Un museu del XIX per a una festa del segle XX

Ahir va ser el Dia Internacional dels Museus i no sé perquè a un servidor li han vingut al cap les visites que de menut feia al Museu Faller. Afortunadament, ja ha quedat només com un trist record el lamentable estat de conservació dels ninots indultats que s’amuntegaven al vell casal de Montolivet. L’etiqueta de “museu dels horrors”, a força de repetir-se, pot semblar un lloc comú per a definir aquella època, però és la millor manera de descriure un desolador panorama de ninots en descomposició, amb caps de cera fonent-se i roba polsegosa. Des de la reobertura, el març del 1995, el Museu Faller disposa d’unes instal·lacions condicionades per a exhibir els seus fons, que van ser restaurats —en la majoria d’ocasions, de manera poc afortunada—, i d’un complet catàleg raonat tant de la col·lecció de ninots indultats (els tres volums de L’índult del foc) com de la de cartells (Los carteles de Fallas de Valencia). Però, deu anys després, queden pendents molts altres elements per a fer d’un museu faller que en el seu origen és herència de la idea de museu del segle xix, un autèntic museu sobre les Falles propi del segle xxi. I és que el Museu Faller ha de ser molt més que el “museu del ninot indultat”, tal com el considerava el seu anterior responsable polític.

D’entrada, caldria resoldre’n l’estatus. Poca gent deu saber que el Museu Faller, oficialment, no està considerat administrativament com a museu, ni tan sols com a col·lecció museogràfica permanent. La causa, entre d’altres, és la inexistència de la figura d’un director. No és, però, un problema exclusiu del Museu Faller, també el tenen els altres museus que depenen de la Regidora de Festes i Cultura Popular, com ara el Museu de la Setmana Santa o el futur Museu del Corpus. L’explicació està en la complexa organització municipal, amb museus que depenen de diferents delegacions, un panorama un tant caòtic, pendent de resoldre amb la tantes voltes anunciades creació d’una mena de consorci de museus municipals. El fet que el Museu Faller no tinga reconegut administrativament este estatus fa que es quede fora de les ajudes oficials per a conservació, manteniment o condicionament.

Un altre repte és fer-ne un vertader museu sobre les Falles. Actualment, el museu gira al voltant de la col·lecció de ninots indultats, que amb la seua continuïtat de més de cinquanta anys proporcionen un punt de vista immillorable per a copsar l’evolució de l’art i la tècnica de la construcció de falles, com també per a aproximar-nos a la mentalitat d’aquells que amb el seu vot decidiren l’indult. Però les peces s’exposen sense cap informació addicional que les contextualitze i ajude a interpretar-les, convertint els ninots indultats en simples figures decoratives, buides de contingut. A més, segurament, la majoria dels visitants forans que recorren el museu (bona part de les seixanta mil persones que el visiten cada any), ixen d’allí sense poder fer-se una idea aproximada d’allò que és la festa de les Falles. Uns panells sobre l’origen de la festa concentrats a l’inici del recorregut i la projecció d’un vídeo en unes condicions d’imatge i so deficients gravat fa uns quants anys, és l’única informació que rep el visitant del museu sobre la dimensió actual de les Falles. No hi ha cap dada sobre la música, la indumentària, la pirotècnia, l’organització, el programa de festejos, l’expansió de la festa o publicacions, entre d’altres, que poguera donar-ne una visió més completa. I es tracta d’una necessitat inajornable, més encara quan el Museu Faller s’ha quedat enclavat en un emplaçament privilegiat, a tocar de la

Ciutat de les Arts i les Ciències. En eixe sentit, potser el Museu de les Fogueres d’Alacant, tot i les dimensions més reduïdes, té un plantejament més encertat. També el projecte de Museu Faller de Gandia.

Per a aconseguir això fa falta adaptar el museu i els continguts a les noves tendències museístiques. I també cal també recuperar el gran nombre de valencians (fallers i no fallers) que no han xafat mai el Museu Faller. Així, s’hauria d’establir un servici de conservació i restauració, un programa de visites guiades, activitats complementàries, tallers didàctics (per què no ens imaginem la implicació de les comissions infantils en un taller de construcció de ninots?), exposicions temporals, una llibreria i mediateca especialitzades, recursos audiovisuals... Però és que no cal inventar res, simplement s’ha d’aplicar a les Falles (i el seu museu) els mateixos paràmetres de normalitat que a qualsevol altre camp (o museu). Ara bé, potser és demanar massa a un museu que per no tindre no té a la venda el seu propi catàleg.

I per a fer un museu en condicions atractives fa falta disposar d’un espai adequat. Al ritme actual d’incorporació d’elements de dos ninots indultats, cartell i fotos per any, a les sales actuals només hi ha lloc per a sis o set anys més. Tard o d’hora caldrà abordar la reordenació dels espais i és millor estudiar amb temps quina solució es pot donar. Un possibilitat, tot i que sembla tabú, seria fer una selecció dels fons que s’hi exhibixen, ja que hi ha peces que són temàticament, tècnicament i estilísticament reiteratives. Una altra solució seria ampliar el Museu Faller a la resta de l’edifici, la part ocupada per la

Junta Central Fallera. Les dependències administratives de la JCF ben bé poden traslladar-se a qualsevol edifici d’oficines, de nova planta o restaurat, cèntric o amb aparcament. I sempre serà més fàcil això que no haver de buscar un nou emplaçament en condicions per al museu.

Evidentment, tot això costa diners i exigix voluntat política, dos aspectes que estan estretament lligats. Sempre hi ha l’opció de mirar cap a una altra banda i mantindre la situació actual, però les Falles és mereixen un museu digne i modern, que contribuïsca a entendre i difondre els valors culturals i patrimonials de la festa entre “veïns i visitants”.

Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 19 de maig de 2006]