Vicent Luna: l'art de fer falles

Tot seguit reproduisc la meua intervenció en l'acte de la presentació oficial del llibre de l'Associació d'Estudis Fallers Vicent Luna: l'art de fer falles.

Com a president de l’Associació d’Estudis Fallers, és per a mi un honor poder estar ací presentant el llibre Vicent Luna: L’art de fer falles, que és una ambiciosa biografia sobre Vicent Luna, un del més grans artistes fallers de la història. Cal dir que este llibre tan esperat per tants admiradors de l’artista ha estat possible gràcies a la col·laboració editorial entre l’Ajuntament de València, a través de la Junta Central Fallera, i l’Associació d’Estudis Fallers. Una col·laboració que ja no és cap novetat, ja que anteriorment l’ADEF i l’Ajuntament de València havien treballat en la confecció i edició de l’obra L’indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller, en tres volums, i en l’actualitat col·laboren en la posada en marxa del Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles, a banda d’haver col·laborat, també, des de fa dos anys, en el cicle de converses Les Falles, a la Nau, amb el suport afegit de les universitats públiques valencianes. Volem subratllar especialment, la molt bona disposició i suport, des del primer moment, del regidor de Festes i Cultura Popular, Félix Crespo, cap al projecte del llibre, en una mostra del que ha de ser la responsabilitat de servici públic de les corporacions municipals respecte a l’estudi i difusió del patrimoni cultural propi.

En conseqüència, volem reiterar la nostra satisfacció per esta nova obra que hui presentem, que es publica dins la col·lecció “Documents de Falles”, de JCF, i que hem volgut que fóra no sols un homenatge, més que merescut, a la figura de Vicent Luna, guardonat amb la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana el 2005, sinó un treball rigorós i seriós sobre la seua obra i tot allò que esta ha significat per a la història artística de les falles.

Amb tot, i com sempre procurem fer en els treballs de l’ADEF, en la biografia que presentem hem volgut fer un reivindicació crítica de fons, que volem que arribe a tota la societat, especialment als sectors més compromesos amb la cultura i l’art. La nostra reivindicació ha estat la de intentar demostrar, a través de la pròpia obra de Vicent Luna, que la construcció de falles pot ser una bona mostra de l’art en majúscules. Massa sovint, i des de diversos sectors lligats a la crítica artística o a la teoria estètica, hem contemplat com les falles eren catalogades com un art menor o un mitjà secundari per a l’expressió creativa. Diversos prejuís i llocs comuns derivats de posicionaments estètics elitistes han fet que no es prestara la deguda atenció a les falles com a manifestació i vehicle de creació artística, raó per la qual no abunden precisament les biografies sobre els grans artistes fallers. Nosaltres, des de l’ADEF, sempre hem defensat que per a crear art no importa tant el vehicle d’expressió artística, ja siga una escultura, una pintura, una fotografia, una pel·lícula o una falla, com l’expressió artística en si; si hi ha excel·lència en l’art i geni en l’artista, el mitjà és secundari i l’obra és, al remat, allò més fonamental. Doncs això mateix hem volgut reivindicar i demostrar amb el llibre Vicent Luna: L’art de fer falles, perquè estem convençuts que fer falles pot ser un art i que l’art es pot expressar a través de les falles.

Voldria, finalment, agrair molt especialment a Vicent Luna la seua absoluta col·laboració al llarg del nostre treball, que per a nosaltres ha estat un autèntic plaer. També voldria agrair la bona disposició de Pilar Luna i Maria José Luna, filles de l’artista, que han estat a peu d’obra en tot moment, proporcionant materials i dades. I, per descomptat, he d’agrair el treball i dedicació de tot l’equip que ha participat en l’obra (Joan Castelló – un dels pares del llibre - , Josep Joan Coll – coordinador de l’edició - , Josep Lluís Marin, Antonio Herrero, Javier Mozas, Marisa Falcó, Paco Pellicer, Lluís Mesa, Antoni Colomina, Manuel Andrés Zarapico, Josep Martínez Tormo i Carles Andreu Fernández), així com al professor Felipe Maria Garín per la redacció del pròleg i al professor Santiago Grisolía per la confecció de l’epíleg del llibre. També cal agrair especialment la col·laboració de fotògrafs i col·leccionistes, i per descomptat, el concurs dels nombrosos amics de Vicent Luna que han participat en el llibre amb textos evocadors i emocionants sobre la seua persona.

Per acabar, només desitge que esta obra ajude a valorar com es mereix la monumental obra de Vicent Luna, una artista complet al qual haurem d’agrair sempre que haja fet de les falles el mitjà principal d’expressió del seu art. Des d’aquells inicis de l’artista al seu benvolgut barri del Sant Vult fins a l’homenatge que hui li tributem, han passat molts anys, els suficients perquè amb el seu mestratge haja aportat a les Falles de València el seu segell inconfusible, unint art, intel·ligència i raó, sàvia combinació que fa d’ell tot un clàssic a admirar. Perquè, com va dir en el seu moment Francisco de Goya, “La fantasía, aislada de la razón, sólo produce monstruos imposibles. Unida a élla, en cambio, es la madre del arte y fuente de sus deseos”. Doncs això. Gràcies, don Vicent. Gràcies, Mestre.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

LA PERVERSIÓ DE LA CRÍTICA FALLERA

Este article sosté la hipòtesi de que la crítica fallera està profundament pervertida per tres raons essencials, encara que ara només ens centrarem en una d’elles. I quan diem “pervertida” no ens referim a termes morals, sinó a la distorsió del sentit fonamental o primigeni de la crítica fallera. La primera raó de la perversió-distorsió és que la crítica fallera, entesa fonamentalment com a sàtira al poder, s’ha anat aigualint fins a uns extrems en que ha arribat a desaparèixer, capgirant-se en apologètica complaent o en un tractament asèptic i políticament correcte, sinònim del tant rebregat “enginy i gràcia”. La segona raó de la perversió-distorsió és la proliferació d’una crítica fallera reaccionària, que tot i esfonsar les seues arrels en la pròpia tradició de la festa, desentona hui en dia en una societat que se suposa més tolerant, pluralista i oberta; en eixe sentit, les crítiques als homosexuals, a les dones, a les minories ètniques o a determinades opcions polítiques de progrés, situen la crítica fallera més a prop d’un instrument propagandístic dels grups més retrògrads de la societat valenciana, qüestió evidentment palpable en els residus de crítica agressiva desplegats des de determinats ambients del ja clàssic “bunker-barrqueta”.

Amb tot, i com ja hem dit, la perversió-distorsió que més em preocupa és una tercera, perquè es presenta amb una aparença de sàtira irreverent amb el poder, amb una etiqueta de crítica vertadera, ferotge i incisiva, quan en realitat no fa més que disfressar una praxis fallera i humana tremendament conservadora, i en ocasions diametralment oposada als continguts de les crítiques en qüestió. Podríem posar exemples recents, però el que dic ho il·lustraré amb un exemple més antic i conegut: com és sabut, en els anys quaranta, marcats per la dura postguerra, la fam, l’estraperlo, els tràfics il·lícits d’aliments i productes de primera necessitat o per la manipulació i adulteració dels mateixos, aparegueren moltes falles de barri que criticaven estes pràctiques. El veritablement curiós va succeir quan la comissió de la falla del So Quelo, formada pel més granat de la burgesia local i per no pocs adinerats que s’havien enriquit amb les pràctiques referides, dedicaren una sèrie de falles a criticar estes pràctiques. Es produïa aleshores una interessant paradoxa: la comissió dels més rics de la ciutat, molts d’ells “nous rics,” feia burla dels mecanismes tèrbols que els havien enriquit o els permetien gaudir dels seus privilegis. Esta és, doncs, la perversió a que em referisc; al fet que quan els poderosos utilitzen la falla per criticar-se a sí mateixos, en realitat estan buidant de contingut eixa crítica, acostant-la més be a un espai ritual de “sana burla” i a l’artifici de l’autocrítica en virtut de l’apel·lació per uns dies a comportar-se com “uns més del poble”.

Intentarem aclarir-lo més traslladant-nos a l’època actual; si la major part de comissions falleres de la ciutat, que encara són de barri, i formades per classes populars i mitjanes, fan una crítica lleugera o no fan crítica en els seus cadafals són menys incoherents que la comissió “pròcer” que fa crítica del poder, i són menys incoherents perquè en funció dels mecanismes dels premis opten estratègicament pel benefici de vore reconeguda la seua identitat, abans que per arriscar-se a no vore-la, o simplement han assumit que la falla és un peatge per fer festa i han renunciat a la crítica potencial en funció d’un plantejament instrumental de costos i beneficis. Això no obstant, quan una comissió de barri fa crítica punyent, la coherència és màxima. De la mateixa manera, quan una comissió “pròcer” fa apologia o pseudocrítica, és coherent amb els seus plantejaments, però ja no ho és tant quan escenifica la crítica de veritat. O dit encara d’un altra manera; des d’un punt de vista estrictament faller, una comissió de barri pot fer crítica punyent amb el seu cadafal mantenint l’ortodòxia conservadora en el ritual (falleres majors, jerarquies, distincions, actes rituals, ofrena), i encara que això suposa una certa contradicció, ho és molt menys que la falla de rics que més enllà del manteniment de l’ortodòxia fallera, fa una crítica que xoca frontalment amb les seues pràctiques de classe, els seus posicionaments polítics i les seues activitats econòmiques, i és just en este punt on la contradicció esdevé tant flagrant, que hom valora com totalment pervertida la crítica del cadafal.

Per a que no resten dubtes: el que mantenim és que quan comissions de falles formades per membres destacats de les classe dirigents, de les élites econòmiques o socials, utilitzen els seus cadafals per fer crítica real de la destrucció del territori, de l’especulació urbanística, de la pirateria econòmica, del golfisme polític, de la hipocresia mediàtica o de la mercantilització de la vida, en realitat el que estan fent es subvertir per dalt la potència de la crítica, que esdevé un simulacre d’autocrítica aigualida per l’embolcall espectacular i per unes pràctiques falleres i socials que se situen al costat just d’allò que és criticat. A més, com que aquestes comissions els manca el sentit crític de base, incompatible amb la forma de vida dels seus dirigents o components, no tenen més remei que “comprar-lo”, a base de la contractació de guionistes disponibles en el mercat de la crítica a qui es pagarà per aportar el “caché” satíric, “progre” i anti-poder a un projecte faller i humà que està precisament en el centre del poder i se situa en un espai diametralment oposat al progressista. D’esta manera, el poder s’autovacuna a si mateix, generant una il·lusió de crítica que ven mediàticament però que en el fons legitima la seua posició dominant, alhora que relega la sàtira a una mena de “salconduit ritual” per tal de complir les condicions exigibles de “falleritat plena”. La tendència, crec jo, és més cap a l’agudització d’este fenomen que al pur escapisme estètic: la fórmula trobada és perfecta: ortodòxia fallera, legitimitat estètica, potenciació d’uns discurs d’innovació en la gestió econòmica, legitimació i amplificació de la posició social i una ritualització de la crítica-sàtira anti-poder amb propietats folkloritzants i de concessió al “temps especial” de la festa. Al capdavall, es tracta d’un joc obscè però rendible: els poderosos juguen a que és carnaval, amb el poble, arriben fins i tot a guanyar la partida de vore qui es més irreverent, fins que passa el carnaval-festa i les coses tornen al seu lloc “natural”.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

La sostenibilitat de les Falles, un debat necessari

En els darrers anys, la festa de les Falles ha experimentat transformacions notables en la seua dimensió social: l’aparició de noves formes de finançament, una preocupant tendència cap a la massificació o els problemes en les relacions amb els veïns en són alguns exemples. Tot plegat justifica la necessitat d’obrir un debat obert i seré —pendent des de fa massa temps— sobre quin model de festa volem. I qualsevol debat sobre esta qüestió no pot defugir un dels principals reptes que se li plantegen a les Falles en el futur més immediat: la sostenibilitat, una sostenibilitat que s’ha d’entendre a partir de tres vessants que es presenten íntimament lligades entre si.

En primer lloc, la sostenibilitat econòmica. L’elefantiasi fallera i una rivalitat malentesa han conduït a una competitivitat sense límits, traduïda en l’adopció de pressupostos desmesurats que han desencadenat una boja carrera que està posant en qüestió l’estabilitat de moltes comissions falleres. A més, el discurs mercantilista de la festa, que incidix en el seu aspecte generador de riquesa per a justificar-se davant els patrocinadors i les institucions públiques, està contribuint a reduir les Falles a un espectacle que oferix la seua cara més amable i políticament correcta, desproveint-les cada volta més dels seus continguts crítics i de denúncia. I parlar de la vessant econòmica de la festa també vol dir parlar dels artistes fallers i les estructures professionals dels tallers. Este col·lectiu necessita amb urgència un plantejament global que, partint de l’especificitat cultural i el valor patrimonial que comporta la seua professió (la Ciutat Fallera n’és un clar exemple), siga capaç d’atendre les demandes de formació o una aposta per la inversió en R+D+I en els processos productius que permeta el desenvolupament de les noves tècniques o la recerca de nous materials, com ara productes menys contaminants.

Això últim ens du a l’oportunitat d’introduir el debat sobre la sostenibilitat ambiental de la festa, reflex de la progressiva extensió en la societat de la sensibilitat i consciència ecològiques. I és que les Falles, per la seua transcendència i importància en la societat valenciana, per l’excepcionalitat cultural que representen i pel fet de presentar-se elles mateixes en moltes ocasions com a representació de la valencianitat, tenen un major grau de responsabilitat en la tasca de fer pedagogia amb el seu exemple. I ja no parlem només dels possibles efectes contaminants en l’atmosfera causats amb la cremà, que afortunadament les institucions semblen abordar ara amb el rigor necessari —després d’anys de retard injustificat— promovent els estudis oportuns. Es tracta també de fomentar la reflexió sobre el tractament dels residus generats per la festa, el consum energètic de la il·luminació o la contaminació acústica generada per la marxa nocturna.

Arribem així, potser al que és el vessant més important, la sostenibilitat cívica. No es poden obviar els problemes derivats de la creixent ocupació del carrer i dels espais públics per part de la festa i les comissions falleres, reflex també de noves formes de socialització i d’un canvi de les relacions amb el veïnat. I menys encara, si tenim en compte que en els últims anys les subvencions a les comissions de falla (per al monument o la il·luminació) han reforçat el caràcter públic de la festa, fent que les Falles siguen més que mai patrimoni de tots els ciutadans. Davant d’açò, resulta un error afrontar esta qüestió pensant davall de les veus que s’alcen contra els excessos de la festa, contra el model de falles del botellot, subjau un discurs antifaller. Ben al contrari, són reflex d’una preocupació transversal, que s’estén per igual entre tots els ciutadans, fallers o no, amb independència de la seua adscripció ideològica. El debat no és falles sí o falles no, sinó aconseguir dissenyar un model de festa integrador per a tots els ciutadans, que recupere la complicitat amb els veïns i els visitants, que fa temps passaren a ser considerats simple públic espectador. Per això, cal renegociar el pacte pel qual fallers-festers, alterfallers, parafallers i el conjunt dels ciutadans senten la festa com a seua.

No és una tasca fàcil i reclama de les institucions assumir la seua responsabilitat actuant com a moderadores entre totes les parts implicades. Potser una fórmula seria la constitució d’un Fòrum de Participació Ciutadana de les Festes de la Ciutat on estigueren presents tots els sectors vinculats directament a la festa (Junta Central Fallera, artistes fallers, comissions i associacions falleres), però també uns altres representants de la societat civil que hi tenen relació (associacions ciutadanes, organitzacions de comerciants i empresarials, Universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, experts...). Un Fòrum de Participació Ciutadana que permetera articular els mecanismes permanents de diàleg, negociació i col·laboració necessaris, amb l’objectiu últim d’aconseguir entre tots un model de festa més integrador, participatiu i sostenible.


Josep Lluís Marín

El balcó de les vanitats

Caldria que algú es fera l’ànim i analitzara els canvis mediàtics que ha experimentat la festa en els últims vint anys. Resulta evident que actes com l’Ofrena o la mascletà de la plaça de l’Ajuntament, així com la conducta i les reaccions dels seus participants, s’han anant modulant i transformant per l’efecte de les retransmissions televisives o radiofòniques.

El cas de la mascletà és, sens dubte, un dels més significatius. Molt lluny queda aquell 1986, quan es va posar en marxa per primera vegada el cicle de mascletaes diàries del mes de març. En aquell moment, Ricard Pérez Casado era l’alcalde socialista d’una “València, la mar de bé”, Carmen Alborch era “només” la degana de la Facultat de Dret i Rita Barberá, una quasi desconeguda diputada de les Corts Valencianes. Que diferent de l’actual resultava també aquell balcó de l’any 1987 que, en un joc que va donar lloc a una de les millors falles plantades a la plaça, van cremar Manolo Martín, Sento Llobell i Manuel Vicent.

Fou més tard, amb l’arribada del Partit Popular a l’alcaldia, quan la mascletà de les dos va passar a convertir-se en un acte social, en el qual la disparada pirotècnica ha acabat esdevenint una simple excusa per al lluïment dels convidats al balcó de l’Ajuntament. Uns convidats en els quals es barregen polítics de torn (i de quota), famosets, productes televisius i l’artisteo local, seguint un criteri ben peculiar.

Les distintes emissores no es limiten a retransmetre la mascletà o a comentar-la, mai no escoltareu cap expert en focs artificials que ens puga donar les claus de cada disparada, que ens ajude a entendre-la, més enllà del simple afusellament de les dades del dossier de premsa de torn o del pirateig de la informació que porta el diari del dia o la guia pirotècnica de l’emissora radiofònica de torn. Ningú es planteja informar-ne amb trellat, n’hi ha prou de repetir allò de la “mescla explosiva”, el “terratrémol final” i quatre tòpics més mal assimilats.

Sembla que el balcó siga el missatge. L’important és contar qui està al balcó. Si no estàs al balcó no ixes en els mitjans i no eres ningú. Més encara, si com a mitjà no estàs al balcó, tampoc no eres ningú. Així, la crònica rosa i la propaganda política es fonen, gràcies al malbaratament dels diners dels patrocinadors d’unes retransmissions i connexions en les quals, paradoxalment i absurdament, la notícia no és allò que està passant, sinó qui ho està veient.

Però, en un graó més, en temps de precampanya electoral, el balcó de l’Ajuntament ha acabat sent una peça més al servici de l’estratègia de comunicació de populars i populistes, amb dirigents orgànics, consellers i regidors que hi desfilen al dictat del que marca el partit, en una obscena utilització de la festa i dels seus espais institucionals (crides o exaltacions). Com ara quan l’altre dia, a la pregunta d’un locutor, el conseller Joan Cotino barrejava les Falles amb la presó atenuada per a De Juana Chaos.

I en el paroxisme arriba també als empresaris, que en ocasions s’han pujat al carro i han volgut tindre el seu balcó particular: de l’elitisme del balcó dels Segura al populisme del balcó d’Armiñana, unA reedició dels paradors dels cinquanta i seixanta, amb les Falles com a excusa per a la promoció social i personal. Amb tot este material, quina novel·la s’està perdent Ferran Torrent!

Davant de tanta impostura i coentor, el millor, una volta més, serà recórrer als clàssics. Fa setanta anys, Josep Renau demanava: “que les flames populars de València revindiquen el seu sentit revolucionari d’antany”. Potser ja és hora que, vint anys després, les flames tornen a cremar el balcó de l’Ajuntament en un exercici purificador!


Josep Lluís Marín

Si volem mantenidor/a, quin mantenidor/a volem?

Una volta més, complint el programa, s’ha dut a terme l’exaltació de la fallera major de València, sense desviar-se ni una mica del guió dels últims anys, amb una part artística inicial (teatral o musical) i el posterior ritual jocfloralesc del mantenidor. En les últimes edicions, s’ha deixat poc de marge a la possibilitat d’introduir-hi nous plantejaments, d’experimentar amb noves propostes, on tot puga ser objecte de reformulació, fins i tot la presència o no d’un mantenidor.

Es podia pensar que enguany, any d’eleccions, era una bona ocasió per a parlar-ne. Però curiosament, enguany, ha sigut l’any que menys polèmica ha suscitat l’acte, ni tan sols el discurs de la mantenidora. És cert que el currículum de l’elegida, Carmen Iglesias, historiadora i membre de la RAE, amb el valor afegit d’haver sigut preceptora del príncep Felip de Borbó, i la seua trajectòria professional, contrasten força amb la d’alguns dels seus antecessors, humoristes conservadors i galants en decadència.

No es tracta ací de comentar el contingut del seu discurs, sinó d’intentar fer una reflexió global sobre el que ha sigut el perfil del mantenidor de la fallera major en els últims anys i plantejar quines opcions es presenten en el futur. Tot i això, no ens podem estar de fer tres observacions sobre el parlament d’enguany. La primera, la paradoxa d’un benintencionat discurs sobre l’avanç de la dona en la societat, pronunciat precisament en l’acte faller on més es veu el paper subordinat de la dona en la festa i l’exaltació compensatòria a la qual és sotmesa —present, d’altra banda, en el mateix discurs de la mantenidora. La segona, com de sagnant resulta que, com molts dels mantenidors precedents, Carmen Iglesias fera les seues aproximacions a la festa des de l’antropologia i que mai s’haja pensat que puga fer de mantenidor precisament un dels especialistes en este camp que millor ha estudiat les Falles, el catedràtic i vicerector Antonio Ariño. La tercera, i última, una volta més, les tòpiques i buides paraules sobre el progrés i benestar de la societat valenciana destinades a afalagar l’auditori.

Però mirem ara quins han sigut els mantenidors en ocasions anteriors. En l’etapa que el PSPV ocupà la Regidoria de Festes, només hi hagué cinc mantenidors (en el període comprés entre els anys 1985 i 1991 s’optà per eliminar la participació d’un mantenidor en l’acte i substituir-la per unes altres fórmules, com ara la lectura d’una poesia). Els mantenidors van ser el filòsof i editor Jesús Aguirre Ortiz, duc consort d’Alba, el poeta Rafael Alberti, l’alcalde de Madrid Tierno Galván, el president del Congrés dels Diputats Gregorio Peces Barba i el president de les Corts Valencianes Antoni Garcia Miralles. D’ells, quatre van ser forans d’escassa vinculació amb València i tres eren polítics socialistes. Pel que fa a l’opció lingüística, desconeixem quina llengua (o llengües) va fer servir Garcia Miralles en el seu parlament, però els altres quatre mantenidors, per raons òbvies, van expressar-se en castellà (llengua que, com a mínim, ocupà un 80 per cent d’este període).

Amb posterioritat, en el període que Unió Valenciana comandà la regidoria, es recuperà la presència del mantenidor en l’acte i els unionistes en designaren quatre, que exerciren la seua comesa entre els anys 1991 i 1995: el poeta festiu Anfós Ramon, la periodista Carmen Dolz, primera fallera major que arribà a ser alt càrrec amb el PP, l’humorista conservador de l’Abc Antonio Mingote i el llavors president de Lo Rat Penat, Josep Maria Boluda. Com veiem, es mantingué la tendència a nomenar mantenidors ideològicament pròxims al partit que ocupava la regidoria. D’altra banda, tot i que la proporció de mantenidors originaris de València és la major de les distintes etapes comentades, l’ús del valencià només arribà a la meitat dels casos (fou utilitzat pel primer i l’últim mantenidor, i de fet Carmen Dolz, fallera major del 1980, va fer la seua intervenció en castellà!).

Finalment, durant l’etapa en la qual el Partit Popular ha estat al capdavant de la Regidoria de Festes, a banda de la historiadora i acadèmica Carmen Iglesias, han exercit de mantenidor de la fallera major un president de la Federació de Societats Musicals (Ángel Asunción), un escriptor i columnista d’El Mundo (Antonio Gala), un humorista i columnista conservador dels diaris Abc i La Razón (Alfonso Ussía), un actor caricatura de si mateix (Arturo Fernández), el quartet advocat-advocat de l’estat-notari-magistrat (Luis Miguel Romero, Federico Trénor, Rafael Gómez Ferrer i Juan Luis de la Rúa), dos rectors que han acabat sent consellers del PP (Gustavo Villapalos i Justo Nieto) i un professor universitari que ha acabat ocupant alts càrrecs amb el PP (Andrés Amorós). D’estos 12 mantenidors, només un, Ángel de la Asunción, va fer el seu discurs en valencià, la resta (el 91,6 per cent!!) l’han fet en castellà. Això sí, amb alguna paraula o frase solta en valencià per a donar un toc de color local. Dels 12 últims mantenidors, 5 provenien de fora de la nostra ciutat, amb una vinculació molt tangencial respecte a València i la festa fallera, però, això sí, tots ells arribats des de la capital d’Espanya. A més, dos dels valencians (Trénor i Amorós) han fet bona part de la seua carrera professional a Madrid.

Fixem-nos detingudament en dos dades que semblen constants al llarg dels tres períodes comentats: l’elecció de persones sense cap vinculació amb València o les Falles (quasi la meitat dels mantenidors, 10 de 21), i l’ús aclaparador del castellà (almenys per 17 dels 21 mantenidors), bandejant el valencià d’un acte tan simbòlic per a bona part dels fallers.

Pel que fa a la primera, que sols es podria defensar des d’un fals cosmopolitisme, es tracta en realitat d’una opció que respon a una mentalitat provinciana, que pretén buscar la legitimació de la mà d’aquells que des de fora (ací inclouríem també els valencians en la diàspora, com ara Andrés Amorós o Federico Trénor, als quals el fet de viure a Madrid els aportaria un plus) vénen a cantar les excel·lències del progrés de València, arribant a extrems vergonyosos com el d’Arturo Fernández l’any passat. Resulta, a més, interessant vore com, darrere d’esta opció, se’ns presenta una idea d’una Espanya monocèntrica. D’una banda, perquè obvia l’existència de professionals valencians que puguen triomfar més enllà de Madrid, que continua sent la meta i horitzó professional per a unes ments estretes i provincianes. D’altra, perquè sembla que no hi haja cap altre focus cultural o artístic més enllà de Madrid susceptible de generar professionals, creadors o intel·lectuals que puguen fer de mantenidors (semblen no existir Andalusia, Galícia, el País Basc o Catalunya, o fins i tot altres països).

Quant a la segona, conseqüència també d’eixe fals cosmopolitisme, resulta incomprensible la discriminació que any rere any s’exercix cap al valencià. És, a més, un incompliment reiterat del reglament faller, que estableix que les falles utilitzaran en les seues activitats “de manera preferent, l’idioma valencià, propiciant i impulsant la seua propagació i la normalització del seu ús”. Este fet convertix en mera formulació retòrica el “ferm compromís en la defensa de la indiscutible i diferenciada personalitat del poble valencià, així com de les seues senyes d’identitat” que les falles expressen en el seu reglament.

Apuntàvem al començament que resulta curiós que en este temps preelectoral els diferents partits hagen renunciat a dir la seua sobre l’exaltació d’enguany. Precisament, ara hauria sigut un bon moment per a obrir un debat sobre quin tipus d’exaltació volen i si pensen que ha d’haver-hi un mantenidor. En eixe cas, seria convenient saber quin és el model que tenen en ment els diferents partits, més enllà de noms concrets. Millor encara, seria oportú plantejar si no ha arribat l’ocasió de fixar unes bases mínimes consensuades, fruit de la reflexió i el diàleg, que permeteren en anys successius designar el mantenidor més enllà de simpaties personals o interessos partidistes.

Com hem dit, l’exaltació de la fallera major, tal com està concebuda, és un acte amb una càrrega simbòlica important. Ara bé, des d’una perspectiva moderna, si volem evitar caure en sentimentalismes tòpics i en pràctiques sexistes, la possible participació d’un mantenidor només es justifica per l’oportunitat d’introduir alguna reflexió sobre la ciutat i la festa. I això, en principi, qui millor ho poden fer són persones que hi tinguen una relació estreta, no ocasional, independentment del seu origen.

I si de veritat volem ser cosmopolites, l’elecció del mantenidor hauria de servir també per a donar a conéixer aquells valencians destacats en diversos camps. Aquelles persones que amb la seua activitat professional contribuïxen a conformar la imatge singular i diferenciada de la societat valenciana en un món cada volta més homogeni. Per això, evidentment, caldria que esta elecció responguera a la pluralitat d’esta mateixa societat.

I, per descomptat, caldria tindre en compte que, precisament, un dels valors que els valencians aportem a la diversitat cultural dels pobles és la nostra llengua, el valencià, un patrimoni que correspon defensar a tota la societat, però especialment a les institucions públiques (inclosa la junta Central Fallera), que tenen un mandat exprés de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia en este sentit.

Déiem que no es tractava d’entrar en un debat sobre noms concrets, però, hi ha moltes persones que podrien respondre a este perfil. A tall d’exemple, podem esmentar arquitectes com Santiago Calatrava, creadors plàstics com Miquel Navarro o Manolo Valdés, escriptors com Manuel Vicent o Laura Gallego, científics com Bernat Sòria, músics com el director Josep Vicent o la soprano Ofèlia Sala, actrius com Rosanna Pastor, valencians, valencianoparlants, residents a València o fora, que amb el seu treball diari projecten el nom de València al món.


Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín

Per un nou model de congrés faller

Una de les institucions més important i menys coneguda de la festa de les Falles és la del congrés faller. Fins al moment s’han fet huit congressos fallers: els anys 1952, 1955, 1958, 1964, 1974, 1980, 1989-90 i 2001. En els darrers trenta anys de règim democràtic se n’han organitzat tres, fet que suposa un congrés faller cada deu anys. Cadascun dels congressos referits s’ha plasmat en un reglament faller, tot i que el primer reglament és del 1944. Els reglaments fallers sintetitzen la normativització organitzativa del món de les Falles, de les comissions, festejos, actes, relacions amb altres entitats, vida associativa, règim de sancions, etcètera. Tanmateix, si observem els darrers reglaments, comprovem que els canvis han sigut mínims, ja que sovint els congressistes han sigut molt més conservadors que les autoritats que convocaven els congressos, de manera que a hores d’ara continuem disposant d’un reglament antiquat i poc operatiu, producte d’un congrés, el darrer del 2001, que quasi no va aportar novetats importants i continuà apostant per normativizar-ho quasi tot, mostrant així una imatge prou esclerotitzada de la festa.

Des del nostre punt de vista, això contrasta vivament amb una realitat que cada vegada canvia més ràpidament, i que s’expressa en els mateixos canvis en el món faller. Dit d’una altra manera, el món líquid i flexible de l’actualitat està prou lluny del món de costums encotillades i inamovibles que descriuen i sancionen els congressos fallers i els seus respectius reglaments. Evidentment, els fallers i les falleres són sobirans de decidir allò que vulguen, però precisament per garantir el ple exercici d’eixa llibertat caldria que se superaren una sèrie d’inèrcies històriques que una festa moderna com les Falles haurien d’anar flexibilitzant, especialment si estem parlant d’una societat democràtica, oberta, plural, i atenta als canvis i les innovacions de la vida contemporània. Per eixe motiu, ens permetem suggerir una sèrie d’iniciatives que podrien ser tingudes en compte a l’hora de plantejar-se el funcionament dels congressos fallers.

El primer suggeriment és que els congressos fallers s’haurien de convocar amb una regularitat establida, no com fins ara, que es fan sense periodicitat i amb criteris pocs clars de convocatòria. En eixe sentit, seria un bon costum que es fera un congrés faller cada quatre o cinc anys, essencialment per dos raons: perquè la societat i la festa canvien cada volta més de pressa, i així es donaria resposta als nous canvis i necessitats, i perquè d’esta manera es podrien polsar les inquietuds i propostes de les noves generacions, alhora que s’establix un mecanisme de control i garantia de qualitat revisable i reavaluable cada cert temps. Este, de fet, és el mecanisme amb el qual funcionen les organitzacions polítiques, sindicals, empresarials, professionals i culturals, que fan congressos periòdics que permeten, des de la lògica de l’eficàcia de les organitzacions, la detecció i resolució de problemes, donant entrada a noves sensibilitats i problemàtiques socials. Convindria, a més, que la periodicitat dels congressos fallers no coincidira amb la periodicitat de les eleccions municipals, a fi de garantir la independència política de la festa.

El segon suggeriment és respecte a la durada dels congressos fallers: en les darreres edicions hem assistit a autèntics despropòsits organitzatius, com és el fet de congressos que han durat més d’un any o molts mesos, amb les conseqüències de cansament, manca d’estímul i poc dinamisme dels debats i discussions. Contràriament a esta pràctica, propugnem el model de congrés que està establit en la resta d’organitzacions socials, com ara partits polítics, sindicats, entitats professionals, organitzacions no governamentals, associacions professionals i federacions de tota mena. És a dir, un congrés pensat des d’uns plantejaments de màxima eficàcia, organització i operativitat. Això suposa organitzar i resoldre un congrés faller en un cap de setmana, precedit, això sí, per una bona organització a partir d’un text bàsic i la presentació d’esmenes en el marc d’una mesa del congrés. D’eixa manera, amb l’assistència controlada dels congressistes, en pocs dies es podrien debatre i votar les esmenes corresponents, agilitant al màxim les discussions i evitant tedioses sessions que van desunflant l’interés pel congrés.

El tercer suggeriment té a vore amb la representació en els congressos fallers, ja que, d’una banda, caldria fer possible que la màxima quantitat de sensibilitats de la festa hi estiguera representada, i d’altra banda, tampoc estaria malament que el congrés sentira les esmenes o propostes de la societat civil, és a dir, dels veïns, d’organitzacions empresarials, del comerç o dels artistes. Sols així es garantiria la màxima participació en una festa que no sols és dels fallers, sinó de tota la ciutat i de tots els ciutadans i ciutadanes.

El quart i darrer suggeriment és més de fons, i es refereix a la necessitat que el reglament que debatera el congrés faller hauria de ser un reglament de mínims, en lloc d’un reglament de màxims. Això vol dir que estaria bé que per al proper congrés es partira d’una sensibilitat poc reglamentista, que generara només un marc bàsic de convivència i normativitat, però que no entrara a legislar sobre aspectes més interns, més rituals o més ambigus, que més prompte haurien de quedar en mans de la lliure iniciativa dels fallers i falleres. D’esta manera, i establit el marc fonamental, restaria la festa amb majors espais de llibertat i creativitat, que a hores d’ara resulten massa entrebancats per una profusió de normes i directrius. Caldria, en tot cas, que uns altres organismes competents dictaren unes altres normatives específiques sobre aquells punts que afecten la relació de la festa amb la ciutat, això si, establint mecanismes per a escoltar totes les parts implicades, i que comportaria, cosa que desenvoluparem en un altre article, l’existència d’un Fòrum de Participació Ciutadana de les Falles, tutelat per l’Ajuntament de València i on de manera permanent estigueren representades totes les veus que tenen alguna cosa a dir en la nostra festa.

En resum, les propostes esmentades només pretenen donar idees constructives per a aprofundir els mecanismes de participació democràtica, establiment de debats i observació periòdica de la festa, modernitzant-ne les estructures legislatives i acoblant-les als ritmes altament canviants de la societat contemporània, de la qual, al cap i a la fi, les Falles són filles.


Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín

Microfalles

En el món corren temps de mercantilisme, d’espectacularitat, de gegantisme cultural de masses i de consum de productes que aviat resten obsolets, ornats només per una efímera fama, la que proporcionen els mitjans de comunicació què ràpidament canvien d’objectiu. En este context les falles han accentuat el seu perfil de mercaderies de ràpid consum, convertint-se en una mena de falles-food, que resulten fàcilment ingeribles i sense massa problemes de digestió. Els ciutadans han de passar ràpidament per elles, sobretot per les d’especial, per fer més caixa, raó per la qual han de contenir missatges simples subjectes a una estètica no agressiva, còmoda de mirar, que no altere els pensaments, que no presente dubtes, que no incomode a ningú. Així, es consolida una falla de consum ràpid, que potser siga tan gran com menuda, però insubstancial a la fi.

A més a més, sobre la gran massa de falles en sèrie semblen destacar les falles enormes, que busquen destacar justament per la seua grandària, per la seua monumentalitat, que sovint és proporcional a una escassa preocupació pels continguts crítics. Doncs be, front a aquest dos tipus de falles, la falla-pack o falla modular estàndard, i la falla-espectacle gegantesca, caldria reivindicar un tercer tipus de falla que en els darrers anys alguns artistes, com ara Víctor Valero, Marisa Falcó i Paco Pellicer o Rafa Ferrando, o comissions com Murillo-Palomar, Universitat Vella, Càdis-Rector Femenia o Arrancapins, entre d’altres, han conreat en places modestes però plenes d’història: ens referim a les que podríem anomenar “microfalles”. La microfalla es diferencia de la falla estàndard i de la falla gegant per dos trets essencials: en primer lloc, perquè amb baixos pressupostos fa falles dignes però menudes de dimensions, un poc rescatant l’esperit de les primeres falletes de placeta i portal; en segon lloc perquè aquestes falles tenen un alt contingut satíric, paròdic i crític, que són les tres condicions de la falla clàssica, molt lluny d’eixa succedani modern de l’”enginy i gràcia”. Potser aquestes falles no obtenen grans premis, però sí són molt visitades i valorades per les respectives comissions, sobretot perquè, com passa en barris amb problemes urbans, eixes falles poden servir per denunciar i reivindicar, pràctica que les falles estàndard i les falles gegant quasi han abandonat per complet.

D’altra banda les microfalles presenten una tercera virtut: són cadafals sostenibles – econòmica i ecològicament – i a més estan dissenyats per a una dimensió humana, és a dir, son deliberadament menuts per a acostar-se més a l’alçada de les persones i les seues inquietuds. Paral·lament, també existeixen les microfalles infantils, que reuneixen les mateixes virtuts i les augmenten perquè solen ser veritablement infantils, és dir, acostades a l’univers i cosmovisió dels més menuts. Irònicament, les grans falles infantils s’han transformat en macrofalles infantils, el preu de les quals desborda la quantia de les falles grans més modestes, a més de confondre el concepte de falla amb el concepte de iman atractor de ninotets de tota mena, en un totum revolutum on al remat només es distingeix una mena de bola envoltada de figuretes sense massa trellat. En tot cas, en el tema de les microfalles torna a evidenciar-se una “veritat incòmoda”, que no per real deixa de ser sistemàticament ignorada per la major part del món faller: tota estètica implica ideologia, o dit d’una altra manera, la forma, l‘estil i el disseny mai no són neutres i la pròpia negació d’esta veritat la confirma, en pressuposar una ideologia subjacent de presumpta apolicitisme, que com tots els apoliticismes implica un profund conservadorisme i immobilisme.

Així i tot, les microfalles estan en el carrer, cada any amb més força, silenciades, obviades, desplaçades a l’oblit mediàtic, però constitueixen una saludable iniciativa que en uns temps on només val allò gran, espectacular i rendible, mostren la cara més creativa d’una festa que mai hagué de caure en el conformisme i la vacuïtat.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí