LES FALLES O LA TRANSGRESSIÓ IMPROBABLE

Sovint, en taules rodones, fòrumfalles i tertúlies diverses, reapareix el debat sobre la innovació de l’estètica fallera. Uns i altres s’afanen a intentar definir en què consisteix tal innovació, amb el resultat final de que poques coses resten aclarides. Per a poder parlar d’innovació, prèviament caldria parlar d’allò sobre allò en que es pretén innovar, per a la qual cosa cal esbrinar primer quin és el model de falla dominant. En un sentit cronològic, han existit tres models de falla, models que s’estableixen en funció de dues variables combinades: la disposició formal dels elements que constitueixen la falla (estètica), i el tipus de tractament temàtic que hi porta sovint associat (ideologia). El primer model és el model primitiu, exemplificat per la foguera de trastos vells, que es cremava a València i les seues rodalies fins mitjans del segle XIX. La falla primitiva, amb escassos ninots, i amb una orientació festivo-satírica, reflecteix un mode de representació popular tolerat, però de vegades també perseguit per les institucions burgeses que aposten per una ciutat neta, ordenada i sense aldarulls d’arrel carnavalesca. El segon model és el model frontal, caracteritzat per la “falla teatral”, composta per una escena temàtica essencialment satírica, amb ninots dalt d’un cadafal, de lectura frontal i horitzontal. Un tipus de falla que va romandre actiu fins els començaments del segle XX, i que en ocasions també va ser perseguit per les institucions locals, en alarmar-se davant el seu ús transgressor, especialment en el tractament desimbolt de temes polítics o morals.

Precisament per controlar la transgressió satírica fallera, a començaments del segle XX l’establishment municipal va fomentar el que podríem denominar com a model vertical-rodat-monumental, plasmat en la “falla piramidal”, de disposició ascensional, de lectura rodada, triple articulació (repeus, cos central i coronament) i amb pretensions artístiques. Este tipus de falla més complex es va associar progressivament a una temàtica de caire apologètic, que guanyava legitimitat oficial en tant que expressió políticament correcta de la identitat regional valenciana en ascens. Naixia, així, un model de falla reformat pels valors burgesos, que aviat es consolidà, amb la institucionalització de premis, l’aparició de les seccions i el foment de la “falla artística monumental”, un model que aviat començà a presentar-se com a “natural” i etern, en definitiva, com allò que ha de ser una falla. Un model de representació institucional amb caràcter normatiu, plenament vigent des d’aleshores fins hui en dia, que alhora actua com a metadiscurs ideològic respecte a la definició ortodoxa de la falla canònica. De fet, en l’actualitat se segueix denominant amb orgull a la falla com un “monument”. Al capdavall, els dos primers models entronquem més amb la cultura fallera tradicional que està lligada al Carnaval, que es relaciona amb la subversió, mentre que el tercer model entronca clarament amb la cultura fallera moderna, què centrada en l’exaltació de la comunitat identitària, està més propera a la Festa Major patronal, que celebra l’ordre i la unanimitat social.

A la vista de l’existència del tres models, en què consistiria una “falla innovadora”? Esta pregunta cal fer-se-la sobretot des del moment en què el metadiscurs ideològic que sustenta la “falla-falla” s’imposa als potencials continguts satírics més corrosius mitjançant tres mecanismes que faciliten llur desactivació: el conreu de la falla apologètica, el foment de la falla “blanca” o asèptica i el desenvolupament de la sàtira reaccionària, tres moviments que es podem apreciar especialment en les anomenades “falles de la democràcia”. Atesa esta situació, la falla estrictament innovadora consistiria en aquella que proposara un canvi o transgressió del model dominant, que és tant estètic com político-ideològic. De fet es podria adduir que una falla feta amb el model ortodox pot plantejar una crítica progressista, cosa certa, respectable i legítima, tot i que en el fons l’opció pel model formal canònic que és inseparable del sistema de premis i seccions acaba aigualint la benintencionada aposta ideològica. Això significa que la innovació total, alhora de plantar una falla, no passaria només pel canvi de model estètic sinó que hauria d’anar acompanyada pel canvi de model ideològic, en última instància polític. És a dir, curt i ras: la renuncia a participar en un sistema de premis que es caracteritza pel seu tarannà anti-artístic, ja que eixe sistema, a més de classificar les falles en seccions en funció del seu cost econòmic – una cosa que no passa en la resta del camp artístic - està clarament més al servei del reconeixement de la identitat de les comissions que de la tasca creadora dels artistes.

També podria donar-se el cas de que un artista o comissió volguera tornar al primer o segon model històric, però això no seria una veritable innovació, sinó una diferenciació del model imperant apel·lant al record nostàlgic dels models anteriors. Com hem suggerit, la vertadera innovació consistiria en la proposta d’un nou model estètic i polític, doncs estes dues qüestions sempre van de la mà, agrade o no. I diguem açò perquè podria ocórrer que l’experimentalitat buscara una innovació radical a partir de les dissidències estètiques respecte al model dominant, flexibilitzant-lo i dissolent-lo progressivament. Però la qüestió és que si es deixa sense tocar o reformar el sistema polític – el model imperant de premis i seccions – el més lògic és que el poder instituït, és a dir, institucionalitzat, és a dir, dominant, intente fer seua la “innovació” per tal de neutralitzar la seua possible deriva transgressora en un sentit integral. Una estratègia què, de fet, l’esmentat poder ha desenvolupat fa temps, des del moment en que introdueix a les falles “innovadores” i “experimentals” en un sistema de premis, que fins i tot es pensa actualment en lligar a l’estructura en seccions. Amb la qual cosa, es reprodueix el sistema polític que salvaguarda el model imperant.

En tot cas, per tal de completar la reflexió, podríem servir-nos d’una metàfora alhora de valorar els tres models de representació institucionals esmentats. Així, si imaginem que el mode de representació institucional establert de falla piramidal-rodada-monumental-barroca és una superfície circular, trobaríem, en la part més central, un cercle interior més dur i inflexible, la part més "canònica" del model, on estan les falles i artistes més premiats i "clàssics". Per contra, i segons ens allunyem del cercle central cap a la perifèria del cercle gran, s’endinsem en un territori més fluid i flexible, que es torna quasi líquid en les vores del cercle. Quan més entra un artista faller en este pantanós territori i s'allunya del cercle central, més innova, ja que de manera arriscada intenta flexibilitzar el model imperant, apostant per diverses variants dissidents d'ell.
Dins del sector fluid del model de representació dominant (institucional, recordem-ho, perquè està instituït i salvaguardat per les institucions de l'Ajuntament, la Junta Central Fallera, el Jurat, els Crítics, els Gremi d’Artistes Fallers i el Sistema de Premis i Seccions), un artista o comissió pot experimentar per tal d'innovar dins del sistema. Però en este cas la innovació és relativa, ja que no qüestiona radicalment el model on es mou, perquè deixa incòlume la part política, tot i que el força a adaptar-se. Però, si algun d'estos artistes o comissions s'interna massa cap als límits del model, i es dirigeix clarament més enllà dels límits flexibles del sistema, de segur que rebrà el càstig implacable d’este, especialment si qüestiona la vessant política del sistema, és a dir, el mecanisme dual de premis i seccions.

En síntesi, dins del model dominant de representació pot haver innovació relativa i experimentació, però no autèntica innovació o alternativitat. La alternativitat real, el trencament absolut i radical, consistiria en qüestionar obertament el mode de representació dominant i en proposar un altre de nou tant en el pla estètic com polític Si s’accepta que l’estètica no només és forma sinó també contingut; i que cap estètica no és neutral perquè pressuposa necessàriament una ideologia i una política, cal convenir que la transgressió del model estètic-polític dominant suposa la condemna a l'ostracisme del transgressor a mans del cos de guardians de la part més dura del model, és a dir, del Jurat, qui té encomanada oficiosament la tasca política de desactivar les desviacions pernicioses. Tal desactivació es fa premiant als fidels al sistema, o com a mal menor, neutralitzant amb guardons secundaris (segons i tercers premis, premis d’enginy i gràcia, o premis del concurs municipal de falles innovadores i experimentals) als que innoven dins d’ell, assegurant així la perpetuació del model dominant, tan funcional al mercat del consum turístic i a la celebració innòcua de la identitat. En estes draconianes condicions, i amb l’afegit de l’elitista menyspreu que el món de l’art i l’alta cultura mostren cap a les falles, la veritable transgressió estètica sembla improbable, raó per la qual ens trobem davant d’un model destinat a prolongar-se llargament en el temps.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Fogueres (i Falles) de paper

Com tots els anys, quan venen les Fogueres, de València estant, una de les poques maneres que tinc d’acostar-me a esta festa és llegint els suplements que publiquen els diaris. Per eixa paradoxal circumstància que l’espanyola és l’única premsa escrita vertebrada al País Valencià —bé, quasi, perquè El Mundo té edicions provincials—, al cap i casal sí que podem llegir els suplements foguerers de diaris com ara El País o l’Abc). En canvi, en els exemplars del diari Información que arriben a València des del migjorn, no s’encarta l’extra foguerer. He de recórrer a internet per a llegir un suplement que, si bé seguix els camins del cofoisme i coentor a l’ús —a Alacant, en diuen “finor”—, almenys està ben lluny de l’exhibicionisme personalista i l’obsessió per l’estadística gratuïta que desplega l’extra de Falles de la capçalera germana del grup Prensa Ibérica Levante-EMV.

En qualsevol cas, sempre he tingut una preferència pel suplement foguerer d’El País per la perspectiva amb què s’acosta a la festa, lluny de l’oficialisme imperant, amb una encertada combinació d’informació i punt crític, sense caure, però, en els excessos antifallers dels seus col·legues valencians. I és que servidor no es pot estar de comparar el suplement que El País dedica a les Fogueres amb el suplement publicat per Falles, i el resultat de la comparança deixa un regust ben amarg.

Des de fa uns anys, al voltant de l’extra de Fogueres d’El País s’articula un conjunt de firmes (Manuel Alcaraz, Albert Poveda, Mariano Sánchez Soler o Enrique Cerdán Tato, entre d’altres), que, des d’una òptica progressista, desenvolupen una visió crítica de les Fogueres que no és en absolut incompatible amb el compromís o l’interés per la festa. Ben al contrari, per a estos col·laboradors, aquella és conseqüència d’estos. Un esperit que queda ben palés en el llibre col·lectiu ¡Oh, Hogueras! (vegeu-ne ací una ressenya), de lectura imprescindible també per a fallers, parafallers i alterfallers, perquè la majoria de reflexions sobre les Fogueres que acull esta obra es poden traslladar a les Falles.

És un plantejament ben diferent del que té el suplement faller d’este mateix diari, un quadern que, any rere any, traspua una desafecció per les Falles, amb tots els tics i els tòpics del nacionalisme progressista valencià, que, si bé podria ser explicable per les fractures conseqüència de (in)transició valenciana, resulta cada volta més incomprensible i desconnectada de la realitat. Una ceguesa que no coneix cap proposta innovadora més enllà de les falles de Manolo Martín ni cap comissió destacable més enllà de Na Jordana —a tot estirar Arrancapins—, ben meritòries, d’altra banda. I per a rematar-ho, el contrast entre la crítica als excessos festers i la propaganda —peatge obligatori del grup PRISA— dels macroconcerts de la SER, focus de problemes de convivència en els últims anys. Uns concerts, dit sia de passada, on la música en valencià és sistemàticament negligida i menystinguda, sense que els d’El País no diguen ni pruna. Un incís: a vore si els del programa de Radio Valencia No estamos locos s’animen i entreguen al seu capitost Polanco el mateix disc de música en valencià que volien entregar a Rita Barberà perquè el posara en la megafonia de la plaça de l’Ajuntament en les mascletaes.

Al capdavall, eixe no és més que el reflex del tractament que al llarg de tot l’any fa de la festa fallera l’edició valenciana d’El País (hui mateix en tenim un exemple), un rebuig frontal a la festa que incidix sempre en els aspectes negatius, i desconeix —i amaga— la realitat plural i actual de les Falles.

Josep Lluís Marín

Vicent Luna: l'art de fer falles

Tot seguit reproduisc la meua intervenció en l'acte de la presentació oficial del llibre de l'Associació d'Estudis Fallers Vicent Luna: l'art de fer falles.

Com a president de l’Associació d’Estudis Fallers, és per a mi un honor poder estar ací presentant el llibre Vicent Luna: L’art de fer falles, que és una ambiciosa biografia sobre Vicent Luna, un del més grans artistes fallers de la història. Cal dir que este llibre tan esperat per tants admiradors de l’artista ha estat possible gràcies a la col·laboració editorial entre l’Ajuntament de València, a través de la Junta Central Fallera, i l’Associació d’Estudis Fallers. Una col·laboració que ja no és cap novetat, ja que anteriorment l’ADEF i l’Ajuntament de València havien treballat en la confecció i edició de l’obra L’indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller, en tres volums, i en l’actualitat col·laboren en la posada en marxa del Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles, a banda d’haver col·laborat, també, des de fa dos anys, en el cicle de converses Les Falles, a la Nau, amb el suport afegit de les universitats públiques valencianes. Volem subratllar especialment, la molt bona disposició i suport, des del primer moment, del regidor de Festes i Cultura Popular, Félix Crespo, cap al projecte del llibre, en una mostra del que ha de ser la responsabilitat de servici públic de les corporacions municipals respecte a l’estudi i difusió del patrimoni cultural propi.

En conseqüència, volem reiterar la nostra satisfacció per esta nova obra que hui presentem, que es publica dins la col·lecció “Documents de Falles”, de JCF, i que hem volgut que fóra no sols un homenatge, més que merescut, a la figura de Vicent Luna, guardonat amb la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana el 2005, sinó un treball rigorós i seriós sobre la seua obra i tot allò que esta ha significat per a la història artística de les falles.

Amb tot, i com sempre procurem fer en els treballs de l’ADEF, en la biografia que presentem hem volgut fer un reivindicació crítica de fons, que volem que arribe a tota la societat, especialment als sectors més compromesos amb la cultura i l’art. La nostra reivindicació ha estat la de intentar demostrar, a través de la pròpia obra de Vicent Luna, que la construcció de falles pot ser una bona mostra de l’art en majúscules. Massa sovint, i des de diversos sectors lligats a la crítica artística o a la teoria estètica, hem contemplat com les falles eren catalogades com un art menor o un mitjà secundari per a l’expressió creativa. Diversos prejuís i llocs comuns derivats de posicionaments estètics elitistes han fet que no es prestara la deguda atenció a les falles com a manifestació i vehicle de creació artística, raó per la qual no abunden precisament les biografies sobre els grans artistes fallers. Nosaltres, des de l’ADEF, sempre hem defensat que per a crear art no importa tant el vehicle d’expressió artística, ja siga una escultura, una pintura, una fotografia, una pel·lícula o una falla, com l’expressió artística en si; si hi ha excel·lència en l’art i geni en l’artista, el mitjà és secundari i l’obra és, al remat, allò més fonamental. Doncs això mateix hem volgut reivindicar i demostrar amb el llibre Vicent Luna: L’art de fer falles, perquè estem convençuts que fer falles pot ser un art i que l’art es pot expressar a través de les falles.

Voldria, finalment, agrair molt especialment a Vicent Luna la seua absoluta col·laboració al llarg del nostre treball, que per a nosaltres ha estat un autèntic plaer. També voldria agrair la bona disposició de Pilar Luna i Maria José Luna, filles de l’artista, que han estat a peu d’obra en tot moment, proporcionant materials i dades. I, per descomptat, he d’agrair el treball i dedicació de tot l’equip que ha participat en l’obra (Joan Castelló – un dels pares del llibre - , Josep Joan Coll – coordinador de l’edició - , Josep Lluís Marin, Antonio Herrero, Javier Mozas, Marisa Falcó, Paco Pellicer, Lluís Mesa, Antoni Colomina, Manuel Andrés Zarapico, Josep Martínez Tormo i Carles Andreu Fernández), així com al professor Felipe Maria Garín per la redacció del pròleg i al professor Santiago Grisolía per la confecció de l’epíleg del llibre. També cal agrair especialment la col·laboració de fotògrafs i col·leccionistes, i per descomptat, el concurs dels nombrosos amics de Vicent Luna que han participat en el llibre amb textos evocadors i emocionants sobre la seua persona.

Per acabar, només desitge que esta obra ajude a valorar com es mereix la monumental obra de Vicent Luna, una artista complet al qual haurem d’agrair sempre que haja fet de les falles el mitjà principal d’expressió del seu art. Des d’aquells inicis de l’artista al seu benvolgut barri del Sant Vult fins a l’homenatge que hui li tributem, han passat molts anys, els suficients perquè amb el seu mestratge haja aportat a les Falles de València el seu segell inconfusible, unint art, intel·ligència i raó, sàvia combinació que fa d’ell tot un clàssic a admirar. Perquè, com va dir en el seu moment Francisco de Goya, “La fantasía, aislada de la razón, sólo produce monstruos imposibles. Unida a élla, en cambio, es la madre del arte y fuente de sus deseos”. Doncs això. Gràcies, don Vicent. Gràcies, Mestre.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

LA PERVERSIÓ DE LA CRÍTICA FALLERA

Este article sosté la hipòtesi de que la crítica fallera està profundament pervertida per tres raons essencials, encara que ara només ens centrarem en una d’elles. I quan diem “pervertida” no ens referim a termes morals, sinó a la distorsió del sentit fonamental o primigeni de la crítica fallera. La primera raó de la perversió-distorsió és que la crítica fallera, entesa fonamentalment com a sàtira al poder, s’ha anat aigualint fins a uns extrems en que ha arribat a desaparèixer, capgirant-se en apologètica complaent o en un tractament asèptic i políticament correcte, sinònim del tant rebregat “enginy i gràcia”. La segona raó de la perversió-distorsió és la proliferació d’una crítica fallera reaccionària, que tot i esfonsar les seues arrels en la pròpia tradició de la festa, desentona hui en dia en una societat que se suposa més tolerant, pluralista i oberta; en eixe sentit, les crítiques als homosexuals, a les dones, a les minories ètniques o a determinades opcions polítiques de progrés, situen la crítica fallera més a prop d’un instrument propagandístic dels grups més retrògrads de la societat valenciana, qüestió evidentment palpable en els residus de crítica agressiva desplegats des de determinats ambients del ja clàssic “bunker-barrqueta”.

Amb tot, i com ja hem dit, la perversió-distorsió que més em preocupa és una tercera, perquè es presenta amb una aparença de sàtira irreverent amb el poder, amb una etiqueta de crítica vertadera, ferotge i incisiva, quan en realitat no fa més que disfressar una praxis fallera i humana tremendament conservadora, i en ocasions diametralment oposada als continguts de les crítiques en qüestió. Podríem posar exemples recents, però el que dic ho il·lustraré amb un exemple més antic i conegut: com és sabut, en els anys quaranta, marcats per la dura postguerra, la fam, l’estraperlo, els tràfics il·lícits d’aliments i productes de primera necessitat o per la manipulació i adulteració dels mateixos, aparegueren moltes falles de barri que criticaven estes pràctiques. El veritablement curiós va succeir quan la comissió de la falla del So Quelo, formada pel més granat de la burgesia local i per no pocs adinerats que s’havien enriquit amb les pràctiques referides, dedicaren una sèrie de falles a criticar estes pràctiques. Es produïa aleshores una interessant paradoxa: la comissió dels més rics de la ciutat, molts d’ells “nous rics,” feia burla dels mecanismes tèrbols que els havien enriquit o els permetien gaudir dels seus privilegis. Esta és, doncs, la perversió a que em referisc; al fet que quan els poderosos utilitzen la falla per criticar-se a sí mateixos, en realitat estan buidant de contingut eixa crítica, acostant-la més be a un espai ritual de “sana burla” i a l’artifici de l’autocrítica en virtut de l’apel·lació per uns dies a comportar-se com “uns més del poble”.

Intentarem aclarir-lo més traslladant-nos a l’època actual; si la major part de comissions falleres de la ciutat, que encara són de barri, i formades per classes populars i mitjanes, fan una crítica lleugera o no fan crítica en els seus cadafals són menys incoherents que la comissió “pròcer” que fa crítica del poder, i són menys incoherents perquè en funció dels mecanismes dels premis opten estratègicament pel benefici de vore reconeguda la seua identitat, abans que per arriscar-se a no vore-la, o simplement han assumit que la falla és un peatge per fer festa i han renunciat a la crítica potencial en funció d’un plantejament instrumental de costos i beneficis. Això no obstant, quan una comissió de barri fa crítica punyent, la coherència és màxima. De la mateixa manera, quan una comissió “pròcer” fa apologia o pseudocrítica, és coherent amb els seus plantejaments, però ja no ho és tant quan escenifica la crítica de veritat. O dit encara d’un altra manera; des d’un punt de vista estrictament faller, una comissió de barri pot fer crítica punyent amb el seu cadafal mantenint l’ortodòxia conservadora en el ritual (falleres majors, jerarquies, distincions, actes rituals, ofrena), i encara que això suposa una certa contradicció, ho és molt menys que la falla de rics que més enllà del manteniment de l’ortodòxia fallera, fa una crítica que xoca frontalment amb les seues pràctiques de classe, els seus posicionaments polítics i les seues activitats econòmiques, i és just en este punt on la contradicció esdevé tant flagrant, que hom valora com totalment pervertida la crítica del cadafal.

Per a que no resten dubtes: el que mantenim és que quan comissions de falles formades per membres destacats de les classe dirigents, de les élites econòmiques o socials, utilitzen els seus cadafals per fer crítica real de la destrucció del territori, de l’especulació urbanística, de la pirateria econòmica, del golfisme polític, de la hipocresia mediàtica o de la mercantilització de la vida, en realitat el que estan fent es subvertir per dalt la potència de la crítica, que esdevé un simulacre d’autocrítica aigualida per l’embolcall espectacular i per unes pràctiques falleres i socials que se situen al costat just d’allò que és criticat. A més, com que aquestes comissions els manca el sentit crític de base, incompatible amb la forma de vida dels seus dirigents o components, no tenen més remei que “comprar-lo”, a base de la contractació de guionistes disponibles en el mercat de la crítica a qui es pagarà per aportar el “caché” satíric, “progre” i anti-poder a un projecte faller i humà que està precisament en el centre del poder i se situa en un espai diametralment oposat al progressista. D’esta manera, el poder s’autovacuna a si mateix, generant una il·lusió de crítica que ven mediàticament però que en el fons legitima la seua posició dominant, alhora que relega la sàtira a una mena de “salconduit ritual” per tal de complir les condicions exigibles de “falleritat plena”. La tendència, crec jo, és més cap a l’agudització d’este fenomen que al pur escapisme estètic: la fórmula trobada és perfecta: ortodòxia fallera, legitimitat estètica, potenciació d’uns discurs d’innovació en la gestió econòmica, legitimació i amplificació de la posició social i una ritualització de la crítica-sàtira anti-poder amb propietats folkloritzants i de concessió al “temps especial” de la festa. Al capdavall, es tracta d’un joc obscè però rendible: els poderosos juguen a que és carnaval, amb el poble, arriben fins i tot a guanyar la partida de vore qui es més irreverent, fins que passa el carnaval-festa i les coses tornen al seu lloc “natural”.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

La sostenibilitat de les Falles, un debat necessari

En els darrers anys, la festa de les Falles ha experimentat transformacions notables en la seua dimensió social: l’aparició de noves formes de finançament, una preocupant tendència cap a la massificació o els problemes en les relacions amb els veïns en són alguns exemples. Tot plegat justifica la necessitat d’obrir un debat obert i seré —pendent des de fa massa temps— sobre quin model de festa volem. I qualsevol debat sobre esta qüestió no pot defugir un dels principals reptes que se li plantegen a les Falles en el futur més immediat: la sostenibilitat, una sostenibilitat que s’ha d’entendre a partir de tres vessants que es presenten íntimament lligades entre si.

En primer lloc, la sostenibilitat econòmica. L’elefantiasi fallera i una rivalitat malentesa han conduït a una competitivitat sense límits, traduïda en l’adopció de pressupostos desmesurats que han desencadenat una boja carrera que està posant en qüestió l’estabilitat de moltes comissions falleres. A més, el discurs mercantilista de la festa, que incidix en el seu aspecte generador de riquesa per a justificar-se davant els patrocinadors i les institucions públiques, està contribuint a reduir les Falles a un espectacle que oferix la seua cara més amable i políticament correcta, desproveint-les cada volta més dels seus continguts crítics i de denúncia. I parlar de la vessant econòmica de la festa també vol dir parlar dels artistes fallers i les estructures professionals dels tallers. Este col·lectiu necessita amb urgència un plantejament global que, partint de l’especificitat cultural i el valor patrimonial que comporta la seua professió (la Ciutat Fallera n’és un clar exemple), siga capaç d’atendre les demandes de formació o una aposta per la inversió en R+D+I en els processos productius que permeta el desenvolupament de les noves tècniques o la recerca de nous materials, com ara productes menys contaminants.

Això últim ens du a l’oportunitat d’introduir el debat sobre la sostenibilitat ambiental de la festa, reflex de la progressiva extensió en la societat de la sensibilitat i consciència ecològiques. I és que les Falles, per la seua transcendència i importància en la societat valenciana, per l’excepcionalitat cultural que representen i pel fet de presentar-se elles mateixes en moltes ocasions com a representació de la valencianitat, tenen un major grau de responsabilitat en la tasca de fer pedagogia amb el seu exemple. I ja no parlem només dels possibles efectes contaminants en l’atmosfera causats amb la cremà, que afortunadament les institucions semblen abordar ara amb el rigor necessari —després d’anys de retard injustificat— promovent els estudis oportuns. Es tracta també de fomentar la reflexió sobre el tractament dels residus generats per la festa, el consum energètic de la il·luminació o la contaminació acústica generada per la marxa nocturna.

Arribem així, potser al que és el vessant més important, la sostenibilitat cívica. No es poden obviar els problemes derivats de la creixent ocupació del carrer i dels espais públics per part de la festa i les comissions falleres, reflex també de noves formes de socialització i d’un canvi de les relacions amb el veïnat. I menys encara, si tenim en compte que en els últims anys les subvencions a les comissions de falla (per al monument o la il·luminació) han reforçat el caràcter públic de la festa, fent que les Falles siguen més que mai patrimoni de tots els ciutadans. Davant d’açò, resulta un error afrontar esta qüestió pensant davall de les veus que s’alcen contra els excessos de la festa, contra el model de falles del botellot, subjau un discurs antifaller. Ben al contrari, són reflex d’una preocupació transversal, que s’estén per igual entre tots els ciutadans, fallers o no, amb independència de la seua adscripció ideològica. El debat no és falles sí o falles no, sinó aconseguir dissenyar un model de festa integrador per a tots els ciutadans, que recupere la complicitat amb els veïns i els visitants, que fa temps passaren a ser considerats simple públic espectador. Per això, cal renegociar el pacte pel qual fallers-festers, alterfallers, parafallers i el conjunt dels ciutadans senten la festa com a seua.

No és una tasca fàcil i reclama de les institucions assumir la seua responsabilitat actuant com a moderadores entre totes les parts implicades. Potser una fórmula seria la constitució d’un Fòrum de Participació Ciutadana de les Festes de la Ciutat on estigueren presents tots els sectors vinculats directament a la festa (Junta Central Fallera, artistes fallers, comissions i associacions falleres), però també uns altres representants de la societat civil que hi tenen relació (associacions ciutadanes, organitzacions de comerciants i empresarials, Universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, experts...). Un Fòrum de Participació Ciutadana que permetera articular els mecanismes permanents de diàleg, negociació i col·laboració necessaris, amb l’objectiu últim d’aconseguir entre tots un model de festa més integrador, participatiu i sostenible.


Josep Lluís Marín

El balcó de les vanitats

Caldria que algú es fera l’ànim i analitzara els canvis mediàtics que ha experimentat la festa en els últims vint anys. Resulta evident que actes com l’Ofrena o la mascletà de la plaça de l’Ajuntament, així com la conducta i les reaccions dels seus participants, s’han anant modulant i transformant per l’efecte de les retransmissions televisives o radiofòniques.

El cas de la mascletà és, sens dubte, un dels més significatius. Molt lluny queda aquell 1986, quan es va posar en marxa per primera vegada el cicle de mascletaes diàries del mes de març. En aquell moment, Ricard Pérez Casado era l’alcalde socialista d’una “València, la mar de bé”, Carmen Alborch era “només” la degana de la Facultat de Dret i Rita Barberá, una quasi desconeguda diputada de les Corts Valencianes. Que diferent de l’actual resultava també aquell balcó de l’any 1987 que, en un joc que va donar lloc a una de les millors falles plantades a la plaça, van cremar Manolo Martín, Sento Llobell i Manuel Vicent.

Fou més tard, amb l’arribada del Partit Popular a l’alcaldia, quan la mascletà de les dos va passar a convertir-se en un acte social, en el qual la disparada pirotècnica ha acabat esdevenint una simple excusa per al lluïment dels convidats al balcó de l’Ajuntament. Uns convidats en els quals es barregen polítics de torn (i de quota), famosets, productes televisius i l’artisteo local, seguint un criteri ben peculiar.

Les distintes emissores no es limiten a retransmetre la mascletà o a comentar-la, mai no escoltareu cap expert en focs artificials que ens puga donar les claus de cada disparada, que ens ajude a entendre-la, més enllà del simple afusellament de les dades del dossier de premsa de torn o del pirateig de la informació que porta el diari del dia o la guia pirotècnica de l’emissora radiofònica de torn. Ningú es planteja informar-ne amb trellat, n’hi ha prou de repetir allò de la “mescla explosiva”, el “terratrémol final” i quatre tòpics més mal assimilats.

Sembla que el balcó siga el missatge. L’important és contar qui està al balcó. Si no estàs al balcó no ixes en els mitjans i no eres ningú. Més encara, si com a mitjà no estàs al balcó, tampoc no eres ningú. Així, la crònica rosa i la propaganda política es fonen, gràcies al malbaratament dels diners dels patrocinadors d’unes retransmissions i connexions en les quals, paradoxalment i absurdament, la notícia no és allò que està passant, sinó qui ho està veient.

Però, en un graó més, en temps de precampanya electoral, el balcó de l’Ajuntament ha acabat sent una peça més al servici de l’estratègia de comunicació de populars i populistes, amb dirigents orgànics, consellers i regidors que hi desfilen al dictat del que marca el partit, en una obscena utilització de la festa i dels seus espais institucionals (crides o exaltacions). Com ara quan l’altre dia, a la pregunta d’un locutor, el conseller Joan Cotino barrejava les Falles amb la presó atenuada per a De Juana Chaos.

I en el paroxisme arriba també als empresaris, que en ocasions s’han pujat al carro i han volgut tindre el seu balcó particular: de l’elitisme del balcó dels Segura al populisme del balcó d’Armiñana, unA reedició dels paradors dels cinquanta i seixanta, amb les Falles com a excusa per a la promoció social i personal. Amb tot este material, quina novel·la s’està perdent Ferran Torrent!

Davant de tanta impostura i coentor, el millor, una volta més, serà recórrer als clàssics. Fa setanta anys, Josep Renau demanava: “que les flames populars de València revindiquen el seu sentit revolucionari d’antany”. Potser ja és hora que, vint anys després, les flames tornen a cremar el balcó de l’Ajuntament en un exercici purificador!


Josep Lluís Marín

Si volem mantenidor/a, quin mantenidor/a volem?

Una volta més, complint el programa, s’ha dut a terme l’exaltació de la fallera major de València, sense desviar-se ni una mica del guió dels últims anys, amb una part artística inicial (teatral o musical) i el posterior ritual jocfloralesc del mantenidor. En les últimes edicions, s’ha deixat poc de marge a la possibilitat d’introduir-hi nous plantejaments, d’experimentar amb noves propostes, on tot puga ser objecte de reformulació, fins i tot la presència o no d’un mantenidor.

Es podia pensar que enguany, any d’eleccions, era una bona ocasió per a parlar-ne. Però curiosament, enguany, ha sigut l’any que menys polèmica ha suscitat l’acte, ni tan sols el discurs de la mantenidora. És cert que el currículum de l’elegida, Carmen Iglesias, historiadora i membre de la RAE, amb el valor afegit d’haver sigut preceptora del príncep Felip de Borbó, i la seua trajectòria professional, contrasten força amb la d’alguns dels seus antecessors, humoristes conservadors i galants en decadència.

No es tracta ací de comentar el contingut del seu discurs, sinó d’intentar fer una reflexió global sobre el que ha sigut el perfil del mantenidor de la fallera major en els últims anys i plantejar quines opcions es presenten en el futur. Tot i això, no ens podem estar de fer tres observacions sobre el parlament d’enguany. La primera, la paradoxa d’un benintencionat discurs sobre l’avanç de la dona en la societat, pronunciat precisament en l’acte faller on més es veu el paper subordinat de la dona en la festa i l’exaltació compensatòria a la qual és sotmesa —present, d’altra banda, en el mateix discurs de la mantenidora. La segona, com de sagnant resulta que, com molts dels mantenidors precedents, Carmen Iglesias fera les seues aproximacions a la festa des de l’antropologia i que mai s’haja pensat que puga fer de mantenidor precisament un dels especialistes en este camp que millor ha estudiat les Falles, el catedràtic i vicerector Antonio Ariño. La tercera, i última, una volta més, les tòpiques i buides paraules sobre el progrés i benestar de la societat valenciana destinades a afalagar l’auditori.

Però mirem ara quins han sigut els mantenidors en ocasions anteriors. En l’etapa que el PSPV ocupà la Regidoria de Festes, només hi hagué cinc mantenidors (en el període comprés entre els anys 1985 i 1991 s’optà per eliminar la participació d’un mantenidor en l’acte i substituir-la per unes altres fórmules, com ara la lectura d’una poesia). Els mantenidors van ser el filòsof i editor Jesús Aguirre Ortiz, duc consort d’Alba, el poeta Rafael Alberti, l’alcalde de Madrid Tierno Galván, el president del Congrés dels Diputats Gregorio Peces Barba i el president de les Corts Valencianes Antoni Garcia Miralles. D’ells, quatre van ser forans d’escassa vinculació amb València i tres eren polítics socialistes. Pel que fa a l’opció lingüística, desconeixem quina llengua (o llengües) va fer servir Garcia Miralles en el seu parlament, però els altres quatre mantenidors, per raons òbvies, van expressar-se en castellà (llengua que, com a mínim, ocupà un 80 per cent d’este període).

Amb posterioritat, en el període que Unió Valenciana comandà la regidoria, es recuperà la presència del mantenidor en l’acte i els unionistes en designaren quatre, que exerciren la seua comesa entre els anys 1991 i 1995: el poeta festiu Anfós Ramon, la periodista Carmen Dolz, primera fallera major que arribà a ser alt càrrec amb el PP, l’humorista conservador de l’Abc Antonio Mingote i el llavors president de Lo Rat Penat, Josep Maria Boluda. Com veiem, es mantingué la tendència a nomenar mantenidors ideològicament pròxims al partit que ocupava la regidoria. D’altra banda, tot i que la proporció de mantenidors originaris de València és la major de les distintes etapes comentades, l’ús del valencià només arribà a la meitat dels casos (fou utilitzat pel primer i l’últim mantenidor, i de fet Carmen Dolz, fallera major del 1980, va fer la seua intervenció en castellà!).

Finalment, durant l’etapa en la qual el Partit Popular ha estat al capdavant de la Regidoria de Festes, a banda de la historiadora i acadèmica Carmen Iglesias, han exercit de mantenidor de la fallera major un president de la Federació de Societats Musicals (Ángel Asunción), un escriptor i columnista d’El Mundo (Antonio Gala), un humorista i columnista conservador dels diaris Abc i La Razón (Alfonso Ussía), un actor caricatura de si mateix (Arturo Fernández), el quartet advocat-advocat de l’estat-notari-magistrat (Luis Miguel Romero, Federico Trénor, Rafael Gómez Ferrer i Juan Luis de la Rúa), dos rectors que han acabat sent consellers del PP (Gustavo Villapalos i Justo Nieto) i un professor universitari que ha acabat ocupant alts càrrecs amb el PP (Andrés Amorós). D’estos 12 mantenidors, només un, Ángel de la Asunción, va fer el seu discurs en valencià, la resta (el 91,6 per cent!!) l’han fet en castellà. Això sí, amb alguna paraula o frase solta en valencià per a donar un toc de color local. Dels 12 últims mantenidors, 5 provenien de fora de la nostra ciutat, amb una vinculació molt tangencial respecte a València i la festa fallera, però, això sí, tots ells arribats des de la capital d’Espanya. A més, dos dels valencians (Trénor i Amorós) han fet bona part de la seua carrera professional a Madrid.

Fixem-nos detingudament en dos dades que semblen constants al llarg dels tres períodes comentats: l’elecció de persones sense cap vinculació amb València o les Falles (quasi la meitat dels mantenidors, 10 de 21), i l’ús aclaparador del castellà (almenys per 17 dels 21 mantenidors), bandejant el valencià d’un acte tan simbòlic per a bona part dels fallers.

Pel que fa a la primera, que sols es podria defensar des d’un fals cosmopolitisme, es tracta en realitat d’una opció que respon a una mentalitat provinciana, que pretén buscar la legitimació de la mà d’aquells que des de fora (ací inclouríem també els valencians en la diàspora, com ara Andrés Amorós o Federico Trénor, als quals el fet de viure a Madrid els aportaria un plus) vénen a cantar les excel·lències del progrés de València, arribant a extrems vergonyosos com el d’Arturo Fernández l’any passat. Resulta, a més, interessant vore com, darrere d’esta opció, se’ns presenta una idea d’una Espanya monocèntrica. D’una banda, perquè obvia l’existència de professionals valencians que puguen triomfar més enllà de Madrid, que continua sent la meta i horitzó professional per a unes ments estretes i provincianes. D’altra, perquè sembla que no hi haja cap altre focus cultural o artístic més enllà de Madrid susceptible de generar professionals, creadors o intel·lectuals que puguen fer de mantenidors (semblen no existir Andalusia, Galícia, el País Basc o Catalunya, o fins i tot altres països).

Quant a la segona, conseqüència també d’eixe fals cosmopolitisme, resulta incomprensible la discriminació que any rere any s’exercix cap al valencià. És, a més, un incompliment reiterat del reglament faller, que estableix que les falles utilitzaran en les seues activitats “de manera preferent, l’idioma valencià, propiciant i impulsant la seua propagació i la normalització del seu ús”. Este fet convertix en mera formulació retòrica el “ferm compromís en la defensa de la indiscutible i diferenciada personalitat del poble valencià, així com de les seues senyes d’identitat” que les falles expressen en el seu reglament.

Apuntàvem al començament que resulta curiós que en este temps preelectoral els diferents partits hagen renunciat a dir la seua sobre l’exaltació d’enguany. Precisament, ara hauria sigut un bon moment per a obrir un debat sobre quin tipus d’exaltació volen i si pensen que ha d’haver-hi un mantenidor. En eixe cas, seria convenient saber quin és el model que tenen en ment els diferents partits, més enllà de noms concrets. Millor encara, seria oportú plantejar si no ha arribat l’ocasió de fixar unes bases mínimes consensuades, fruit de la reflexió i el diàleg, que permeteren en anys successius designar el mantenidor més enllà de simpaties personals o interessos partidistes.

Com hem dit, l’exaltació de la fallera major, tal com està concebuda, és un acte amb una càrrega simbòlica important. Ara bé, des d’una perspectiva moderna, si volem evitar caure en sentimentalismes tòpics i en pràctiques sexistes, la possible participació d’un mantenidor només es justifica per l’oportunitat d’introduir alguna reflexió sobre la ciutat i la festa. I això, en principi, qui millor ho poden fer són persones que hi tinguen una relació estreta, no ocasional, independentment del seu origen.

I si de veritat volem ser cosmopolites, l’elecció del mantenidor hauria de servir també per a donar a conéixer aquells valencians destacats en diversos camps. Aquelles persones que amb la seua activitat professional contribuïxen a conformar la imatge singular i diferenciada de la societat valenciana en un món cada volta més homogeni. Per això, evidentment, caldria que esta elecció responguera a la pluralitat d’esta mateixa societat.

I, per descomptat, caldria tindre en compte que, precisament, un dels valors que els valencians aportem a la diversitat cultural dels pobles és la nostra llengua, el valencià, un patrimoni que correspon defensar a tota la societat, però especialment a les institucions públiques (inclosa la junta Central Fallera), que tenen un mandat exprés de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia en este sentit.

Déiem que no es tractava d’entrar en un debat sobre noms concrets, però, hi ha moltes persones que podrien respondre a este perfil. A tall d’exemple, podem esmentar arquitectes com Santiago Calatrava, creadors plàstics com Miquel Navarro o Manolo Valdés, escriptors com Manuel Vicent o Laura Gallego, científics com Bernat Sòria, músics com el director Josep Vicent o la soprano Ofèlia Sala, actrius com Rosanna Pastor, valencians, valencianoparlants, residents a València o fora, que amb el seu treball diari projecten el nom de València al món.


Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín