Defensa de la despertà

Foto: Despertà de la falla Arrancapins als anys 60 (Arxiu Romero-Torró)

En els darrers temps s’ha produït la decadència d’un dels festejos més entranyables: la despertà. De fet, hui en dia produeix molta nostàlgia evocar les despertades de la nostra infantesa, quan ben menuts ens alçaven quasi de matinada per participar en un acte màgic i excitant a parts iguals. Aleshores els membres de les comissions falleres que eixien de bon matí a esclatar els trons de bac i masclets als carrer eren nombrosos i entusiastes. Els casals bullien d’activitat a eixes hores, tot i les cares de son, mentre els músics arribaven o començaven a emergir d’algun fosc racó del casal on, de vegades, havien dormit la mona de la nit anterior.

Feia goig vore com al toc musical de diana eixien un munt de joves, xiquets i adults, les xiques i dones amb els monyos ja fets i les pintes posades, tots ells i elles amb les caixes de petards sota el braç, disposats a despertar el veïnat per a la festa. Després, era el torn dels bunyols amb xocolata o la cassalla per als més atrevits. Darrerament, però, les coses han anat canviant. Així, de la mateixa forma que als ciutadans ja els molesta fins i tot el tradicional toc de les campanes de les esglésies, ha arribat a molestar-los la despertà. Realment, es tracta d’una paradoxa ben curiosa. No ens importa massa viure en una de les ciutats més sorolloses del món, ni suportar el soroll del trànsit o de les més diverses màquines urbanes, però ja ens comença a fer nosa la despertà. Es diu que no cal molestar els veïns amb els excessos fallers, la qual cosa és molt raonable i civilitzada, però també caldria preguntar-se quin tipus de molèstia és eixa dels trons barrejats amb les alegres notes dels pasdobles que anuncien que la festa continua. Quin tipus d’insensibilitat hem anat desenvolupant per a que una activitat singular de la cultura popular que sols se celebra quatre dies a l’any ens genere tant de malestar.

D’altra banda està la progressiva desafecció que cap al festeig venen manifestant molts fallers, Cada cop més, les Falles són més nocturnes i més alcohòliques, més cansades i més orientades, com cada vegada més coses en la vida moderna, cap a la gratificació immediata sense massa sacrificis ni problemes. Per això cada vegada hi ha menys gent disposada a alçar-se a primera hora després d’una nit interminable de marxa a les carpes instal•lades al carrer. En no poques despertades ja només van quedant els xiquets i algun adult despistat o convençut, mentre els músics avancen pel seu compte, aliens al progressiu abandonament de l’antic costum festiu. És com si la despertà ja no captivara amb l’encant que abans desplegava. Tant el visual o olfactiu, si s’admirava al carrer, amb la flaire a pólvora i els sons enèrgics de la diana, com auditiu, si la despertà es gaudia després que els primers trons es despertaren d’un somni profund per retornar-te al món de la festa primaveral obrint-se a l’alba.

Dissortadament la despertà va quedant com un arcaisme del passat, especialment per les dificultats que travessa l’utilització del clàssic tro de bac. Amb tot, mai no es pot descartar que puga esdevindre alguna revifada del costum de la ma de la recuperació patrimonial, en este cas d’una manifestació pirotècnica popular, encara prou present en les festes dels nostres pobles. Una manifestació que a les Falles hauria de seguir present d’alguna manera, ni que fora com a evocació d’un temps on la festa desafiava els rutinaris ritmes laborals que poc a poc ens han anat atrapant a tots.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Berlanga i les falles de cel·luloide

En el discurs pronunciat en la Universitat Politècnica de València, en ser nomenat per esta doctor honoris causa, el mestre Luís García Berlanga, va dir: “Siempre he declarado que mis películas son falleras, pirotécnicas, y rodadas sobre la base de la inspiración instantánea, es decir, el pensat i fet del caul alardeo, al menos yo, y espero que también algunos de los presentes”.

Fa ja quasi vint anys, el director de cine va proposar fer una falla per a la Plaça de l’Ajuntament: reproduiria una gran mamella de la qual xuplarien tota mena d’interessats, alhora que per dins mostraria l’infern de les misèries humanes. La seua idea, ben rebuda en principi, i que hauria de ser executada pel desaparegut artista Manolo Martín, va ser finalment abandonada, com a conseqüència del canvi de poder municipal en 1991. Des d’aleshores, ja ningú no va saber res més. Tanmateix, a mitjans de 2006 la Falla Mossén Sorell-Corona, gràcies a la iniciativa de l’incansable amic Miguel Ángel Pérez, va intentar rescatar el projecte i fer-lo realitat dins les seues possibilitats. Es va establir contacte amb Garcia Berlanga i este es mostrà encantat i molt il·lusionat amb la idea.

El cas és que ens reunírem un grupet d’entusiastes (entre fallers i col•laboradors) i se n’anàrem a la residència del cineasta, a Húmera (Madrid), per tal d’explicar-li els detalls dels projecte. En sa casa ens contà moltes anècdotes, el veiérem en la seua salsa, en ensenyà les seues icones, els seus fetitxes, i ens mostrà testimonis de la seua afició a les falles. Fins i tot ens arribà a confessar, per a la nostra sorpresa, que el primer guió de cine que va escriure amb Juan Antonio Bardem finalitzava amb una persecució on el protagonista, amenaçat per uns feixistes italians, havia amagat alguna cosa a dintre d’una falla.

En el dinar gaudírem d’una privilegiada tempesta d’idees amb Berlanga, per tal d’operar un miracle fastuós: el naixement d’una falla especial, que els temps recordarien, una falla singular, per ser filla de qui era i per la seua peculiar història, plenament representativa de l’univers berlanguià i que, com després s’ha confirmat, fou realment la darrera obra de Berlanga. El colofó amb un cadafal tradicional de les seues falles de cel•luloide.

La falla Història d’una mamella es plantaria a les Falles de 2007 a la demarcació de Mossén Sorolla-Corona i pocs mesos després l’Ajuntament editaria el llibre Berlanga: falles de cel·luloide, on es repassava la seua obra amb el referent faller de fons. El delicat estat de salut del director el va impedir estar-hi present, però aquell cadafal satíric romandrà per molt de temps en la memòria popular. Fidel com sempre al seu estil, en aquella falla Berlanga va condensar tot el seu esperit transgressor i serví, alhora, per reivindicar l’antic tarannà subversiu de les falles. Gràcies per eixa regal, mestre.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Pla Estratègic, quin Pla Estratègic?

Recentment, la Federació de Falles de la Secció Especial va presentar als mitjans de comunicació un pla estratègic per a les comissions integrades en la Federació. Es va difondre una nota de premsa, però també un document més extens, anomenat Presentación del plan estratégico. Este document apareix estructurat en una introducció, una explicitació dels objectius del pla, la justificació d’este, les accions que es pensen mamprendre i l’estratègia de comercialització a aplicar. La notícia va tindre prou ressò en els mitjans, especialment els fallers, i tothom va donar per bo que, realment, allò que la Federació havia presentat era un pla estratègic de veritat.

Tanmateix, la pregunta que cal fer-se és: és realment el document presentat un pla estratègic? Per a respondre-la caldrà, prèviament, que veiem en què consistix un pla estratègic. Bàsicament es tracta d’un programa d’actuació dissenyat per a aclarir allò que una entitat pensa aconseguir i els passos que s’han de fer per a aconseguir-ho. Esta programació es plasma en un document de consens on es concreten les grans decisions que orientaran una marxa cap a una gestió d’excel•lència. Dit d’una altra manera, un pla estratègic és un document complex en què els responsables d’una organització (empresarial, institucional, no governamental...) reflectixen quina serà l’estratègia a seguir per la seua entitat a mitjà termini, raó per la qual els plans solen tindre una vigència que oscil•la entre un i cinc anys.

El pla estratègic marca, per tant, les grans directrius del comportament d’una organització, i sol ser un complement d’un pla director previ, obra d’un equip professional multidisciplinari, més general i a més llarg termini (a deu anys vista, aproximadament), que també es pot concretar a través de plans operatius annexos al pla estratègic. A més a més, este últim ha d’especificar els objectius concrets per anys, les polítiques i conductes internes, i la relació d’actes a mamprendre. Habitualment els plans estratègies s’estructuren en etapes: anàlisi de la situació, diagnòstic d’esta, declaració d’objectius corporatius, estratègies corporatives, plans d’actuació, seguiment i avaluació. Per si això fóra poc, els plans solen implementar-se mitjançant les aportacions de consultories d’estratègia professionals externes, i es basen en estudis i dades clarament explicitades en el document del pla.

Doncs bé, si contrastem açò que acabem de vore amb el pla estratègic de la Federació, hi observem serioses deficiències. D’entrada, no es poden confondre els deu fulls del document presentat amb un pla en si, més prompte es tracta d’uns toscos apunts per a un possible desenvolupament. En segon lloc, no se seguix l’estructura estàndard dels plans estratègics: manca una anàlisi profunda de la situació, no hi ha un diagnòstic d’esta fonamentat i ben argumentat, no hi ha la més mínima bibliografia ni relació d’estudis en els que es basa el pla. A més, s’aporten dades sobre el volum social i econòmic de les Falles, però sense citar una sola font contrastable. De la justificació es passa directament a enunciar les accions, estalviant-se la declaració d’objectius corporatius i les estratègies corporatives. I no sols això: en les accions només hi ha una fixació en la comercialització, sense aportar res sobre els mètodes de seguiment i avaluació del pla. I cosa que es més greu, es dissenya un pla estratègic sense generar un pla director previ.

És a dir, ens trobem amb una caricatura mediocre del que hauria de ser un pla estratègic seriós, rigorós i fonamentat. Sembla més un artifici destinat a captar diners en temps de crisi, disfressat de pla estratègic. En tot cas, creiem que el plantejament, a banda d’improvisat i poc documentat, ja és errat d’entrada, ja que, més que un pla estratègic d’una Federació en concret, caldria estar parlant d’un Pla Director Integral de la Festa de les Falles, que s’hauria de posar en marxa a partir del consens entre les institucions públiques, les comissions, federacions i agrupacions falleres, els gremis d’artistes, les universitats, els agents econòmics i altres entitats interessades de tot el territori valencià on es planten falles. Un pla director que es concretaria en plans estratègics ben planificats per períodes i comarques. Dissortadament, s’ha tornat a perdre una bona idea i una magnífica oportunitat per a redissenyar i repensar la nostra festa d’una manera creïble i consensuada.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

(Publicat al Levante-EMV el 13 de novembre de 2010)

Quasi una família

Des de fora de les comissions falleres, la vida que en estes es desenvolupa pot semblar tancada en una mena de gueto singular. Tanmateix, un acostament més precís al fenomen ens descobreix un món connectat a l’activitat de la gent comuna. Però, això sí, amb una particularitat: la sociabilitat al si de les comissions falleres recorda molt a la d’una família extensa.

És cert que en altres tipus d’associacions s’estableixen forts lligams entre els seus membres, però el fet de que la festa fallera siga viscuda pels seus militants com quelcom transcendent fa que els sentiments i les emocions convertisquen la vida associativa en la transposició d’un cert ambient familiar, encara que a major escala. D’alguna manera, la comissió fallera se situa a mig camí entre la sociabilitat de barri o de veïnat i la més estrictament familiar. Encara més, dins les comissions hi ha apuntades famílies senceres, la qual cosa reforça tant els vincles intrafamiliars com aquells que s’estableixen entre els membres de les comissions. Especialment en aquelles de cens més reduït, on no és gens difícil que alguns dels seus membres formen noves unitats familiars entre sí.

En un context social on la família s’està reestructurant ràpidament, amb l’aparició de noves formes de convivència familiar, la consistència de la comissió fallera proporciona un marc més ample de relació i de sentit. De fet, en una societat on cada vegada hi ha més individus que viuen a soles, el fet de tindre un grup estable de referència i, el que és més important, que aporte un marc per a desenvolupar activitats creatives, implica un factor decisiu de benestar social cada vegada més difícil de trobar en les modernes ciutats despersonalitzades, on la competitivitat, l’ansietat, la soledat i la manca de temps creixen contínuament.

La comissió de falla funciona en part de manera paternalista, on la figura del president o presidenta té molt de cap de família. La resta d’elements, com la figura emblemàtica de la fallera major, els símbols de la comissió o els records compartits, incrementen la sensació de familiaritat i proporcionen una percepció de cobertura, d’aixopluc, de protecció. No ha d’extranyar, al respecte, que el mot “germanor” siga un dels més utilitzats i valorats pels comissionats per a referir-se a les relacions humanes dins el món faller.

La festa viscuda confirma eixes sensacions. Amb el començament de la Setmana Fallera tot es transforma i la vivència de que dins la comissió funciona una comunitat augmenta. Fonamentalment en determinats actes o rituals, com les cercaviles o l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. En eixos moments els membres de la comissió es mouen pels carrers com un únic cos, a l’uníson, esperonats per l’ambient festiu que es respira i per la pròpia percepció de que aquell és un temps extraordinari i ple de significat. Tant en l’anada cap a la plaça de la Mare de Déu com en el retorn al casal, la comissió sembla ser quasi una família gran i ben avinguda, tot i que per sota de les aparences poden fluir els conflictes i fins i tot les enemistats. Però, al remat, hi ha com una mena de fe en que eixa gran família és possible, en que per uns dies hom pot trobar-se al bell mig d’un grup altament cohesionat que el fa sentir a un com a part d’una cosa més important i duradora. En certa mida, este sentiment de pertinença i transcendència està molt a prop de l’experiència religiosa, en el sentit de que permet re-lligar amb un projecte superior on l’individu s’insereix sòlidament, envoltat d’una numinositat que es desprén de la màgia festiva del propi vincle social ritualitzat. Per això una gran part dels fallers i falleres mantenen relacions de màxima fidelitat i identificació amb les seues comissions, tal i com les podrien mantenir amb una església o confessió religiosa. Perquè l’experiència associativa fallera proporciona als comissionats un be immaterial cada cop més difícil d’assolir en les nostres societats individualistes: el caliu d’una empresa compartida des de la solidaritat, la identitat i el foment de lligams ferms i duradors. Tot un luxe, si ben es mira, amb els temps que corren.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Plaers perduts de la infantesa fallera

Arriba un temps en l’edat adulta en què, inevitablement, gires la vista enrere i sents una profunda nostàlgia dels temps d’infantesa. Recordes els primers regals, les vesprades del diumenge de futbol, els berenars dels dies hivernals, el colacao, l’escalfor de la taula nadalenca i del caliu familiar. Però, si a més, eixe adult nostàlgic que tu ets és amic de les falles, el fil de l’evocació et condueix als primers descobriments de la festa, que ara valores com una mena de plaers perduts, com una sort d’innocència que ara et sembla ingènua però plena de sabors i olors irrepetibles, inigualables, impossibles de reviure amb tota la intensitat dels cinc anys, quan la demarcació de la falla era el món sencer i travessar el llindar de la porta de casa et conduïa a un món de somnis i aventures extraordinàries.

Entre la boira del temps transcorregut pots sentir encara el nerviosisme que t’entrava quan, de ben menut, intuïes la flaire de la pólvora dels primers petards i alguna cosa molt rara i molt gran alhora se’t removia en les entranyes, i pensaves que en la ciutat tota estava naixent una força enorme, que aviat ho envairia tot, submergint els dies i les nits en un ambient especial i màgic. Els records et transporten a les jornades aquelles en què vora del cantó de la plaça apareixia un munt d’arena que anunciava, com un pregoner, que s’alçava el teló de la fantasia, el moment exacte en què et podries comprar alguns petards i jugar en l’arena a l’aguait d’aquella vesprada en què, amb una sorpresa sempre renovada, apareixerien del no-res uns ninots que algú deixava amuntegats junt a una paret, esperant la nit de la plantà. Aleshores t’imaginaves com seria la falla d’aquell any, i dialogaves imaginàriament amb el gros senyor capitalista folrat de saquets de diners, o amb la senyora estupenda en bikini, o amb el grotesc vell en calçotets amenaçat per una sogre enorme. Aquell joc era un plaer innocent i íntim, veritablement impossible de compartir, perquè es vivia amb tota l’ànima. Després tocava marcar a casa, a sopar, a l’empara d’eixa alternativa Nit de Reis que era la llarga marxa de la plantà.

Amb la panxa remoguda per l’emoció, el xiquet que en eixe moment eres, es gitava i li era quasi impossible conciliar la son. Des del llit, amb alè infantil esmolaves els oïts i l’èxtasi esclatava amb el soroll dels martell que emprenien la deliciosa serenata nocturna del muntatge de la falla. Podies imaginar-te, en el cim del teu trasbals, com les distintes peces anaven encaixant, els sacabutx dels ninots acoblant-se en els caixons dels repeus, l’arriscada pujada del coronament, els darrers retocs, l’ornamentació i preparació del cadafal perquè tot estiguera disposat de bon matí. Després, la son et portava a un plàcid territori d’on et treien els primers esclafits de la despertà, que et catapultava del llit al balcó per vore l’esclafit dels trons de bac i sentir els alegres pasdobles que la banda de música tocava, mig emboirada encara per la tebior de l’alba primaveral.

Enervat per l’atmosfera del nou dia, et faltava temps per eixir al carrer i contemplar la falla plantada al bell mig de la plaça, nova, magnífica, sencera, llesta per a la teua admiració. Aleshores t’enfilaves cap a ella i li parlaves als seus ninots, guaitaves els detalls de tots els anys, els núvols, les casetes, els versets dels repeus i d’eixe coronament que sempre et captivava amb un simi gegant, una enorme guitarra espanyola o el cotxe del dipòsit del qual xuplaven grotescos personatges en busca de beneficis. En eixe moment, el món sencer es condensava en aquella falla, en aquell humil cadafal de barri que qualsevol artista acuitat pels deutes possiblement hauria enllestit en les llargues i fredes nits d’hivern, amb l’esperança de pagar algunes lletres i traure endavant la seua prole. No existia res més, ni la televisió, ni els serials de la ràdio, ni els amiguets, ni els joguets, ni els pares, ni els iaios, ni la germaneta, només la falla, eixa falla modesta i única per a tu, que se’t quedaria gravada en el cervell, marcant un moment molt important de la teua existència, quan tenies cinc anys i la vida era una joia acabada d’estrenar. La vida i les falles, els temps i les falles, o el plaer de ser xiquet i creure en la imaginació. I és que mai més es tornen a assaborir les falles com quan es tenen cincs anys. Però això, a qui li importa?

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

FFSE, SA

La crisi té la culpa. La Federació de Falles de la Secció Especial (FFSE) ha decidit recentment prendre unes accions de tipus empresarial per intentar incrementar els seus ingressos i així, en la mesura de les possibilitat, mantenir el seu nivell de despeses en els monuments fallers. Per a l’objectiu que pretenen, la idea és francament bona, però, com tota decisió econòmica, tindrà efectes col·laterals en l’entorn dels seus decisors.

Eixes decisions tenen la filosofia de les que han pres moltes empreses i organitzacions sense ànim de lucre durant la crisi: reforçar la posició comercial per a vendre més. En concret, van encaminades a incrementar la xifra d’ingressos de les comissions federades tant potenciant els productes que ja tenen en el mercat (publicitat al costat del monument, llibrets, etc.) com creant-ne de nous (nits temàtiques patrocinades, circuits turístics, figuretes amb el logotip de la FFSE, etc.), a més de desestacionalitzant el període de vendes ampliant-lo de la setmana fallera a tot l’any. Intentar explotar la partida d’ingressos provinents del sector privat (empreses i particulars no fallers) és l’única solució que han trobat les falles federades després de comprovar que les altres fonts de diners estan estancades o van a la baixa (quotes de fallers, loteria i subvencions oficials). No obstant això, la decisió ve suportada també pel fet que les deu comissions integrades en la FFSE tenen un gran poder de convocatòria per als turistes i els aficionats a les falles, cosa que significa que són un important lloc de pas i un gran aparador per a qualsevol anunci publicitari. En concret, vora un milió de persones han anat a veure els monuments d’eixes comissions en la setmana fallera de 2010, segons dades de la mateixa federació. I per a donar més impuls al nou atac comercial, han tirat mà del màrqueting reforçant la imatge de marca i augmentant la sensació de solidesa del grup de comissions federades, perquè quede clar que són una “pinya” amb alta notorietat en la festa i que, per tant, val la pena invertir en elles.

Orgànicament, estos objectius suposen que la FFSE haja d’ampliar la seua estructura interna creant un departament comercial, ja que la gamma de productes serà més gran, el volum de vendes també (almenys això intentaran) i el període de comercialització serà tot l’any, com s’ha comentat abans. I encara que no ho han declarat explícitament, si no disposen d’un departament de màrqueting en el sentit formal, segurament ja tenen persones que treballen en este camp que treballen en el reforçament de la imatge de la federació. Estos canvis interns en la FFSE, units al pressupost que pretenen cobrir amb els ingressos (uns 2,4 milions d’euros en 2011), fan que la federació siga bastant pareguda a una empresa gran tant en el volum de facturació com en l’organització.

Vist així, sembla una bona idea la que han tingut en la FFSE i que s’ha plantejat bé el desenvolupament. El pla és, certament, beneficiós per a les deu comissions integrants, però, ¿què implica per a la resta del món faller? Als artistes fallers els beneficia, ja que, si la majoria de les comissions d’especial, que són les que formen la federació, conserva la seua capacitat de pagament en la mesura que siga possible, podran continuar encarregant monuments de pressupostos grans encara que, en teoria, limitats als 190.000 euros en el gran i al pressupost de la falla infantil municipal en el cas de la infantil, com van acordar estes mateixes comissions en març de 2010. D’altra banda, també podria dir-se que la festa fallera en general ix guanyant amb una secció especial amb moltes falles fortes financerament, ja que podran continuar plantant falles espectaculars, almenys de grandària.

Ara bé, la decisió de la FFSE suposa també que la resta de comissions falleres tindran una major competència per a obtindre recursos econòmics de les empreses. L’agressivitat comercial de les federades i la seua superior notorietat enfront de la majoria de les altres falles implica que el pastís publicitari, cada any més menut des de l’inici de la crisi, possiblement estarà més lluny de la resta de comissions. Este fet implicaria una major concentració de la inversió publicitària en les falles d’especial (quan esta secció, una minoria en nombre de comissions, ja suposa el 35 % de la inversió en falles), i, per tant, que les menudes que disposaven d’ingressos d’este tipus baixen el seu pressupost per a activitats o monument. En altres paraules, és probable que augmente la diferència entre falles grans i falles menudes.

Ara bé, eixa conseqüència pot ser evitable per les comissions reaccionant al canvi de l’entorn competitiu. La millor defensa, com diuen, és un bon atac (comercial en este cas), així que una opció per a la resta de falles seria utilitzar mecanismes de màrqueting conjunts dins de les agrupacions, sectors i altres federacions. És a dir, una agrupació de falles podria dissenyar un pla estratègic similar per atraure patrocinadors i vendre productes promocionals amb l’escut de l’agrupació. Ara bé, el menor poder de captació que tenen la majoria de les comissions comparades amb la FFSE els exigiria un gran esforç per a crear-se una imatge forta de marca que atraguera anunciants. O això, o utilitzar la presència, si la tenen, de comissions molt conegudes i que ja siguen habituals captadores de patrocinadors.

En definitiva, el pla estratègic de la FFSE pot ser bo per a la festa fallera en general, en especial per a la projecció exterior, ja que en este factor intervenen en gran mesura les falles de la secció especial. També seria bona per a totes les comissions la proposta que es declaren oficialment les Falles com a gran esdeveniment, ja que això suposaria deduccions fiscals per als patrocinadors de les falles, però sembla que esta mesura és difícil de portar-se a la pràctica per motius polítics. Ara bé, paradoxalment, eixe benefici per a la globalitat de la festa implicarà que bona part de les comissions que la formen es vegen perjudicades perquè augmente el desequilibri del mercat dels patrocinadors, i precisament a favor dels que ja tenien més poder per a atraure’ls, les falles d’especial, i en concret les federades. Però, és clar, en l’economia de mercat actual i més en temps de crisi, l’important és agranar cap a la casa pròpia.

Carles-Andreu Fernández Piñero

Les cortesanes i l'aristocràcia fallera

En els darrers temps certa premsa ha posat de moda l’expressió “cortesanes” per a referir-se a les xiques components de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València, expressió que també es fa extensiva a les xiquetes de la Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil de la ciutat. Fins el moment, que se sàpiga, cap pare, mare o familiar directe de les dones i menors al·ludides ha posat el crit en el cel. I emprem esta expressió perquè, a poc que hom s’acoste al diccionari de la llengua i fullege el significat del mot “cortesana”, trobarà que la primera accepció de dit mot designa a les “rameres de qualitat”. Sabut és, al respecte, que les cortesanes han estat històricament aquelles dones cultes, elegants i d’indubtables atractius físics que han oferit el seu cos en ambients selectes com les corts reials o nobiliàries. És a dir, les cortesanes han estat i encara estan considerades com una mena de prostitutes de luxe.

Tot i això, a banda de l’accepció predominant, “cortesana” també ha designat, dins l’esfera teatral, a l’actriu de caràcter o a la dona que fa els papers de dona molt jove. Així mateix, hi ha un tercer significat: el de “cortesana” com a senyora d’honor, i en algunes cerimònies i actes, la xica que forma part del seguici de la dona homenatjada, com seria el cas de les dames d’honor d’una núvia. És cert que esta tercera accepció està més a prop de la que els mitjans de comunicació fallers han començat a emprar per a referir-se a les dones i xiquetes membres de les corts d’honor de les falleres majors del cap-i-casal. Tanmateix, hem d’insistir en que este és un significat pràcticament inusual en castellà i en valencià, doncs en el cas de les noces se prefereix usar “dames d’honor”. En conseqüència, tant en el registre culte com en el popular, “cortesana” segueix designant a la prostituta d’alt nivell. Per eixa raó dèiem que sorprèn que en un col·lectiu com el faller, tant donat als actes de desgreuge quan hi ha la més mínima sensació de que una fallera puga ser haver segut insultada, no s’haja produït cap reacció front al fet de qualificar com a cortesanes l’elit de les falleres majors. Més encara quan el mot acabaria designant, per pura coherència, i in extenso, al conjunt de totes les falleres del cens, doncs en la immensa majoria de les comissions falleres les dones pertanyen a la cort d’honor adulta o infantil.

En tot cas, intuïm que la utilització de la paraula “cortesana” té molt a vore amb el fet que, al voltant de la intensificació de fallermajorització de la festa fallera, ha anat creixent una mena d’aristocràcia fallera, que es comporta com un succedani de l’aristocràcia de veritat. Recordem que la pròpia figura de la fallera major és un híbrid entre les reines dels moderns concursos de misses, les reines decimonòniques dels Jocs Florals (que a la seua vegada rememoren la parafernàlia reial medieval) i les maies, o reines de la primavera de les religions precristianes que han sobreviscut en la cultura popular occidental. Quan naix la figura de la fallera major se la denomina “reina fallera”, i encara que poc després es consolida el tractament de “fallera major”, tots els rituals de les presentacions, la representació d’apropòsits, els actes d’exaltació i la retòrica que mitjans, autoritats polítiques i fallers despleguen entorn de les falleres majors, la consoliden com una reina simbòlica de la festa.

Es dóna la circumstància de que, sota el franquisme, les falleres majors de la ciutat eren directament nomenades entre l’aristocràcia i alta burgesia reals, amb la qual cosa l’aristocràcia efectiva i la fallera coincidien. Amb tot, en 1969 Franco nomena successor en la persona de Joan Carles de Borbó, anunciant-se així la restauració de la monarquia espanyola, que efectivament té lloc en 1975, després de la mort del dictador. A partir d’aleshores es desenvolupa extraordinàriament la premsa rosa al voltant de la família reial i els afers dels personatges de la noblesa. Dit d’una altra manera, certa cultura monàrquica s’estén i difon, banalitzada, entre la població, convertint-se en un objecte més de consum de masses. En 1980 es recupera la tria democràtica de la Fallera Major de València, costum que també començarà a arrelar entre les comissions de base. Però això va a significar que l’aclaparadora presència de l’aristocràcia real quasi desapareix i que teòricament qualsevol jove o xiqueta de barri pot accedir al càrrec de Reina de les Falles.

Els fets posteriors demostraran el caràcter de ficció democràtica d’esta suposició, doncs poc a poc aniran pujant al màxim càrrec, o a la seua Cort d’Honor, les filles de bones famílies, si ben en nombre no tan acusat com sota el franquisme, incorporant-se un nou grup, l’aristocràcia succedània fallera. Esta es diferencia de la vertadera, composta per noblesa i alta burgesia, en el fet que està formada per classes mitjanes i fins i tot mitjanes-baixes, però que concentren diverses formes de capital dins el món faller, convertint-se en l’elit social de la festa, que tot just per a afirmar-se com a tal tendeix a imitar costums, maneres i estètiques de les classes altes. El capital que concentren estos grups pot ser de tres classes: capital econòmic, que fa referència als ingressos de les famílies de les candidates; capital social o relacional, resultant de la xarxa de relacions socials, tant quantitatives com qualitatives, de les famílies o les comissions de les candidates; i el capital simbòlic, que al•ludeix al grau de prestigi, reconeixement, currículum faller i centralitat de les famílies o comissions dins el món faller.

De resultes d’allò assenyalat, quan es convoca una preselecció per a triar la Cort d’Honor en primera instància i la Fallera Major de la ciutat en segona, es planteja un escenari peculiar. En primer lloc, si es presenten candidates filles de famílies de classe alta, el més segur és que no tinguen problemes per a arribar fins el final, almenys a la Cort d’Honor. En segon lloc, si es presenten candidates ben acreditades dins l’aristocràcia fallera (vinculades a famílies amb pedigrí faller, lligades als grups dirigents o més influents de la festa, connectades amb mecenes o empresaris coneguts dins les falles), el més habitual és que aconseguisquen els seus objectius. En tercer lloc està la gran massa de candidates de classe treballadora sense poder ni capital dins el món de la festa, que el sistema de preselecció necessita per a justificar la ficció democràtica de que qualsevol pot arribar a ser la reina. Algunes d’elles arriben a la Cort d’honor, fins i tot alguna pot arribar a regnar, però en general actuen de comparses i tenen poques possibilitats de triomfar, quedant-se la major part d’elles pel camí

No ha d’estranyar, doncs, que en les dues darreres dècades s’haja consolidat la aristocràcia fallera, que apareix en el centre del sistema i al voltant de la qual gira tota la festa: els sectors de la indumentària, la perruqueria o l’estilisme, els mitjans de comunicació fallers, els fòrums d’internet, la sociabilitat entre comissions i agrupacions, els rituals més destacats, no fan més que realçar i legitimar esta aristocràcia de mig pel, però efectiva i dominant dins el col•lectiu faller. En consonància amb este fet, el protocol i la pompa que imita toscament les formes nobiliàries i de la reialesa s’han anat unflant fins extrems abans desconeguts. Circumstància que, en última instància, podria explicar l’èxit del mot “cortesanes” per a designar a l’elit de les falleres, atès que dites cortesanes expressarien tota una cultura de “la Cort” que anat envaint el món faller. La Cort, com passava a Versalles, faria referència al centre del poder de l’aristocràcia fallera, i les cortesanes formarien la noblesa femenina més excelsa. Tanmateix, la significació dominant en la quotidianitat (cortesana com a ramera de qualitat) segueix xocant frontalment amb l’exaltació idealitzada de que són objecte les joves i xiquetes escollides. Un dilema del qual probablement el col·lectiu no és conscient, obnubilat com està pel fulgor de paper couché que envolta una festa profundament pervertida.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí