dimarts, 14 de novembre del 2006

L'enginy i gràcia, una arma letal contra la sàtira fallera

En el present article intentarem argumentar que l’anomenat “enginy i gràcia” no és més que un constructe creat pel poder municipal amb l’específica missió de desactivar o afeblir la veritable sàtira fallera popular. Per fer l’argumentació clara, esta està dividida en tres apartats: en el primer presentarem el context històric que va fer possible l’invent de l’”enginy i gràcia”, imprimint-li un caràcter ben perdurable. En segon lloc, analitzem amb un cert detall els conceptes d’”enginy” i “gràcia” i els contraposarem al concepte de “sàtira”, per tal de demostrar la seua discutible compatibilitat. Finalment, formularem una proposta de reflexió referida a les falles contemporànies, per tal d’eliminar o recomposar el hui tan devaluat “enginy i gràcia” faller.
No és d’estranyar que este succedani de l’”enginy i gràcia” (Ingenio y Gracia en l’original)) apareguera en forma de premis en l’any 1947, és a dir, en plena campanya franquista de reinterpretació ideològica de la festa de les Falles, campanya que comportava, a més d’una fèrria censura, el control polític i institucional de la festa. Des d’estos paràmetres, i en un ambient de dura postguerra i repressió de tot allò que puguera sonar a crítica al règim o a la situació de misèria moral i material en que es vivia, les autoritats locals optaren per avançar encara més en la purificació de les falles dels seus elements més transgressors. Així, un any abans, en 1946, les falles foren declarades Festes d’Interès Nacional, títol que certificava una festa políticament correcta i expurgada d’antigues restes de rebel·lia o agressivitat. Esta neteja d’imatge, unida a una ferotge tasca censora i a una potenciació dels elements ritualistes de caire nacional-catòlic (l’Ofrena es crea en 1945) o apologètic (homenatges a les falleres majors i a les autoritats), es recolzava amb un sistema de premis descaradament orientat a canonitzar l’anomenada falla barroca naturalista, incentivant la vella fórmula de la reforma artística com a eina de dulcificació temàtica. Alhora, es fomentava la meritocràcia domesticadora (invenció dels bunyols d’or i argent en 1945) i es transformava la Crida en un decorat grandiloqüent. Així i tot, cal recordar que encara quedaven algunes manifestacions que podien resultar incòmodes als nous rumbs de la festa: per exemple, les “eixides de to”, com denunciava la premsa del règim, de la Cavalcada del Ninot, o determinades crítiques de caire social aparegudes amb excessiva recurrència en els cadafals fallers.

Una vegada arrelats els premis d’Enginy i Gràcia, la seua perduració ha anat lligada al caràcter secundari d’uns guardons sempre subordinats en rellevància i prestigi als premis generals de falles. Amb el temps, a més, han esdevingut una mena de premi de consolació que a més no sempre coincidix, inexplicablement, amb els premis principals, havent-se convertit en una mera de reserva de segona categoria per a compromisos del jurat o per a distingir algunes falles que no acaben d’encaixar en el model oficial més “recomanable”.
La situació grotesca en que han vingut a caure estos premis és en realitat funcional a la fal·làcia que amaga el propi concepte d’”enginy i gràcia”. Si estudiem l’estrany híbrid per separat, observarem l’essència del seu caràcter sucedani, l’objectiu del qual no és un altre - tornem a insistir-hi - que substituir la veritable sàtira pel foment d’un humor amable, poc provocador i bla. De fet, si ens fixem en allò que el prestigiós Diccionari Català-Valencià-Balear de mossèn Antoni Alcover i Francesc de Borja Moll diu de l’enginy i la gràcia, ens proveïren d’una informació ben aclaridora. L’”enginy” fa referència a l’agudesa d’enteniment o a l’esperit d’invenció, a l’aptesa o habilitat per trobar els mitjans d’aconseguir o executar les coses. D’altra banda, la “gràcia”, en el sentit que s’utilitza a la denominació que tractem, ve referida a “allò que plau i atreu en les actituds o maneres: qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que satisfà estèticament per la naturalitat, facilitat, fluïdesa, etc.”. Com es pot observar, dos significats, els d”enginy” i “gràcia”, ben allunyats del significat de “sàtira”, que es referix a l’acte creatiu (poètic, plàstic, periodístic, expressiu) que “posa al descobert i colpix, amb l’escarni o amb la burla ridiculitzadora, passions, maneres de viure i comportaments comuns a tota la humanitat, o característiques d’una categoria de persones, o d’un sol individu, que contrasten o estan en discordança amb la moral comuna o amb un ideal ètic.”. Queda establerta, puix, la diferència. El combinat conceptual “enginy i gràcia” no fa cap esment de la sàtira i de la seua càrrega bufonesca, paròdica, transgressora i àcida, sinó que roman en el territori profilàctic de l’esteticisme “graciós” o l’ocurrència ponderada.

Ho direm d’un altra manera: una falla pot ser enginyosa i graciosa sense ser satírica, sense ser punyent, sense fer sang, sense fer mofa ni transgredir res. No debades un dels comentaris que més s’escolta en veure una falla buida de contingut però de formes recargolades és “mira quina gràcia”. L’enginy i gràcia no sols no asseguren uns continguts veritablement crítics i impugnadors, que sí assegura la sàtira, sinó que poden ser bonics embolcalls d’una estètica inflada i d’uns guions aigualits i fins i tot apologètics. Per eixa raó seguix existint un Premi oficial a l’Enginy i Gràcia i no un Premi oficial a la Sàtira. Encara més, les falles se suposa que són en origen una expressió satírica de la cultura del poble, una expressió que pot ser horitzontal – es pot satiritzar a altres persones del mateix poble que satiritza – però què en les falles com a protesta social esdevé històricament vertical, que vol dir que des del poble se satiritzen els comportaments antipopulars de les classes, institucions o individus que estan per dalt en l’escala social (rics, empresaris, polítics, aristòcrates, eclesiàstics, artistes, intel·lectuals...). L’”enginy i gràcia” obvia este important “detall” i planteja una expressió amb pretensions “apolítiques” o desplaçades del conflicte social inherent a l’expressió satírica fallera. Amb la suposada sàtira fallera tothom s’ompli la boca, però en el fons continua fent més por que una tronada.

Finalment voldríem assenyalar, després d’intentar mostrar l’escassa compatibilitat i homologació existent entre l’”enginy i gràcia” i la “sàtira”, que el foment reiterat del primer concepte no és casual, sinó que respon a una estratègia ja consolidada de substitució de la incòmoda sàtira fallera pel políticament correcte “enginy i gràcia”, un succedani descafeïnat funcional a l’estètica per l’estètica i a una festa on el cadafal ha passat de ser el leit motiv a ser una simple excusa per fer festa o el decorat kitsch d’un enorme macrobotellot. En eixe sentit, voldríem afegit que amb l’”enginy i gràcia” ha succeït quelcom semblant al que va succeir amb tants aspectes de les falles del franquisme sobre els quals quasi ningú va gosar reflexionar, replantejant-se’ls, en temps de democràcia: tal com venien es van acceptar, i fins i tot defensar amb contundència: el vestit negre de faller, els tambors i trompetes, unes falles religioses, les desfilades amb separacions de gèneres, la secció femenina, les recompenses o l’estatus subordinat del valencià. Aquells que pretengueren fer reflexions crítiques, fins i tot satíriques, al respecte, foren estigmatitzats com a antifallers o antivalencians, encara que això s’oblide i siguen altres els que ara es pengen les medalles. El resultat últim és que seguix existint una enorme manca de sentit autocrític en la nostra festa, amb conseqüències com el no qüestionament d’un concepte monstruós, el d’”enginy i gràcia”, que corre el risc de fossilitzar-se, tot i les bones intencions d’alguns reeixits revisionistes que miren de rehabilitar el monstre per retrobar les quasi hui abandonades falles satíriques. Puix seria molt més fàcil i conseqüent que, d’una vegada per totes, al tresor amagat li diguérem sàtira i s’oblidàrem d’enganyosos eufemismes.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí
[publicat originalment el 10 d’abril de 2006]

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Sabut faller

Mira per on ara va i resulta que l'ADEF ja té bloc. Enhorabona adefesios per la nova iniciativa.

Cada vegada que llig un article vostre em faig un poquet més sabut faller.

Heu pensat de muntar una religió? Si és així, compteu amb mi com a primer creient :P

Gràcies per l'enllaç al Malalt ;)


[publicat originalment el 27/04/2006]

Anònim ha dit...

DCVB

Ja que heu esmentat el DCVB i no heu posat cap enllaç, us el deixe ací per a què la gent puga comprovar de bona tinta les definicions que empreu

http://dcvb.iecat.net/

[publicat originalment el 27/04/2006]

Anònim ha dit...

L'ADEF no té bloc

No, l'ADEF no té bloc. Algunes persones que són membres de l'ADEF han promogut un bloc, però res més.

[publicat originalment el 04/05/2006]

Anònim ha dit...

Rectificació

Val, val. Perdó per l'error. En aquesta ocasió valdria això de "son todos los que están, pero no estan todos los que están"

[publicat originalment l'11/05/2006]