Censura pura i dura

Podríem buscar tota mena de circumloquis i eufemismes per a qualificar allò que ha passat en l'obertura de l'Exposició del Ninot de 2006, però només una paraula resultaria adient: censura. El cas de la modificació del ninot que l'artista Toni Fornés ha modelat per a la falla del barri de Sant Isidre no pot tindre una altra denominació. Recordem que es tracta d'un canvi flagrant d'un element de la composició suposa una clara intromissió en la llibertat d'expressió i creació de l'artista. Ara bé, en nom de quin principi s'aplica l'acció censora?

Doncs en funció de la decisió d'un senyor amb una parcel·leta de poder que arbitràriament i unilateralment interpreta què és o no és de bon gust en una exposició pública que sufraguem tots els ciutadans. Fets com este posen de manifest la necessitat de reformular els canals de participació i de presa de decisions dins el món de les Falles, fomentant mecanismes que integren la pluralitat d'agents que hi participen.

En qualsevol cas, es tracta d'un tema esvarós, este del “bon gust”, ja que invocant este principi es pot legitimar qualsevol acció censora presentant-la com a mesura cautelar al servici de la moralitat general. Perquè, per a ser sincers, qui dicta el bon gust? Qui i per què diu què és bon o mal gust? I afegim que la referència al “bon gust” no és patrimoni de la dreta. El mateix grup socialista, en la convocatòria del premi Picota del 2006, assenyala que es desestimaran les escenes “que traspassen els límits del bon gust”. El problema és que el “bon gust” és una cosa relativa i mot discutible, que sols servix per a oficialitzar el gust dels qui diuen tindre el monopoli del “gust legítim”, desqualificant així les propostes transgressores, alternatives o massa crítiques. I no és la primera vegada que açò passa en l'Exposició del Ninot: recordem la censura de les figures candoroses que representaven Jesucrist en unes altres convocatòries. Però la cosa encara és més sagnant i hipòcrita, ja que se censura la ingènua però picardiosa escena del consolador i les mongetes, que d'altra banda no hauria generat cap polèmica si s'haguera exhibit directament al carrer, mentre que any rere any es permeten figures que fan ostentació de la misogínia, de l'homofòbia i, fins i tot, de la xenofòbia. Evidentment, tampoc caldria censurar-les, però és que ni tan sols s'esmenta el tema. No cal més que pegar un passeig per les darreres exposicions del ninot per vore el maltractament moral de què són objecte en no poques escenes les dones, els homosexuals i algunes minories ètniques. I curiosament ací ningú diu res i a tot el món li sembla “normal”, i ningú no esgrimix allò del “bon gust” per a qüestionar estes pràctiques. Novament, comprovem com hi ha dues vares de mesurar, utilitzades diferenciadament i interessadament per una visió del món conservadora i ridículament puritana, que és transversal políticament en el món faller i que obra contínuament contra la llibertat creativa dels artistes fallers. Potser, allò que cal preguntar-se és si els fallers es creuen de veritat que els artistes fallers són artistes i es mereixen un respecte i una consideració. Perquè quan es posa el “bon gust” com a bandera sacrosanta sempre ix perdent la llibertat.

Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 5 d'abril de 2006]