L'evolució de les falles contemporànies

A partir del 1991, amb l’arribada dels partits conservadors a l’Ajuntament de València (Partit Popular i Unió Valenciana), les Falles experimentaren una nova instrumentalització política dins el context d’allò que es va anomenar el “pacte del pollastre” entre els dos partits esmentats. Unió Valenciana, amb Vicent González Lizondo com a regidor de Fires i Festes i president de la Junta Central Fallera, intentà monopolitzar la “valenciania fallera” no només amb gestos simbòlics que situaven clarament les Falles dins l’univers del blaverisme, l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic, sinó amb una política festiva que reforçava aquesta orientació. No debades, s’ha de recordar que el moviment blaver, en bona mesura, es va conformar políticament en l’àmbit faller, raó per la qual quan arribà al poder col·locà en els organismes de govern de les Falles (Junta Central Fallera) els seus peons més aplicats, cosa que feu que la festa fallera es “blaveritzara” oficialment fins que, desplaçada Unió Valenciana del govern municipal, l’arribada del Partit Popular a la Regidoria de Festes temperà la ideologització blavera i advocà per un pragmatisme orientat a obtenir l’acceptació fallera a través de les subvencions, però també de cert diàleg i la defensa política del món faller. A partir del 2003, s’aguditzarà aquest perfil centrista i dialogant de la Regidoria de Festes, fins al punt de produir-se una interessant paradoxa: les inèrcies nostàlgiques i el pes dels sectors més blaveritzats de la festa acabarien quedant-se a la dreta del mateix govern de dretes pel que fa a les Falles, com es va poder visualitzar en el VIII Congrés Faller del 2001 o en uns altres esdeveniments posteriors.
En tot cas, i més enllà dels avatars estrictament polítics de la festa, aquesta ha derivat en els darrers quinze anys per una senda que l’ha conduïda clarament cap al gegantisme, el monumentalisme en les seccions més altes, l’agudització del culte a la fallera major i de l’ofrenització de la festa (la consideració de l’Ofrena com a eix ritual central de la festa), a més d’una tendència per part de les Falles a absorbir festejos i actes d’altres celebracions, alhora que els pròpiament fallers s’estenien al llarg de tot l’any amb esdeveniments com el mig any faller, les revetles al carrer, els actes de preseleccions de les falleres majors o la multitud de concursos, certàmens i iniciatives que mantenen les comissions amb una contínua activitat al llarg de tot l’any. Aquests anys han estat també els de l’expansió de l’associacionisme faller, no només amb l’aparició de noves falles, moltes de les quals en els nous espais d’expansió urbana de València (en l’actualitat el cens de comissions falleres de la ciutat comença a acostar-se a les 390 falles), sinó amb l’emergència de agrupacions i sobretot de federacions de falles agrupades per motius econòmics o de promoció corporativa (Federació de Falles de la Secció Especial, Associació de Falles d’Especial, Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, Federació de Falles de Primera A, etcètera). L’expansió quantitativa i qualitativa de la festa també ha fet que haja crescut la cobertura mediàtica, amb l’explosió de les pàgines web de comissions falleres o l’aparició de webs personals, blocs i revistes virtuals, a més del creixement en les publicacions i programes de ràdio i televisió de temàtica fallera.
Pel que fa als cadafals, s’ha produït una progressiva diversificació d’estils, més enllà de l’ortodoxa falla barroca, i han entrat en escena nous artistes, la major part d’ells joves, que han renovat en certa manera l’encotillat món artístic faller. Amb tot, en les grans categories, tant en les falles grans com infantils, continua predominant, especialment a ulls dels jurats qualificadors, la falla clàssica, cada volta més gengantesca, monumental i bigarrada. Tanmateix, també cal destacar un moviment que, nascut al barri de Carme, ha fet que nombroses comissions modestes hagen apostat en la darrera dècada per un model de cadafal de temàtica social i compromesa, acompanyat d’una innovació en el pla estètic, i com ha resultat s’ha conformat una certa ruta de falles d’autor que atrauen un públic delerós de novetats en un món, el de la construcció de falles, massa dominat pel conservadorisme, la inèrcia i la reiteració de formes, estils i motius. Amb tot, s’ha d’apuntar també que moltes comissions menudes han anat trobant dificultats relacionades amb un cens cada volta més esquifit i, per tant, amb greus dificultats econòmiques per a mantenir-se en actiu, fins al punt que algunes comissions veteranes han acabat desapareixent.
Però, per damunt de totes els fenòmens ressenyats, n’hi ha un d’especial importància que marca clarament el caràcter que han anat adoptant les Falles en els darrers anys, un fenomen que té a veure amb el procés de globalització econòmica neoliberal que suporta el món en totes les seues dimensions, i que implica la imposició d’un model econòmic, social, polític i cultural o l’imperi del benefici, la dèria pel guany i la mercantilització de la vida com a normes predominants en el sistema de capitalisme avançat. Aquest context de globalització dirigida pels poderosos acaba influint sempre en els contextos locals, i molt significativament en el món de la cultura i, concretament, en el de la cultura popular. Certament, la globalització és sempre localització, atés que combina la dialèctica entre global i local; doncs bé, si avui en dia l’esfera global està dominada pel consumisme i la mercantilització, l’esfera local també ho està, tot i les resistències que es puguen trobar. Definitivament, la vella cultura popular de les Falles ha estat substituïda per la cultura dels diners, dels winners i del mercat, inseparable dels valors del neoliberalisme capitalista. Uns valors què han acabat remodelant la festa fallera. Fins al punt que ben bé podríem afirmar que avui en dia les Falles estan segrestades pels poders econòmics i empresarials, pels nous rics i els nous valors neoliberals predominants, per les estratègies expansives de la indústria de l’oci i pel mateix èxit popular de la festa, capaç de generar prou riscos en matèria de seguretat, sostenibilitat ambiental i convivència social.
Les Falles com a festa no són alienes al que passa en la societat, de manera que en la darrera dècada, just quan més s’ha intensificat l’ofensiva neoliberal capitalista, l’èmfasi en els seus purs valors de mercat en detriment dels aspectes socials i humans ha anat reconfigurant la nostra quotidianitat, entre la qual la festiva i la fallera. Així, en el llenguatge faller avui en dia es poden trobar nombroses al·lusions a la “competitivitat”, la “superació”, l’assoliment de “reptes” i “objectius”, referències a la “pugna” i la “lluita” pel “triomf”, per ocupar un lloc entre els “millors”; l’obsessió per arribar “més alt, més lluny i més fort”, per gastar-se més diners, per obtindre més “beneficis”, per contactar amb espònsors més “solvents”, per ser “emprenedors”, per desenvolupar campanyes de “màrqueting” i trobar “gerents” que gestionen “amb òptima eficàcia” comissions ja quasi enteses com a “empreses rendibles”.
En un món on tots lluiten cada volta més per tot allò que signifiquen els diners, cada volta s’imposa més la imatge i la imatgeria en detriment de la imaginació. Així, en el món faller, es conrea “allò políticament correcte” per tal d’incentivar i estimular els jurats a atorgar una quantitat creixent de premis, que alhora que actuen com a dissolvents de la potencial crítica social de la festa, ensabonen i engreixen la maquinària meritocràtica de la competitivitat, el gegantisme insostenible i la megalomania insaciable. S’imposen criteris “pragmàtics” i “operatius” que asseguren màxima presència mediàtica, una major “audiència” i possibles projeccions socials personals. O en altres paraules, un triomf en el mercat en tota regla. En els darrers anys s’ha desenvolupat un autèntic culte a l’“empresari model” que, aprofitant-se d’aquesta condició, instrumentalitza una comissió de falla per a assolir millor els seus interessos particulars (urbanístics, majorment), fent-se passar a ulls dels fallers i les falleres com a prohom exemplar, valencià insigne i benefactor desinteressat per la festa.
La mercantilització, la capitalització, el consumisme i els valors neoliberals ho han envaït tot, deixant en un segon terme les consideracions socials, humanes, comunitàries, solidàries, tradicionals, altruistes i crítiques. Açò val també per al món de les Falles, durament colpejades en el millor de la seua cultura tradicional, antigament propera a l’ambient de barri i a un sentit crític amb el poder.
En aquest context tan canviant, que ha virat del tardofranquisme a la transició i d’aquesta a la globalització neoliberal, les Falles es veuen confrontades al seu propi èxit, que d’alguna manera té els peus de fang, si es consideren els conflictes socials que provoca, per no parlar de les creixents desercions de ciutadans que ja no es reconeixen en una ciutat presa pel caos més absolut i per una irresponsabilitat quasi institucionalitzada. Davant aquesta situació, és evident que té sentit preguntar-se per si unes altres Falles són possibles. I la resposta que es podria avançar és que, amb independència dels enormes obstacles que hem esmentat, unes altres Falles haurien de ser possibles, perquè, si no ho són, no volem pensar en allò que passaria amb uns altres problemes molt més transcendentals. En tot cas, sempre restarà el treball continuat, cadascú en el lloc que puga, sense desesperar-se per si de moment no se n’obtenen resultats, perquè a la llarga és molt probable que alguns resultats positius siguen visibles. Al capdavall, tot és qüestió de perseverar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Alterfallerisme meliorista

En les últimes setmanes, he tingut el bloc una mica abandonat, entre altres raons, perquè el temps que podem dedicar a escriure l'he ocupat escrivint alguns articles per a diversos llibrets de falla i revistes fallers. Sempre és un goig respondre a la invitació que les comissions de falla et fan obrint-te les planes dels seus llibrets perquè pugues compartir amb ells les teues inquietuds i reflexions. Una d'estes falles ha sigut Arrancapins, que el 2008, en l'any del seu centenari, ha volgut aplegar un bon nombre de persones (de dins i fora de les Falles) per a respondre a la pregunta de si unes altres Falles són possibles. Reserveu ja el vostre llibret, perquè hi ha col·laboracions molt interessants. Per a pal·liar l'abandó a la qual he sotmés el bloc en este temps, penge ací la meua col·laboració amb els arrancapiners.

Plantejar-se si unes altres Falles són possibles du implícita una premissa: hi ha un model de festa, considerat dominant, que un sector de la societat (format per fallers i no fallers) considera que té mancances i dèficits a l’hora d’aconseguir que les Falles siguen un espai en què el conjunt de ciutadans puga vore’s reflectit i identificat, i on cada ciutadà puga exercir la seua participació (a diferents nivells, evidentment, des del cas d’un membre d’una comissió fins al d’un simple espectador) d’una manera satisfactòria. Per a intentar definir quin és este model de festa, hauríem de distingir tres grans apartats que, tot i estar íntimament relacionats, presenten unes especificitats que demanen abordar-los per separat. Així, en un primer nivell hi hauria la falla, allò que —almenys, de moment— dóna sentit a la festa i la singularitza; en segon lloc, s’hauria d’abordar el conjunt d’activitats i aspectes organitzatius que es desenvolupen al seu voltant, i en un tercer nivell, hauríem de parlar de les relacions entre la festa i la ciutat, un aspecte que em sembla crucial en l’esdevenidor de les Falles.

En primer lloc, per tant, parlarem del cadafal faller, sotmés a una creixent laminació dels components crítics i presidit per un pervers sistema de premis que ofega qualsevol iniciativa de canvi que s’allunya del cànon que marca l’ortodòxia (una reflexió, d’altra banda, que podria aplicar-se també als llibrets de falla). A pesar d’això, en l’última dècada ha anat configurant-se, no exempt d’alts i baixos, un embrió de circuit o ruta alternativa de falles que, agrupades sota les més variades i simplificadores —si no delirants— etiquetes: alternatives, innovadores, d’autor, modernistes (!)..., han aconseguit guanyar-se un espai en els mitjans de comunicació. És prou això per a concloure que unes altres falles (cadafals fallers) són possibles? Certament, mirat amb perspectiva i tenint en compte totes les singularitats del cas que ens ocupa (entre les quals, sens dubte, el peculiar tipus de relació que s’establix entre l’artista i la comissió que el contracta), potser els cadafals fallers no s’allunyen massa del que passa amb uns altres productes culturals de massa amb què es pot establir una certa analogia. M’explique: de les prop de 370 falles que anualment es planten a la ciutat de València podem destacar-ne una vintena per la seua aportació formal, estètica, temàtica o en el tractament dels continguts. Quantes de les pel·lícules, discos o programes de televisió que es produïxen anualment vehiculen un discurs crític, reflexiu, creatiu, experimental? Si se’m permet la broma: quin és el llindar per davall del qual hem de començar a pensar que ja no hi ha vida intel·ligent en les Falles? I quin és eixe llindar en el cas de la producció cinematogràfica, musical o televisiva anual? El problema és que, a diferència de les falles, estos altres productes culturals tenen unes altres vies de distribució alternatives, més o menys consolidades: hi ha sales d’exhibició i circuits especialitzats, canals temàtics, plataformes de distribució de continguts... I, a més, en estes altres activitats, hi ha un mecanisme que podríem anomenar “de correcció”, que, tot i les benintencionades i voluntarioses iniciatives dels darrers anys, està encara absent en el cas dels cadafals fallers: l’existència d’una crítica que, per damunt de la dictadura del mercat (exercida a colps d’audiències o taquilles milionàries), actua com a element compensatori, perquè constituïx una referència —no sols per al públic especialitzat, sinó per al generalista— que dóna valor a determinats productes.

En un segon nivell, com hem dit adés, trobem tota una sèrie d’elements, activitats o figures que amb el pas dels anys han anat desenvolupant-se al voltant de la falla. És un conjunt heterogeni que també ajuda a definir el model de festa vigent hui en dia, que té com a manifestacions més conegudes el fallermajorisme (eixa variant de l’exaltació compensatòria del paper subordinat de la dona, amb una presència aclaparadora de les falleres majors i el seu entorn, que monopolitzen bona part de l’activitat i informació falleres), l’ofrenització (on sota el pretext de la devoció religiosa té lloc una fusió de parada del dia de l’orgull faller i exhibició de la petulància indumentarística), el balcó de les vanitats municipals (símbol de la instrumentalització de la festa per part del poder polític), el botellot faller (amb una oferta festiva i d’oci que acaba identificant-se amb marxa nocturna acompanyada del consum d’alcohol), un programa de festejos caduc (necessari d’una renovació profunda que permeta arribar a un públic potencialment major), la mercantilització (que legitima les Falles presentant-les com a generadores de riquesa, oblidant la privatització dels guanys i la socialització de les pèrdues) o el gegantisme (on les gran xifres acaben sent un valor en si mateixes, en una fugida en avant). Tot plegat, acaba configurant la imatge oficial de les Falles, la que promou l’establishment faller, la que impulsen les institucions (que veuen en les Falles una prolongació més del seu model basat en els grans esdeveniments), i la que difonen i fomenten els mitjans de comunicació. Tot això, a més, va acompanyat d’una falta d’ambició i d’interés entre la majoria de les comissions de falla (i les federacions) per a abordar la festa amb una visió global i de conjunt, que vaja més enllà de les parets del seu casal. Això ens deixa un panorama poc esperançador, tot i que novament hauríem d’adoptar un cert distanciament i perspectiva que matisarien esta visió apocalíptica. Perquè, si bé és cert que no hi ha cap comissió fallera que plantege una alternativa total a la festa, com fa Arrancapins, també és veritat que la festa actual no és la de fa 30 anys, i que en este temps hi ha hagut iniciatives individuals o col·lectives, de comissions falleres o d’instàncies parafalleres, que s’han plantejat i es plantegen modificar les Falles en alguns dels seus aspectes, amb projectes en positiu i lluny d’actituds resistencialistes. I moltes d’estes iniciatives responen —paradoxalment, o no tant, ja que parlem d’alterfallerisme— a la coneguda màxima del pensar globalment i actuar localment. I això té molt més de mèrit encara en un espai on ni tan sols el govern local, siga a través del regidor de torn o de la Junta Central Fallera, té un model global de festa que vaja més enllà de l’acumulació d’una sèrie d’inèrcies organitzatives, però també —ai las!— ideològiques. De fet, és ben revelador que la majoria dels intents de renovació sorgisquen de propostes fetes al marge de les instàncies oficials i que en els pocs casos on estes col·laboren ho facen d’una manera superficial, sense cap compromís seriós o, en el pitjor dels casos, pervertint-ne la idea original. Ara bé, el problema és que en este punt, a diferència del que passa amb les alternatives en els cadafals fallers, encara estem lluny del moment en què totes estes iniciatives puguen arribar a constituir una massa crítica a partir de la qual es puga bastir un discurs alternatiu sòlid. Sobretot per un problema de manca de visibilitat. Resulta molt difícil i demana un gran esforç ocupar el centre del debat, perquè a diferència del que passa amb els cadafals fallers, en este segon nivell, l’alterfallerisme topa amb el silenci de la majoria dels mitjans de comunicació, especialment dels especialitzats en les Falles, perquè afecta de ple la xarxa d’interessos econòmics i polítics que hi ha al cor de la festa.

Finalment, arribem a l’últim aspecte que necessàriament hem d’abordar a l’hora de plantejar-se si unes altres Falles són possibles. Potser el més important si les Falles volen continuar optant per ser una festa que siga expressió de la celebració d’una comunitat, enlloc de la deriva cap a l’espectacle i parc temàtic per a atracció i gaudi de forasters en què semblen haver-se instal·lat. Convé no oblidar que les Falles són resultat d’un pacte pel qual un grup de ciutadans (veïns, originàriament) ocupen l’espai públic amb l’objectiu d’organitzar una festa oberta al veïnat. El problema sorgix quan una de les dos parts trenca el pacte i comença a exercir una ocupació abusiva de l’espai públic i a fer una festa cada volta més tancada i menys participativa, paradoxalment quan les subvencions públiques són majors que mai. Si fa trenta anys, en el marc de la transició, el distanciament respecte de les Falles per part de certs sectors de la societat responia exclusivament a raons ideològiques, en els últims anys assistim a una preocupant desafecció —per molts que alguns s’entesten a deixar-la en un simple “desencuentro”— de bona part dels ciutadans cap a la festa major del cap i casal motivada pels excessos i les molèsties. I esta desafecció s’estén de manera transversal, com reflectix la premsa any rere any en notícies, articles d’opinió i cartes al director. Tot açò s’agreuja amb la inhibició de les autoritats municipals del cap i casal, que fa temps que han abdicat i s’han inhibit del seu paper moderador dels conflictes, davant els quals l’única opció que prenen és deixar que estos es podrisquen fins que la justícia (o la fatalitat) els obligue a intervindre-hi o a esmenar les seues decisions. Les demandes de les associacions veïnals estan començant a obtindre una molt tímida resposta per part d’algunes associacions falleres, la majoria de les quals, encoratjades per la premsa especialitzada, adopten una actitud victimista que dificulta qualsevol acord. Davant d’açò —i esta recepta ha de servir per a qualsevol de les dimensions que tenen les Falles—, sols recuperant la idea que la festa és patrimoni de tots els ciutadans i que en la solució dels seus problemes s’han d’escoltar totes les veus, impulsant mecanismes permanents de diàleg i de participació que responguen a la pluralitat de la festa i de la societat, podrem plantejar-nos amb garanties de futur que unes altres Falles són possibles.


Josep Lluís Marín

La Ciutat de l’Artista Faller a la Marina del Port

Parlar de Gremis al 2007 és quasi com parlar del correu a cavall a la gentada criada amb el Messenger. I els anacronismes o desapareixen sota la catifa de l’oblit i ningú no s’en recorda mai més, o els convertim en records de naftalina musealitzats i si de cas tornen a la nostra retina a força d’alguna commemoració puntual -què em digueu de la riuada?- o la darrera opció és que els rellegim, els rescrivim i els revestim amb noves mudes que connecten amb el present i es projecten cap al futur.

Quin d’aquests dos destins es més probable per a l’avenir del Gremi d’Artistes Fallers?. Acabarà a la flama purificadora i l’oblit?. O l’indult indigne per servir de suport a la pols rància?. Hi ha d’altres solucions?

Si els artistes fallers han aguantat fins ara, per alguna cosa serà. No?. Com és possible que les falles no es facen a alguna província remota de la Xina i vinguen en un contenidor a eixe port dinàmic i ben llustrós que tenim?. Des de la perspectiva de l’economista, dues raons poden explicar eixa supervivència. En primer lloc que allà als anys 60, algun il·luminat decidirà crear la ciutat fallera -el tresor de la ciutat fallera, diu Gil Manuel Hernández-, primera condició per a constituir un monopoli més o menys estable d’oferta, al confinar a un nucli important d’artistes a un espai concret. Es així com es pot explicar certa acció col·lectiva, l’existència de certs mètodes de control social i la percepció de certa identitat compartida travada en relacions d’amistat, nissagues familiars i mecanismes interns de transmissió dels coneixements. El gremi ben bé que s’ha ocupat d’institucionalitzar la relació entre la producció i la demanda. Si algú vol comprar falles ha de passar –mes o menys- pel gremi i si algun artesà vol que les comissions falleres li encomanen falles, es convenient que passe pel gremi.

La segon raó que explica la supervivència del gremi és l’estabilitat de la demanda. Any darrere any, els ciutadans de València i altres poblacions, articulats al voltant de les comissions falleres, i amb algunes subvencions oficials, estan disposats a rascar-se les butxaques per pagar un munt de fusta i cartró pintat. És una demanda poc sensible a l’evolució de l’economia mundial, al preu del petroli o als tipus d’interès. Anys darrere any paguen religiosament, mes a mes, el preu pactat del monument faller. A més, es tracta d’una quantitat -10 milions d’euros aproximadament a la ciutat de València- que ni és suficientment alta per a captar l’atenció de fons-risc Nord-americans o inversors xinesos, ni és menyspreable per a mantenir l’activitat d’un parell de centenars d’artesans, que si bé no es faran mai molt rics, donen satisfacció a una activitat vocacional, que els proporciona prou goig (utilitat, diríem els economistes).

Aquestes dues raons són les que expliquen la supervivència fins ara... però serà això suficient per a inserir-se amb èxit al capitalisme cultural del que parla Jeremy Rifkin?

Respecte medioambiental, nous reptes creatius, l’aldarull de la propietat intel·lectual, noves tecnologies per al disseny i modelatge, el repte de la interculturalitat, València la ciutat de l’espectacle permanent, el turisme cultural, la protecció de professions tradicionals, vendes per Internet i la xarxa com aparador planetari, la pressió urbanística sobre eixa illa urbana que hui és la ciutat fallera.... Com digerir tot això?. Com s’ho faran els artistes fallers.? Com ho manegarà el Gremi?

Els reptes són molts i les opcions variades, però és ben cert que el col·lectiu de persones, l’activitat i l’espai, compten amb algunes potencialitats importants. Com ja escrivíem a altres llocs, el Sector Artístic i Industrial de Producció de Falles suposa un procés que evidencia les capacitats i potencialitats d'unes activitats artesanes úniques i singulars a nivell mundial i que connecten de diverses maneres amb altres sectors culturals com són l'audiovisual i el teatre (decorats), les arts plàstiques (pintura i escultura), els parcs d'oci, el turisme, el patrimoni i la seua difusió, així com se suma a un conjunt d'activitats lligades al desenvolupament festiu com la música, l’activitat d'indumentària tradicional i festiva, la pirotècnia, …. I que parteix de modes d’actuació participatius, que afecten a la estructura associativa de la ciutat... Es a dir, estem parlant d’una activitat que connecta amb quasi totes les perspectives de l’economia de l’experiència... sí, sí,...aquella que va a determinar finalment la competitivitat dels territoris.

També la ciutat de València és un altra. València és una ciutat que ha variat notablement el seu perfil simbòlic i la seua rellevància com a destí turístic internacional, especialment en l'últim quinquenni i que compta amb una, poc estructurada, però rica i complexa oferta cultural. El nombre de visitants a la ciutat de València ha crescut de manera molt important en els últims anys, superant les taxes de les principals ciutats turístiques espanyoles i europees, mostrant una tendència creixent molt dinàmica, estimant-se que per al 2007 assolirà els dos milions de visitants. Una ciutat que per raons estratègiques hauria de ser mes sensible al futur de la producció de falles.

La producció i creació de falles s'integra, de totes totes, en eixe nou capitalisme cultural. I ho fa d'una manera singular i distintiva, per la qual cosa el legitima per a nuclear un districte cultural. El districte cultural, com a concepte marca una nova traça en les possibilitats d'intervenció sobre el territori al voltant de la cultura. El que planteja, traslladat des de l'anàlisi de la realitat industrial, és que és una opció possible orientar els recursos públics i privats, cap a l'especialització del territori en algun dels àmbits de la producció artística i cultural. I és precisament en l'àmbit de la producció cultural on són molt més visibles els avantatges oferits per les economies d'aglomeració. La concentració espacial dels agents culturals (individus, empreses, serveis auxiliars) genera unes sinèrgies i uns continus processos de retroalimentació majors que en altres àmbits d'especialització territorial. Es tracta en definitiva de generar un creative millieu que servisca de marc per al desenvolupament d’iniciatives, projectes, innovacions i empreses, tant des de la perspectiva empresarial com artística i cultural.

En aquest cas, per a la producció de Falles en un districte cultural, l’element central ja no és l’Historia i l’espai sinó la capacitat de generar projectes creatius i rendibles tant socialment com des del punt de vista de la lògica empresarial. I així, podem pensar que no és del tot rellevant que la Ciutat de l’Artiste Faller es mantinga físicament on està i que podria ser possible buscar-li un altra ubicació i unes altres instal·lacions que compliren tots els condicionaments tècnics i de salut laboral, a més de que s’estructurara amb els condicionant estètics artístics per a fomentar la creativitat, la difusió de la informació i el know-how i a més jugara d’element d’atracció turística i centre de formació. Xulo, no?

Nosaltres sabem on està eixe altre lloc: la Marina del port de València. Ara quan acabem de jugar amb vaixellets.

Pau Rausell
Raúl Abeledo
Unitat d’Investigació en
Economia Aplicada a la Cultura.
Universitat de València

Les Falles: segrestades pel poder?

(La revista El Temps, en el seu especial sobre el 9 d'Octubre, m'ha demanat, responent a la pregunta que proposa, una xicoteta reflexió sobre les Falles, reflexió que ací us deixe per si us és d'interés)

Tota festa gran és susceptible de ser segrestada pel poder. I quan diem “segrestada” ens referim a que pot ser instrumentalitzada, usada i manipulada pel poder en el seu propi benefici. Caldria afegir que no ens referim només al poder polític, que és prou evident, sinó també a altres poders, com l’econòmic, el mediàtic o el religiós. En el cas de les Falles, aquestes porten segrestades pel poder des que es convertiren en la festa màxima del cap-i-casal. Abans, quan les falles humils de placetes i cantons es dedicaven a fer crítica dels poderosos o a fer sàtires que eren mal vistes des de les estructures dominants, el poder local intentava censurar-les o fins i tot eliminar-les. Quan aquest poder se n’adonà de que no era fàcil, va trobar molt més rendible aprofitar-se de la festa per a reconfigurar-la amb nous continguts consubstancials al manteniment de l’status quo. I així es va iniciar el llarg segrest de la festa fallera, tal i com ha passat amb les altres grans festes del món.

El problema és que té igual que el poder siga de dretes o d’esquerres, perquè l’operació de segrest i control és, en el fons, la mateixa: posar la festa al servei del que mana. En el cas de les Falles, primer la Monarquia, després la República, després la Revolució, després la Dictadura franquista i tot seguit els diversos governs democràtics, tots han intentat instrumentalitzar la festa. El problema és que el franquisme deixà una gran empremta que sols lentament s’ha anat reorientant, i encara ara s’està en eixe lent però visible procés. En realitat, avui en dia les falles estan molt més segrestades pels poders econòmics i empresarials que pels poders polítics, pels nous rics i pels valors neoliberals imperants, per les estratègies expansives de l’industria de l’oci i pel propi èxit popular de la festa, capaç de generar els suficient riscos en matèria de seguretat, sostenibilitat mediambiental i convivència social com per a encendre la llum d’alarma. Però, així i tot, caldrà finalitzar dient que les falles, tot i que poden estar segrestades, no estan mortes ni esgotades, perquè al llarg de la seua història sempre s’ha mantingut viu, feble però tangible, el seu eix principal: la capacitat de sorprendre i fer possible qualsevol cosa, un tret que al capdavall és el que defineix la pròpia festa com a fenomen social.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Corts, eleccions i decepcions

Els fòrums fallers ja fa temps que s’han omplit de quinieles i apostes diverses —certament, algunes curioses quant a la manera de fer-les públiques— i els nervis de vora cent trenta-tres famílies valencianes comencen a fer de les seues. Un any més, la plaça de bous serà l’escenari de la tria de tretze xiques i tretze xiquetes que formaran les corts d’honor i les falleres majors de València.

Ben lluny de la qüestió quasi litúrgica de l’elegida i les dotze acompanyants, que ja han sigut protagonistes de moltes lletres escrites i moltes paraules dites, i de la seua semblança amb els personatges i relats bíblics (el dotze és un número ben recurrent en la tradició cristiana occidental i, crec recordar, en la tradició jueva), trobe a faltar, de nou, un debat públic al voltant de les qüestions a tindre en compte a l’hora de triar eixes representants públiques valencianes i, sobretot, del veritable paper que hauran de complir al llarg del temps en què actuaran com a màximes representants falleres o les seues acompanyants.

Coneixem els components dels jurats de cada any. Sabem —més menys que més— el que fan les falleres majors en el seu quefer diari. Però sabem exactament quin paper compleixen les dotze acompanyants, a banda d’acompanyar? Tots sentim (o llegim) les quinieles, tots i totes triem les nostres preferides, i inclús hi ha gent que afirma saber quines es triaran i quines no; però sabem realment quins aspectes es tenen en compte a l’hora de triar les tretze senyoretes i xiquetes? Certament, i al meu humil entendre, es basa en qüestionaments i criteris estrictament personals del jurat de torn, i pense que és així des del mateix moment en què en cap lloc es fan públiques les característiques que han de posseir les tretze elegides.

Així, i amb estes premisses, en l’insomni d’una calorosa nit i sense coneixements específics previs que em done possibilitats d’erigir-me com a garant de la virtut de les corts d’honor de València, m’atrevisc a reflexionar al voltant d’alguns aspectes que jo tindria en compte a l’hora de participar en eixa elecció, especialment quant a les components de la cort d’honor adulta.


Educació i coneixements generals

En una societat on la proporció d’estudiantes universitàries és prou elevada, considere una qüestió molt a tindre en compte la formació universitària de les components de la cort. A vore, no advoque exactament per un elitisme intel·lectual, que seria discutible, però si tenim en compte que estes senyoretes hauran d’acudir a visitar o rebre personalitats i persones de diversa procedència social i laboral, considere que la formació —i no em referisc únicament a la formació tècnica o professional, sinó a la maduresa intel·lectual que t’ofereix el temps d’universitat— universitària és un element cabdal a tindre en consideració. En este sentit, considere que les aptituds que ofereixen uns estudis humanístics o de les ciències socials poden ser molt adients a la projecció pública d’estes senyoretes.

Quant al model d’ensenyament, aposte per una persona que haja rebut un ensenyament públic (especialment en el cas universitari), que haja permés una relació interpersonal entre persones provinents de tots els àmbits socioeconòmics, i on la diversitat tant personal com geogràfica dels companys enriquisca les capacitats d’interacció social.

Considere que les tretze xiques haurien de parlar amb total fluïdesa les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana, que no només entenguen el valencià, sinó que siguen capaces de respondre en valencià amb total naturalitat més enllà de les tòpiques frases falleres; advoque, en este sentit, per un requisit lingüístic, tal com es fa per a l’accés a l’administració pública. Però, a més, per què no valorar el coneixement d’una llengua estrangera? De segur que les xiques, en algun moment, han d’enfrontar-se amb algun visitant forà. Per què no saber mantindre una conversa, encara que mínima, en anglés? Ho deixe caure.


Coneixements de la societat valenciana

Tretze persones que han d’actuar com a representants oficials d’un col·lectiu social tan important per a una ciutat com el faller, han de conéixer la societat valenciana en el si de la qual desenvoluparan la seua tasca. I no em referisc només a les festes valencianes.

Considere fonamental —ho considere per a qualsevol ciutadà— que es coneguen el funcionament de les institucions valencianes, les competències de les diferents administracions públiques i la diversitat juridicoadministrativa valenciana.

Que siguen capaces de detectar, respectar i valorar la diversitat de la societat valenciana, tant a nivell local com autonòmic; tant des del vessant propi com des de la vessant multicultural que comença a ser una realitat als nostres carrers i pobles. El moviment i l’estructura associativa no ha de ser un tema desconegut per a les representants d'un moviment associatiu tan important socialment i econòmicament com el món de les Falles.


Coneixements fallers

No tan sols conéixer com funciona la festa —se suposa que com a membres de la festa ja ho coneixen—, sinó com s’organitza, com s’estructuren les relacions de poder oficial i fàctic, com interactuen els diversos agents festius entre ells, i entre ells i la resta de la ciutat.

Però també, conéixer els vertaders protagonistes de la festa, tant les comissions com els artistes, i que sàpien valorar el seu treball, així com el de la resta de professionals, amb noms i cognoms, valorant i coneixent el seu treball personal.
La història, almenys a grans trets, de la festa de les Falles, encara que siga llegint algun dels llibres importants que s’han escrit sobre el tema, que els permeta reconéixer l’evolució estètica dels cadafals i valorar justament l’evolució estètica i temàtica de la festa, i la importància que té en l’actualitat per a la ciutat.

Les tretze xiques triades a la plaça de bous no haurien de desconéixer el patrimoni cultural, tant material com immaterial, que suposa la festa de les Falles. S’hauria de valorar el seu coneixement real dels dos museus fallers de la ciutat de València, de quines col·leccions alberguen i de la seua organització general.


Característiques personals i familiars

Encara hi ha veus que rebutgen candidates per estar casades, amb filles o per tindre més de vint-i-cinc anys. Sincerament, mentre manifesten el seu compromís de complir amb el que toca, estes característiques personals crec que són totalment intranscendents i supèrflues. Considere que ha de poder ser compatible amb la vida personal de cadascuna i que a cap d’elles se li ha d’insinuar que haurà de renunciar al seu propi projecte de vida per ocupar un càrrec representatiu d’esta mena.


Manera de ser i comportar-se

Ben lluny del saber menjar gambes amb ganivet i forqueta —algú sap fer-ho amb total naturalitat?— considere més apropiat que actuen amb la normalitat i naturalitat que cadascuna tinga, sempre amb uns mínims d’educació, civilitat i saber estar.

Les meues candidates no anirien vestides amb roba de marca ni amb joies estrafolàries. Considere que, com a representant d’una societat, no han d’aparentar allò que la societat no és (o tota la joventut de hui en dia va vestida amb modelets de dissenyadors internacionals?).

Les xiques que es trien, al meu parer, haurien de ser xiques naturals, que no destaquen les unes per damunt de les altres i, sobretot, sense ganes de ser el centre d’atenció en tot moment, on l’egocentrisme i l’afany de protagonisme es quede fora dels requisits corresponents.


No sé, crec que he començat a desvariar una mica. Tal vegada siga que l’insomni comença a desaparéixer o que estic començant a somiar despert, però este somni s’ha repetit més d’una vegada al meu cap, i tots els anys torna per estes dates. Tal vegada, si coneguera el que en gestió es diuen “indicadors”, que s’utilitzen per a avaluar la idoneïtat o no d’una candidata a cort d’honor, no tindria estos somnis (o malsons). Alguna vegada es faran públics? O continuarem creient que depenen del jurat i que, de tota manera, la bellesa hi té un paper més que fonamental? Sincerament, no ho sé; de moment, me’n vaig a dormir, aprofitaré més el temps i evitaré escriure més línies que algú algun dia em podrà recriminar. Bona nit.


Josep Martínez Tormo

LES FALLES O LA TRANSGRESSIÓ IMPROBABLE

Sovint, en taules rodones, fòrumfalles i tertúlies diverses, reapareix el debat sobre la innovació de l’estètica fallera. Uns i altres s’afanen a intentar definir en què consisteix tal innovació, amb el resultat final de que poques coses resten aclarides. Per a poder parlar d’innovació, prèviament caldria parlar d’allò sobre allò en que es pretén innovar, per a la qual cosa cal esbrinar primer quin és el model de falla dominant. En un sentit cronològic, han existit tres models de falla, models que s’estableixen en funció de dues variables combinades: la disposició formal dels elements que constitueixen la falla (estètica), i el tipus de tractament temàtic que hi porta sovint associat (ideologia). El primer model és el model primitiu, exemplificat per la foguera de trastos vells, que es cremava a València i les seues rodalies fins mitjans del segle XIX. La falla primitiva, amb escassos ninots, i amb una orientació festivo-satírica, reflecteix un mode de representació popular tolerat, però de vegades també perseguit per les institucions burgeses que aposten per una ciutat neta, ordenada i sense aldarulls d’arrel carnavalesca. El segon model és el model frontal, caracteritzat per la “falla teatral”, composta per una escena temàtica essencialment satírica, amb ninots dalt d’un cadafal, de lectura frontal i horitzontal. Un tipus de falla que va romandre actiu fins els començaments del segle XX, i que en ocasions també va ser perseguit per les institucions locals, en alarmar-se davant el seu ús transgressor, especialment en el tractament desimbolt de temes polítics o morals.

Precisament per controlar la transgressió satírica fallera, a començaments del segle XX l’establishment municipal va fomentar el que podríem denominar com a model vertical-rodat-monumental, plasmat en la “falla piramidal”, de disposició ascensional, de lectura rodada, triple articulació (repeus, cos central i coronament) i amb pretensions artístiques. Este tipus de falla més complex es va associar progressivament a una temàtica de caire apologètic, que guanyava legitimitat oficial en tant que expressió políticament correcta de la identitat regional valenciana en ascens. Naixia, així, un model de falla reformat pels valors burgesos, que aviat es consolidà, amb la institucionalització de premis, l’aparició de les seccions i el foment de la “falla artística monumental”, un model que aviat començà a presentar-se com a “natural” i etern, en definitiva, com allò que ha de ser una falla. Un model de representació institucional amb caràcter normatiu, plenament vigent des d’aleshores fins hui en dia, que alhora actua com a metadiscurs ideològic respecte a la definició ortodoxa de la falla canònica. De fet, en l’actualitat se segueix denominant amb orgull a la falla com un “monument”. Al capdavall, els dos primers models entronquem més amb la cultura fallera tradicional que està lligada al Carnaval, que es relaciona amb la subversió, mentre que el tercer model entronca clarament amb la cultura fallera moderna, què centrada en l’exaltació de la comunitat identitària, està més propera a la Festa Major patronal, que celebra l’ordre i la unanimitat social.

A la vista de l’existència del tres models, en què consistiria una “falla innovadora”? Esta pregunta cal fer-se-la sobretot des del moment en què el metadiscurs ideològic que sustenta la “falla-falla” s’imposa als potencials continguts satírics més corrosius mitjançant tres mecanismes que faciliten llur desactivació: el conreu de la falla apologètica, el foment de la falla “blanca” o asèptica i el desenvolupament de la sàtira reaccionària, tres moviments que es podem apreciar especialment en les anomenades “falles de la democràcia”. Atesa esta situació, la falla estrictament innovadora consistiria en aquella que proposara un canvi o transgressió del model dominant, que és tant estètic com político-ideològic. De fet es podria adduir que una falla feta amb el model ortodox pot plantejar una crítica progressista, cosa certa, respectable i legítima, tot i que en el fons l’opció pel model formal canònic que és inseparable del sistema de premis i seccions acaba aigualint la benintencionada aposta ideològica. Això significa que la innovació total, alhora de plantar una falla, no passaria només pel canvi de model estètic sinó que hauria d’anar acompanyada pel canvi de model ideològic, en última instància polític. És a dir, curt i ras: la renuncia a participar en un sistema de premis que es caracteritza pel seu tarannà anti-artístic, ja que eixe sistema, a més de classificar les falles en seccions en funció del seu cost econòmic – una cosa que no passa en la resta del camp artístic - està clarament més al servei del reconeixement de la identitat de les comissions que de la tasca creadora dels artistes.

També podria donar-se el cas de que un artista o comissió volguera tornar al primer o segon model històric, però això no seria una veritable innovació, sinó una diferenciació del model imperant apel·lant al record nostàlgic dels models anteriors. Com hem suggerit, la vertadera innovació consistiria en la proposta d’un nou model estètic i polític, doncs estes dues qüestions sempre van de la mà, agrade o no. I diguem açò perquè podria ocórrer que l’experimentalitat buscara una innovació radical a partir de les dissidències estètiques respecte al model dominant, flexibilitzant-lo i dissolent-lo progressivament. Però la qüestió és que si es deixa sense tocar o reformar el sistema polític – el model imperant de premis i seccions – el més lògic és que el poder instituït, és a dir, institucionalitzat, és a dir, dominant, intente fer seua la “innovació” per tal de neutralitzar la seua possible deriva transgressora en un sentit integral. Una estratègia què, de fet, l’esmentat poder ha desenvolupat fa temps, des del moment en que introdueix a les falles “innovadores” i “experimentals” en un sistema de premis, que fins i tot es pensa actualment en lligar a l’estructura en seccions. Amb la qual cosa, es reprodueix el sistema polític que salvaguarda el model imperant.

En tot cas, per tal de completar la reflexió, podríem servir-nos d’una metàfora alhora de valorar els tres models de representació institucionals esmentats. Així, si imaginem que el mode de representació institucional establert de falla piramidal-rodada-monumental-barroca és una superfície circular, trobaríem, en la part més central, un cercle interior més dur i inflexible, la part més "canònica" del model, on estan les falles i artistes més premiats i "clàssics". Per contra, i segons ens allunyem del cercle central cap a la perifèria del cercle gran, s’endinsem en un territori més fluid i flexible, que es torna quasi líquid en les vores del cercle. Quan més entra un artista faller en este pantanós territori i s'allunya del cercle central, més innova, ja que de manera arriscada intenta flexibilitzar el model imperant, apostant per diverses variants dissidents d'ell.
Dins del sector fluid del model de representació dominant (institucional, recordem-ho, perquè està instituït i salvaguardat per les institucions de l'Ajuntament, la Junta Central Fallera, el Jurat, els Crítics, els Gremi d’Artistes Fallers i el Sistema de Premis i Seccions), un artista o comissió pot experimentar per tal d'innovar dins del sistema. Però en este cas la innovació és relativa, ja que no qüestiona radicalment el model on es mou, perquè deixa incòlume la part política, tot i que el força a adaptar-se. Però, si algun d'estos artistes o comissions s'interna massa cap als límits del model, i es dirigeix clarament més enllà dels límits flexibles del sistema, de segur que rebrà el càstig implacable d’este, especialment si qüestiona la vessant política del sistema, és a dir, el mecanisme dual de premis i seccions.

En síntesi, dins del model dominant de representació pot haver innovació relativa i experimentació, però no autèntica innovació o alternativitat. La alternativitat real, el trencament absolut i radical, consistiria en qüestionar obertament el mode de representació dominant i en proposar un altre de nou tant en el pla estètic com polític Si s’accepta que l’estètica no només és forma sinó també contingut; i que cap estètica no és neutral perquè pressuposa necessàriament una ideologia i una política, cal convenir que la transgressió del model estètic-polític dominant suposa la condemna a l'ostracisme del transgressor a mans del cos de guardians de la part més dura del model, és a dir, del Jurat, qui té encomanada oficiosament la tasca política de desactivar les desviacions pernicioses. Tal desactivació es fa premiant als fidels al sistema, o com a mal menor, neutralitzant amb guardons secundaris (segons i tercers premis, premis d’enginy i gràcia, o premis del concurs municipal de falles innovadores i experimentals) als que innoven dins d’ell, assegurant així la perpetuació del model dominant, tan funcional al mercat del consum turístic i a la celebració innòcua de la identitat. En estes draconianes condicions, i amb l’afegit de l’elitista menyspreu que el món de l’art i l’alta cultura mostren cap a les falles, la veritable transgressió estètica sembla improbable, raó per la qual ens trobem davant d’un model destinat a prolongar-se llargament en el temps.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Fogueres (i Falles) de paper

Com tots els anys, quan venen les Fogueres, de València estant, una de les poques maneres que tinc d’acostar-me a esta festa és llegint els suplements que publiquen els diaris. Per eixa paradoxal circumstància que l’espanyola és l’única premsa escrita vertebrada al País Valencià —bé, quasi, perquè El Mundo té edicions provincials—, al cap i casal sí que podem llegir els suplements foguerers de diaris com ara El País o l’Abc). En canvi, en els exemplars del diari Información que arriben a València des del migjorn, no s’encarta l’extra foguerer. He de recórrer a internet per a llegir un suplement que, si bé seguix els camins del cofoisme i coentor a l’ús —a Alacant, en diuen “finor”—, almenys està ben lluny de l’exhibicionisme personalista i l’obsessió per l’estadística gratuïta que desplega l’extra de Falles de la capçalera germana del grup Prensa Ibérica Levante-EMV.

En qualsevol cas, sempre he tingut una preferència pel suplement foguerer d’El País per la perspectiva amb què s’acosta a la festa, lluny de l’oficialisme imperant, amb una encertada combinació d’informació i punt crític, sense caure, però, en els excessos antifallers dels seus col·legues valencians. I és que servidor no es pot estar de comparar el suplement que El País dedica a les Fogueres amb el suplement publicat per Falles, i el resultat de la comparança deixa un regust ben amarg.

Des de fa uns anys, al voltant de l’extra de Fogueres d’El País s’articula un conjunt de firmes (Manuel Alcaraz, Albert Poveda, Mariano Sánchez Soler o Enrique Cerdán Tato, entre d’altres), que, des d’una òptica progressista, desenvolupen una visió crítica de les Fogueres que no és en absolut incompatible amb el compromís o l’interés per la festa. Ben al contrari, per a estos col·laboradors, aquella és conseqüència d’estos. Un esperit que queda ben palés en el llibre col·lectiu ¡Oh, Hogueras! (vegeu-ne ací una ressenya), de lectura imprescindible també per a fallers, parafallers i alterfallers, perquè la majoria de reflexions sobre les Fogueres que acull esta obra es poden traslladar a les Falles.

És un plantejament ben diferent del que té el suplement faller d’este mateix diari, un quadern que, any rere any, traspua una desafecció per les Falles, amb tots els tics i els tòpics del nacionalisme progressista valencià, que, si bé podria ser explicable per les fractures conseqüència de (in)transició valenciana, resulta cada volta més incomprensible i desconnectada de la realitat. Una ceguesa que no coneix cap proposta innovadora més enllà de les falles de Manolo Martín ni cap comissió destacable més enllà de Na Jordana —a tot estirar Arrancapins—, ben meritòries, d’altra banda. I per a rematar-ho, el contrast entre la crítica als excessos festers i la propaganda —peatge obligatori del grup PRISA— dels macroconcerts de la SER, focus de problemes de convivència en els últims anys. Uns concerts, dit sia de passada, on la música en valencià és sistemàticament negligida i menystinguda, sense que els d’El País no diguen ni pruna. Un incís: a vore si els del programa de Radio Valencia No estamos locos s’animen i entreguen al seu capitost Polanco el mateix disc de música en valencià que volien entregar a Rita Barberà perquè el posara en la megafonia de la plaça de l’Ajuntament en les mascletaes.

Al capdavall, eixe no és més que el reflex del tractament que al llarg de tot l’any fa de la festa fallera l’edició valenciana d’El País (hui mateix en tenim un exemple), un rebuig frontal a la festa que incidix sempre en els aspectes negatius, i desconeix —i amaga— la realitat plural i actual de les Falles.

Josep Lluís Marín