiclat al llibret de la comissió fallera de Sant Roc de Torrent al 2011.

La primera notícia de les Falles

No hi ha unanimitat entre els que han escrit sobre l’origen de les Falles. Però si mirem la publicació Más de 500 años de fallas, ens crida poderosament l’atenció la quantitat d’anys que indica el títol que fa que estem fent falles. Amb este llibre, Soler Carnicer ens fa il·lusionisme i transforma les informacions que ha trobat des del 1497 citant la paraula falla. Estes referències són de falles (fogueres o lluminàries) que es feien com a senyals de llum, com ara la del Micalet.

Tot i ser veritat que apareix citada la paraula falla, estes mencions antigues feien referència a les fogueres que en diverses èpoques de l’any es cremaven per esdeveniments relacionats amb bones notícies referides a la família reial (un natalici, casament, etc.) o de política espanyola (una batalla guanyada, una treva de pau, etc.).

Però la primera notícia que s’ha trobat de les Falles com a festa amb ninots dalt d’una foguera que es cremava la vespra de Sant Josep es un ban municipal de l’any 1740. Curiosament, este llibre ja només citarà les informacions relatives al festeig faller i deixarà de citar les anteriors a fogueres, excepte en el cas que ha confós amb una falla el monument plantat a la plaça del Mercat Central al juny amb motiu de la beatificació de sant Joan de Ribera i que no es cremà.

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).

El no-museu faller de València

El museu faller de València no és un museu. Probablement més d’un lector d’estes línies se senta estranyat per eixa afirmació, però és absolutament real, i en este Dia Internacional dels Museus resulta convenient recordar-ho.

Si atenem a la definició que l’ICOM dóna als seus estatuts, un museu és “una institució permanent, sense ànim lucratiu, al servei de la societat i el seu desenvolupament, oberta al públic i que porta a terme investigacions referents als testimonis materials de la humanitat i del seu entorn, els adquereix, els conserva, els dona a conéixer i especialment els exposa amb la finalitat de promoure l’estudi, educar i deleitar”.

La Llei de Patrimoni Històric Espanyol defineix als museus com “las instituciones de carácter permanente que adquieren, conservan, investigan, comunican y exhiben para fines de estudio, educación y contemplación conjuntos y colecciones de valor histórico, artístico, científico y técnico o de cualquier otra naturaleza cultural” (art. 59.3).

I, finalment, la Llei de Patrimoni Cultural Valencià entèn per museu “les institucions sense finalitat de lucre, obertes al públic, l’objecte de les quals siga l’adquisició, conservació, restauració, estudi, exposició i divulgació de conjunts o col·leccions de béns de valor històric, artístic, científic, tècnic, etnològic o de qualsevol altra naturalesa cultural amb fins d’investigació, gaudi i promoció científica i cultural” (art. 68.1)

Amb estes definicions, molt semblants entre elles, és fàcil comprendre que, en l’actualitat, el Museu Faller de València no és més que un altre magatzem de l’Ajuntament en què es guarden els ninots indultats. És cert que de manera oberta al públic i visitable, però sense ser el que s’entén veritablement per museu en els temps que corren. De fet, administrativament, la Direcció Generalde Patrimoni Cultural Valencià no el reconeix com a tal, ni tan sols com a col·lecció museogràfica.

Probablement algú diria que açò no té importància, que no deixa de ser un reconeixement administratiu i, en part, és així. Seria així si el denominat Museu Faller de València tinguera un responsable tècnic superior de museus, impulsara estudis i investigacions sobre les seues col·leccions, establira mecanismes per a la restauració dels seus fons, organitzara exposicions temporals i altres activitats, treballara en la difusió i comunicació dels seus fons i tinguera un pressupost per fer front als objectius. Però el denominat Museu Faller no té res d’això; de fet, les úniques investigacions que s’han fet de la principal col·lecció del no-museu han sigut impulsades per l’Associació d’Estudis Fallers, responsable també de la seua guia.

Els requisits perquè fóra reconegut com a museu no són massa difícils d’aconseguir; l’ordre de la Generalitat que regula el seu reconeixement parla de reunir els següents requisits:

1. Instal·lacions permanents, suficients i adequades, segons el parer de la Direcció General de Patrimoni Cultural.
2. Un tècnic superior que en tinga cura.
3. Un inventari i un llibre de registre, segons models oficialment establerts.
4. Horari d’obertura al públic, no inferior a quinze hores setmanals.
5. Pressupost que garantesca un funcionament mínim.
6. Enviar a la Direcció General de Patrimoni Cultural, amb la periodicitat que reglamentàriament es determine, resums estadístics de visites al museu.

Aquell lector que conega mínimament el denominat Museu Faller s’adonarà que no son requisits impossibles de cumplir. Per tant, podríem dir que el fet que no estiga reconegut com a tal es deuria a motius de tipus polític, ideològic o inclús a la deixadesa i poca importància atorgada pels responsables de l’administració local.

És curiós que un centre com este, amb uns fons únics tant per les peces mateixes com pel procés de la seua selecció, tan a prop d’un dels principals nuclis d’atracció turística de la ciutat i amb una gran potencialitat com la que té, haja sigut abandonat i tinga un tracte semblant al d’un magatzem municipal més. És tracta de l’únic museu les peces del qual són triades per votació popular i no per un consell tècnic de selecció; així, la seua col·lecció, a banda de mostrar una gran qualitat tècnica i estètica, mostra el gust popular de cada època i permet endinsar-se en la societat del moment.

Les potencialitats d’un Museu Faller són indiscutibles: servir com a referent turístic de la festa de les Falles, no només dels ninots indultats sino també de molts altres components de la festa; actuar com a contenidor i motor d’iniciatives culturals lligades a la festa; treballar en la difusió del coneixement de les Falles i dels artistes fallers, potenciant la seua figura professional; liderar les investigacions sobre la festa; i ubicar-se com a referència material dels valors immaterials que engloben la festa de les Falles, entre moltes altres.

Els professionals de la gestió cultural estaríem preparats per dissenyar un pla museològic per a la conversió del No-Museu Faller en un veritable museu capaç de dinamitzar una part important del patrimoni cultural de la ciutat de València. De fet, el propi Ajuntament de València té professionals de reconeguda solvència per a fer-ho. Però la qüestió és si els responsables polítics tenen voluntat.

No sembla que eixa voluntat existisca, i és una verdadera llàstima, sobretot en un moment en què l’Ajuntament ha dut endavant una candidatura per aconseguir que l’Espai Cultural de les Falles siga reconegut com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Si no li prestem una mínima atenció al nostre patrimoni cultural material, serem capaços de garantir la protecció del patrimoni immaterial?

I mentrestant, mentres s’ha dissenyat eixe projecte de candidatura a la UNESCO sense la més mínima dotació pressupostària, el Museu Faller segueix sense ser el que hauria de ser i sense cap indici de què això vaja a canviar. Una bona manera de celebrar el Dia Internacional dels Museus per a València seria que els responsables polítics anunciaren hui la normalització, professionalització i la seua aposta pel Museu Faller. Malauradament, en acabar el dia, molt probablement ens quedem sense celebració.

José Martínez Tormo

Gestor cultural

HISTÒRIES DE COMISSIONS FALLERES (II): MURILLO-PALOMAR

HISTÒRIES DE COMISSIONS FALLERES (II): MURILLO-PALOMAR

L’actual comissió fallera de Murillo-Palomar naix en l’exercici faller 1942-1943 i ha continuat de manera més o menys intermitent fins l’actualitat. Però anteriorment a la creació de Junta Central Fallera, ja havia plantat unes quantes falles al mateix creuament de carrers des de feia unes quantes dècades.

Des de fa anys, la comissió de Murillo-Palomar indica com a any oficial de la seua fundació (o millor dit plantà de la primera falla) en l’any 1862, just el mateix any que tenen els fallers de Sant Miquel. Com que la documentació d’arxiu comença anys més tard, només tenim les notícies que apareixen a la premsa per tal de buscar informacions. I per a l’any 1862, només apareixen informacions al Diario Mercantil i La Opinión de quatre falles, Plaça de Sant Miquel, Plaça de l’Almodí, Plaça de Sant Narcís i Tros Alt. Cap referència més a altres falles...

Si continuem buscant en la premsa, arribarem a l’any 1887 on, gràcies a la baixada de l’impost per poder plantar, va haver un augment del nombre de comissions falleres que es llançaren a l’aventura fallera. I d’entre elles, figura una falla plantada al carrer de Murillo tant al Diario Mercantil (dies 12 i 18 de març) com a l’itinerari de Las Provincias (18 de març). Sí que ha de ser el precedent més antic de l’actual Murillo-Palomar, ja que en la segona notícia del DMV especifica el segon carrer on es plantà: Carrasquer.

L’any següent tornem a trobar una falla plantada en el carrer Murillo (sense més especificacions). Així ho avala la sol·licitud conservada en l’Arxiu Históric Municipal de València i les notícies aparegudes en els diaris El Mercantil Valenciano i Las Provincias.

Ja no tornarem a tindre més informacions d’esta falla fins el segle següent. En concret plantà amb certa regularitat els anys 1906, 1908, 1911, 1912, 1914, 1915, 1921, 1922, 1931, 1933 (amb un primer premi de secció Segona), 1934 i 1936, totes elles ja amb el nom de Murillo-Palomar. I a partir de 1943 fins l’actualitat quasi tots els anys, fins plantar la seua falla número 86 este any de 2012, ja molt a prop del centenari... I prenent com a data inicial 1887 amb dades documentades, podem dir que enguany, esta comissió fallera cumplix 125 anys.

-----------------

En l’actualitat, el col·lectiu festiu de Murillo-Palomar té una demarcació (creada als anys cinquanta del segle passat) que inclou altres carrers on antigament també es plantaren falles i coincidiren en el temps amb la que hui en diu ha sobreviscut.

La següent en el temps que va aparèixer va ser la de Bosseria-Carda-Botellas-Plaça del Guerriller Romeu (actual Plaça del Mercat Central). Dels cinc anys que plantà falla, coincidí a l’hora en plantar falla amb Murillo-Palomar els anys 1921 i 1931.

També hi hagué altra comissió veïna més propera, Santa Teresa-Murillo-Carda que plantà també cinc falles en el primer terç del segle XX. O ja les més llunyanes de Murillo-Encarnació (1929) o Murillo-Guillem de Castro (1944).

Per tant, podem vore com el carrer Murillo ha tingut prou activitat fallera, en part per ser tant llarg i els seus veïns voler tindre la festa al seu cantó i no massa lluny. L’antic concepte de comissió fallera era molt diferent a l’actual, passat pel tamís del de demarcació fallera (creació administrativa de la dècada dels 50 del segle passat).

Javier Mozas